dijous, 20 de desembre del 2012

LA MORTE DI JOAN CONFLENT



Joan Conflent, un vecchio marinaio che viveva nel numero trentanove, era convinto che l'opposto alla morte non era strettamente la vita, ma piuttosto
la memoria. Senza ricordi, senza l’esercizio de rimembrare il tempo passato, la vita humana diventava identica a quella che fanno i vegetali.
Di maniera che, come un ginnasta, curava la sua memoria, alimentandola ed esercitandola costantmente. No viveva per null'altro.
Un giorno morì, come tutti noi abbiamo l'abitudine di fare. Il dottore diagnosticò che la morte gli sopraggiunse come conseguenza di un'emorragia cerebrale. La moglie, Maria Garí, fu più esplicita:
–È stato un'emorragia di memoria. Io l'avevo avvertito, ma lui non volle darmi retta.
Tre anni dopo, mentre Maria scopava sotto uno scaffale, trovò dei pezzetti di un ricordo di suo marito. Era come il piccolo frammento di un bicchiere di vetro, in cui rimaneva ancora in movimento una scena della sua gioventù.

***
(Del llibre El carrer dels Bonsais de Manel Alonso i Català (Premi Benvingut Oliver de Narrativa, 1999), traductor Antoni Rovira)

dilluns, 17 de desembre del 2012

UN GIORNO RITORNERAI NEL LUOGO CHE AVEVI LASCIATO


Un giorno ritornerai nel luogo che avevi lasciato
e vedrai che la strada era stata interrotta all'improvviso,
riconoscerai i mucchi di sabbia pieni di erbaccia
le lastre dimenticate coperte di licheni
gli attrezzi pieni di ruggine e sparsi dovunque;
dovrai, allora, inventarti il futuro,
nelle mani avrai l'opportunità
d'indirizzare la strada verso l'orizzonte che tu ami,
finalmente, sarai libero fra i popoli liberi,
intanto, io ti aspetterò cavalcando un nuovo verso
con una rosa fra le mani.


A Ximo Gimeno
Un dia tornaràs allà on vas deixar de ser
i veuràs que el camí va quedar bruscament interromput,
reconeixeràs els munts de sorra plens de brossa,
les llambordes oblidades cobertes de líquens,
les eines plenes d’òxid i escampades per tot arreu;
hauràs, aleshores, d’inventar-te el futur,
en les mans tindràs l’oportunitat
d’adreçar el camí cap a l’horitzó que tu estimes,
seràs a la fi lliure entre els pobles lliures,
mentrestant jo t’esperaré cavalcant un nou vers
amb una rosa en les mans.

******
Versió a l'italià d'Antoni Rovira Gonçals. Poema del llibre Correspondència de guerra de Manel Alonso i Català.


dissabte, 15 de desembre del 2012

REREFONS D'ALEXANDRE ROS



Alexandre Ros i Ros (Bonrepòs i Mirambell, 1968) és un d’eixos poetes valencians que es prodiga poc en tertúlies i gens en certàmens literaris, una qüestió, aquesta darrera, que en un principi podria ser qualificada de banal però que, si es té en compte que quasi l’únic camí que troba un poeta novell en aquests temps i en aquest país per a l’edició dels seus llibres és concursar en algun dels premis que hi ha, la seua postura l’obliga a oferir-nos part de la seua obra a través d’allò que s’anomena l’autoedició, amb totes les mancances de distribució i comercialització que aquesta pràctica arrossega.
Alexandre Ros, alguns, com ara jo mateix, l’hem conegut primer com a activista, com a agitador, com a defensor del patrimoni de l’Horta, després i quasi per casualitat hem sabut de la seua vessant creativa. És un individu a qui no li agraden les estridències dels egos sobrevalorats ni l’autobombo, és auster, humil, treballador, silenciós, qualitats que també sap transmetre amb la justa mesura a la seua poesia.
El poeta Alexandre Ros partix de la idea d’expressar, de suggerir més amb menys. La seua és una poesia en què tot el poema pot arribar a estar al servici d’una sola imatge poètica o cada paraula pot arribar a representar una emoció, un sentiment, o suggerir una idea.
És un creador auster, estalviador en recursos i pirotècnia verbal, senzill, ja que sovint la senzillesa és sinònim de bellesa; observador, troba en el detall no sols el fil, sinó l’essència del discurs poètic que en esclatar en el lector ompli la seua ment d’imatges.
Després de participar en els llibres col·lectius Solcs de paraules (Llibres de l’Aljamia 2000), Ponts de paraules (Amics de Joan Valls, 2008) i Estels de paper. Vint-i-un poetes per al segle XXI (Editorial Germania, 2012) i publicar el llibre Bé i avant. Recull vinarossenc (Antinea, 2004) i, juntament amb Francesc Pou, De fil de veu (Misèria i companya, 2009), Sere breu (edició d’autor, 2012) ara, dins de la col·lecció Mil poetes i un país de l’editorial Germania, ens oferix el que sembla ser el seu poemari més sòlid i alhora més extens, i amb un títol curt, diàfan, directe: Rerefons.
El rerefons, segons el diccionari, és el conjunt de circumstàncies o intencions que hi ha darrere d’un fet o bé que hi tenen relació. Si volem anar al moll de l’os del poemari d’Alexandre Ros, és molt important saber el que l’ha mogut a escriure.
En primer lloc està l’esguard, vull dir la mirada del poeta, una mirada que mai no és objectiva perquè naix i partix del jo, un jo amb uns interessos i unes circumstàncies propis. El seu esguard es projecta sobre el seu món més pròxim. Alexandre pertany a una generació de poetes d’un lloc geogràfic molt concret, l’Horta, un espai que va sent devorat per la ciutat impersonal, provinciana, que fa desaparéixer una manera d’entendre la vida, una cultura, un dialecte i fins i tot la llengua a la qual pertany aquest dialecte substituint-la per una d’aliena. La ciutat representa la fi d’un món, la fi del paradís que fou la infantesa de l’autor.
En aquest procés els camps ubèrrims i la gent que els feren possibles s’han convertit en espais rònecs i en individus de rostres rovellats. Les noves generacions de la societat perden les baules que els unixen a les anteriors, desapareix un univers i el poeta se sent sol, apesarat, envoltat d’absència i desesperança.
En segon lloc hi és la necessitat d’alçar la veu, potser des de la ràbia que provoca el desencís, i escriure sense voluntat d’alçar acta notarial (un poeta no és un notari, ni un registrador de la propietat, ja que no és propietari de res i tot li pertany). El poeta busca respostes, s’enfonsa i renaix de cendres i oblits, sent una necessitat vital d’entendre i aprendre per a continuar creixent com a ésser humà.
El rerefons d’aquest Rerefons és un temps en el qual l’ésser humà ha creat un monstre amb el fang dels seus pitjors pecats i aquest ha decidit esclavitzar-lo.
Al fons del rerefons trobem la figura del poeta que busca la llum.

dijous, 13 de desembre del 2012

NEKEGA DNE


Nekega dne se boš vrnila tja, kjer si prenehala biti,
in videla boš, da je bila pot nenadoma prekinjena,
prepoznala boš kupe peska, polne nesnage,
pozabljene tlakovce, prekrite z lišaji,
zarjavelo in vse naokrog raztreseno orodje;
morala si boš, torej, izmisliti prihodnost,
v rokah boš imela priložnost
naravnati pot proti obzorju, ki si ga želiš,
končno boš svobodna med svobodnimi narodi,
medtem pa te bom jaz čakal jahajoč na novem verzu
z vrtnico v rokah.




A Ximo Gimeno.

Un dia tornaràs allà on vas deixar de ser
i veuràs que el camí va quedar bruscament interromput,
reconeixeràs els munts de sorra plens de brossa,
les llambordes oblidades cobertes de líquens,
les eines plenes d’òxid i escampades per tot arreu;
hauràs, aleshores, d’inventar-te el futur,
en les mans tindràs l’oportunitat
d’adreçar el camí cap a l’horitzó que tu estimes,
seràs a la fi lliure entre els pobles lliures,
mentrestant jo t’esperaré cavalcant un nou vers
amb una rosa en les mans.

****
Versió en eslové de Vesna Crček. Poema del llibre Correspondència de guerra de Manel Alonso i Català
Clica ací per a llegir altres textos en eslové.




dimecres, 5 de desembre del 2012

LA SUITE DE VALÈNCIA DE MARISOL GONZÀLEZ




Abans de posar-me a escriure aquest article sobre el nou llibre de poemes de Marisol Gonzàlez i Felip, he anat a consultar dues enciclopèdies, una digital i l’altra en paper. Quan u ignora o no està segur d’alguna cosa, assegurar-se’n no costa res, el cas és que no acabava de tindre clar què era amb precisió una suite, ara ja sé de les dues accepcions, la primera és la d’un conjunt de dues o més cambres d’un hotel que es comuniquen entre elles formant una unitat; la segona és una composició musical que consta d’un nombre indeterminat de moviments cadascun dels quals, tradicionalment, es basa en un ritme de dansa. El seu nom és degut a un conjunt de fragments o peces que sonen l’un darrere de l’altre com en una successió. El nucli primitiu estava format per dues danses, una moderada i l’altra ràpida. La suite que Marisol Gonzàlez ha escrit de i no a –és important remarcar aquesta diferència– València no té, com en les suites del xvii, més preludi que dues citacions de Vicent Andrés Estellés, que encapçalen les dues part del poemari. Unes citacions que ens anuncien el que trobarem tot seguit, en la primera el desig d’escriure versos per a oferir la seua visió particular de la ciutat, la segona ens parla d’eixa necessitat que pren molts poetes valencians d’escriure el seu cant a València.
La primera part comprén díhuit poemes i la segona nou, totes dues tenen un o diversos nexes d’unió com ara la suite d’un hotel o la composició musical, el títol, la ciutat i l’eco potent de la veu poètica de Vicent Andrés Estellés, ja que la suite, ja ho hem dit, ens parla de València, però alhora és un homenatge honest, sincer, a l’obra poètica de Vicent Andrés Estellés.
Marisol Gonzàlez Felip és una poeta de la Plana Baixa amb una obra extensa, sòlida i reconeguda amb un gran nombre de guardons literaris i en la qual trobem influències de Salvat-Papasseit, Miquel Martí i Pol, Josep Piera, Marc Granell i Vicent Andrés Estellés. En Suite de València (Babilònia edicions, 2012) se’ns apareix com una apassionada i lúcida lectora de l’obra del poeta de Burjassot, una lectora que pren adjectius, estructures i imatges per a crear amb intel·ligència i desimboltura nous artefactes poètics que creen la sensació que Estellés continua, malgrat la seua mort física, exercint de cronista líric de la ciutat.
Marisol s’atorga el paper d’hereua d’Estellés, hi ha molts que així es consideren i altres que confessen la gran influència d’aquest en la seua obra. N’hi ha fins i tot qui, el que fa Marisol, ja ho ha intentat amb més o menys encert, però ella ho fa per a cantar honestament, iradament la València dels darrers vint-i-cinc o trenta anys, la València governada, dirigida, dominada en part pels fills i néts d’aquells que ho feren en les dècades dels quaranta, cinquanta, seixanta i setanta del segle passat.
La nova València, eixa «Ciutat d’absurds mil·lennis i trista solitud», «pandèmica i amarga ciutat» és l’estranya alcavota de forasters però també l’eterna València d’Ausiàs March i de Vicent i la d’aquells rebels que han mantingut i mantenen la flama de la cultura i de la llengua encesa: Toni Mestre, Alfons Cervera, Joan Francesc Mira, Josep Vicent Marqués, Marc Granell, Pere Bessó  i la bona gent de la Forest d’Arana...
Hi ha, per part de Marisol, com també ho feren altres poetes que escriviren el seu personal cant a València, una denúncia de les barriades abandonades, de les polítiques d’aparador que tenen poc en compte els veïns, d’eixa actitud cosmopolita que sospitosament oculta la ciutat casposa i provinciana que li ha donat l’esquena al seu passat i al país del qual, a pesar de tot, és capital, però Marisol també reivindica l’altra ciutat, la culta, la solidària, la combativa que conviu o sobreviu a l’oficial.
Una suite que cal escoltar amb atenció per tal que el joc que ens proposa no ens oculte la mirada i la veu de la pròpia autora.

dilluns, 3 de desembre del 2012

EUROPE


EUROPE, PENINSULA MUTIPLYING ITSELF IN PENINSULAS,
labyrinth of paths and crossroads
your seas  made of freckle archipelagos,
your fields of markets, but, also,
the gloomy remains of ancient abatoirs.
Europe, watchful  geography and enduring cradle,
fondling a diversity of tribes,
languages and cultures.
Europe, be mindful,
don’t let yourself be raped by  the strength of shadows
wanting to drag you to the cavern.
Europe, forget woeful, cainite, past tenses,
drown your flesh in the joyful
waters of freedom and tolerance,
open you arms to the children of all nations
and take care that the flood
does not carry away your millenial roots.



Autor: Manel Alonso. Translation: Joan-Carles Martí i Casanova



EUROPA, PENÍNSULA QUE ET MULTIPLIQUES EN PENÍNSULES
laberint de camins i cruïlles
pigallats els teus mars d'arxipèlags,
els teus camps de mercats, però, també,
de les restes infaustes de vells escorxadors.
Europa, geografia amatent i bressol sofert
que agomboles diversitat de tribus,
de llengües i de cultures.
Europa, estigues atenta,
no et deixes raptar per la força de les ombres
que et volen arrossegar a la caverna.
Europa oblidat de prèterits malaurats, caïnites,
nega la teua carn amb les joioses
aigües de la llibertat i de la tolerància,
obri els teus braços als fills de totes les nacions
i tingues cura que la riuada
no s'emporte les teues arrels mil·lenàries.


****
Poema inclòs al llibre Correspondència de guerra i a l'antologia Quadern dels torsimanys/Cuaderno de los trujimanes dels quals és autor Manel Alonso i Català. Traducció a l'anglès de Joan Carles Martí i Casanova.