dimecres, 25 de març del 2015

L'ALBUFERA DE JOSEP LOZANO


Des dels inicis de la dècada dels huitanta del segle passat, amb la publicació de Crim de Germania, Josep Lozano és considerat per molts com un dels referents de la narrativa valenciana actual. I això encara que el veterà escriptor d’Alginet també s’ha dedicat a l’articulisme, a l’estudi local i comarcal, a la traducció, i a idear o participar en propostes tan emblemàtiques d’agitació sociocultural com la Trobada d’Escriptors de la Ribera o els sopars Estellés. La vessant menys coneguda de Lozano pel públic lector és la de poeta, per escassa i poc difosa. La seua poesia fou considerada a la dècada dels setanta del segle passat per alguns crítics com a realista, sense cap adjectiu més, com ara podria ser social o intimista.
Enguany Bromera, que està fent una aposta clara per aquest autor obrint una sèrie en la seua col·lecció Biblioteca dels Nostres Autors, on reedita la seua obra, acaba de publicar un nou llibre de poesia de Josep Lozano, L’Albufera. Palaus Naccararum (que ve a significar estany de nacre).

L’Albufera de València ha estat un espai en el qual un gran nombre d’autors han fet parada literària al llarg dels segles, des de Rufus Fastus Avienus, una referència del qual obri el llibre de Lozano, fins poetes i narradors valencians com ara Ramon Guillem, Berna Blanch, Albert Hernàndez i Xulvi o Francesc Baixauli i Mena, sense oblidar Vicente Blasco Ibáñez o Joan Fuster. Ara que parle del savi de Sueca, recordar que en el seu moment va encunyar el terme paisatgisme sentimental per a referir-se a un tipus concret de poesia que va tindre el seu millor moment en la primera meitat del segle xx, en el qual el paisatge era la font d’inspiració i l’espai on el poeta projectava les seues emocions i sentiments. Aquest terme durant anys fou entés i usat per molts d’una manera pejorativa, la qual cosa ha fet que un gran nombre de poetes defugiren el paisatge com a motiu dels seus poemes. Josep Lozano, un home amb una àmplia cultura, no tan sols literària, ha estat valent i ha decidit retornar al paisatge, però no a qualsevol paisatge, sinó a un de concret que considera un dels referents dels valencians, per tal de mitificar-lo. Poca broma, Lozano és conscient de la força dels mites i els símbols en les societats humanes.



En el llibre trobem un autor amb una gran capacitat d’observació i d’estudi, un individu sensible, lúcid, intel·ligent, amic del detall que és buscat amb paciència de pescador d’imatges, un artesà de la mètrica i la rima, encara que no defuig per això el vers lliure, un home constant i treballador que intenta posar ordre en un món aparentment desordenat. Lozano és capaç de convertir allò que capta la seua mirada en cant, de recollir la bellesa i els sentiments que li genera i recrear-los en versos diàfans, entenedors, capaços de seduir qualsevol individu per molt allunyat que se senta de la poesia. Perquè en la poesia de Josep Lozano hi ha una voluntat de connectar amb el lector, de fer-se entendre, de defugir les barreres de l’hermetisme que agrada tant a altres poetes.
Hi ha en la seua poesia una necessitat de crear complicitats, d’agafar amigablement de la mà el lector i anar descobrint-li el llac i les atmosferes i instants de gran bellesa que s’hi generen al llarg del dia i de l’any, de mussitar-li el nom de cada ocell per petit que aquest siga. El poemari també ens parla de sentiments, un home és el seu bagatge emocional i cultural, un bagatge que de vegades projecta sobre el món que l’envolta. La seua ànima és un mirall sobre el qual es reflectix la força de la bellesa, tot generant sota la superfície nacrada un seguit d’emocions.
Josep Lozano ens oferix en aquest segon llibre de poesia de la seua llarga carrera com a escriptor un pomell de poemes senzills, ben treballats, on ix a la recerca de la bellesa i reivindica la capacitat del paisatge per a commoure’ns fins i tot en els detalls més intranscendents, per a fer-nos reflexionar sobre la vida, que al cap i a la fi és el més valuós que posseïm.


diumenge, 22 de març del 2015

LES ÒRBITES DE VERDCEL


El grup alcoià VerdCel, un dels projectes musicals més interessants de l’escena valenciana, ha entrat en el 2015 amb un nou treball discogràfic sota el braç: Òrbites. Poetes i cançons, producte del seu pas pel Festival Barnasants. Un treball en el qual, des del rock, s’acosten a la nova cançó (no és la primera vegada que ho fan), en aquest cas a Raimon, Ovidi Montllor, Joan Pau Giné i Quico Pi de la Serra, i als poetes que aquest moviment més va visitar: Ausiàs March, Salvador Espriu i Vicent Andrés Estellés.


No es tracta d’un disc a l’estil de «tribut a...», en aquest cas a la Nova Cançó sinó d’alguna cosa més complexa. VerdCel, i en especial el seu gestor i cantant, Alfons Olmo, no són d’aquella mena de valencians que actuen sota el dictat del pensat i fet. Alfons, que és un creatiu amb una personalitat molt acusada, ambiciós i amb una visió transversal de la creació artística, ha optat per desmuntar en el seu taller totes les cançons, combinant algunes amb poemes, donant a altres un so més elèctric, actualitzant les sonoritats, digerint-les perquè acaben formant part del seu ADN. Quan escoltes el resultat de tot aquest complex procés, no passa com quan algú s’atrevix a interpretar un clàssic i l’oient acaba trobant a faltar la versió original, no. VerdCel aconseguix sorprendre i atrapar immediatament aquell que els escolta, perquè ells no versionen sinó que oferixen una nova proposta als nostres sentits.


El grup ha treballat amb la poesia i les cançons amb un concepte global del que havia de ser el conjunt del treball i després de l’espectacle que n’emana, on Alfons desenvolupa un paper polièdric i fonamental com a músic, com a rapsode, com a cantant, com a marmessor d’un llegat musical de gran valor que no sols és capaç d’actualitzar sinó d’enriquir-lo aportant el millor d’ell mateix, és a dir una gran professionalitat, una dedicació completa i una interpretació personal amb una bona dicció i un gran domini de l’espai escènic.


Òrbites. Poetes i cançons està dividit en dues parts, tal com si d’un llibre de poesia es tractara. El·lipse, format per dotze temes, gravats en directe en els concerts celebrats a les ciutats d’Alcoi i l’Hospitalet de Llobregat, el qual s’obri amb la lectura del poema Les paraules, de Salvador Espriu. No és gratuïta aquesta obertura, així VerdCel avisa de la importància del text en aquest espectacle i alhora ens reclama la màxima atenció perquè serem testimonis privilegiats d’un ritual en el qual la poesia i la cançó dansaran juntes per acabar en un magnífic coit sonor.
Després ens retrobarem amb temes que ja coneixíem del seu disc dedicat a Raimon, acompanyades de cançons d’Ovidi Montllor i Quico Pi de la Serra, interpretades (i disculpen si és exagerat l’adjectiu) d’una manera magistral.
La segona part, Paràbola, està formada per quatre cançons gravades a l’estudi, dues de les quals de Quico Pi de la Serra, un poema d’Estellés i una cançó del cantant rossellonés Joan Pau Giné. Un deliciós epíleg que tanca un disc per a mi imprescindible.

Fotos de Juan Miguel Morales


dissabte, 7 de març del 2015

ON MARCHE


V
On marche et, au même temps, on mûrit
en pensant, d’une manière équivoque,
qu’on va tout droit,
sur une vie sinueuse,
rarement amicale,
mais on est dans l’erreur,
notre chemin est marqué
par le cercle quotidien, le cercle annuel.
On est plongé dans un monde
qui roule sur lui-même,
qui fait de tours sur un point de lumière,
et chaque jour est recommencer,
et chaque année est recommencer,
de l’aube au coucher du soleil,
de l’équinoxe d’été à celui de l’hiver,
de la réalité au rêve.

Traduction d'Emili Gil

divendres, 6 de març del 2015

DE PIRATA A BANQUER


Quan un lector es posa a llegir la novel·la El banquer, de l’escriptora Núria Cadenes, publicada per Edicions 1984, no pot deixar de pensar ni per un moment en el paral·lelisme existent entre la biografia del seu protagonista, Miquel Lluc i Barceló de malnom «Tralla», i la del financer mallorquí Juan March Ordinas de malnom «Verga», el nostre particular William Randolph Hearst. Un personatge excepcional i amb una trajectòria vital i professional que el portà a convertir-se en una de les deu fortunes més grans del món i en un individu amb una gran influència en la política i l’economia de l’Estat Espanyol.
Núria Cadenes, mitjançant una col·lecció d’instantànies quasi fotogràfiques, ens fa un retrat físic, psicològic i fins i tot moral d’un home que té com a gran objectiu en la vida fer diners i gaudir del poder que aquests donen, un home agosarat, capaç d’inventar-se negocis allà on no n’hi ha. Un individu sense escrúpols que durant la seua llarga i intensa vida fa de contrabandista, pirata, espia, polític i banquer. Un home conscient que la força la té en la ment i en una mirada expressiva i desafiant. El seu refugi són els números, ja que aquests li ofereixen ordre i racionalitat.


Però en El banquer Núria Cadenes no sols s’ha centrat en fer un retrat del protagonista, no, ens parla d’una nissaga encetada per l’home de negocis Pere Lluc i Margalida Barceló, els pares de Miquel. La mare mor prompte, però estarà sempre present en la vida del protagonista i encetarà i tancarà amb la seua presència la novel·la. El pare, el tindrà a la contra, ja que sempre va qüestionar les actituds i els negocis del seu fill.
La seua esposa, Virgínia, i les seues amants, en especial Mercè, tenen el seu pes en el relat, així com també Nicolau, el seu fill, i Salvador, el fill de la dona producte de l’adulteri.
Núria ens parla també de la lluita en la qual Miquel va haver d’embarcar-se en l’escala social, una lluita a empentes i punyalades per tal de fer-se un lloc en els graons més alts contra una classe dominant acomodada en el seu immobilisme.
El banquer és també la història d’una altra nissaga, que es podria qualificar com l’antagonista, els Ribó, els primers amb qui ensopega i amb els quals es crea una espiral d’odi i de violència que el portarà a destruir-los, un odi que naix de la traïció de la seua pròpia esposa, Virgínia. En aquest sentit, la competència entre les dues nissagues familiars és molt llatina i una mica a l’estil dels Capuleto i els Montesco o dels llinatges valencians dels Vilaragut i els Centelles.


  El banquer a més ens parla de la transformació social i política de l’illa de Mallorca i de la resta de l’Estat des la Restauració Borbònica fins a la dictadura del general Franco, així com de la influència (i ingerència) que en bona part dels afers polítics va tindre el banquer mallorquí Juan March Ordinas també conegut com l’home monopoli, o el banquer de Franco.
Darrere de les diverses històries que d’una manera fragmentada recorren aquests quasi setanta anys de la vida d’un home i de la societat en la qual va viure hi ha una tasca ingent d’investigació a la qual se suma un gran treball lingüístic on Núria Cadenes ha sabut combinar el català estàndard amb el mallorquí dialectal d’una manera encertada i versemblant.
Tot plegat fan d’El banquer un relat carregat d’interés històric i de consistent substància literària.


dimecres, 4 de març del 2015

CUADERNO DE LOS TRUJIMANES



V
Caminamos y al mismo tiempo vamos madurando;
de manera errónea pensamos
que avanzamos en línea recta
por una vía sinuosa,
en contadas ocasiones amable,
pero estamos equivocados,
nuestro camino viene marcado
por el círculo diario, por el círculo anual.
Prisioneros en un mundo
que gira sobre sí mismo,
que gira sobre un punto de luz,
y cada día es un volver a empezar,
y cada año es un volver a empezar,
del despuntar del alba al atardecer
del equinoccio de verano al de invierno,
de la realidad al sueño.

Poema del libro en parte inédito "Quadern per a Joan", traducción del propio autor. 

dimarts, 3 de març del 2015

LA BAULA PERDUDA




La biografia oficial del cantautor Rafa Xambó ens informa que la seua trajectòria musical comença en la dècada dels setanta del segle passat formant part d’allò que algú ha batejat com la segona generació de la Nova Cançó i on trobem noms tan interessants com el del desaparegut Carles Barranco. Fins i tot ens diuen que va obtindre algun premi. Després, coses de la vida, va obrir un llarg parèntesi musical de silenci, que no de compromís intel·lectual i polític, que va tancar el 2002 en publicar junt amb el grup La Fusteria (on hi havia Carles Carrasco, Àlvar Carpi, Josep Maravilla i Bernat Pellicer) el magnífic treball discogràfic 7 acústics.
Per a mi, humil articulista, aquest era el naixement de Xambó com a compositor i intèrpret, amb una veu personal i una elegància interpretativa que no l’allunya gens ni mica de les trinxeres on des de fa dècades manté combat contra totes les formes d’abús de poder.
El 2003 publicà Dies Oberts, el 2006 Cançons de la memòria trista, el 2010 Andanes i el 2013 T’estimo tant. Sonets de Shakespeare. I ara, de colp i volta, el 2015, quan a molts allò de la primera etapa de Rafa Xambó ens pareixia una anècdota, quatre línies en la seua biografia artística en les quals semblava justificar o donar un cert pedigrí musical al professor de sociologia que un dia decidix agafar la guitarra i posar-se a cantar, recupera una gravació inèdita de la dècada dels setanta i la publica en forma de cedé sota un títol tan explícit com és Llibertat! i amb una presentació sòbria que només acompanya un llibret amb articles d’Alfons Cervera, Joan Carles Doval, Lluís Miquel i el mateix Rafa Xambó.


Llibertat! és la baula perduda en la discografia de Xambó, però també, d’alguna manera, de la cançó d’autor valenciana. El conformen deu temes amb tot el sabor d’una dècada de lluita, on pareixia que tot seria possible i calia preparar-se per a materialitzar els somnis de llibertat i de justícia. En escoltar-lo, el primer que ens crida l’atenció és la veu de Xambó, jove, carregada d’energia, sensible, una veu novella, gens gastada, una manera de cantar amb notables influències de Lluís Llach en cançons com ara Ella, i de Carles Barranco, al qual en altres treballs ha versionat.
Després trobem que aquell jove Rafa Xambó ja tenia certes coses del Xambó actual i que han caracteritzat la seua obra: el gust per fer-se acompanyar per grans músics, en aquest cas pel guitarra Rafa Ruiz, membre dels mítics 4Z, el qual dota d’una gran força totes les cançons, que són filles de la cançó de la cançó francesa i hispanoamericana; i també el gust, que li lloe una vegada més, per musicar poetes, en aquesta ocasió Miquel Martí i Pol i Feliu Formosa. Deu temes entre l’èpica de la sembra de nous valors en una societat gregària, la lírica d’anar construint un país nou i també la sàtira com en  Les senyores i Cançó de Vicent, aquesta darrera ens insinua un prototipus d’individu oportunista que acabaria sent el model per a molts que coparen el poder polític i financer i ens enfonsaren en la misèria moral i econòmica.


També hi retrobem una primera versió de la cançó Amic, que recuperaria dècades més tard en el disc Cançons de la memòria trista amb el títol de Caminant.
Llibertat!, un disc nascut en una època en la qual s’albiraven canvis socials i polítics, reapareix en un moment on bona part de la societat valenciana torna a demanar canvis després d’una llarga etapa per a oblidar. Un disc imprescindible per als seguidors de Xambó, sobretot, però, també, per a aquells que estimen la cançó d’autor.