divendres, 28 d’agost del 2015

UN POBLE DE CANÇONS


Anar més enllà de la música, amb una mirada transversal i oberta, per a iniciar una aventura creativa que siga capaç de saltar les fronteres entre llenguatges artístics, a fi de compondre una obra col·lectiva que desenvolupe una idea, interprete un concepte o reinterprete l’obra d’un altre músic, és un projecte ambiciós en el qual s’ha embarcat gent valenta amb un esperit lliure i alhora força disciplinat com és el cas de l’alcoià Alfons Olmos o el grup Obrint Pas. Ara, des de la comarca de la Marina, el grup Komfusió, amb aquesta mateixa voluntat d’anar més enllà de la música i unir amb l’excusa del concepte «poble» llenguatges com el de la prosa, la fotografia, el dibuix, la música, la poesia i fins i tot el periodisme, ens oferix el seu segon treball, Un poble de cançons (Mésdemil, 2015).
Aquesta amalgama de llenguatges els trobem recollits dins d’un llibre, que a més del suport en paper per als dibuixos, les fotografies i el text, compta amb el suport devedé per al documental i el cedé per a les onze cançons que conformen el treball discogràfic.
El disseny i les il·lustracions són del pintor Dani Alemany, les fotografies de Noelia Domènech, la creació literària de Josep V. Sebastià, qui s’ha tret de la màniga un personatge, protagonista i veu narrativa, que a través d’un blog imaginari, convertit en part en calaix de sastre (on apareixen textos d’altres autors, les lletres de les cançons, les fotos i els dibuixos), amb una prosa diàfana i descriptiva, ens narra la tornada al seu poble, parlant-nos d’allò que veu i de les emocions i sentiments que li desperta. És una narració típica de viatge a l’estil de les de Josep Maria Espinàs, en el qual Sebastià intenta agafar el batec del territori que trepitja.


El documental, que en les qüestions tècniques ha estat a càrrec de Saoro Vicedo, funciona com un quadern d’entrevistes que la periodista Laia Mas fa a tot un seguit de personatges de l’escena musical valenciana, des de Ximo Guardiola, del grup Owix, fins Manolo Miralles, d’Al Tall; com també a representants de la societat valenciana que reflexionen sobre la llengua i la cultura del país.
Musicalment, Komfusió continua aprofundint en la línia que va encetar en el seu anterior disc, Retrobem els orígens (Mésdemil, 2012), fent, per una banda, nous arranjaments, per a dotar-los d’un nou ritme i una altra sonoritat, a clàssics provinents del món del folk, com ara en Lladres del grup Al Tall, amb un so de jazz latin interpretat per la veu femenina del grup, Alba Asensi, amb l’afegitó d’una cua de rap a càrrec de Marc Pinet. I de la cançó d’autor, com en El vell Montgó, de Paco Muñoz, que interpreten amb ritme de reggae, o Tot esperant Ulisses, un tema d’Ovidi Montllor.
Així com versions musicals de poemes del mateix Estellés a qui fins i tot podem escoltar durant uns segons recitant un dels seus versos en el tema que obri el disc, Estació, o de Salvador Espriu, que just abans de la cançó El meu poble i jo ens expressa un desig per a la seua poesia. I temes propis.
Un poble de cançons és un llarga durada carregat de ritme, d’homenatges sentits. Té una sonoritat que entra de ple en allò que s’anomena el so València, punk, rock, ska, reggae amb dolçaines, sonoritats mediterrànies i al qual Komfusió li afegix gotes de jazz latin.

Deliciosa i entranyable la cançó que tanca el disc, Cases i carrers, on les diverses veus masculines i femenines del grup que han anat tenint protagonisme en els diversos talls s’ajunten per a oferir-nos un joc de tonalitats amb una textura exquisida que barreja diferents gèneres musicals des del pop al jazz. Cal destacar al bell mig el solo del clarinet, un instrument que en les seues aparicions al llarg del disc dota el so del grup d’un segell propi i personal.

dimecres, 26 d’agost del 2015

"MALEÏTS ENTREPANS"


El poeta saguntí Antoni Gómez rememora en Maleïts entrepans (Onada edicions, Benicarló, 2015) la seua infantesa als peus del castell de Sagunt durant la dècada dels seixanta del segle passat.
Gómez recupera en part la mirada de l’infant que fou i trau del bagul dels records una llarga galeria de personatges que l’ajuden a reconstruir un univers que el temps s’ha encarregat de fer desaparéixer.
El protagonista compta amb una talaia força especial per a observar el món dels adults, el bar familiar, on ajuda a despatxar els parroquians des de la seua més tendra infantesa. Un bar situat davant del teatre romà, just al costat de l’antic cementeri jueu, la qual cosa fa que l’espai dels seus jocs estiga sobre les empremtes del passat.
L’infant se situa entre el passat i el present, entre els vius i el record dels morts, uns morts anònims que de vegades carreguen els vius sobre les seues espatles durant tota una vida com una llosa feixuga, i en altres són simplement el color que dóna sentit a les seues hores per trobar alguna cosa que certifique el mite de l’escenari històric.
Aquest infant és enmig del món dels adults i dels infants, i ens oferix de vegades amb cruesa escenes dels dos mons. Una cruesa que té un punt d’ingenuïtat, d’innocència, no oblidem que la mirada és la d’un xiquet, per més madur que les circumstàncies l’han obligat a ser, però amb un punt de sarcasme, d’humor del narrador adult, que en recordar lliga caps i acaba de comprendre d’una manera clara certes coses que de menut se li escapaven.
La narració està marcada per l’escenari, la ciutat vella de Sagunt, el castell, el teatre romà, la jueria, el cementeri jueu, el riu Palància... Un escenari que li aporta un espai amb una gran personalitat que porta l’autor a reflexionar sobre el pas del temps i la tragèdia del viure quotidià marcat per cada etapa històrica.
També l’escenari més domèstic, el bar, un espai on regna el pare en la barra, un home senzill però amb un sentit de l’humor especial, i la mare a la cuina, una dona que en eixir de davant dels fogons sempre es troba disposada al relat.
El bar li servix al protagonista per a parlar-nos de la ràpida evolució dels costums de l’època, dels canvis de les relacions de parella, però també és l’escenari on apareixen els primers turistes i tota aquella fauna d’espavilats que anaven a traure’ls unes monedes; els aficionats a la història i a l’arqueologia i els seus discursos inacabables; els borratxos amb les seues tragèdies personals penjades en la seua mirada tèrbola; els treballadors d’oficis de dia i d’oficis de nit, fins i tot velles glòries dels escenaris.
Tenen, també, un apartat en aquest magnífic retaule de la memòria, que ens recorda algunes pel·lícules italianes, les mascotes que doten d’humor i d’humanitat les pàgines del llibre.
Antoni Gómez, un home preocupat pel pas del temps, per la fugacitat de la vida, ens oferix un relat en el qual, millor que un llibre d’història, reflectix una ciutat de Sagunt en blanc i negre.