dijous, 28 d’octubre del 2010

MEMÒRIES DIGITALS ARA EN PAPER


Albert Calls i Xart és un rara avis en els temps que corren, un individu hiperactiu i polifacètic que nodrix la seua caldera, que no la seua butxaca, amb tot un seguit d’interessos que el fan moure en diversos camps amb una gran energia i dedicació. Així, qui escriu l’ha pogut veure treballar com a agitador cultural, editor de fanzines, llibreter, editor literari, narrador, poeta, periodista i blogaire.
El seu univers té un centre físic al voltant del qual gira tota la resta: Cabrera de Mar i la comarca del Maresme. D’alguna manera, m’atreviria a dir que el Maresme o allò que passa al Maresme és la mesura amb la qual Calls registra el batec del món. És més, Albert Calls intenta arribar a l’universal a través d’allò que li és més pròxim.
Calls és un home del seu temps, els temps de l’era digital: porta des de fa cinc anys en dansa uns quants blogs i participa en diverses xarxes socials. S’està parlant molt de la qualitat literària dels textos que se’ns oferixen a través dels blogs; segons diuen, l’oportunitat d’immediatesa i la desaparició d’intermediaris entre el creador i el lector són uns valors positius perquè fan possible l’aparició d’uns textos més frescos i directes; que els blogs junt amb altres elements digitals estan revolucionant el món editorial. La meua opinió és una altra, la literatura necessita d’elaboració i reelaboració, un text literari necessita un temps també de repòs. Que la revolució digital en el món editorial pot afectar més el continent que el contingut. I que el format de paper encara ens resulta atractiu i està més prestigiat. Com a mostra un botó: el veterà blogaire Albert Calls ens ofereix ara en format de llibre els textos que durant cinc anys ha anat publicant en el seu blog El Quadern d’Albert Calls. Un llibre que subtitula Memòries digitals i companys de viatge i que ha publicat enguany l’editorial Clavell Cultura. De fet, aquest volum es llig com un dietari.
Els textos que apareixen en format paper no són exactament els que aparegueren en el seu moment en el blog, han estat revisats i fins i tot alguns reelaborats, això sí, intentant no perdre la frescor amb què van nàixer. En les diverses entrades d’aquest dietari, que fou abans digital, ens anem trobant les diferents cares d’Albert Calls, el lector voraç amant dels llibres que ens deixa l’apunt crític de la seua darrera lectura, el periodista que durant anys ha estat explicant al seu lector la realitat vital del Maresme, eixe centre físic, però també espiritual del qual els parlava en un principi; l’agitador cultural, el narrador, l’assagista que ens oferix petits artefactes en els quals reflexiona sobre present i futur, el memorialista en qui he trobat el Calls més emotiu.
Les entrades majoritàriament són curtes, directes, sintètiques, amb una gran economia de pirotècnia verbal. El Quadern d’Albert Calls està pensat com un instrument tranversal per a explicar des d’un punt de vista subjectiu un temps i un espai concrets. Una eina on he trobat l’Albert Calls molt còmode i a gust literàriament parlant.

dilluns, 25 d’octubre del 2010

LA TEMPTACIÓ DEL PODER TAMBÉ ENTRE ELS INFANTS

(Mercè i Àgueda Climent. Foto: Francesc Mompó)



L’escriptora alcoiana Mercè Climent ens presenta, en el que és el seu primer llibre, Lina Panxolina i el quadern màgic (Edicions del Bullent, 2010), un relat destinat al públic infantil amb una estructura senzilla però alhora sòlida, on ens mostra com un ésser humà és capaç de passar de víctima a botxí si no sap administrar correctament el poder, qualsevol tipus de poder, en aquest cas màgic.
El pes de la narració cau sobre la protagonista, Adelina, una xiqueta de vuit anys amb una personalitat marcada pel seu aspecte físic: el seu cabell roig, les seues pigues i sobretot la seua panxeta, que la fan víctima de les bromes dels companys de classe.
El món que ens presenta Mercè Climent és el més pròxim a un infant: la família, l’escola i els amics, però també el dels llibres de lectura i la fantasia que alimenten en els joves lectors. Els llibres preferits d’Adelina són aquells que parlen de uendos i fades.
Del món de la fantasia vindrà una fada que li farà un obsequi amb el qual Adelina podrà crear un món on ella se sentirà més integrada i feliç.
El regal és un quadern màgic on tot allò que dibuixe es farà realitat. Una vegada descobrix el poder del quadern, Lina passarà per un procés que a la fi la transformarà en una persona egoista, gelosa i venjativa fins que un dia s’adonarà que la nova Lina és una persona que no li agrada gens ni mica.




El relat està ple d’imatges divertides i altres carregades de fantasia, la qual cosa de segur que ha facilitat en certa mesura el treball de la il·lustradora Àgueda Climent. Aquesta ens oferix unes il·lustracions expressives, on els ulls, la mirada dels personatges, ens parlen de les sensacions i els sentiments que els provoca cada escena narrada. En aquest sentit crec que hi ha hagut una bona connexió intel·lectual entre escriptora i il·lustradora que ha donat un magnífic fruit.
La prosa emprada per Mercè Climent és clara, neta d’artefactes i àgil, la qual cosa convertix el relat en un text atractiu i llegidor.
Lina Panxolina i el quadern màgic és un petit drama infantil amb final feliç i amb una certa sentència moral que els adults hauríem de llegir en companyia de la gent menuda i potser també prendre’n nota.

divendres, 15 d’octubre del 2010

CANÇONS D'UNA VIDA

La celebració l’any 2009 del cinquanté aniversari de l’inici de la Nova Cançó i de la cançó Al vent ha fet que al llarg de tota la nostra àrea lingüística s’organitzaren tot un seguit de grans i petits esdeveniments per tal de celebrar-ho, des de concerts, conferències, exposicions, fins a discos commemoratius o espectacles. A València, on el govern autònom i la majoria dels mitjans de comunicació donen i han donat l’esquena a tot aquest moviment musical, també han aparegut algunes iniciatives que paga la pena ressenyar, com ara la del polifacètic actor Enric Esteve, que fa un repàs musical al moviment de la Nova Cançó amb un muntatge que es presenta sota el títol de Cançons d’una vida.
Enric oferix al públic un treball honest, amb una posada en escena sòbria, que recorda les escenificacions de Raimon i d’Ovidi Montllor, que ells van recollir de la cançó francesa.
Acompanyat per dos músics, Manuel Chust al teclat, percussió i vent i Ramon V. Pascual a la guitarra i cors, amb els quals ha fet els arranjaments musicals, Enric oferix al llarg d’una hora i mitja una selecció personal de les cançons d’aquest moviment del qual encara gaudim i del què continuen apareixent noves fornades. Raimon, Joan Manuel Serrat, Ovidi Montllor, Lluís Llach, Carles Barranco, Paco Muñoz, Al Tall, Sau o els Manel són els cantants i grups triats, tota una àmplia varietat de registres que convertix aquest espectacle en una aventura no exempta de dificultats pels canvis de registres vocals que presenta, les quals es veu obligat a afrontar Enric Esteve.
Des de les primeres notes, el públic es veu atrapat per les cançons, algunes de les quals foren la banda sonora d’una època i altres han aconseguit superar les barreres del pas del temps i fins i tot les lingüístiques per a esdevindre cançons d’una vida. Després, mogut per l’emoció, per la complicitat que és capaç de transmetre Esteve, el públic participa activament i es convertix en un cor improvisat.
Enric Esteve, al meu gust, es mostra vertaderament encertat en la seua interpretació, quan no brillant, amb temes com ara Paraules d’amor, de Serrat, Parlant-me de tu, de Raimón, I direm qui som, de Carles Barranco, Boig per tu, de Sau o Ai dolors!, dels Manel.
En un país dels oblits com és el nostre, que un dia aparega a la plaça del poble un rapsode i un cantant de la talla d’Enric Esteve, i que per uns moments, a través d’unes cançons que ens pertanyen perquè formen part del nostre patrimoni cultural, ens faça memòria de qui som, de quins eren els nostres somnis i desitjos com a col·lectivitat humana és un fet d’agrair en un temps tan marcat pel desencant i la crisi d’identitat.
(Fotografies de Francesc Estrela. Concert d'Algimia d'Alfara, estiu de 2010)

dimecres, 13 d’octubre del 2010

UNA ILLA D’ESQUENA A UN MÓN HÒSTIL


María Carmen Sáez és una escriptora un tant atípica, una autora valenciana que fa literatura en valencià però que és nascuda a Millars, poble de la comarca de la Canal de Navarrés a la zona castellanoparlant del País Valencià i, per tant, la seua llengua materna és el castellà, de fet les seues primeres obres tant en narrativa com en poesia estan escrites en aquesta llengua.
María Carmen és també una gran agitadora cultural (cosa no tan atípica a València), membre fundadora del Cercle Poètica Argila de l’Aire, de la col·lecció de poesia i de la revista Diàfora que edita aquesta entitat. Es dedica al teatre i és una contacontes i una rapsode professional. L’amistat amb alguns autors com ara Berna Blanch o Maria Carme Arnau i la seua sensibilitat per la realitat sociolingüística del nostre país han fet que fera un pas important en la seua carrera literària convertint-se, sense cap renúncia, en una autora bilingüe capaç d’oferir al públic lector un treball honest i ben acabat en qualsevol de les dues llengües: la materna i la d’adopció.
Ara acaba de publicar el seu segon llibre de poesia en valencià, Illa retrobada (XIII Premi de Poesia Josep Maria Ribelles, Onada edicions, 2010).
La seua poesia està conformada per elements biogràfics i, a diferència del que seria una poètica de l’experiència o del realisme intimista, amb una certa narrativitat la seua és una poètica de les sensacions i dels suggeriments a través de les metàfores.
Illa retrobada recull trenta-sis poemes i està dividida en tres parts: Despenge llunes cegues, Ombra que vaig perdent i Pell retrobada. El to dels poemes va evolucionant des de la tristesa que li produïx una realitat hostil que l’envolta per a, mitjançant l’esperança, ben patent en tot el llibre, retrobar una fortalesa, una seguretat que la convertirà en protagonista de la seua vida.
A diferència d’altres poetes valencians coetanis, la seua poesia se sustenta sobretot en les imatges, de vegades tocades per un cert surrealisme.
La seua capacitat de treball, la seua provada perseverança segur que faran possible que més prompte que tard ens oferisca altres títols encara d’un major interés.

dilluns, 11 d’octubre del 2010

FEMENÍ PLURAL


El 9 d’octubre vaig assistir a la representació en format de teatre de titelles de l’obra Femení plural, del grup Teatre Buffo. Es tracta d’un conjunt de dues faules i una adaptació del clàssic de la caputxeta per a titelles de taula adreçada a un públic eminentment infantil. El nexe en comú és el fet que les protagonistes són dones i la temàtica qüestions relacionades amb el gènere femení.
Els dos primers relats són dues faules, la primera protagonitzada per la tortuga Clementina, que ens parla de com es veu obligada a convertir-se en un objecte que viu reclòs a casa sense poder prendre cap mena de decisió lliure sobre la seua pròpia vida. La segona la protagonitza la hipopòtam Cati, una joveneta que pretén ser ballarina de ballet i que s’acaba obsessionant d’una manera malaltissa amb el seu pes.
El tercer relat és una versió del clàssic de la Caputxeta Vermella i està narrat utilitzant objectes de la vida quotidiana: una gerra, una cafetera..., que són transformats en personatges amb vida pròpia. En aquest relat es denuncia l'assetjament sexual.
Els relats estan narrats amb imaginació i amb grans dosis de tendresa i d’humor, tot buscant la complicitat i la participació en l’espectacle del públic.
Femení plural té una acurada ambientació musical i en el conte de Cati fins i tot una coreografia original i divertida. La posada en escena és senzilla però cuidada.
Destaca el saber fer de la titellaire Empar Claramunt i la seua gran capacitat d’adaptació vocal a tota mena de personatges, la seua seguretat damunt de l’escenari. Entre bambolines, pendent de tots els efectes tècnics, Carme G. Corberan fa una gran tasca, imprescindible perquè en caure el teló el públic se’n vaja a casa amb un somriure de satisfacció.

dissabte, 9 d’octubre del 2010

ELS COLORS DEL SISTEMA SOLAR

(Ramon Guillem, Mercé Climent, Francesc Mompó Rafael Escobar,..., i el llibreter sento Beguer a la Fira del Llibre de València)
Una conversa escoltada en una cafeteria de la ciutat de València i que apareix com una citació en l’inici del llibre li servix a l’autor, Rafael Escobar, com a introducció i al mateix temps com a nexe d’unió dels relats que conformen el recull Històries espectrals (25 Premi de Narrativa Vila de Puçol, Onada Edicions, Benicarló, 2010). En l’esmentada citació un individu anònim afirma que els planetes que seguixen la Terra en el sistema solar guarden la mateixa seqüència de colors que l’arc de sant Martí.
A partir d’aquest moment Escobar anirà posant, davant del títol de cada relat, un color diferent i tot seguit situarà l’acció a l’entorn de cadascun dels planetes, així a Mart li correspondria el roig, a Júpiter l’ataronjat, a Saturn el groc, a Urà el verd, a Neptú el blau, però hi ha un petit inconvenient, Plutó no és morat. A la qual cosa caldria afegir que hi ha gent que considera que Plutó no és un planeta.
Aclarit l’eix del llibre, no els ha d’estranyar que els diga que estem davant d’unes narracions que es poden emmarcar dins del gènere de ciència ficció, un camp al meu entendre escassament transitat pels escriptors valencians.
Al llarg de cinc de les sis narracions que conformen Històries espectrals Rafael Escobar construïx uns espais claustrofòbics on l’ésser humà, lluny del medi que li és natural, intenta adaptar-se i sobreviure malgrat els alts costos que de vegades això li supose.
En cada relat trobem uns personatges tocats psicològicament i moralment, capaços de qualsevol cosa. Una de les narracions que a mi més m’ha interessat és El [sic] resplendor de Zeus, dedicat al color ataronjat i al planeta Júpiter, una història d’amor i traïció amb un final impregnat pels vapors de la tragèdia i la ironia, un relat que compta amb referències als clàssics grecs com no podia ser d’una altra manera, que l’autor repetix en altres ocasions com ara en La decisió de l’enginyer Maxwell-Hunt sobre Saturn, un relat sobre la vellesa, la mort i el pas del temps.
El darrer relat, situat en l’actualitat a la Terra però dedicat a Plutó, ve a enllaçar amb la citació inicial i d’alguna manera desembolica la troca.
Escobar recull en Històries espectrals un seguit de situacions dramàtiques creades per l’ésser humà en les quals ell mateix és la víctima però també el botxí.
He trobat un cert pessimisme en la prosa d’Escobar, un pessimisme que impregna cada pàgina i que de vegades intenta dissimular amb un to irònic i sarcàstic que no oculta una certa pèrdua de fe en la humanitat.

dimarts, 5 d’octubre del 2010

LA MORT: UNA SORTIDA DIGNA?


Hi ha un seguit de grans temes que al llarg de la història de la literatura s’han repetit, són temes que mai no deixen de preocupar l’ésser humà i que la mirada dels creadors literaris actualitza constantment. Un d’aquests grans temes és la mort. La mort, de vegades en contraposició a l’amor, d’altres com a complement final del viure.
A través del temps i de l’obra de molts escriptors hem assistit a diferents enfocaments i diverses perspectives sobre la qüestió. Hi ha qui s’hi ha enfrontat des de la por terrible i tràgica que el seu pensament li genera. Hi ha qui ho fa amb una ganyota sarcàstica, altres amb humor i ironia. Ara, ningú no dubta que la mort és la cosa més important que passarà en la nostra vida.
Vivim uns temps estranys, hem tret de casa els moribunds per a dur-los a morir als hospitals, hem tret dels pobles la mort i l’hem portada a funcionals tanatoris ubicats a polígons industrials. La mort, que en un temps formava part de la nostra quotidianitat, ara se la reclou i se l’oblida dins d’un parèntesi que volem com un glop ràpid d’empassar. Som uns inconscients, la mort continua passant la dalla com sempre, malgrat que vulguem tapar-nos els ulls a la realitat que ens imposa.
No sé si la mort és una sortida digna a la vida. Tampoc no seria capaç d’assegurar si hi ha una manera de morir-se digna, amb dolor o sense dolor. I no sé si l’escriptor Jesús M. Tibau creu que la mort és una eixida digna, ja que després de llegir el seu recull de contes Una sortida digna i veure el to irònic i les dosis d’humor que empra em deixa amb el dubte.
Sovint, quan un escriptor intenta compondre un recull de narracions breus, es troba amb el dilema de buscar elements que des d’una certa diversitat oferisquen uns mínims enllaços per a conformar una unitat plural. La mort, com ja poden endevinar, ha estat l’enllaç temàtic del volum Una sortida digna (Cossetània edicions, 2009).
Vint-i-sis narracions, algunes de les quals ja van aparéixer en els volums Postres de músic (Editorial Empúries, 2005) o Tens un racó dalt del món (Editorial Montflorit, 2001), on la mort sempre apareix, com en la vida, d’una manera o altra.
El llibre és una galeria de personatges, però també de situacions de vegades totalment irreals, que no per això inversemblants al lector, com ara unes oposicions a sicari municipal, o les cabòries d’un taxidermista, on he sentit ecos d’algunes obres del cullerot Manel Joan i Arinyó. Però així com Arinyó tendix cap a la caricatura esperpèntica i de vegades cap un humor brut i cruel, el tractament que fa Tibau és el d’una barreja entre l’humor, unes gotes de realisme màgic i la tendresa.
Una sortida digna és un recull de contes ben escrits i estructurats, d’extensió diversa (en els quals ensopeguem de tant en tant amb alguns microrelats en què amb poques paraules ens assegura que res no és com pareix a primer colp d’ull), capaços de sorprendre el lector en el darrer moment i capturar-lo des de la primera frase. La mort per a Tibau, en aquesta ocasió, és una excusa per a des de la crítica a determinats aspectes de les misèries de l’ésser humà fer-nos esbossar un somriure.

diumenge, 3 d’octubre del 2010

EL CARRER DELS BONSAIS


L'HOME EQUIVOCAT
Malgrat la seua edat el veí del número quatre es comportava, vestia i parlava com un adolescent. La paraula vosté adreçada a ell li feia vindre calfreds per tot el cos. No suportava els clubs de jubilats, ni tampoc les residències per a la tercera edat.
Intentava sempre anar amb joves i freqüentar els seus llocs de trobada i d'esbarjo. Sabia que el món era d'ells i per a ells, i per tant es negava a admetre que era un ancià.
Els joves de Pouet i de la comarca, per la seua banda, el toleraven, perquè els divertia. La resta de la gent se'n reien de la seua aparença i de les seues traces, per a ells no era més que un pobre fatxenda.
Es negava a madurar i a envellir. Afirmava que era feliç, que no patia cap complex, que era un home del seu temps: un present constant i etern que no deixa pas a un futur inexistent. I en realitat sabia que mentia.
(Publicat dins del llibre El carrer dels Bonsais -Publicacions de l'Ajuntament de Catarroja, col·lecció Literària Joan Escrivà, núm. 14, Catarroja, 2000- amb el qual vaig obtindre el Premi Benvingut Oliver de Narrativa, 1999)
PODEU LLEGIR UN INTERESSANT ARTICLE D'AGUSTÍ PEIRÓ SOBRE EL LLIBRE EL CARRER DELS BONSAIS CLICANT ACÍ