dimecres, 30 de desembre del 2020

I, II i III

 


I

El cáliz materno se te hacía pequeño

y te rebelabas agitando los pies

convirtiéndolo en un piélago de olas

hasta que un mediodía

se derramó por el suelo de la casa.

No te esperábamos aún,

el médico te retuvo durante horas.

Mientras tanto, en soledad,

vi como moría la tarde

deshaciéndose como una naranja sanguina

sobre el castillo de Morvedre.

En encontrarnos por primera vez

tenías los ojos abiertos de par en par

y escrutabas curioso el entorno,

una curiosidad que no te abandonaría nunca jamás.


II

En despertar, después de la cesárea,

tu madre me rogó que te contara

uno a uno los dedos de las manos.

La obsesión que te faltara

un miembro del cuerpo la tenía agobiada.

La luz era escasa.

Te cogí la mano diestra y luego la siniestra:

pulgar, índice, corazón, anular y meñique.

Los volví a contar y entonces descubrí el esbozo de un anillo.

Lo miré con más atención,

era un lunar oscuro que sobre tu piel

dibujaba el mapa de la isla del tesoro que acababa de nacer.


 

 

Somos

como todo lo

que no somos

deviene

y es.

Advertimos

solemnemente ahora

la unión

que compartimos

con todos

y todo.

MANUEL NOVELLA

 

III

Vagando un día por la montaña

entre matorrales de brezo, romero y tomillo

me encontré con una carrasca pequeña

de madera ideal para herramientas de trabajo.

Acaricie su corteza

y en sus entrañas descubrí

que había nacido una perla.

Quise encastarla y unirla a una cadena,

hecha con los rayos dorados del sol,

pero la perla no había nacido para ser colgante,

lagrimas de tinta brotaron de sus ojos y con las manos

dibujó con ellas una puerta en la pared

y en traspasarla  se liberó.

No, no woman, no woman no cry.



(Del libro "Quadern per al meu fill Arnau" Manel Alonso i Català  -Alzira, 2020- Traducción al castellano del propio autor)

dimarts, 29 de desembre del 2020

EL TEMPS EN ORDRE

  


La Institució Alfons el Magnànim Centre Valencià d’Estudis i Investigació porta des del 2016 publicant amb un destacable èxit de vendes la poesia completa de diversos poetes valencians de la generació dels setanta.

L’edició, de tall clàssic, és d’una gran dignitat i d’un preu assequible a les butxaques de tot amant de la poesia, siga funcionari, autònom, pensionista, assalariat, o aturat de llarga durada. Els llibres, sovint, compten amb un prefaci i un epíleg, escrits per especialistes en l’obra de l’autor o autora protagonista.

La col·lecció està sota la direcció d’un intel·lectual que des del meu punt de vista és un dels millors editors de poesia que ha donat les darreres dècades el País Valencià: Vicent Berenguer, creador en el seu moment d’Edicions de la Guerra i poeta de vol disciplinat i bell.

Fins ara han aparegut Poesia Completa 1976-2016, de Marc Granell; Defensa d’una forma. Poesia Completa 1976-2019, de Jaume Pérez Montaner; i Poesia Completa 1971-2018, de Josep Piera. Tots tres membres de l’anomenada generació dels setanta i antologats en la imprescindible La vella pell de l’alba d’Antonia Cabanilles.

Aquest 2020 s’ha lliurat a la impremta El temps en ordre. Poesia reunida 1988-2019, de la poeta del Grau de Gandia Teresa Pascual. La de la Safor, que per edat (va nàixer el 1958) podia haver estat inclosa en la generació dels setanta, ho ha estat en la dels huitanta i apareix en l’antologia Camp de Mines no surt a les llibreries fins al 1988.

Teresa Pascual, una dona amb una gran personalitat, d’una honesta perseverança, al llarg de tots aquests anys ha sabut combinar a la perfecció la seua vessant poètica amb la de traductora, en especial d’Ingeborg Bachmann, que l’ha influïda notablement, i la seua formació com a filòsofa.

Des del 1988 fins al 2019 ha publicat deu llibres de poesia. Un dels quals, Herències, amb la poeta d’Oliva Àngels Gregori, del qual en aquesta antologia només apareixen els poemes de Teresa.

En la poesia de Teresa Pascual trobem una dona amb una mirada intensa, personal, reflexiva. Els seus versos ens suggerixen i creen espais des d’on s’esbossen sensacions i pensaments. HI ha, però, també una gran preocupació per la paraula, la matèria primera per a bastir l’edifici personal del seu art poètic, com també per a expressar el seu món interior. Hi ha un diàleg permanent amb el silenci i amb altres poetes.

Teresa Pascual, junt amb Anna Montero, és la poeta valenciana que ha anat obrint pas en silenci a una llarga llista de noves veus poètiques femenines que s’han anat incorporant al panorama poètic valencià les darreres dècades, com ara Maria Josep Escrivà, Àngels Gregori, Mercè Claramunt, Begonya Mezquita, Isabel Robles, Àngels Moreno, Aina García Carbó, Mercè Climent, Almudena Puchol, Maria Carme Arnau...

Teresa Pascual és una autora que cal conéixer i reconéixer, amb qui com a lector de poesia abellix dialogar i debatre. Una orfebre del llenguatge sempre a la recerca de la paraula justa per tal de muntar amb seguretat la maquinària del poema, en el qual batega amb força la bellesa i la passió per la vida.

dilluns, 21 de desembre del 2020

LA CANÇÓ DEL MAG MERLÍ

 

Ivan Carbonell (València, 1979), en la seua darrera novel·la, La cançó del mag Merlí, Premi Isabel de Villena. XXXVII Premis Ciutat de Valènen companyia dels seus amics i amigues.

Evian és l’alter ego de l’autor, un home amb qui Ivan Carbonell compartix la passió per la literatura i les llegendes de l’Europa medieval.

La novel·la té una estructura complexa a través de la qual ens oferix diverses històries grans i menudes que transcorren en diferents èpoques i espais. Històries que acaben convergint i encaixant a poc a poc d’una manera que ratlla la perfecció. Evian busca respostes, però com Perceval al castell del rei Pescador, és incapaç de veure el sant calze tenint-lo davant dels nassos.

Ivan Carbonell ens relata els detalls d’una nit a Bretanya on hi ha un assassinat i un intent d’assassinat; la història d’un personatge estrany que a Cullera, com un flautista d’Hamelín, atrau les criatures amb una cançó; la d’un poeta inèdit, però membre actiu i fonamental de la generació valenciana dels cinquanta, un individu sobre el qual es comença a alçar la sospita que era un delator de la policia i de la premsa més reaccionària valenciana.

Les llegendes celtes i en especial les artúriques es donen la mà amb les valencianes de les comarques del Comtat i de les Riberes. Merlí, Lancelot, Artús, Perceval amb fades i pirates barbarescos...

La novel·la també és una galeria extensa de personatges reals de la cultura valenciana, des del folklorista Joaquim Martí i Gadea a Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés o Carmelina Sánchez-Cutillas, o de més recents com Joan Olivares.

D’altres disfressa el seu nom, com és el cas d’Èric Tarradelles, que no és un altre que Enric Tàrrega, i com que no en té prou, utilitza com un personatge real el pseudònim d’un escriptor valencià que ha publicat una petita part de la seua obra sota el nom de Mateu Lluís Vives.

El llibre és com un puzle en què posar-se a encaixar peces resulta tota una aventura intel·lectual. Carbonell, amb una prosa àgil, plena de girs col·loquials, a banda d’allò tan repetit de captar l’atenció del lector, mantindre la tensió narrativa, etcètera, aconseguix enllaçar la cultura popular valenciana amb la del centre d’Europa, així com convertir el minúscul i pobre món dels lletraferits valencians dels cinquanta, seixanta i primers setanta del segle passat en un espai suggerent de ficció, com en altres tradicions literàries més sòlides i sense complexos s’ha fet.

divendres, 18 de desembre del 2020

COR OBERT



A Manel Alonso i família.
 
Pròleg de llàgrimes, sincer, d'una vida compartida. Lliçó, asfíxia, despullament. Ferida en carn viva. L'ésser i la complanta. Del naixement d'uns ulls oberts. Una illa en la mà esquerra. Una perla en les entranyes d'una Carrasca que volia llibertat. La paraula pare sols pot venir d'un fill. La banda sonora de la vida, la rosa blanca. Bàlsam evocador d'abraçades. De carícies. On vas, pare? Solitud punyent, destructora, memorar un ésser estimat. Drama en alçar el vol. Els vaixells, els naufragis, la ira, el perdó. Sona el telèfon. El plor de la mare, esqueixada, desconhortada. Amor fraternal. Aflicció roent. Serà millor no cercar respostes. Més bé recordar el plànol màgic. La felina independència. Miols planyívols de Maregata. L'home més sol de la terra. La crueltat. L'atrocitat. Desolació. Les cròniques dels partits d'handbol. El més petit i tendre. La descoberta de l'amor adolescent. El dau, de bot i braç, de manró, de bolea. Empatia felina. Caminant addicte a la bellesa. Fortesa interna del ritme, gaudir del trajecte, desdenyar la meta. Hereu de l'aixada, menyspreava el postureig, la vanitat. Diàleg sincer del pare amb el fill. Confessions de perruqueria amb Bukowski incardinat, timoner de l'autodefinició. Memòria d'hores fràgils umbilicals. Un entre tants per la llibertat. La solidesa fa pagar un alt preu. Uniformes i togues no perdonen. El pes de l'imperi. El col·lapse. El sentit de la vida. La tristesa en els ulls. La ferocitat de la mort. Els versos més tristos en la cort de Neruda, Hernández i Estellés. Solsida, ira, culpa, dolor, estima. Punyent cant elegíac.
 
                                                                                                              Miquel Català




“No em veig amb corpenta per ressenyar el teu Quadern per al meu fill Arnau. Solament he gosat traure algunes coses, al meu parer, essencials del llibre, i he confeccionat, a manera de prosa poètica, el que ací et deixe.”  
Miquel Català. Guadassuar, 17 de desembre de 2020.

dijous, 17 de desembre del 2020

CEL DE FANG

Marc Granell és, a hores d’ara al País Valencià, un dels poetes més coneguts i reconeguts tan per la crítica com pel públic. Un d’aquells estranys personatges valencians que concita adhesions dins i fora del gremi dels lletraferits.

La Institució Alfons El Magnànim Centre d’Estudis i d’Investigació li publicà fa un temps el volum Poesia completa (1976-2016) i aquest passat 9 d’Octubre la Generalitat li va concedir el Premi de les Lletres Valencianes.

Marc és un home aparentment fràgil, però darrere d’aquesta aparença hi ha un dels dinamitzadors literaris més influents de les darreres dècades. Marc, que sovint es retrata com un pessimista, com un desencantat de la vida, ha estat un dels poetes que més han recolzat els joves valors de la poesia valenciana, fent una aposta pel futur d’una literatura amb un passat brillant i un present viu. Algunes de les veus actualment consolidades li deuen a Marc Granell els primers passos dins del complicadíssim món de l’edició.

Com a poeta, té una vessant que pocs a València practiquen amb la barreja justa de dignitat i saviesa. Vull dir la poesia destinada al públic infantil i que li ha valgut reconeixements com ara el que atorguen els bibliotecaris valencians, el Premi Samaruc al Millor Llibre Infantil l’any 2010.

Sobre la seua obra s’han escrit estudis i ha aparegut en desenes d’antologies, i a més se’l reconeix com un dels capdavanters d’aquella magnífica i revolucionària generació poètica que fou la dels setanta.

Ara, quan pareixia que havia arribat al final del camí, Bromera, en la seua col·lecció de poesia, li edita un nou recull de poemes, Cel de fang, escrit entre el 2017 i el 2020. Un llibre on trobem un autor amb una maduresa plena, una personalitat ferma i consistent, amb una poètica personal, filla de l’experiència i de l’ofici de viure, escriure i llegir. Marc és company d’una generació de poetes que saben de poesia perquè han estat uns lectors apassionats, exigents i oberts a tradicions pròpies i alienes.

En Cel de fang trobem l’individu que ha superat les darreres línies que demarquen les diverses edats de l’ésser humà. Un poeta que ha sigut conscient de la seua fragilitat física i de les mancances i crueltats d’una societat injusta, patriarcal, on només es valora allò que es paga amb diners i no amb tendresa, amistat o estima.

El cant de Marc sovint arranca del desencant propi o d’un diàleg que com a gran lector manté sempre obert amb altres poetes. Un desencant on, a pesar que sovint ho negue, hi ha encés el cresol de l’esperança.

Cel de fang té una escriptura diàfana, senzilla, plena de versos on prima el sentit comú i alhora plena d’imatges d’una solidesa aclaparadora.

Un llibre que es fa de llegir, que t’obliga a rellegir-lo, ja que sota una aparent espontaneïtat, una certa franquesa, Marc ha sembrat un camp de mines en forma de reflexions sobre la vida, el pas del temps, la mort, que ens sacsegen de dins cap a fora.

Un llibre que deixa una porta oberta a nous treballs que tard o d’hora ompliran un segon volum de la seua obra completa.

 

 

dissabte, 12 de desembre del 2020

IV

 


He rodado por centenares de caminos

intentando conquistar la colina más alta

y he bajado hasta la puerta del Hades,

donde el can Cerbero me quiso roer un pie.

Mientras tanto, me han llamado de diferentes maneras.

Pero tú, solo tú, me llamabas pare

y al hacerlo me hacías tener los pies en la tierra

y sentir que en cualquier lugar

un hombre puede acariciar el gato amable de la felicidad.



(Del libro "Quadern per al meu fill Arnau" Manel Alonso i Català  -Alzira, 2020- Traducción al castellano del propio autor)

dilluns, 7 de desembre del 2020

EL CEL I LES FORMES DEL VENT

 


No descobrisc res quan afirme que el vent és una granera que neteja l’atmosfera i fa possible que els relleus ocults del paisatge apareguen davant dels nostres ulls nítids i intensos.

El vent, però, també és un pinzell que ompli el cel de núvols, i amb ells crea formes que la intensitat de la llum dota de diversos colors. Formes que dibuixen un llenguatge efímer que dura el temps d’una mirada o d’una cançó.

Un llenguatge acompanyat d’esbossos d’un paisatge sobre el qual ens deixarem portar durant uns instants.

El cel és el llenç, el vent crea el llenguatge i els paisatges que només aquell que mira interpretarà d’una manera o altra des dels diferents estats d’ànim que tinga. Potser també és el pentagrama.

Les formes que crea el vent són com la vida mateixa, provisionals, efímers i que cal gaudir mentre duren.

La cantautora d’Almenara (la Plana Baixa) Eva Gómez acaba de publicar un nou treball discogràfic, amb el qual ens parla justament d’això, que porta com a títol El cel i les formes del vent.

Un disc de dotze cançons, la lletra i la música de les quals són de la mateixa Eva Gómez, enregistrat a Egoestudio-Grabaciones. Eva, que és una dona polifacètica, també s’ha encarregat del disseny, la maquetació i de les fotografies de la portada i contraportada. Junt amb Laura Miñarro, ha estat la responsable de la producció musical i artística.



Laura i Eva són a més dues grans multiinstrumentistes. Entre les dues han enregistrat el so ric, variat, que ens oferixen amb una llarga llista d’instruments musicals que van del bouzoqui i la guitarra a la viola de roda, al caixó o la mandolina. Uns instruments que li atorguen al disc una sonoritat personal, ja característic de les seues produccions.

El cel i les formes del vent unix el millor del folk i de la cançó d’autor amb les diverses influències musicals rebudes al llarg dels anys per Eva. Entre les dotze cançons que el conformen trobem un homenatge a una dona valenta, Marga, trobem la memòria del paisatge rural i urbà de la seua infantesa descrit amb tendresa i enyorança en Del barri de l’estació.

El conjunt és un cant a l’esperança, a la il·lusió de viure així com a gaudir de cada instant, de cada espai, de cada coneixença.

Té un to existencialista, viure és el més important per a Eva, navegar també, perquè les dues paraules són sinònimes.

Eva Gómez, amb la seua veu càlida, ens prega que convertim cada vers, cada cançó, cada forma que dibuixa el vent en el cel en una porta cap a l’alegria, cap a la felicitat. Ens informa que darrere de cada núvol aconseguirem trobar, si ens ho proposem, amagatalls i refugis on poder llepar-nos les ferides, descansar, somniar i pensar en un món diferent al que patim.

diumenge, 6 de desembre del 2020

XXVI

 


Un cordón umbilical ligero, diáfano,

me une a las plazas y calles del casco viejo,

a los islotes de Akatz y de Izaro, al cabo de Matxitxako,

a las playas de Aritzatxu y Arribolas,

a la reserva de Urdaibai,

al litoral abrupto y al azul intenso del Cantábrico,

al baserri de José Ignacio y Mari Carmen

que lo acogieron a él y a sus amigos.

Como un cordón umbilical,

me nutrirá la memoria de las horas

en que sufrí miedo de sentirlo frágil

ante las tormentas del norte,

pensando lo solo que se sentiría en medio

de un parking de caravanas.

Y tú, Bermeo, pueblo euskaldun curtido

en los temporales del mar,

lo acogiste como a un hijo más

y me lo devolviste con el zurrón

lleno de experiencias, consideración y afectos.

Mila esker bermeotarrei.


(Del libro de poesia "Quadern per al meu fill Arnau" de Manel Alonso . Editorial Neopàtria, Alzira, 2020)

dimarts, 1 de desembre del 2020

VALÈNCIA, ELS HABITANTS DEL RIU

 


Entre dos braços del riu Túria, els romans alçaren una ciutat a la qual li van posar per nom Valentia, que venia a dir vigoria, fortalesa, bon auguri. El riu, al llarg de dos mil anys i diverses civilitzacions, ha marcat la vida dels habitants de la ciutat, de vegades d’una manera dramàtica, com a resultat de les seues avingudes, d’altres per l’escassetat de l’aigua, que s’aprofita fins a la darrera gota en l’extensa i ubèrrima horta que l’envolta, i que hui, per desgràcia, s’ha convertit en la seua àrea metropolitana. Una àrea plena de polígons industrials i de pobles menuts i grans que han perdut la seua identitat rural i han estat colonitzats per la ciutat que els convertix en barris dormitori.

Durant el segle xx, i després del desastre produït per la famosa riuada, es va posar en marxa el Plan Sur de Valencia, per tal de crear un nou llit al riu lluny del centre de la ciutat. L’antic, les autoritats franquistes pretenien convertir-lo en una mena d’autopista urbana que la travessara d’est a oest. La vinguda de la democràcia i els canvis que propicià aparcaren el projecte d’aquesta aberració i es posà en marxa un de nou per a transformar el vell llit del Túria en un gran jardí ple d’equipaments esportius i culturals, alguns dels quals són hui la nova i moderna imatge de la ciutat.

La Institució Alfons El Magnànim, Centre Valencià d’Estudis i d’Investigació, en aquest any horrible del 2020 ha publicat en una magnífica edició el llibre València. Els habitants del riu, un volum de fotografia i prosa periodística que ha prologat l’autor de la novel·la Tramvia a la Malva-rosa, Manuel Vicent.

Els autors són el fotògraf Joan Antoni Vicent i l’escriptor Joan Garí. El llibre l’han dividit en cinc apartats, als quals se sumen el pròleg i una introducció. 1. Els habitants del riu. 2. Ciutat vella. 3 La Saïdia, Campanar, Benicalap, Rascanya i l’Olivereta. 4. L’Eixample, Extramurs, Patraix, Jesús, Quatre Carreres. 5. Pla del Real, Benimaclet, Algirós, Camins al Grau i Poblats Marítims.

Les fotografies són en blanc i negre i estan reproduïdes en una bona qualitat. Els autors ens oferixen amb elles una mirada subjectiva de diferents racons de la ciutat, espais amb els personatges que simplement la transiten o l’habiten.

Sobre Joan Garí no és la primera vegada que he escrit que, des del meu humil punt de vista, és un dels escriptors de la meua generació amb un estil literari marcat per una personalitat intensa, forta, una prosa hereua dels millors assagistes de la tradició occidental. I encara que és de Borriana (una altra ciutat amb riu, el riu Anna), ha viscut a la ciutat de València, la coneix i l’estima amb amor honest i desinteressat. Amb una prosa fluida, ens descobrix en una lenta i entranyable passejada el present i el passat del riu, de la ciutat i dels seus habitants, i destaca petits i grans detalls que fins i tot als veïns els passen desapercebuts.

El text i les fotografies els acompanyen diversos plànols que ens ajuden a veure com la ciutat ha anat consolidant-se i creixent al voltant d’un riu. Un riu que un dia tingué les aigües de color d’argent, el Guadalaviar de la Balansiya àrab.

 

dimecres, 25 de novembre del 2020

CAP AL SUD

 

Paco Muñoz és d’aquelles persones entranyables que quan se’n van sempre acaben tornant, com les lleus onades de la mar calma, i ho fan entre altres coses per una necessitat vital de sentir-se part activa d’una societat, per desgràcia adotzenada, i del somni d’un país possible al qual es nega a renunciar. I per una altra banda, també,  perquè troba que se li ha quedat en el tinter algun relat, algun sentiment, alguna evocació senzilla i tendra alhora.

El cantautor valencià Paco Muñoz, algunes de les cançons del qual han calat tan a fons en l’imaginari col·lectiu valencià que fins i tot més d’una ha acabat convertida en una marxa mora; Paco Muñoz, dic, i el seu equip d’arranjadors i compositors formats pels germans Murillo i Nacho Mañó, després d’un suau adéu, han tornat a l’estudi de gravació, eixe vaixell a què un dia van arribar per a capitanejar-lo, i han posat ara rumb al migjorn cap a les terres de la Marina.

Cap al sud és el seu nou treball discogràfic, on posa veu a lletres pròpies i a altres dels seus amics els poetes Toni Prats, Lluís Guarner, Vicent Andrés Estellés i, per primera vegada, a un poema de joventut que va escriure un dia qui redacta aquest article i que Paco ha tingut la deferència de dedicar al meu fill que ha faltat recentment.

També trobem dues versions d’altres cantautors, Pare, de Joan Manuel Serrat, amb una picada d’ull als col·lectius que treballen per un Xúquer viu, i Grandola Vila Morena, del portugués Zeca Afonso. Dues versions adaptades perfectament a la seua veu i al seu estil musical.

Les cançons de Paco Muñoz són hereues del so de la cançó italiana i grega.

El disc recull onze cançons i un poema d’Estellés que Paco Muñoz recita amb una gran i sentida emoció.

En aquest treball hi ha recollida la memòria personal del temps de la seua infantesa i joventut viscudes en pobles com ara Carcaixent i Ontinyent. El paisatge rural de la Ribera i de la Marina, com en Cap al sud; el de poble, en Carrer Major. Hi trobem l’amor d’un home que ha estimat i estima intensament els regals que li ha anat oferint la vida al llarg de huit dècades. Hi trobem l’amic que ens saluda i ens oferix una abraçada amb el millor que té, les seues cançons. I hi ha la poesia, la pròpia marcada per les vivències i la dels seus amics.

Els músics que l’acompanyen són grans professionals, que el coneixen bé, que saben de les seues virtuts i de les seues limitacions: Cèsar Murillo, Enric Murillo, Nèstor Mont, José Ángel Murillo, Nacho Mañó...

I en el Romanç del Marquesat Terra Endins es fa acompanyar per veus com les d’Ina Martí, Aitana Ferrer, Melòmans, Gisela Mañó, Apa, Pep Botifarra, Xavi de Bétera, Hilari Alonso..., tota una celebració musical.

Presenta el llibret del disc un text de l’escriptor Enric Lluch en el que afirma:  “En resum, una obra coral on la figura de Paco Muñoz, sempre dempeus, sempre a peu de canó, n’és el catalitzador quasi etern”.

Cap al sud és un disc per a escoltar, per a evocar, per a sentir de prop la veu i el batec d’aquell que un dia ens va preguntar: què vos passa, valencians? I que en anar-se’n ens demanarà que quan tornem vora mar li donem records de part d’ell.

dijous, 3 de setembre del 2020

ELEGIA A ARNAU LLIBERTAT

 


Per què te n’has anat

caminant amb tanta pressa,

germà?

 

Amb els vents que bufen

entre les canyes

de la marjal.

 

Deixant l’estel

de l’extraordinari que pot ser

l’ésser humà.

 

Per què te n’has anat

en aquest estiu gelat

quasi somiant?

 

Amb aquell passeig

que és llàgrima

i mai no cau.

 

Deixant les muntanyes

sense petjades

i els esmorzars amargs.

 

Per què te n’has anat

sent el sempre

que hui no està?

 

Amb el patiment

del que vola i vol

fins a esclatar.

 

Deixant mil projectes orfes

com ones que s’enfonsen

a la mar.

 

Germà, dis-me,

per què te n’has anat

volant amb tanta pressa

perseguint la llibertat?

 

Marc Campos Gallego

dilluns, 17 d’agost del 2020

ARA, MÉS QUE MAI, LA POESIA

 

Per a Manel Alonso i la seua família, de tot cor.

 

Ara, més que mai,

 els punys contra la paret,

el cap contra la paret,

el gos rabiós dins l’home

que no vol viure.

Ara, més que mai,

la porta oberta al carrer,

 als vents que han de venir demà

amb la veu distinta de la paraula.

Ara, més que mai, la poesia.

Francesc Pastor i Verdú

diumenge, 16 d’agost del 2020

LLIBERTAT ERA EL COGNOM QUE VA TRIAR

 

Arnau, el fill de dos dels meus amics més estimats, Manel Alonso Català i Pilar Santos Peñalver, va morir divendres a migdia. La notícia em va glaçar la sang i em va esquerdar el cor. La tristesa no em deixa anar des d’aleshores... Arnau va néixer el 1995, el mateix any en què Albert Calls i jo vam obrir la llibreria Proa Premià, i ja coneixíem al seu germà gran, en Bernat, perquè havíem visitat diverses vegades els seus pares a casa seva, a Puçol. Ens va costar ben poc fer amistat amb en Manel, a qui vam conèixer a través de l’AJELC (Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana) i el mateix ens va passar amb Pili, la seva dona. En Bernat, amb només tres anys, també es va guanyar de seguida els nostres cors, tan divertit i espontani però, sobretot, tan afectuós amb nosaltres. Quan Arnau va néixer ja feia anys que manteníem amistat amb els seus pares, per això a ell el vam conèixer de nadó i en les nostres visites a casa seva el vam poder veure créixer. Algun cop vaig portar-li contes de la llibreria, com a Bernat, i els havíem llegit plegats. També alguna vegada havia sortit amb els dos germans a passejar, mentre en Manel ens feia de guia pels voltants de Puçol. Jo no sóc mare i no tinc gaire relació amb nens, però tan Bernat com Arnau em feien sentir com una tieta, sens dubte per l’afecte que sempre ens ha lligat als seus pares. Han passat moltes coses des de llavors, Arnau va deixar de ser un nen eixerit i es va convertir en un noi intel·ligent, va anar a la Universitat i va impulsar iniciatives com la de tirar endavant Ràdio Puçol, també es va implicar en l’esport i el periodisme. Llibertat era el cognom que va triar, i ara s’ha alliberat de lligams terrenals per emprendre un camí sideral. Massa aviat per als que seguim aquí, perquè l’hem estimat i ens dol el buit que deixa. Manel i Pili són de les persones més generoses que he conegut i han donat al món un fill que ha despertat afectes i ha aportat a aquesta realitat decebedora una espurna d’esperança. Gràcies Arnau per haver existit. Ens deixes trencats, però ens consola saber que ja formes part d’aquest tot que per a tu era la llibertat. Ens veiem allà, estimat 

Silvia Tarragó

EL DOLOR S'ARREMOLINA ALS BUITS QUE NO ES VEUEN

 

A Manel, Pilar i Bernat (en una nit difícil)

 

Les vaques de l'avi peixen en la llengua de la mort.
Ma mare m'agrunsa en últim batec, en l'èxode.
El dolor s'arremolina als buits que no es veuen,
colgar la carassa i plorar despullat en la partida.
Oir el cor que batega dempeus, la dansa més crua.
Creuar la vida per a un comiat.

Carles Moya 2020

dijous, 16 d’abril del 2020

VIDES DE VIDRE


  
Conec Enric Sanç des de fa poc més de huit anys. Vaig tindre en les meues mans l’original que acabaria conformant el seu primer llibre de poesia, El plany de les lletres ferides (Germania, 2012). Sé que és un home tenaç, obstinat, una mica tossut i fort, a pesar que la vida li ha donat més d’un colp baix dels que et buiden per dins. Un individu sensible i tendre que s’oculta sota una màscara de tipus dur.
El mes de gener em va enviar un exemplar del seu darrer títol, Vides de vidre, un recull de poemes escrits entre els anys 2013 i 2018 editat per Onada edicions.
Es tracta d’un volum de poesia d’estètica diversa i dividit en quatre apartats que ha encaixat entre un prefaci i un epíleg.
Els poemes naixen de l’amor. De l’amor a la poesia, la vida, el proïsme, i de la reflexió sobre el pas del temps i sobre la mort, per acabar component des del jo, el jo que s’oculta darrere de la màscara de la qual els parlava fa un moment, uns artefactes literaris sobre les grans qüestions que preocupen l’ésser humà, la fragilitat de la vida, l’ànsia de perdurar, de sobreviure, l’estima, la fi...
(No, Enric, no estic d’acord amb tu quan dius que: «L’única gran veritat és que no hi ha úniques grans veritats». La gran veritat és que un dia ens morirem i en fer-ho sabrem si després hi ha un déu que ens obri la porta a una vida eterna on ens retrobarem amb els éssers estimats o només hi ha el no-res, l’oblit.).
Vides de vidre evoluciona des d’una poesia sintètica, concentrada, dels primers apartats Terra eixuta, format per deu haikus i vint-i-sis tankes, i El cant del cant, amb quatre poemes de dos quartets cadascun, fins al vers lliure de Vides de vidre, amb vint-i-tres poemes i la prosa poètica Espill dels dies amb quatre poemes, tots dos amb una tendència a la narrativitat.

En els poemes d’Enric Sanç s’endevina la petjada que li ha deixat la lectura de l’obra de poetes com ara el menorquí Ponç Pons.
Des de l’aparició el 2013 de Les hores concèntriques que no havia llegit res d’Enric Sanç, i la veritat és que la lectura de Vides de vidre m’ha sorprés gratament. He trobat un autor més madur, lúcid, reflexiu, amb un bon domini de la llengua i de les formes poètiques que utilitza. Més pragmàtic, menys rígid, més diàfan i alhora més poeta.
El llibre no m’ha deixat indiferent. Hi ha llibres que tècnicament són bons però que no tenen ànima, amb els quals tens la sensació d’aguantar un marbre etrusc en les mans. Aquest llibre sí que en té, d’ànima, i és d’agrair.
Les reflexions de Sanç m’han portat també a pensar sobre diverses qüestions, entre les quals la maleïda obsessió que tenim de voler perdurar a través de la creació poètica, quan en el fons sabem que les nostres petjades les acabarà esborrant, tard o d’hora, el vent.

dimarts, 24 de març del 2020

NO SABRÀS EL TEU NOM



No tinc cap mena de dubte quan afirme que Vicent Usó (Vila-real, 1963) és el novel·lista valencià més constant i perseverant. Un narrador de raça amb una gran capacitat de fabulació, al qual cap temàtica li fa por i que, a més, és capaç de desenvolupar-la amb tacte i valentia.
L’any 2019 va obtindre el Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira amb una obra que aquest primer trimestre del 2020 ha publicat en la col·lecció Eclèctica Edicions Bromera, No sabràs el teu nom.
Un drama en diversos actes narrat per diferents veus i on Vicent Usó fa un magnífic treball lingüístic.
La història és d’allò més actual, no sols al Regne d’Espanya sinó en molts altres països com ara la República Argentina. El robatori de nadons a càrrec de xarxes vinculades a l’Església i al poder polític.
El llibre és dividit en diversos apartats en què la veu narrativa és la d’un o altre personatge protagonista, una mare, el seu fill robat i la seua filla. Hi ha uns altres apartats on prenen la veu personatges secundaris, però no per això menys importants en la història. En aquests, el mateix autor es convertix en personatge, un periodista d’investigació que va trenant la trama i dirigint el cor de veus.
Darrere de les grans tragèdies socials hi ha un o diversos intel·lectuals que han creat teories que acaben justificant els actes més cruels i absurds. En podem trobar mostres en diversos llocs del planeta al llarg de tot el segle xx. A l’Estat Espanyol, durant la dictadura, destaca el psiquiatra i militar Vallejo-Nájera. Aquestes tragèdies col·lectives tenen sobre els individus que les patixen un efecte terrible i el dolor i el patiment que els provoquen poden arribar a ser demencials.
Vicent Usó ens descriu la vilesa d’un pares més preocupats pel que diran que del benestar de la seua filla. Com, mal aconsellats, l’obliguen a parir lluny de casa. I més tard, amb la complicitat d’una part del clergat i alguns aparells del règim franquista, li roben el nadó.
Usó escriu sobre l’amor i l’esperança d’una mare que espera retrobar el seu fill. De la mesquinesa de la gent, de l’odi, del maltractament d’alguns patriarques a les dones i els fills, de la maldat d’aquells que es creuen posseïdors de l’única veritat. De com ens afecta no tindre les necessitats afectives cobertes, de no tindre una identitat clara i ben definida.
No sabràs el teu nom és una novel·la que convida a la reflexió. La seua lectura, no en tinc cap dubte, deixarà a qui s’hi acoste tocat.