ELS PAPERS DE CAN PERLA

SOBRE MÚSICA I LLETRA

2012-01-23T11:06:00.001+01:00

Encara que des de les emissoresde ràdio i televisió privades que inunden els aparells que tenim a casa no ens n’informengens ni mica, la veritat és que la música en valencià passa per un dels seusmillors moments. Mai com ara no hem tingut tan bona i variada oferta, tant engrups com en solistes, tant en música tradicional com en moderna, a la qualcosa cal sumar l’aparició de grans músics d’acompanyament i d’estudi, i detècnics que entre bambolines fan uns arranjaments o una producció musical d’unaalta qualitat.

Malgrat la crisi econòmica, malgrattots els embats que patix la indústria musical amb tant de pirata com hi hasolt, malgrat els programadors de concerts i els encarregats dels programes deràdio que ignoren els nostres creadors, crec que els temps juguen a favor de lamúsica en valencià, i d’això, entre altres, tenen la culpa les xarxes socialsdigitals.

L’any 2011 van aparéixer treballsdiscogràfics més que ressenyables, com ara «Coratge», d’Obrint Pas, amb la seuabarreja de ska, hard-rork i músiques del món on la dolçaina pren unprotagonisme i una dimensió noves; «Per marcianes», de Miquel Gil, amb elmestissatge musical que caracteritza el veterà músic de l’Horta Sud; «Elparadís de les paraules», del gandià Carles Dénia, una joieta de músicatradicional valenciana amb tocs de jazz i flamenc, on Dénia canta els versosmil·lenaris dels poetes àrabs valencians; o el roquer també de Gandia CarlesPastor i el seu disc «Els ulls de Bob», el qual ha posat música a onze poetesvalencians vius.

Però entre tots hi ha un disc que,sense menystindre ni un pèl els ja esmentats, a mi, personalment, m’haenamorat. Es tracta de «Música i lletra», del xativí Feliu Ventura, un treballon es recullen onze magnífiques cançons. Els arranjaments musicals i laproducció han estat a càrrec de Borja Penalva, un músic, compositor i arreglistavalencià que ha treballat entre altres amb Lluís Llach i que cal tindre benpresent. Penalva ha sabut potenciar les millors qualitats interpretatives de Ventura,així com vestir les cançons amb un so fresc, cristal·lí, amb les gotes justesd’artificiositat.

El disc està gravat amb unpredomini dels instruments acústics, com ara la viola, el violí, el violoncel,la guitarra espanyola o l’acordió, la qual cosa no vol dir que «Música i lletra»no continga cançons amb un ritme trepidant o contundent, que en té.

He trobat Feliu Ventura en aquestnou treball, el sisé de la seua carrera, més madur com a cantant, més crescutcom a compositor musical i lletrista, capaç de la ironia més fina per tal dedenunciar les baixeses morals dels nostres governants en cançons com ara «Elnus de la corbata», líric, tendre, enyoradís, amb «Història d’un sofà», oexigent en el clam i en la denúncia com en «Torn de preguntes».

Cada cançó de «Música i lletra»funciona d’una manera individual, no hi ha cap tema que algú puga definir com amaterial que ha vingut a completar o reomplir, no. En conjunt, el disc és redóen molts sentits, guarda un bon nombre d’equilibris que fan que l’oient no escanse de descobrir nous matisos, noves imatges, nous significats en la música ien les lletres.

Hi ha també una cosa fonamentalque vull dir i amb la qual tancaré aquest article: en el disc ni la música estàal servici de la lletra, ni la lletra al servici de la música, el tàndem Ventura-Penalvaha aconseguit la conjunció quasi perfecta de música i lletra que, en resum id’una manera senzilla, els assegure que no és altra cosa que una bona cançó.

Article publicat al diari digital Morvedre.info.

Foto 1: Feliu Ventura.

Foto 2: Feliu Ventura i Borja Penalva.

La foto 2 és de Juan Miguel Morales López

EL CARRER DELS BONSAIS

2012-01-16T11:26:00.000+01:00

Un home feliç

El veí del número tres no tenia problemes. No havia patit capentrebanc en la vida. A més, tenia diners, amor, treball, amics, salut física imental i el sexe suficient per a mantenir-la. No li preocupava l’índex d’atur,ni el medi ambient, ni la inseguretat ciutadana, ni res de res. Quan el seu nomapareixia en una conversa era per a posar-lo com a paradigma de la felicitat.

Però, així i tot, un joiós matí deprimavera el trobaren penjat d’un ametler que tenia plantat al jardí de casa.Havia descobert que la seua vida era massa lineal i no va poder suportar viureamb aquella imperfecció.

(Publicat dins del llibre El carrer dels Bonsais -Publicacions de l'Ajuntament de Catarroja, col·lecció Literària Joan Escrivà, núm. 14, Catarroja, 2000- amb el qual vaig obtindre el Premi Benvingut Oliver de Narrativa, 1999)

PODEU LLEGIR UN INTERESSANT ARTICLE D'AGUSTÍ PEIRÓ SOBRE EL LLIBRE EL CARRER DELS BONSAIS CLICANT ACÍ

POEMES DE LA RESISTÈNCIA CHICANA

2011-12-19T19:28:00.001+01:00

La professora de literaturanord-americana a la Universitat de València Carme Manuel Cuenca acaba depublicar en edició bilingüe, dins de la col·lecció Plaerdemavida de l’editorialGermania, el llibre de Nephtalí de León Poemesde la resistència chicana, del qual a més ha fet la versió en valencià delspoemes i ha escrit una extensa i aclaridora introducció.

Carme Manuel s’està convertint enuna peça fonamental en el trasllat de textos d’altres literatures a la nostraper raons de tant de pes com ara la seua capacitat d’investigació, la seuavalentia, que li fa arriscar sense por per veus de fora d’allò que anomenem el cànon,així com per la seua gran capacitat de treball i el fet de saber ubicar en untemps i un espai un autor i la seua obra i explicar-lo d'una manera entendible al lector. Una de les diverses vessants del seutreball és la de descobrir-nos les literatures ocultes dins del gran continent dela cultura anglosaxona, com ha estat el cas de la literatura gal·lesa actual o dela literatura afroamericana.

Amb l’aparició de Poemes de la resistència chicana, enprimer lloc, Carme Manuel ens informa de l’existència d’una subcultura situadaal sud-oest dels Estat Units, just aquell territori que un dia va pertànyer aMèxic, d’una subcultura mestissa i bilingüe que té en el mite indígena d’Atzlánun pilar identitari. Després ens descobrix un home a qui la vida li ha donat unbon grapat de colps baixos, que és pintor, narrador, poeta, rodamón i unactivista pels drets civils de les minories als EUA.

Tot seguit la poesia de Nephtalíde León ens apareix escrita en un anglés barrejat de castellanismes i elementslingüístics de sabor indígena, i també de gerga, uns pocs poemes, aquells queparlen de l’amor o amb déu, ho fan en castellà. La tasca de traductora de CarmeManuel ha estat difícil, ja que ella tractava d’impregnar la versió del poemaen català de la barreja lingüística dels originals i jo crec que ho haaconseguit.

La poesia de León té la força enla paraula més que en les imatges, en el missatge més que en l’estètica. Per aendinsar-nos en el seu univers, els lectors d’aquesta part del món tenim lasort de comptar amb la guia excepcional de Carme Manuel, que ens explica larealitat quotidiana dels chicanos, laseua lluita pels drets civils en uns estats fronterers on les autoritats estanobsessionades amb l’emigració i on el color de la pell d’un ciutadà és un valoren alça (o en baixa, segons com).

Els poemes d’aquest llibre estanescrits amb la tinta vermella dels perdedors al país dels campions, de la gent ques’alça del terra després d’haver caigut mil vegades, de la gent que té l’enteresai l’energia per a la lluita, la passió i la rauxa, però també per a la tendresa,l’amor i la poesia.

Aquest és un llibre d’un inconformista,d’una persona indignada amb el sistema que exigix canvis, dècades abans que esparlara dels indignats, d’un individu que assumix la veu d’un poble al qual seli han negat bona part dels seus drets.

LA PASSIÓ PER LA MÚSICA

2011-12-12T11:23:00.001+01:00

S’està dient, i jo no em cansed’escoltar-ho i de repetir-ho amb satisfacció, que la música en valencià passaper un dels seus millors moments des que un xicot de Xàtiva va agafar laguitarra i compongué la cançó Al vent.

Però si ens aturem una mica igirem la vista enrere, veurem que entre l’esclafit musical dels setanta il’actual hi ha un temps que no va ser massa propici per a la música envalencià. Entre els músics dels setanta i els del segle xxi aparegueren altres que ho van tindre molt difícil. Cantaren valencià d’una manera més o menys professional sempre ha estat complicat,però aparéixer en escena en aquells moments i intentar fer-se un lloc fou unatasca digna d’herois, quan no de simples kamikazes, només cal escoltar eltestimoni de gent com ara Carles Enguix o Joan Amèric, tot dos encara en actiu.Amèric, a pesar de totes les dificultats, va aconseguir publicar uns quants cedésamb un pomell de bones cançons i a més va ser capaç d’omplir recintes amb unaforament notable.

Entre les generacions dels seixantai dels setanta i les actuals hi ha un personatge que fa de baula tot intereconnectant-les,em referisc a Miquel Gil. L’exmembre del grup Al Tall va viure total’efervescència de la transició quan els concerts s’omplien de joves que reclamavenl’autonomia i l’autodeterminació del País Valencià. Va travessar el desert demeitat dels huitanta i dels noranta fent provatures de mestissatge sonor, ambprojectes com ara el de Terminal Sur,per a després iniciar, amb l’aparició del cedé Orgànic, una trajectòria de les més brillants i sòlides d’aquestsdarrers anys.

Miquel Gil és, però, també unpunt de contacte i d’unió entre músics provinents de diverses tradicionsmusicals, els de la música d’arrels anglosaxones, els de la música llatina i lamúsica d’arrels mediterrànies. Ho és, també, entre Catalunya i el País Valencià,entre el sud de la península i les valls i muntanyes de més al nord.

La seua obertura de mires, laseua passió per la música, la seua empenta, la seua perseverança i la seuavalentia a l’hora d’enfrontar-se a modalitats de cant i fins i tot a temesmusicals que han estat profundament marcats per l’enorme personalitat dels seuscreadors, com ara Ovidi Montllor, Joan Manuel Serrat, Joan Baptista Humet, etc.,fan d’ell un intèrpret i un creador únic i original.

Però hi ha una altra tasca queMiquel Gil ha dut a terme amb èxit, donar a conéixer al gran públic l’obra depoetes valencians i catalans actuals, no ha estat l’únic en fer-ho però sí undels més constants. El tractament musical que li ha donat aquests poemes va mésenllà de la simple recreació musical, els ha fet seus i molts d’ells els haacabat convertint en petites joies.

Quan u s’acosta a l’obra deMiquel Gil, el primer que li crida l’atenció és la seua veu trencada i potent,després va descobrint una sensibilitat, un saber fer, un saber envoltar-se debons professionals i un gran respecte per un ofici que coneix, que gaudix i queha convertit en la seua vida. Quan un s’acosta al verí de la seua música esconverteix en un addicte.

(Publicat el 1 de desembre de 2011 a la columna "Mou-te que açò s'empastra" del diari digital l'Informatiu)

EL CARRER DELS BONSAIS

2011-12-11T11:58:00.001+01:00

SI LES PEDRES PARLAREN

I l’escriptor d’històries inventades, al bell migd’una discussió bizantina, en un rampell exclamà:

–Si les pedres parlaren!

A la qual cosa el fuster histriònic va respondre:

–Quina llauna amb tant d’escàndol pertot arreu!

–El mateix renou que provoquen els demagogs.

RAONS ÈTIQUES

Víctima d’una estranya malaltia, li amputaren el cap.Els metges van pensar que no sobreviuria a tan dràstica intervenció.S’equivocaren. El pacient mai no havia tingut cervell. Als pocs mesos es vandecidir a posar-li’n un ortopèdic. Els familiars exigiren que aquest realitzarales mateixes funcions que l’anterior.

L’equip mèdic s’hi va negar al·legant raons ètiques.

D'UN SILENCI

A l’home se li’n va anar elcap. Només ell sabia on. Ningú li va preguntar per on parava. I ell, feliç,s’ho va callar.

(Aquests tres petits contes inèdits formen part d'una nova versió del llibre El carrer dels Bonsais de Manel Alonso i Català).

Podeu llegir un interessant article d'Agustí Peiró sobre el llibre El carrer dels Bonsais clicant ací

CUADERNO DE LOS TRUJIMANES/ QUADERN DELS TORSIMANYS

2011-12-04T13:09:00.001+01:00

Entre paréntesis

Entre bastidores la Noche, desnuda,

esconde bajo un velo de pantera

facciones de mujer gris.

De nada sirven los espejos

la música, la seda,

el tigre ha enterrado las garras

y se pierde entre luces de neón

rumiando una ausencia.

Se levanta el telón y en el escenario

una habitación en ruinas.

Entre parèntesi

Entre bastidors la Nit, nua,

amaga sota un vel de pantera

unes faccions de dona grisa.

De res serveixen els miralls

la música, la seda,

el tigre ha soterrat les urpes

i es perd entre llums de neó

remugant una absència.

S'alça el teló i a l'escenari

una cambra en runes.

(Del llibre Amb els plànols del record de Manel Alonso i Català -Editorial Germania, Alzira,1994- traducció al castellà de Joan Navarro. Publicat a la revista digital Sèrie alfa)

EL CARRER DELS BONSAIS

2011-11-29T17:41:00.001+01:00

ATREVIT

Li van donar la paraula al poeta i li varen pregar quefos breu sense pensar que demanaven un impossible. Amb la paraula sota elbraç va fugir de la sala per a fundar un llarg llinatge.

***

ATREVIT O COVARD?

Un dia es va atrevir a prendre una decisió, però, esva equivocar. Així i tot, mai no es va arriscar a rectificar. Es va agafar ambforça a ella i es va erigir en el seu màxim defensor, en el paladí de la seuamentida.

(Aquests dos petits contes inèdits formen part d'una nova versió del llibre El carrer dels Bonsais de Manel Alonso i Català).

Podeu llegir un interessant article d'Agustí Peiró sobre el llibre El carrer dels Bonsais clicant ací

TEMPS DE TERTÚLIES

2011-11-21T16:12:00.001+01:00

Pere Bessó, Manel J. Romero, Josep Vicent Galan i Manel Alonso a les tertúles "Les nits màgiques del Django's". Fotos J.M.Lorente i Vicent Salvador

En un temps, com l’actual, en quèens relacionem a través de les diferents xarxes socials i els lletraferitspubliquen els seus versos i la seua prosa en internet, pareix que parlar defanzines i revistes de creació literària o de tertúlies a bars i cafeteriessiga una anacronisme. És cert que al País Valencià encara hi ha en funcionamentrevistes com ara la veterana L’Aiguadolç,editada a la Marina Alta, o Els Llibresde L’Aljamia, editada a l’Horta Nord, però no hi ha eixa profusió que hihavia en dècades passades, en les quals podies trobar una llarga llista fetesamb més o menys gràcia, amb més o menys mitjans. A la memòria em vénencapçaleres com ara Tac Carbònica, Llombriu, Tuacte, L’Horabaixa, Cairell, Passadís, Murice, La Factoria Valenciana, Abalorio, només per citar-ne algunes.

Els blogs personals i webs especialitzadesen editar textos literaris han cobert aquest espai, un espai que cobrixen ambmenys costos, amb més rapidesa i arribant a més gent.

Va haver-hi a la ciutat deValència un temps gris en el qual un general colpista, damunt del seu cavall,presidia la plaça de l’Ajuntament i en el qual només els poetes i algunacèl·lula clandestina d’un partit d’esquerres (de vegades la cosa coincidia enles mateixes persones) s’autoatorgaven el dret a reunió i el de llibertatd’expressió, tot donant color i llum a un cap i casal que havia deixat deser-ho per a esdevindre una casposa capital de províncies.

L’excusa per a aquesta fauna erala nit, un café i una copa, i la seua matèria primera la paraula convertida enliteratura.

La gent eixia de casa i estrobava en un local i parlava fins a la matinada imaginant una societat futuramés lliure, més justa i més culta, cosa que es va quedar en un somni de poetes,ja que el país cauria en mans d’aquells que l’han convertit en un abocador defem amb el disseny més aparent.

Tertúlies com ara les del cafésSan Patricio, Madrid, Malva-rosa han passat al record.

També als pobles se’n feien, detertúlies literàries, en el meu, Puçol, durant els anys noranta vam fer les delcafé Django’s.

Si n’hi ha una d’entre totes lestertúlies valencianes que cal destacar per diverses raons, com ara la seuaduració en el temps, més de deu anys, la seua capacitat de convocatòria i finsi tot perquè va donar fruits tan interessants com ara els premis de poesia queorganitzaven, la publicació d’una revista o l’edició de llibres i plaquets, éssense cap mena de dubte La Forest d’Arana.

Al capdavant de La Forest d’Aranaes trobaven els poetes Pere Bessó i Francesc Collado, així com el manifasserManel J. Romero.

Hui, de tot aquell moviment favint-i-cinc anys i per tal de celebrar-ho com cal han posat en marxa un blog onrecuperen imatges i articles del passat i, a més, han organitzat un sopard’encontre a la Societat Coral El Miquelet.

Sóc de l’opinió que en aquestpaís no se li ha reconegut la importància que van tindre per a tota unageneració les tertúlies de La Forest d’Arana, sóc de l’opinió que des d’algunsàmbits s’ha silenciat la seua tasca, a la qual cosa se suma la capacitat quetenim els valencians per a l’oblit. Què hi farem!

No sé si en aquesta nova eradigital serem capaços de fer un esforç i tornar a construir l’edifici queCollado, Romero i Bessó, en companyia de molts altres (Galan, Pérez Montaner,Mompó, Sant Celoni...) van ser capaços d’alçar, potser els temps no siguen elsmés propicis i els projectes siguen d’una altra espècie, el temps ens ho dirà.

(Publicat el 13 d’octubre de2011 a la columna "Mou-te que açò s'empastra" del diari digital l'Informatiu)

EL CARRER DELS BONSAIS

2011-11-19T11:00:00.001+01:00

No sé sap en quin precís moment

No sé sap en quin moment precís de laconcepció o de la gestació va passar, els especialistes consultats nos’arribaren a posar mai d’acord. Alguns veïns afirmen que fou durant l’actesexual, altres diuen que fou culpa d’aquells matins en què sa mare nua ieixarrancada prenia el sol a la terrassa de casa. La realitat és que ambcertesa no se sap. El que sí que tothom pot constatar és que aquell fet vamarcar Rafel de per vida.

Malgrat les molèsties que li produïa,sobretot a partir de la primavera i fins a meitat de tardor, Rafel se sabiadiferent i això li agradava. En una societat de masses, la diferència –malgratels intolerants– i l’originalitat estan molt valorades.

Des de menut –concretament des d’unavesprada en què era en classe de llenguatge i el mestre els parlava derefranys–, s’havia adonat que a més d’original era un transgressor.

De major, després d’haver finalitzat lacarrera de filosofia i lletres i d’haver assaborit, com tants altresllicenciats, l’amarg sabor de l’atur, va decidir traure-li partida a la seuaoriginalitat i es va posar a treballar en un cabaret fent un númeroespectacular amb un màgic.

Més endavant es va adonar que allò erapoc per a ell i decidí canviar d’imatge i convertir-se en un artistad’avantguarda.

Els seus happenings eren inigualables i aviat li caigueren contractestelevisius que el feren famós i ric.

Però, malgrat tot, els seus pares –elsquals fins a última hora visqueren al carrer dels Bonsais i ara ho fan en undels carrers del barri dels Arbustos– se solen preguntar en quin moment de laseua concepció i gestació fou quan una o diverses mosques posaren larves dinsdel cos del seu fillet barrejant l'adn humà amb el dels maleïts insectes.

(Publicat dins del llibre El carrer dels Bonsais -Publicacions de l'Ajuntament de Catarroja, col·lecció Literària Joan Escrivà, núm. 14, Catarroja, 2000- amb el qual vaig obtindre el Premi Benvingut Oliver de Narrativa, 1999)

PODEU LLEGIR UN INTERESSANT ARTICLE D'AGUSTÍ PEIRÓ SOBRE EL LLIBRE EL CARRER DELS BONSAIS CLICANT ACÍ

EL REGAL EN LA MIRADA

2011-11-14T18:09:00.001+01:00

Joan-Baptista Campos

Diuen que en realitat el que fael viatger, quan inicia un nou viatge, és fugir d’ell mateix, perdre de vista elmón i la societat que han forjat bona part de la seua personalitat i que regixenla seua rutina diària. El viatger assumix en una altra societat el paperd’espectador, de cronista que pretén passar desapercebut. Per a ell, a banda desatisfer la curiositat i el desig de xafar geografies que ha mitificat, el viatge ésun espai invicte en la seua vida per on s’escola el risc i l’aventura. Hi haviatgers que aconseguixen perdre’s però que sempre acaben retrobant-se en elcamí, i ho fan potser en la mirada d’un ancià o en el somriure d’un infant, comara és el cas d’un dels nostres escriptors més viatgers, Joan-Baptista CamposCruañes, durant el viatge que féu al Perú seguint les petjades de l’imperiinca, i que transcriu amb gran luxe de detalls en el llibre editat per Onadaedicions El regal en la mirada.

Campos no es conforma a oferir enaquest nou llibre una mirada de turista que es posa en el paisatge i elpaisanatge més tòpics, sinó que intenta oferir-nos un retrat incisiu de lasocietat peruana, diversa, marcada pel seu passat indígena i colonial. Per ainformar-se’n no acudix a les guies oficials únicament, li agrada conversar ambla gent, de la qual també sap escoltar els seus silencis. Campos observa ambatenció la realitat que l’envolta i li pren el pols a l’actualitat. La seuaveu, encara que ho voldria, no és totalment objectiva, està marcada per lacultura i per tant per la manera d’entendre el món del lloc d’on és originari.

L’objectiu del seu esguard, si empermeten fer un símil fotogràfic, cal dir que està sempre obert, alerta idisposat a capturar cada detall que transcriu amb aparent senzillesa. Elcronista també es troba predisposat a ser sorprés per qualsevol imatge que reflectiscabellesa i humanitat. La seua gran capacitat d’observació va lligada a un clarintent de passar desapercebut, amb l’ànim de no trencar cap escena amb la seuapresència aliena, també a una gran capacitat d’obrir parèntesis i fer-sepreguntes mentre juga a endevinar la vida d’aquells amb els quals es troba.

Però Joan-Baptista Campos noviatja només amb el sentit de la vista, amb tots cinc recull impressions quedesprés convertirà en elements diversos que unirà per a recompondre literàriamentun espai i un temps on viuen altres éssers humans.

Campos viatja amb la seua parellai altres parelles amb les quals es van trobant pel camí i de les quals també ésun perspicaç observador, i recull i apunta part de les seues impressions. Però, amés, amb la maleta Campos també porta els altres viatges que ha fet i és capaçde trobar similituds entre gent i cultures tan distants com ara la de l’altiplàandí i les de l’Himàlaia. La seua passió per la poesia també l’acompanya, no solscom a creador, sinó com a lector que es veu empés a visitar llibreries per atrobar poetes dels llocs que visita.

El viatge de vegades és una micaaccidentat pel soroche o mald’altura, alguna descomposició intestinal, etc., però també és obert, fascinant,polièdric, humà, com el mateix autor.

EL CARRER DELS BONSAIS

2011-11-12T13:11:00.001+01:00

UN LLEU ECO

Miquel i Anna, els veïns del divuit cinquè, van tindrefills perquè aquests carregaren, quan el matrimoni desapareguera, amb el seurecord. I els nens, sense adonar-se’n, van anar carregant també amb el record queels seus pares havien heretat dels seus avantpassats. Una llarga filera degeneracions en la memòria.

Quan tots dos fills van morir en un espectacular accident de trànsit, al carrer es va poder sentir l'eco de moltes i successives morts.

QUAN UN POETA MOR

2011-11-11T10:04:00.001+01:00

Salvador Iborra

Fa uns quants anys, en unacafeteria de la ciutat de València on es feien unes tertúlies literàries, unnarrador valencià, del qual no diré el nom, però sí que és conegut per la seuaironia i mordacitat, em va dir: “No torne a vindre a una tertúlia d’aquestes,tants poetes junts, en un espai tan reduït és un còctel explosiu d’ego i hipersensibilitat”.Uns anys més tard vaig llegir, no recorde on, que no hi ha poeta que parle béd’un altre poeta, i si ho fa és per alguna raó oculta.

Potser que als dos individus quevan fer aquestes afirmacions no els faltara la raó. Així i tot, crec fermamenti més de vint-i-cinc anys fent versos ho avalen, que els poetes valencians,d’expressió valenciana, són com una família i no ho dic perquè siguen quatregats, tot el contrari, són nombrosos els ciutadans que en aquest paíspractiquen l’art de la poesia.

Com en totes les famílies, la relacióentre els seus membres és d’índole diversa. N’hi ha de ben avinguts i de malavinguts.

Jo al seu favor he de dir unesquantes coses, aquesta gent amb l’ego pujat i hipersensibles, a més deconstruir amb més o menys solidesa una obra en soledat, són gent solidària,treballadora, preocupada per la seua llengua, la seua cultura i el seu país,són gent que es mulla, que s’implica en moviments cívics i culturals. Formenpart d’eixe petit exèrcit de valencians que fan front a la mediocritat i lamala fe d’alguns dels gestors de la cosa pública, uns inconformistes que en lesetapes més grises del nostre país han estat capaços de donar pinzellades decolors. Els seus llibres oblidats per una societat panxacontenta sovint dormitendurant anys a les prestatgeries de llibreries i biblioteques, tot esperant unlector que els òbriga les pàgines com ales d’una papallona i done vida als seusversos.

Escriure amb la sensació que esfa per al silenci no vol dir que es faça amb desgana, el poeta escriu perquègaudix capbussant-se en la mar del llenguatge després d’haver estat colpit peruna imatge, per un sentiment.

Quan es mor un poeta, s’apaga uncant al bosc de la paraula, encara que perdure la cançó.

Quan un poeta és assassinatbrutalment, fins i tot la ciutat més sorollosa calla estupefacta i la tristesapren cos i travessa grisa les nostres places i carrers preguntant qui ha mort elrossinyol.

El poeta té l’esperança i la feposades en la paraula, per a ell és un estendard en la lluita contra labrutalitat humana.

Aquests darrers dies he sentitque m’han mort un germà, una membre de la gran família dels poetes, i he odiatprofundament els seus botxins i fins i tot la seua raça, els he desitjat lestortures més cruels. Una espiral de rancúnia he vist créixer dins meu iapoderar-se del meu raciocini. Obrir un llibre de l’amic i germà SalvadorIborra i veure entre línies la seua passió per la vida i la poesia m’ha calmati la tempesta s’ha convertit en un riu de llàgrimes.

(Publicat el 5 d’octubre de 2011 a la columna Mou-te que açò s'empastra del diari digital l'informatiu)

VSI SVETI

2011-11-02T09:31:00.000+01:00

VSI SVETI
Ciprese so sprehajale svoje sence
po poti hiše, kjer prebivajo mrtvi,
razkrivajoč, da je tisoče rok
s pomladjo okrasilo vrata zime.

(Versió en eslové de Vesna Crček del poema Tots Sants del llibre Un gest de la memòria. Vorera edicions, 1998)

CUADERNO DE LOS TRUJIMANES / QUADERN DELS TORSIMANYS

2011-11-01T10:53:00.000+01:00

TODOS LOS SANTOS

Loscipreses paseaban su sombra

porel camino de la mansión donde habitan los muertos,

descubriendoque miles de manos

habíanengalanado de primavera la puerta del invierno.

****

TOTS SANTS

Els xiprers passejaven la seua ombra

pel camí de la casa on habiten els morts,

descobrint que milers mans

havien engalanat de primavera la porta de l'hivern.

(Del llibre de poesia de Manel Alonso i Català Un gest de la memòria -Vorera edicions, 1999-. Traducció al castellà del propi autor)

PERSONATGES QUE EM FAN POR

2011-10-28T10:25:00.002+02:00

La Borsa de València

De menut jo era un xiquetespantadís, tenia por dels morts, dels bous i de tota eixa llarga llista depersonatges que primer les rondalles i en bona part després les pel·lícules hancreat i que van des del dimoni emplomat i el saginer fins els vampirs i elshomes llop, però m’arribaven a causar més paüra si això és possible quansaltaven del món oral, del paper o del cel·luloide i penetraven amb sigil enels meus somnis, allí em sentia atrapat, ja que era impossible fer-los front o fugir-ne.Sovint em despertava suat i de vegades cridant. Després em negava a adormir-me,perquè no volia tornar a trobar-me’ls.

El meu pare em deia que s’ha detindre més por dels vius que dels morts i dels personatges de rondalla, però jomai no acabava d’entendre les seues paraules.

M’he fet gran i els he deconfessar, no sense una mica de vergonya, que algunes d’aquelles pors encaraperduren, però també els he de dir que amb els anys he aconseguit saber el quevolia dir-me mon pare, bona part de la resposta l’he trobada en els noticiaris.

El sistema econòmic en el qualestem immersos és capaç de generar un seguit de monstres, voraços en el seu egoismei la seua avarícia, als quals no els importa enfonsar l’economia de païsossencers, amb tota la repercussió social que això té, per tal de fer-se una micamés rics. No els importa que els més dèbils de la societat queden indefensos,que esclaten conflictes socials violents que com una espiral poden créixer iportar-nos cap als escorxadors que ja envaïren el nostre continent el seglepassat. Ells se senten segurs darrere de la seua pantalla d’ordinador d’últimageneració, tot especulant amb el futur de milers d’éssers humans, esperant queuna nova recessió aparega. I els Estats es mostren dèbils davant d’aquesta genti no aconseguixen fer-los front i decapitar-los com els xuclasangs que són,potser perquè fa temps que els governs que nosaltres triem democràticament jano governen, són només simples gestors de la borumballa burocràtica i quirealment talla el bacallà són els grans grups d’inversió, la crisi actuals’acabarà quan ells decidisquen que ja n’hi ha prou, quan hagen munyit i deixatben escurades les butxaques dels Estats i de la gent.

Els personatges que ara em fanpor ja no tenen banyes, ni problemes capil·lars, ni els ullals llargs, són gentvestida amb corbata i jaqueta, ben pentinats, amb una educació exquisida, noalcen mai la veu si no és necessari, tenen mirada de bona persona, però en elfons són d’una crueltat infinita, no sols volen els nostres diners, han vinguta arrabassar-nos tots els nostres drets, ells són els mercenaris dels nous amosi nosaltres no som res.

Són els vius que deia el meupare, aquells que mai no en tenen prou.

(Publicat a la columna Mou-te que açò s'empastra del diari digital l'Informatiu el 29 de setembre de 2011)

ALGÚ EN TÉ LA CULPA, D'AQUESTA CRISI?

2011-10-22T12:01:00.000+02:00

Ja comence a estar fartd’escoltar contínuament que els ciutadans d’aquest Estat ens hem de resignar aser més pobres, al fet que els nostres fills no podran gaudir de lesoportunitats i drets de què nosaltres fins ara hem gaudit, a posar-nos en elcap que hem estat vivint per damunt de les nostres possibilitats i que ja haarribat l’hora de donar per acabada la festa i obrir amb resignació la porta auna nova manera de viure més austera i ajustada a la nostra realitat. I ací éson trobe jo el problema, algú durant aquests darrers anys ha estat ocultant-nosla realitat i inventant-se’n una altra en la qual, volguérem o no, vivíem totsjunts i aparentment feliços. Qui és eixe algú? No sóc partidari de les teoriesde les conspiracions que tants seguidors tenen en internet, però els he deconfessar que després de donar-li un munt de voltes al tema he arribat a laconclusió que eixe algú no és cap ens abstracte, eixe algú és la classedirigent d’aquest país: financers, empresaris, polítics, etc. La seua ceguesa,la seua avarícia, la seua mala gestió ens han portat a una situació on esretalla l’estat del benestar sense cap mirament, on la ciutadania paga mésimpostos a l’Estat per a després rebre menys i pitjors servicis.

Aquesta crisi, no és cap novetat,l’anem a pagar les classes mitjanes i populars mentre que les classes dirigentsa penes la van a notar: m’equivoque jo i ho pagues tu.

La veritat és que sóc partidarid’encetar un període seriós de canvis, que s’obliden dels pots de maquillatgeamb els quals des de fa dècades van eixint del pas. Senyores, cavallers, elsnostres polítics ens ixen massa cars quan estan en actiu i fins i tot quan esretiren, la seua gestió no ha estat en cap moment a l’altura del que laciutadania necessitava. No podem tampoc pagar jubilacions magnífiques acorruptes i fills de mala mare.

Han estat els nostres gestorspúblics uns jugadors que en el joc de la política han actuat com a màgics defira més preocupats pel rèdit electoral de les seues accions que per fer unabona gestió que ens assegurara un futur millor per a tots. La ciutadania té lasensació que ens demanen el vot per a després servir uns altres interessos queno són els de tots. Han convertit en trenta anys la democràcia en unapartitocràcia que fa pudor al resclosit de la fal·làcia i del cabdillismed’ineptes i irresponsables. Han sobreprotegit els darrers temps bancs i caixes,i les famílies les estan deixant literalment desemparades.

La societat necessita una novaclasse política que faça de l’honestedat, de l’eficàcia, de l’excel·lència enla gestió dels recursos públics la seua bandera, un nova classe política queestiga menys preocupada pels seus ingressos econòmics personals i més pelbenestar de la gent. Si no es cobrix aquesta necessitat i continuem amb lamateixa classe política, estem condemnats, els seus vicis i defectes ens hanportat on som.

(Publicat a la columna Mou-te que açò s'empastra del diari digital l'Informatiu el22 de setembre de 2011)

LA MORT I LA SOCIETAT

2011-10-15T16:12:00.000+02:00

Disculpeu que guaite per aquestafinestra per a escriure sobre una qüestió la qual la societat pareix volerocultar sota una estora. Com a justificació vos diré que durant els darrersdies m’he sentit envoltat per la mort, fins a tres veïns han faltat en pocmenys de vint dies. Durant aquestes setmanes he pogut veure com ha canviat lamanera amb què la societat valenciana s’enfronta a la mort i m’he sentit decebut.

Durant les primeres tres dècadesde la meua existència un difunt al veïnat era igual a tindre a casa la ràdio ila televisió apagades en senyal de respecte, els xiquets i les xiquetes, fentcas de les advertències dels adults, deixaven de jugar en aquell rotgle (ara nofan cas de res, entren en les converses dels adults com el cavall d’Àtila i alseu pas no deixen ni una frase dreta), els familiars vestien de negre. Una morten la família podia donar lloc a l’ajornament durant un llarg temps d’uncasament. El ritual de la mort es feia a la casa del difunt. A l’entrada esposava el taüt i la gent entrava i eixia per a donar el condol a la família. Usabia que s’havia mort algú perquè a la porta d’una casa s’aplegaven, seriosos,un grapat d’homes.

Aquests dies en què la mort s’hapassejat d’una manera tan descarada pel meu curt i estret carrer he pogutcomprovar com han canviat els costums. El mort no sols l’hem tret de casa, sinófins i tot del casc urbà, i l’hem dut a un edifici funcional que porta elpretensiós nom de tanatori, ens assabentem que s’ha mort un veí perquè a missaho ha dit el capellà. El veïnat no sols posa la tele o la ràdio, sinó, com enel cas del que he pogut ser testimoni, fins i tot instal·la una improvisadadiscoteca en un baix (era un dia de bous al carrer) i els joves i adolescentsque hi participen envaïxen sorollosos i ebris el carrer. Els xiquets i lesxiquetes juguen amb una gran cridòria a la porta del difunt i se’n riuen, ambla complicitat dels seus progenitors, de l’adult que els demana una mica derespecte. El recent traspàs fa que ni tan sols s’ajorne un sopar festiu, ningúva de dol. I jo no sé si és que m’he fet vell i conservador, o què dimonis empassa, però la veritat és que aquests nous costums em fan sentir incòmode.

Què dimonis li ha passat a lasocietat valenciana els darrers anys? Primer vam traure els ancians amb lesseues xacres i la seua decrepitud del poble i els recloguérem a residències,després li ha tocat a la mort i el ritual que l’acompanya. Intentem evitar elsenderrocs que causa el pas del temps en les nostres vides i ens centrem en allòque és nou. Volem evitar el dolor a qualsevol preu, quan el dolor forma partdel viure. Realment, crec que som una societat malalta.

(Publicat el 15 de setembre de2011 a la columna "Mou-te que açò s'empastra del diari digital l'Informatiu)

LA TRANSPARÈNCIA

2011-10-07T10:33:00.003+02:00

U és una persona a qui li agradaen política la transparència, pensa que, si la classe política d’aquestapartitocràcia que patim haguera gestionat amb rigor i transparència elsrecursos que els contribuents vam deixar tan ingènuament en les seues mans, araestaríem encarant aquesta crisi (que quan creus que acabava torna a començar)d’una manera més distesa.

De colp i volta, després d’haverdeixat la caixa buida i en números rojos el compte corrent de l’Estat, laclasse política, per art d’encanteri, es trau de la mànega la transparència enla gestió i decidix informar el ciutadà del que costa cada servici sanitari quel’administració li presta.

Una nit el timbre el desperta alnostre protagonista, l’avi s’ha posat malalt i amb els pantalons a mig cordarse l’emporta a l’hospital esperitat. L’ancià ha patit un ataquet que no elmatarà, almenys de moment, però necessitarà prendre un medicament mentre visca.U, alleugerit, dóna gràcies a Déu perquè l’home s’ha salvat. Però, quan tottorna al seu lloc, sota el nas l’administració li posa un simulacre de facturaon s’especifica amb tot luxe de detalls el que li costarà a les arques del’administració que el iaio encara puga continuar un temps entre nosaltres.

I u, que no va tindre unaeducació perfecta, que peca un poc de malparlat i també de vehement, es caga enels progenitors del polític de torn per l’amabilitat i la consideració que hatingut amb ell.

Com que no en tenia prou amb laque està caient amb l’escassetat de faena que ha provocat la crisi que hacolpejat amb duresa tota la família, ara ve i li estampen el paperet quefaltava per al xavo.

A mesura que passen els dies, ues va sentint que és membre d’una família egoista i miserable que vol retindreal món dels vius un vellet que ja no cotitza, i ho vol fer això a càrrec del’erari públic, un erari que necessita eixos diners per a pagar deutes, per aorganitzar grans esdeveniments (incloent-hi papistes), per alimentar eixemonstre voraç anomenat mercat i que se’ns està menjat pel garró l’anomenatestat del benestar.

I u, que té una mica de memòria ique llig la premsa cada dia, es pregunta si això de la transparència nol’haurien d’haver aplicat a altres apartats de la gestió pública, com ara el temadels sous que reben exalts càrrecs públics, que a més han fet una mala gestió idamunt ens han deixat amb el dubte de si no ens deuen haver robat la cartera.

Certa transparència fa pudord’hipocresia.

(Publicat a la columna Mou-te que açò s'empastra del diari digital l'Informatiu http://www.linformatiu.com/ el dia 8 de setembre de 2011)

TÒPICS D'ESTIU I DE TOT L'ANY

2011-09-16T10:57:00.001+02:00

No descobrisc Catarroja quan dicque vivim en un món carregat de tòpics. Els valencians en portem penjats al’esquena, com ninots de paper, un bon grapat, alguns fins i tot d’autoriail·lustre. Hi ha qui els ha emprat fins i tot per a crear una obra artística oliterària, com ara Blasco Ibáñez i el seu remaleït costum de lligargenèticament els valencians de l’Horta amb els àrabs, però no els del cap icasal. L’Horta, una horta mitificada per aquells que mai no havien ni hanagafat en la seua vida una lligona, ha estat la base sobre la qual s’han creatalguns dels tòpics més suats, uns tòpics que els valencians hem sigut elsprimers en creure’ns i també els primers en traure’ls rendiment econòmic,sobretot en la indústria turística.

Els darrers anys han nascut noustòpics, però aquesta vegada no han vingut per l’Horta cada vegada mésdegradada, ni per les quasi ja inexistents barraques, sinó de Camps i la seuaacció de govern. L’altre dia vaig escoltar el discurs d’Alberto Fabra, elsuccessor, i vaig tindre la sensació de sentir en boca del castellonenc lesmateixes paraules, les mateixes expressions, el mateix to, els mateixos tòpicsque emprava Camps. No sé si això és degut a la forta personalitat del’expresident o que a Fabra li cal canviar urgentment de negre, vull dird’aquella persona o equip que es dediquen a redactar els discursos delpresident, ja que el fan paréixer un titella descafeïnat del presumpte pochonorable.

Però deixem la qüestió i tornemals tòpics. En els mitjans de comunicació també es publiquen una llarga llistade tòpics, com ara que a l’estiu hi ha una baixada considerable de notícies ical estirar d’una que de vegades acaba convertint-se en el culebró estival pertal de vendre alguns exemplars, i la realitat ha estat una altra, en aquestjuliol d’irregular i contradictori oratge només cal fer-li una ullada a lapremsa de la setmana passada: dimissió del president de la Generalitat després detot un seguit d’esdeveniments que com una traca acaben amb l’explosió del finalde la seua carrera política, massacre a Noruega, descarrilament d’un tren aXina, els diferents efectes de la crisi econòmica mundial (aquest sí que seràun culebró que s’allargarà un bon grapat de temporades i al qual, vulguem o no,estarem enganxats amb l’ai al cor), etc.

Així és que paciència, amics,aguantar amb resignació els tòpics i gaudir d’un estiu que per moments pareixuna primavera que no acaba.

(Article publicat a la columna Mou-te que açò s'empastra del diari digital L'Informatiu, el dia 28 de juliol de 2011)

CUADERNO DE LOS TRUJIMANES/ QUADERN DELS TORSIMANYS

2011-09-03T12:29:00.000+02:00

Mujer, el galán y afable caballero que amas

y el dragón de mente sinuosa y torturada quetemes

es un monstruo bicéfalo capaz de las cariciasmás tiernas,

generador también de una violencia inesperada ycruel.

Mujer, tu hogar es una caverna con hipoteca

un agujero lúgubre y amargo de lunaseclipsadas,

vives presa por una cadena de eslabonesinvisibles,

difícil de arrastrar, imposible de romper.

Mujer, el amor y el odio, el miedo y el desencanto

fornican inundando tu cabeza de enloquecidasmariposas,

mientras las últimas gotas envenenadas del amorllenan

con charcos de rencor el suelo por el quecaminas.

Mujer, el paraíso es la huida soñada,inalcanzable,

el purgatorio, el habitáculo donde desmenuzasla pena,

el limbo, el surco húmedo donde muere la alegría,

el infierno, la moradura infligida sobre tuepidermis.

****

Dona, el galant i afable cavaller queestimes

i el drac de pensa sinuosa i torturadaque tems

és un monstre bicèfal capaç de lescarícies més tendres,

generador també d’una violència sobtada icruel.

Dona, la teua llar és una caverna ambhipoteca,

un cau llòbrec i amarg de lluneseclipsades

on ets lligada a una cadena de baulesinvisibles,

difícil d’arrossegar, impossible derompre.

Dona, l’estima i l’odi, la por i eldesencant

forniquen farcint-te el cap d’enfollidespapallones,

mentre les escorrialles enagrides del’amor omplin

amb els bassals de la rancúnia el sòl peron camines.

Dona, el paradís és la fugida somniada,inabastable,

el purgatori l’habitacle on mastegues lapena,

els llimbs el solc humit on és occida lajoia,

l’infern el blau infringit sobre la teuaepidermis.

(Dona del llibre Correspondència de guerra (Editorial Aguaclara, 2009). Convertida en cançó per Carles Pastor el qual l'ha inclós dins del disc Els Ulls de Bob. Traducció al castellà de l'escriptora MERCÈ CLIMENT).

QUI HI HA DARRERE DELS MERCATS?

2011-09-02T11:08:00.005+02:00

A un no li agrada pecar de pessimista, però té el vell i mal costum de dinar i sopar mirant el telenotícies, i la veritat és que la informació que li arriba no és per a posar-se a cantar i a ballar, o potser sí, si el que es canta és la dansa del vetlatori, el vetlatori del nostre futur.

Hem començat la setmana amb dues importants baixades de la borsa, dos tocs d’atenció a la nostra economia que no anuncien res de bo, aquest estiu tinc la sensació que, a pesar de la calor, un matí ens anem a quedar glaçats davant de la televisió en comprovar que eixe ullal voraç, que ens ha eixit al bell mig del pressupost de totes les institucions que conformen el nostre estat i que s’està engolint els nostres recursos i amb ells els nostres drets socials, s’ha convertit en un abisme quasi infranquejable d’on eixirà el terrible monstre de la pobresa que ens devorarà.

Des d’alguns àmbits es parla dels mercats, d’elements especulatius que atempten contra les economies dels estats, i el ciutadà té la impressió que darrere d’aquests ENS hi ha aliens que no són ni tan sols de la nostra galàxia, ja que amb les seues accions estan perjudicant milions d’éssers humans.

L’altre dia algú en el facebook (perdoneu, però no m’atrevisc a dir-li amic, valore massa aquesta paraula) penjava en el seu mur l’enllaç amb un article en el qual un especialista nord-americà parlava de la possibilitat que una gran quantitat de psicòpates hagen arribat a obtindre alts càrrecs en grans empreses multinacionals i financeres.

Els psicòpates no tenen sentiments, són incapaços de sentir alegria o tristesa, interactuen amb la resta dels éssers humans com si foren mers objectes i sovint els utilitzen per aconseguir els seus objectius, són terriblement egoistes.

Un, que no deixa de ser un ignorant, té la sensació que el destí econòmic, polític i social del món ha caigut en mans d’aquests desequilibrats que amb la seua sang freda, la seua avidesa i la seua avarícia pretenen enfonsar-nos en la misèria i fer-nos retrocedir, a nivell de drets socials, més de cent cinquanta anys i convertir-nos en esclaus dels mercats que ells governen.

Hauríem de fer un esforç col·lectiu d’imaginació i inventar-nos una nova eina per a desemmascarar-los amb eficàcia i tindre el mercat i els psicòpates controlats en benefici de tots. I si descobrim que són aliens, doncs caldrà enviar-los els homes de negre a posar una mica d’ordre.

(Article publicat a la columna Mou-te que açò s'empastra del diari digital L'Informatiu, el dia 14 de juliol de 2011)

CUADERNO DE LOS TRUJIMANES/ QUADERN DELS TORSIMANYS

2011-09-01T11:33:00.005+02:00

A Vicent Penya

Como Virgilio hizo con Dante,

hoy el poeta-amigo me ha guiado

por las abruptas sendas del infierno

y allí no hemos encontrado más que la sombra

oscura de los verdes intensos

que habitaron el paraíso.

Entre los negros esqueletos de los árboles,

los matojos como corales de azabaches

y las rocas y las peñas ahumadas,

he buscado la omnipotente presencia del maligno,

los espectros de los pecadores sufriendo calvario eterno,

y únicamente he tropezado con la mano voraz,

depredadora y criminal, del hombre.

***

A Vicent Penya.

Com Virgili ho féu amb el Dant,/ hui el poeta-amic m’ha guiat/ per les sendes abruptes de l’infern/ i allí no hem trobat més que l’ombra/ obscura dels verds intensos/ que habitaren el paradís./ Entre els esquelets negres dels arbres,/ els matolls com coralls d’atzabeja/ i els rocs i les penyes fumades,/ he buscat l’omnipotent presència del maligne,/ els espectres dels pecadors sofrint calvari etern,/ i només he ensopegat amb la mà voraç,/ depredadora i criminal, de l’home.

(Del libro Correspondència de Guerra de Manel Alonso (Premi de Poesia Paco Mollà. Editorial Aguaclara. Alacant, 2009). Traducción de Mercè Climent (Alcoi, 1981) autora del libro infantil Lina Pantxolina y coautora de la novela erótica Somiant amb d'Aleixa).

UN NOU EPISODI D'UNA GUERRA QUE NO ACABA

2011-08-29T11:31:00.002+02:00

En una societat democràtica tot el món té dret a discrepar i a expressar-se d’una manera pública i lliure. Però per a discrepar cal, primer, tindre al nostre abast informació veraç i de primera mà, cal saber llegir o escoltar correctament allò que se’ns diu per a després reflexionar i contrargumentar. Per a fer-ho possible és necessari, en primer lloc, no acostar-se a les paraules de l’altre amb prejuís i idees preconcebudes, però això és difícil amb tant de predicador laic que des de les trones mediàtiques oferix realitats fictícies. I sobretot cal controlar les vísceres.
En aquest país nostre, durant dècades, una bona part de la societat s’ha acostumat a deixar-se dur per la testosterona, s’ha autodefinit com a salvadora de l’autenticitat i ha creat la figura del traïdor, de l’enemic intern anomenat «catalaniste», el qual si obri la boca és per a eructar fal·làcies que vénen a embrutar l’honor de la pàtria gran i de la xicoteta. Al «catalaniste» cal respondre-li amb contundència, un dret que ho justifica tot i que els «autèntics» pensen que emana del poble que només ells representen. Neguen als acusats amb l’anatema de catalanista la llibertat de pensament i d’expressió que reclamen a crits per a ells, «els autèntics», davant de jutges, polítics, policies i periodistes.
Els autèntics es malfien de tots i estan sempre disposats a la purga ideològica. A València hi ha dos corrents ferotgement anticatalanistes, la primera provinent del nacionalisme unitarista espanyol i el segon del moviment regionalista, conservador i populista. Aquest dimarts representants dels dos moviments feren acte de presència a la FNAC del cap i casal per a reclamar, amb violència verbal i física, la seua llibertat d’expressió així com la condemna immediata d’un llibre, del seu autor i del seu editor. Un llibre que des d’arguments científics analitza el fenomen dels «autèntics» i la seua influència sobre la política valenciana de les darreres dècades. Era un seguici d’individus cridaners al capdavant dels quals, amb mirada messiànica, hi havia els seus líders, els moderns inquisidors amb la torxa de la intolerància en la mà, disposats a encendre la foguera de l’odi i de l’exclusió. En nom de la democràcia reclamaven la condemna eterna d’aquells que gosen alçar arguments que expliquen o argumenten el paper de la seua veritat.
Els autèntics tornaren a bramar paraules obscenes, a violentar un acte cultural i a fer apologia d’un assassinat que segà injustament la vida d’un jove fa ja algun temps. Hi ha qui cobra un bon jornal per defendre els drets bàsics dels ciutadans, com ara el dret de reunió, el dret d’expressió, el dret a l’honor, en aquest cas d’una família colpejada per la violència, i resta mut, adormit en el seu escó, mentre, un altre dia, la democràcia és ultratjada.

(Article publicat a la columna Mou-te que açò s'empastra del diari digital l'Informatiu http://www.linformatiu.com/ el dia 7 de juliol de 2011)

QUAN APRENDREM A DEMANAR DIMISSIONS?

2011-08-23T11:19:00.004+02:00

Des de ben menut que em vaig adonar que bona part de companys i amics no actuaven de la mateixa manera quan estàvem en sa casa que en la d’un altre o en un espai públic. Quan érem en sa casa es convertien en guardians de la llar, tota l’estona estaven pendents que no embrutàrem ni férem res malbé. Aquests individus eren qui més faena donaven a la casa dels altres i a l’espai de tots. Si els demanaves alguna cosa, exigien que els la tornares impol·luta; ara, si eres tu qui l’havies de deixar, ja estaves ben apanyat. M’he fet gran i per desgràcia en posar-me a llegir la premsa comprove que la cosa continua igual. Igual? No. Ja que ara no són infants els qui des de la política juguen sense cap mirament amb els recursos de tots, malbaratant-los. Són individus que tracten el que és d’un altre o de tots sense cap mena de respecte, mala gent que en entrar a gestionar ajuntaments, diputacions, autonomies i ministeris el primer que fan és apujar-se el sou i deixar de banda l’interés general en benefici de grups afins.
No sé si ha estat la crisi, els indignats o veges tu a saber què, però la qüestió és que darrerament els ciutadans estem més sensibles a totes aquestes coses i després d’anys de ceguesa ens adonem d’una vegada que administren els nostres recursos alguns individus (no tots) amb l’ètica d’un depredador i la saviesa d’un ruc. Gent que en temps de vaques grasses han balafiat els diners de tots en sous espectaculars, que mai no han arribat a guanyar-se’ls, en assessors inútils, en informes milionaris més inútils encara, en polítiques faraòniques, d’imatge i de maquillatge.
Som el segon estat del món, després de Xina, amb més quilòmetres d’alta velocitat, i n’estem tan pagats que fins i tot ens permetem el luxe de crear un servici perquè una desena de persones viatgen de Madrid a Albacete en AVE amb unes pèrdues diàries per a la companyia de 18.000 euros. Aquestes coses i més passen en aquest país nostre i no dimitix cap responsable. Ara, sàpiguen que el forat econòmic que aquests ineptes han obert als nostres peus l’haurem de tapar amb molt d’esforç vostés i jo.
Hi ha gent que amb el pas del temps no ha madurat i molts continuen sent els mateixos brètols egoistes que quan eren uns infants. Quan aprendrem a ser més exigents amb els polítics? Quan aprendrem a exigir dimissions?

(Article publicat a la columna Mou-te que açò s'empastra del diari digital l'Informatiu http://www.linformatiu.com/ el dia de juny de 2011)

LITERATURITZAR UN TEMPS I UNA SOCIETAT

2011-08-22T11:45:00.004+02:00

Enric Valor, de qui estem celebrant el centenari del seu naixement, en les tres novel·les que conformen el Cicle de Cassana (Sense la terra promesa, Temps de batuda i Enllà de l’horitzó) aconseguix fer un retrat fidedigne d’una societat durant un llarg període de temps que va des de mitjan segle xix fins la postguerra. El poeta Vicent Andrés Estellés, en bona part de la seua obra, alça acta notarial d’un temps, el de la dictadura franquista, de pors i de misèria. Hi ha també una generació de narradors valencians, per a mi la millor o les dues millors generacions des dels temps de Joanot Martorell, que a través de la novel·la o la narració breu han literaturitzat la societat valenciana en temps de la Segona República, la guerra civil, l’exili i la postguerra, són fills i néts d’aquells que el visqueren i que davant el silenci oficial imposat per la transició decidixen enfrontar-se amb el passat per tal d’explicar i alhora explicar-se’l.
Sovint la manera més fàcil d’obtindre el millor retrat d’un temps i d’una societat, sense perdre’s en dades, és acudir a la literatura que en parla, per això a mi com a lector comença a picar-me la curiositat de com veuran, de quina manera transcriuran els nostres autors els darrers trenta anys de la societat valenciana i les pròximes dècades, un futur immediat que segons ens vaticinen algunes enquestes serà de govern sense a penes oposició i de partit quasi únic. Com retrataran una societat que no penalitza la corrupció ni la censura, que es deixa manipular, que es desfà de les senyes d’identitat com uns parracs.
És cert que ja hi ha autors que han escrit sobre aquesta societat, recordem una part important de l’obra de Ferran Torrent, especialment les novel·les Societat Limitada i Espècies protegides, o Xavier Aliaga en la novel·la Els neons de Sodoma, o Juli Alandes en El crepuscle dels afortunats. Però, encara que són bons retrats de la política i dels negocis (jo en diria tripijocs), a mi m’interessa més saber el que en diran altres generacions, que espere que després de passar per l’infern del populisme, de la coentor, de l’entreguisme i de l’autoodi hagen aconseguit viure en un país més lliure, més democràtic, més culte.
Com explicaran aquests temps, aquesta societat dels seus avis i els seus pares? La veritat és que en pensar-ho ja se’m fa com a lector la boca aigua. No serà un retrat en el qual eixirem ben parats, això tinguem-ho per segur, però sí que seran unes obres plenes d’interés que aportaran sens dubte les claus de tot aquest gran fracàs col·lectiu que anem construint dia a dia i del qual ja anem pagant els peatges preceptius.

(Article publicat a la columna Mou-te que açò s'empastra del diari digital l'Informatiu http://www.linformatiu.com/ el dia 24 de març de 2011)

ALS PEUS DEL PENÓ OFERINT GLÒRIES

2011-08-19T12:03:00.007+02:00

(Castell d'Almansa)

S’ha parlat molt de l’any 1707, dels efectes sobre la personalitat del poble valencià de la batalla d’Almansa i els posteriors decrets que obligaven els valencians als usos i lleis de Castella. Per cert, que el dia 29 de juny serà el centenari d’un d’aquells decrets. Fins i tot els més almogàvers (utilitzant un terme emprat per Emili Piera) obliden que amb anterioritat, en temps de Felip IV, el comte-duc de Olivares ja ho va intentar. Els valencians portem molts segles suportant, a càrrec de les elits de poder castellanes, un setge que no pretén sinó la desaparició de tot allò que conforma la nostra identitat. Hem sentit en la nostra pell, amb més o menys intensitat, com un mar poderós ens anava erosionat la nostra personalitat històrica, jurídica, lingüística i nacional.
Hem perdut moltes batalles. Són forts i perseverats els nostres enemics i les seues idees tacades de supremacisme. La seua nacionalitat l’han pretesa construir sobre el que ells han considerat les cendres d’altres que no pogueren arribar a ser. Així i tot, són conscients que sota aquestes cendres encara bateguen les brases que un dia podrien arribar a convertir-se en flames. Ho tenen molt clar i saben que quan una comunitat humana pren consciència que és una nació res no l’atura fins que obri el camí de la sobirania. Són conscients, a pesar de com d’estúpids que puguen arribar a paréixer, que la llengua és un dels trets definitoris de les nacions, per això llancen els seus dards enverinats sobre ella en forma d’impediments al seu ensenyament , al desenvolupament normal d’una literatura amb aquesta llengua, d’un teatre i d’una indústria audiovisual valenciana i en valencià.
La dreta espanyola, fins i tot per damunt del neoliberalisme que ara ens ofega, és i se sent hereua del comte-duc, del jacobinisme borbònic, i es creu en l’obligació sagrada d’anar acotant les cendres i apagant-les a poc a poc, ara invocant el nom de la llibertat i de la vida, com en altres temps invocaren la mort i les cadenes.
Els valencians, als quals fins i tot l’home del temps se’ns puja a la gepa i ens nega el dret de dir-nos valencians i ens diu llevantins, hem aguantat, mal que bé, el setge durant segles i ha florit la nostra identitat cada vegada que la història ens ha estat una mica propícia. Així que, a pesar que els nostres dirigents, acòlits de l’opacitat i de l’engany, una vegada més s’agenollen amb l’excusa de «lo que nos une» als peus del penó del poder centralista i unificador, sàpiguen que els valencians suportaran el setge fins que arribe una nova primavera, que esperem que siga la definitiva. Una altra solució seria decidir treballar al marge de la classe dominant i del poder establert però això no es perdona i es perseguix amb sanya, com a exemple l’assetjament que patix ACPV.

(Article publicat a la columna Mou-te que açò s'empastra del diari digital l'Informatiu http://www.linformatiu.com/ el dia 16 de juny de 2011)

POESIA A LA FRONTERA

2011-08-18T12:02:00.002+02:00

(Dinar-presentació del llibre Poesia a la frontera a l'Hotel Parada del Compte el 7 d'agost de 2011 al Matarranya)

En algunes comarques valencianes, quan es parla de frontera o fronteres, es fa assenyalant les façanes dels edificis. Sense adonar-se’n, el parlant construïx imatges poètiques senzilles però d’una gran bellesa plàstica. «Anem a pintar la frontera de colors tebis». La frontera s’alça a tocar de la vorera i crea una línia limítrof entre l’espai familiar i el públic. En algunes barriades de carrers estrets a l’estiu, quan el veïnat pren el carrer en cerca de la carícia fresca de la brisa, les fronteres acaben alçant-se com a barandats d’una gran casa veïnal que té com a sostre la volta del cel. M’agrada aquest significat dialectal de frontera, més que l’altre més estés i reconegut.
El poeta de Vilafranca del Penedès Santi Borrell ha tingut cura de Poesia a la frontera (March editor, El Vendrell, 2011), una extensa antologia de poetes en llengua catalana, aragonesa i castellana amb la qual, per damunt de tanques mentals i polítiques, ha creat un pont de diàleg cultural utilitzant com a eina la poesia i com a excusa la frontera.
Els noranta-cinc poetes que hi participen, provinents en la seua gran majoria de les terres de l’antiga Corona d’Aragó, han escrit sobre diversos tipus de fronteres, sovint les han vistes com una línia divisòria real o imaginària entre l’amor i el desamor, entre el desig i el seu compliment, entre la vida i la mort, entre l’ésser i el no ésser, entre les tribus, o tribus que resten dividides per una frontera política. Alguns altres les han recreades com el petit mur sobre el qual escriu el poeta, el mateix espai sobre el qual el lector llig els versos.
Com en tot llibre d’aquestes característiques, hi podem trobar una gran varietat d’estils i de qualitats en el material exposat, també amb la sorpresa de descobrirautors i poemes d’una gran solidesa.
Entre el gran nombre de poetes antologats destaquen per la seua trajectòria el català Carles Duarte, el valencià Francesc Mompó, l’artista de Perpinyà Phillippe Lavaill, els saragossans en fabla aragonesa Francho Nagore i Chuse Inazio Nabarro i els poetes aragonesos en llengua castellana José Antonio Gargalló, Maruja Collados, Olga Bernad, l’argentina Graciela Grialdez i el gallec Anton Castro.
La pretensió de la mostra poètica, ideada des de la comarca aragonesa del Matarranya (concretament des de la llibreria Serret de Vall-de-Roures), és de construir un llibre que, com un artefacte cultural, aconseguisca fer saltar pels aires les fronteres mentals i instaurar, durant el temps que s’invertix en llegir-lo, una república poètica on les llengües, en peu d’igualtat, s’instauren com a ponts de diàleg per a convertir les fronteres en cruïlles de camins on s’alcen els mercats de la paraula entesa com una font de diàleg.
En algunes comarques valencianes utilitzem la paraula viatge en compte de vegada. A l’hora de narrar diem: «Hi havia un viatge...». Sense adonar-nos-en, creem imatges poètiques d’una gran senzillesa però d’una impactant força lírica. Així que, si m’ho permeteu per acabar, deixeu-me dir: «Hi havia un viatge un poema escrit sobre una frontera que es va convertir en la porta per on el lector va entrar al món fantàstic de la poesia».

TAMBÉ S'INDIGNEN ELS POETES

2011-08-17T12:23:00.003+02:00

Fa dues setmanes, en aquesta mateixa columna, en un article que portava com a títol La constància i la perseverança, afirmava que en el nostre país hi ha gent que malgrat tot va construint una obra d’una gran solidesa i personalitat, hui a aquesta llista que vaig iniciar amb Paco Muñoz i la professora Carme Manuel m’agradaria afegir el poeta i professor Jaume Pérez Montaner (l’Alfàs del Pi, 1938), un home que després de passar per alguna universitat americana ha desenvolupat una tasca importantíssima a la Facultat de Filologia de la Universitat de València. Com a estudiós, Pérez Montaner ha destacat pels treballs que ha escrit sobre l’obra d’Ausiàs March, Joan Fuster i sobretot de Vicent Andrés Estellés, dels quals ha tingut cura en nombroses antologies. Com a traductor ens ha oferit versions en la nostra llengua d’autors com ara E.E. Cummings. Com a poeta, un dels més interessants de l’anomenada generació dels setanta, ens ha anat oferint al llarg de més de quaranta anys un seguit de poemaris que han gaudit d’una bona acollida per part del públic lector i d’elogis per part de la crítica especialitzada. Fa uns pocs mesos la revista de literatura L’Aiguadolç, en els seus números 37-38, li va dedicar un ampli dossier, on s’analitzaven diversos aspectes de la seua obra i trajectòria.
Però la tasca de Jaume Pérez Montaner ha anat més enllà de la de crític i poeta, ja que ha estat un home amb un clar posicionament ideològic que durant el franquisme el va portar a la presó i que ha projectat en la societat, a la Universitat i en el món dels escriptors, ha estat membre de la Junta Directiva de l’European Writers Congress i president de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.
Recentment el cantautor Carles Pastor, en el seu darrer disc Els ulls de Bob, ha musicat un dels darrers poemes de Jaume Pérez Montaner, Que sempre torna, publicat en el seu darrer llibre, Solatges. Aquest poema és des del meu humil punt de vista un dels millors textos que s’han escrit sobre l’actual situació sociopolítica del País Valencià, un text valent, ple de lirisme, desencant i indignació, que retrata un poble que ha oferit la seua identitat als seus botxins: «Llàstima de país amb líders mentiders,/ amb fanàtics botxins que dominen trones,/ que ignoren els savis o els volen fer callar.»
Carles Pastor, en la versió musical, li dóna un toc amable que fa que el poema en la seua veu prenga una dimensió agredolça.
El poema és el crit de ràbia d’un home seré, de mirada diàfana, minuciós en el treball que s’indigna davant de tanta misèria moral. «Llàstima de país que ha perdut les idees/ un poble de corders als seus pastors submisos/ que sens recança els duen a l’escorxador».

(Article publicat a la columna Mou-te que açò s'empastra del diari digital l'Informatiu http://www.linformatiu.com/ el dia 8 de juny de 2011)

NO RES ÉS CASUAL

2011-08-16T11:19:00.003+02:00

La vida m’ha ensenyat que res no passa només perquè sí. No sóc un malalt de les teories de la conspiració, però puc afirmar amb una certa rotunditat que aquell que creu en les casualitats en política a aquestes altures no és més que un passarell. Hi ha gent molt sabuda que amb traça de delineant des dels laboratoris d’alguns partits polítics va redibuixant el futur de l’Estat, dels pobles que el conformen i dels seus ciutadans. Des de fa un temps assistim a una redefinició de l’Estat Espanyol que s’ha cuinat en part a la fundació del Partit Popular (FAES) i que ens reserva tot un seguit de retalls dels drets socials de la ciutadania, una recentralització de l’Estat que té com a objectiu descafeïnar el sistema autonòmic i condemnar a un segon pla les llengües no castellanes.
Aquesta gent no sols pretén posar el fre, sinó que fins i tot té previst posar la marxa enrere i convertir aquesta democràcia en l’evolució natural de l’anterior règim.
Hi ha qui creu que certes decisions les pren el senyor Font de Mora en alçar-se un matí amb el morro tort, i esclata ple d’ira en contra del poeta forense, no, s’equivoca, Font de Mora només aplica un guió que li ve donat des de les altures, on regna el senyor Aznar.
Font de Mora, Camps, Bauzà, Nuñez Feijoó són nadadors que aprofiten l’onada: una socialdemocràcia sense discurs i desconcertada, un electorat temorós que es refugia en massa en la dreta, la crisi econòmica, etc., per tal d’accelerar els canvis o donar els oportuns colps de timó.
U, que és una mica llegit i li agrada donar colps d’ulls al passat, ha arribat a la conclusió que la dreta espanyola arrossega amb ella les mateixes fòbies des de fa lustres, víctima com és d’un nacionalisme excloent i anihilador de la diferència, partidària com és de l’autoritarisme, del confessionalisme i del caïnisme i les disfressa amb un llenguatge adient als temps actuals.
Aquests dies de campanya he pogut llegir moltes estupideses i, entre altres, aquesta perla: el missatge de Compromís i d’EUPV és massa ideològic i per això té un escàs recolzament en les urnes, a diferència dels dos grans partits, mentida!, el Partit Popular traspua ideologia per tots els costats, tanta que n’ha impregnat els mitjans de comunicació, bona part de la societat i fins i tot aquells que no el voten.
Amb els anys que tinc i encara no em deixa de sorprendre la ceguesa del personal. Fa poc algú es va atrevir a dir-me que «la política, per a qui visca d’ella», eixe ha estat el problema, que hem deixat la política en mans de reaccionaris, però, també, de golafres que l’han convertida no sols en el seu modus vivendi, sinó que, a més, víctimes de l’avarícia, ens han venut els interessos de tots al millor postor.
Ja ho deia Joan Fuster: «tota política que no fem nosaltres, la faran en contra nostra», i a nosaltres, amb el beneplàcit de la majoria de la comunitat, ens l’estan fent ben feta, no van a deixar entre uns i altres ni el pal de la bandera.

(Article publicat a la columna Mou-te que açò s'empastra del diari digital l'Informatiu http://www.linformatiu.com/ el dia 2 de juny de 2011)

LA CONSTÀNCIA I LA PERSEVERANÇA D'UNS POCS

2011-08-12T11:02:00.002+02:00

Sense cap mena de dubte, aquesta és una setmana per a l’anàlisi i la reflexió política. Per a alguns el 22 de maig ha suposat el final d’un cicle, per a altres la superació d’una barrera electoral que semblava un mur inexpugnable que només la seua constància, la seua perseverança, ha estat capaç de superar-lo.
En aquest país nostre, mediterrani, de gent aparentment «muelle» utilitzant paraules d’un comte-duc d’infausta memòria, també tenim gent tossuda, constant i perseverant, capaços d’avançar contra un vent amb ràfegues de més de dos-cents quilòmetres per hora. Individus que en silenci van construint una obra d’una gran solidesa i una gran personalitat. Individus que, malgrat la seua estatura intel·lectual, en aquest país de cecs som incapaços de veure. Individus que són la nostra principal riquesa. Jo he tingut la sort de conéixer un bon grapat d’ells, la meua faena, que tants maldecaps m’ha donat, ho ha fet possible. Fa uns anys algú em va presentar la professora de la Universitat de València Carme Manuel, una dona divertida, xarraire, amb una enorme energia que sap canalitzar a través d’una gran capacitat de treball. Carme Manuel és una de les millors traductores i estudioses de la literatura o, millor dit, de les literatures anglosaxones que hi ha a l’Estat Espanyol. Una dona que, com fa poc afirmava el crític Sam Abrams, sempre està lluitant a favor de la literatura dels Estats Units. Ha traduït al valencià Emily Dickinson (Amherts) i ens ha descobert Anne Bradstreet en Poemes i meditacions d’una puritana anglesa a l’Amèrica del Nord del segle xvii, les poetes afroamericanes en L’ànima de les negres. Poesia afroamericana dels segles xvii i xviii i la vessant poètica de l’autor de Moby Dick, Herman Melville, en una mostra antològica que porta com a títol Escenes de batalla, paisatges de guerra. Però no sols allò que es fa als Estats Units li interessa, ja que junt amb Josep V. Garcia ens va oferir l’any 1992 una antologia de Poesia gal·lesa actual.
La seua aportació a la nostra literatura a través de l’estudi i de la traducció és impagable, els lectors de poesia en valencià estem en deute amb ella, ja que el seu treball ens fa superar sense dificultats les barreres que ens posen el temps i l’espai, les seues traduccions i els seus aclaridors estudis són com un veler que ens fa travessar mars i arribar amb alegria a bon ports que ens semblaven llunyans i als quals només podíem accedir viatjant en naus de diferent banderes.
Estic convençut que la fermesa de la nostra cultura ens la donen persones fidels, constants, perseverants que van apuntalant aquesta llengua i literatura mil·lenàries que resistixen a pesar de tantes coses.

(Article publicat a la columna Mou-te que açò s'empastra del diari digital l'Informatiu http://www.linformatiu.com/ el dia 26 de maig de 2011)

INSENSIBLES ALS COLPS

2011-08-11T10:43:00.004+02:00

Durant la presentació de les candidatures del PPCV a les eleccions municipals, en prendre la paraula l’alcaldable de Vila-real, una part del públic (no vull pensar que tot) va exigir al personatge que canviara de llengua i fera la seua intervenció en castellà; l’home, sense oposar la més mínima resistència, així ho va fer. Després va eixir la candidata per Torrent i va demanar perdó (perdó?!) als assistents per si de cas se li escapava alguna paraula en valencià. Aquest no és un fet aïllat, ni d’ara, ni exclusiu del PPCV. Fa uns anys, acompanyat de la meua mare, en un acte del PSOE en el nostre municipi, en intervindre el seu alcaldable, una veu del públic va exigir que aquest fera el seu parlament en castellà; cap ni un del mig centenar d’assistents va replicar-li a l’individu en qüestió i l’alcaldable va canviar de llengua, la meua mare indignada es va alçar i va eixir de la sala, va ser l’única.
He de confessar-los que en qüestions de sociolingüística sóc un ignorant per a explicar amb arguments científics aquests fets, però també els he de dir que no sóc sord, ni cec, i per tant puc afirmar que el PPCV i el PSOE també tenen entre els seus votants un gran nombre de valencianoparlants i que em costa entendre l’actitud davant del valencià de la seua militància, dels seus simpatitzants i dels seus càrrecs públics. Tampoc no entenc l’actitud dels valencianoparlants presents en aquests actes en ser insultats d’aquesta manera, la seua és una actitud servil davant d’una agressió que ja no és passiva sinó activa i que pretén (com ho feren el centralisme borbònic i el nacionalcatolicisme) traure de l’escena pública la nostra llengua i arraconar-la a l’àmbit familiar i folklòric. Eixos valencianocallants són els vertaders culpables de la salut social de la nostra llengua, i ja es poden gastar diners les nostres institucions en campanyes per la promoció i l’ús del valencià que no van a servir de res mentre aquesta actitud no canvie. Són gent que no senten dolor front als colps que reben, són fills del tio Tom (el de la cabanya) que assistixen a un acte públic on qui marca les regles és la gent del KKK.
Dels altres, d’aquells que bramen en actes públics amb una actitud bel·ligerant i de supremacisme lingüístic, pensant que el crit té la raó i no la paraula, no vull ni parlar-ne.

(Article publicat a la columna Mou-te que açò s'empastra del diari digital l'Informatiu http://www.linformatiu.com/ el dia 5 de maig de 2011)

DE VICARI A MÚSIC

2011-08-10T11:06:00.004+02:00

Quan era un xiquet alguna vegada vaig creuar-me amb el vicari del meu poble. Era un home jove, dinàmic, nascut a la ciutat de València, de faccions agradables i ben pentinat. Un individu que des de la meua altura infantil veia enorme, corpulent i tirant a gros. Havia portat un nou vent a la parròquia, una parròquia on regnava des de feia unes dècades un rector d’idees afins a les del règim. Aquest vicari prompte es va posar la joventut del poble en la butxaca per la seua manera de ser i per la seua manera directa de predicar l’evangeli. Va ser qüestió de temps que els dos clergues toparen i el vicari va ser traslladat a un altre lloc.
Més tard sabérem que el vicari havia penjat la sotana (deixeu-me passar l’expressió) i que s’havia fet cantant. Mentre anava fent-me adult l’he vist aparéixer de tant en tant pel poble, xarrar amb la gent, és un magnífic comunicador, i actuar dalt d’un escenari. El vicari ha estat el cantant valencià que canta en valencià que més gent ha arrossegat en el meu poble als seus concerts. Aquells xiquets i joves de quan ell era vicari mai no han faltat a la cita amb Paco Muñoz.
Fa un temps que Paco ha anunciat la seua retirada dels escenaris, qüestions relacionades amb la salut l’hi han obligat, i ara va recollint a poc a poc l’homenatge i l’agraïment per un treball creatiu fet des de l’honestedat.
Paco Muñoz ha estat un home que ha oferit amb humilitat el millor d’ell mateix, i sense tindre una imatge i un carisma (em ric del carisma que se suposa que tenen algunes estrelles de la música) ha estat capaç d’oferir-nos algunes cançons que aconseguiren convertir-se en himnes d’un poble que somniava en la llibertat, temes com ara Què vos passa, valencians?, la lletra del qual és de l’enyorat Toni Mestre, o l’Ara caldria dir, o Serra de Mariola. Paco Muñoz començà la seua carrera musical amb un cert èxit, les seues cançons s’escoltaven en les ràdios i en festes les places dels pobles s’omplien amb la seua humanitat.
Paco Muñoz, com altres, pocs, ha sigut un home capaç de reinventar-se constantment per a sobreviure durant unes dècades en les quals la música valenciana era bandejada de tot arreu.
La seua trajectòria musical s’ha vist enriquida amb la seua relació amb poetes com ara Vicent Andrés Estellés o Miquel Martí i Pol, als quals els ha dedicat dos magnífics treballs, Amor i Amor i Collarets de llum, però no han estat els únics, junt amb Lluís Miquel i l’actor Juli Mira va editar el disc Els nostres poetes, producte d’un espectacle d’un gran nivell que acostava amb elegància els nostres clàssics antics i moderns al gran públic, un treball on la passió per la bellesa estava fins i tot per damunt d’eixe abisme social creat pel secessionisme lingüístic, on a més de versos d’Estellés podíem trobar també algun de Xavier Casp.
Paco en un moment determinat va obrir un apartat en la seua carrera que va dedicar a les xiquetes i xiquets tot recollint en diversos cedés sota el títol genèric de Paco Muñoz canta per als xiquets cançons de la nostra tradició. Paco, que és un home a qui li agrada parlar i contar anècdotes i vivències, no podia faltar amb la seua cita amb la paraula i també ha escrit llibres infantils: Vinater, Jeroniet, El llop pinxo dels estrets, La masereta, Els colors, Caragol, La nit de Nadal.
En qualsevol altre lloc un home com Paco Muñoz seria considerat per la societat i les institucions com un prohom a qui cal reconéixer-li la seua tasca, ací no.
Jo, quan alguna vegada me’l trobe pels carrers i places del meu poble, encara tinc la mateixa sensació que tenia de xiquet, que em trobe davant d’un gegant, en el rostre li veig les cicatrius de totes les batalles que li ha tocat lliurar, però en els ulls li trobe la mirada d’un home feliç.

(Article publicat a la columna Mou-te que açò s'empastra del diari digital l'Informatiu http://www.linformatiu.com/ el dia el 21 d’abril de 2011)

LA CANÇÓ EN VALENCIÀ

2011-08-09T11:36:00.003+02:00

Durant la 42 edició de la Fira del Llibre de València, es va presentar l’estudi La cançó en valencià. Dels repertoris tradicionals als gèneres moderns, del crític, erudit i agitador cultural Josep Vicent Frechina, on el de Massalfassar, a través de prop de sis-centes pàgines, aporta dades, analitza i reflexiona sobre l’evolució del panorama musical valencià. Frechina creu que el seu llibre és producte d’un canvi cultural que s’està produint al País Valencià, d’on emergix, només de moment, una efervescència creativa. Amb Frechina compartisc la percepció que mai no s’havia donat una situació com l’actual, amb un cens d’intèrprets tan nombrós i divers i una producció discogràfica amb tanta qualitat i varietat. Però des que Raimon un dia va agafar la guitarra i va compondre Al vent els nostres músics han fet un llarg i tortuós camí, han passat per una dictadura que els prohibia concerts i els censurava les cançons, han passat per un esclat democràtic on tot pareixia possible, fou un temps on la nostra música es programava habitualment en la ràdio, on en cada poble es feien concerts de música en valencià, però l’esclat democràtic donà de colp i volta pas al desencant i algun guerrer inefable de la política (el de la frase: “quien se mueva no sale en la foto”) passà l’ordre als seus que calia deixar de promocionar i contractar els nostres músics, obrint-se així un període en el qual els suposats progressistes d’aquest país es canviaren la jaqueta, es tragueren la careta i des dels despatxos oficials deixaren de contractar els nostres músics. I ara, quan l’administració pública està en mans dels botxins que volen arraconar i fer desaparéixer la nostra cultura en nom de potenciar lo que nos une, noves generacions de músics amb una formació musical i lingüística sòlida oferixen a un mercat aparentment raquític un ampli i variat ventall d’estils musicals, amb treballs discogràfics a cada pas de més qualitat i més interessants. Per posar un exemple els diré que en el meu poble, sóc de Puçol, tenim diversos grups, dos dels quals acaben de traure el seu segon cedé, Kave Kanem, A viure, amb un so influenciat pel rock anglosaxó dels setanta, i Infussió, una banda de folk-rock, i la veritat és que sonen realment bé i són capaços de mobilitzar en les seues actuacions un bon grapat de joves; de fet el passat dia 15 d’abril Infussió presenta el seu Rocanfolc i hova fer en una festa on havien implicat grups de danses, de tabal i dolçaina i altres bandes de pop-rock. I ja que em pose a parlar de la gent del meu poble, afegir que eldia 6 de maig el col·lectiu L’Andana, Amics del Patrimoni i la Cultura Popular, va celebrar un acte d’homenatge al cantautor Paco Muñoz en el qual s’espera que d’una manera o altra participen un bon nombre dels protagonistes del llibre de Josep Vicent Frechina.
A mi la veritat és que aquesta vitalitat em fa una mica de por, ja que, com diu l’apreciat poeta Manuel Rodríguez-Castelló, potser que aquest bon moment pel qual passen la nostra literatura i la nostra música siga el darrer cant de cigne d’una llengua que se’ns mor.
Però, mentrestant, dansem, dansem i gaudim amics al ritme que ens marquen els nostres músics.

(Article publicat a la columna Mou-te que açò s'empastra del diari digital l'Informatiu http://www.linformatiu.com/ el dia el 14 d’abril de 2011)

LA REVOLTA DE LES LLAPISSERES

2011-08-05T11:55:00.002+02:00

Marina Guillén i Alapont és una autora que arriba al món de l’edició en plena maduresa i després d’una llarga i intensa experiència com a docent. El contacte diari amb els xiquets i les xiquetes ha fet d’ella una gran coneixedora del món dels infants, d’allò que els mou i els motiva. Marina, a diferència d’altres escriptors de literatura infantil, no s’ha mostrat fins ara massa prolífica, en sis anys ha publicat només tres llibres: La cadira voladora (2005), Una botija amb sorpresa (2010) i La revolta de les llapisseres (2011).
En La revolta de les llapisseres recrea un món ple de fantasia sense eixir de l’aula escolar. Sovint, quan érem menuts, ens preguntàvem què passa dins del col·legi quan no hi ha ningú, o en la nostra pròpia casa quan tots ens n’anem a dormir. Que potser els gats del barri van a classe de cant nocturn per tal d’afinar millor les seues veus quan li miolen a la lluna plena? O el nostre gos veu documentals d’animals per televisió assegut còmodament en el sofà? Marina s’ha imaginat el que passa quan els alumnes i el mestre tanquen la porta de l’aula i se’n van a casa, els uns a fer els deures i a estudiar i els altres a badar pels carrers buscant algú amb qui jugar. I s’ho ha imaginat donant-li vida als diversos materials de l’aula, tot conformant un escenari i unes escenes fantàstics, plens d’una plasticitat que la il·lustradora Empar Piera ha sabut traslladar en part als seus dibuixos.
Els materials de l’aula, tan imprescindibles per a treballar els alumnes, enfadats pel tracte que reben, decidixen en assemblea organitzar-se per tal de fer-se respectar i que els xiquets i les xiquetes canvien la seua actitud. Però l’empresa no és tan fàcil com els pareixia en un primer moment i han de pensar i posar en marxa diverses estratègies fins que troben aquella que millor resultat els donarà.
La revolta de les llapisseres conté grans dosis d’imaginació i algunes gotes d’humor, alhora que dóna al lector unes quantes lliçons sobre el valor de les coses i la importància de reclamar els nostres drets sempre des de la no-violència.
Un llibre que naix en una aula escolar i que jo recomanaria que hi tornara com a lectura imprescindible.

LA CIUTAT ESTRANYA

2011-08-04T11:04:00.005+02:00

(Una bella imatge de la ciutat de València, la seua catedral)

U, encara que ha viatjat i ha escrit algun llibret, no ha deixat en cap moment de ser un home de poble i es troba d’allò més bé sentint-se de poble. Hi ha coses pitjors en aquesta vida, com ara mentir i creure’s les pròpies mentides, o empassar-se tot el que diuen els predicadors laics al servici d’obscurs poders sense ni tan sols passar-ho pel garbell del dubte o la reflexió.
Sóc un home de poble i, quan agafe el tren, carregat amb les meues dèries i misèries, i em plante, en qüestió de vint-i-cinc minuts, a les andanes de l’Estació del Nord de la ciutat de València tinc la sensació que sóc un foraster que es troba a milers de quilòmetres de la seua terra. Si, a més, em pega per entrar a fer un colp d’ull a algunes botigues o fins i tot passar per la redacció d’algun mitjà de comunicació, de sobte m’adone que em trobe més a prop de Madrid del que em pensava.
Fa uns anys vaig treballar en una televisió local que exercia una mena de corresponsalia comarcal de la televisió autonòmica. La primera vegada que vaig visitar les seues instal·lacions vaig tindre un gran disgust, ja que, no sé per què, m’havia fet la idea que entre aquelles parets el valencià seria com a mínim llengua vehicular i habitual entre els treballadors d’aquella casa, que m’hi trobaria gent que tindria cura del nivell lingüístic que utilitzava, i que el seu bon model de llengua d’una manera o altra acabaria imposant-se almenys a una part de la societat. Però, per a la meua sorpresa, vaig trobar que pels passadissos d’aquella casa la llengua que se sentia era una altra, que abans de posar en marxa la càmera quasi tot el món es parlava en castellà i que en posar-se a gravar canviava el locutor al valencià. Aquell disgust em va omplir d’una amarga tristesa. Però les coses són sempre susceptibles d’empitjorar, i ho he pogut comprovar fa poc em passar-me per alguna de les diverses cadenes de la televisió valenciana i ensopegar amb locutors, alfabetitzats en valencià, que no li tenen cap respecte a la llengua que usen, destrossant-la en cada paraula que pronuncien com si no fóra “això” més que un absurd patués que per culpa de la voluntat de quatre es veuen obligats a parlar. Oblidant que l’existència d’eixa llengua i de la cultura que porta al seu darrere és la que ens aporta bona part de la nostra identitat com a poble, i com a poble amb personalitat pròpia hem demanat un Estatut d’Autonomia i tindre uns mitjans de comunicació propis que donen de menjar a polítics i a professionals diversos que no mostren cap respecte ni estima per la llengua de gent com jo, de poble, de poble mediterrani orgullós de parlar aquesta modalitat del vell llatí que els romans ens llegaren. També ho oblida la ciutat de València, oblida que la personalitat diferenciada del poble valencià és la que la convertix en alguna cosa més important que una simple capital de província, és el cap i casal de tots els valencians i en trau benefici. La ciutat hauria de ser més amable i fer sentir a la gent de poble com jo que es troba a casa i no en un barri perifèric de Madrid.

(Article publicat a la columna Mou-te que açò s'empastra del diari digital l'Informatiu http://www.linformatiu.com/ el dia 31 de març de 2011)

L'ESTRÉS DEL MEU AMIC JOAN

2011-08-03T11:39:00.002+02:00

El meu amic Joan és professor de valencià i li agrada dedicar en part les seues estones lliures a escriure. Ha guanyat alguns premis literaris i fins i tot li han editat alguna novel·la. En certa manera, és un home feliç a qui li agrada sominar en un país més lliure, més democràtic i més culte, si no fóra per l’atmosfera enrarida que una part de la classe política genera amb males arts sobre la llengua que ell impartix en classe i usa en els seus textos creatius. L’altre dia em deia que troba injust que analfabets en valencià qüestionen el lèxic i la gramàtica d’aquesta llengua. O que des de posicions de supremacia lingüística vulguen arraconar o clarament anihilar la llengua materna d’una gran part dels valencians, i a més ara ho volen fer aprofitant l’excusa de la crisi.
La veritat és que a Joan i a molts dels nostres professors i creatius raons no els en falten per a estar desencantats i estressats. El més dolorós de tot plegat és que tenim uns governants que estan convençuts que mai no s’equivoquen, que mai no incomplixen les lleis que ells han ajudat a redactar, que dediquen molts esforços a treballar per la transparència en la gestió, per defendre la pluralitat lingüística i informativa, i que la culpa de tot és d’una minoria que vol robar les nostres senyes d’identitat i del mateix sistema autonòmic que cal canviar, això és el que creuen ells, perquè la realitat és una altra, la mala gestió dels nostres recursos, el qüestionament de la llengua buscant rèdits electorals, l’opacitat i falta de transparència, la censura aplicada a exposicions fotogràfiques, sarsueles,..., posant la mà en el dret a la llibertat de creació i fins i tot el respecte a l’autoria, etc., són el signe que han marcat les darreres legislatures.
La situació, per exemple, de les arts escèniques al País Valencià ha dut bona part del sector, a través d’una carta oberta, a demanar la dimissió de la responsable, tot acusant-la de deriva econòmica i falta de transparència en la gestió. O la queixa constant dels nostres músics, que a penes apareixen en la radiotelevisió pública valenciana, la mateixa que cedix estudis per a gravar programes radiofònics de cadenes privades de la mateixa ideologia que el partit que ens governa. L’altre dia Raimon es queixava de com de difícil resultava que el programaren als teatres de la ciutat de València.
La crisi, que no és sols econòmica, ens amenaça, amenaça els creatius i tota la indústria cultural, però s’acarnissa d’una manera especial en aquells productes fets en valencià. Jordi Ferré, nou president de l’Associació d'Editors en Llengua Catalana, afirmava en una entrevista a un conegut mitjà de comunicació que “les vendes del llibre en català baixen més que en castellà”, i que tot el sector cultural es veu tocat per la retallada dels ajuts institucionals, que ací al País Valencià ja eren baixos per exemple en referència al llibre valencià. Però també hi ha altres aspectes, que no depenen dels polítics com ara la mala situació dels productes culturals als punts de venda, o la tortuosa per no dir escassa promoció que patixen que ho agreugen.
Una vertadera llàstima, ara que, a pesar que ja s'havia aconseguit posar en marxa a empentes i redolons una petita indústria cultural i que tenim bons productes en el camp de la música en valencià, de la literatura, de les arts escèniques i audiovisuals, arriba de colp aquesta crisi i els que l’han provocada i l’estan mal gestionant es posen a retallar amb una clara idea de desfer-ho tot en nom de l’economia, però en realitat el pla està dissenyat per una ideologia nacionalista excloent i de baixos nivells de tolerància i democràcia. Com no va a estar desinquietat el meu amic Joan!

(Article publicat a la columna Mou-te que açò s'empastra del diari digital l'Informatiu http://www.linformatiu.com/ el dia 17 de març de 2011)

ATRAPADA EN EL DESIG DELS ALTRES?

2011-08-02T11:02:00.002+02:00

(Presentació de la novel·la Somiant amb Aleixa a la Casa del Llibre de València el passat 30 de juny de 2011, a la taula d'esquerra a dreta Manel Joan i Arinyó, Mercè Climent i Francesc Mompó)

Hi ha una etapa de les nostres vides en la qual, d’una manera inesperada, els somnis ens regalen escenes tòrrides que acaben amb els llençols o els pantalons del pijama molls. L’aparició d’aquests somnis coincidix amb el nostre despertar sexual i, encara que poden aparéixer durant bona part de la nostra vida, és en l’adolescència i la joventut on més altes resulten la seua quantitat i intensitat.
El món dels somnis, des de temps immemorials, ha sembrat d’inquietud l’ésser humà, el qual de vegades ha volgut veure’ls com a missatges del destí que ens espera, o més tard com a elements imprescindibles per a estudiar el nostre subconscient.
En els somnis les nostres fantasies més íntimes i irrealitzables prenen cos i naveguen empeses pel desig ocult que les ha creades cap a terres volcàniques. Quan despertem del somni, de vegades de tot plegat només ens resta un sabor dolç en la boca i unes imatges sensuals que ens neguem a oblidar. De vegades hem desitjat controlar el món dels somnis i, com un aparell de televisió, triar cada nit un canal temàtic per a poder viure allò que la realitat ens nega. A alguns, més morbosos, els agradaria fins i tot saber qui té somnis eròtics amb ells, encara que sovint tindrien sorpreses extraordinàries i en ocasions poc agradables, com les que té la protagonista de la novel·la Somiant amb Aleixa (Bromera, 2011) amb la qual el tàndem Mercè Climent-Francesc Mompó va obtindre el Premi de Narrativa Eròtica de la Vall d’Albaida 2010. Aleixa té el do heretat de somiar els somnis d’altres on ella apareix (o almenys és el que ella es creu). La cosa, encara que estranya, no passaria de ser una simple anècdota si no fóra per la seua joventut, la seua bellesa i el seu sex-appeal, a la qual cosa cal sumar el fet que fa poc ha acabat la seua carrera i combina dues faenes, la primera com a professora en un institut i la segona en una botiga de roba.
La seua sensualitat no passa desapercebuda entre professors i alumnes, entre companyes i encarregats, i prompte es veu immersa en tot un seguit de somnis cada vegada més intensos i tòrrids.
El xoc entre la ficció onírica provocada pel desig que causa en els altres i la realitat quotidiana la farà viure immersa dins d’un laberint de sentiments contradictoris on la culpa i la vergonya la tenen subjugada.
Climent-Mompó, a més, ens oferixen en forma de flash-backs escenes del passat sexual de la protagonista que ens confirmen que, malgrat les aparences, estem davant d’una dona que ha tingut experiències amb els dos sexes. En el seu despertar sexual i en esta aparent bisexualitat cobra una gran importància Emma, una amiga de la infantesa, que és qui la inicia en les pràctiques sexuals.
Climent-Mompó, amb un llenguatge clar, impregnat en ocasions per un cert lirisme, però sempre directe, atent als detalls i amb un gran vigor plàstic, recreen un complex castell de focs artificials on l’esclafit del final de cada capítol obri el pas a una altra escena que acabarà en iniciar-se el repòs dels amants i en el cim del clímax literari.
Entre escena i escena, retrataran la personalitat d’una dona a la qual en el pla sexual l’han dirigida i modelada els seus partenaires omplint-la de dubtes i incerteses.

A PESAR DE TOT, LA SORT ENS SOMRIU DE TANT EN TANT

2011-08-01T11:41:00.004+02:00

(El cantautor Carles Pastor, l'escriptor Francesc Mompó i el músic i artista plàstic Jordi Albinyana)

Dir que els valencians som un poble amb sort, amb la que ens està caient damunt des de fa dècades, potser puga prendre’s per alguns com un insult i una provocació gratuïta. La veritat és que, amb un govern que practica la censura, talla emissions de canals de televisió, entén els informatius de la televisió pública com el departament de publicitat del seu partit, fa gala d’idees retrògrades i acientífiques davant de qualsevol sense vergonya ni sentit del ridícul, amb paladins d’una llengua de la qual són analfabets, amb una majoria de membres entre les seues files que d’una manera conscient o inconscient creuen en la supremacia d’una llengua sobre una altra..., amb tots aquests símptomes d’una malaltia greu, amb el virus del feixisme inoculat en el moll de l’os de l’electorat, doncs jo encara crec que en alguns aspectes els valencians som un poble amb sort.
I la sort no ens ve donada per un clima benigne ni una situació geogràfica immillorable, sinó pels nostres creatius. Des que el xativí Raimon, fa mig segle, va agafar la guitarra i li va pegar per compondre la cançó Al vent fins hui en dia tot un seguit de músics i cantautors de diferents formació i estil ens han descobert i ens han fet de guia per a conéixer el bo i millor de la nostra poesia de tots els temps. Abans de Raimon ja ho va fer, des de l’àmbit de la música més acadèmica, Matilde Salvador, autora fins i tot d’una òpera en valencià amb text del poeta Xavier Casp.
L’autor de Jo vinc d’un silenci ho ha fet amb els nostres clàssics: Ausiàs March, Jordi de sant Jordi, Anselm de Turmeda, o contemporanis com el seu estimat Salvador Espriu; Al Tall amb els poetes àrabs valencians; Ovidi Montllor amb Estellés, Segarra o Pere Quart; Paco Muñoz amb Lluís Guarner, Tomàs Garcés, Toni Mestre, però també amb Miquel Martí i Pol, Vicent Andrés Estellés i en col·laboració amb Lluís Miquel amb els nostres clàssics; Miquel Gil amb Manel Rodríguez-Castelló, Tono Fornés, Isidre Martínez, Anna Montero; Rafa Xambó amb Marc Granell, Isabel Garcia Canet..., i així una llarga llista de la qual poques cultures poden gaudir. Un luxe exquisit, de vegades ignorat per paladars d’ase que aconseguixen bloquejar el seu pas perquè arribe a la majoria de ciutadans. Alguns d’aquests treballs haurien de considerar-se una eina imprescindible en les classes de llengua i literatura.
Aquests darrers dies del mes de febrer ha aparegut un nou treball d’un cantautor provinent de l’escena del rock i amb notables influències de la música dels huitanta, en especial d’aquell meravellós joglar de la música pop que fou Antonio Vega; es tracta de Carles Pastor i el seu nou disc, Els ulls de Bob, en el qual, amb la col·laboració de músics com ara Pere Ródenas i Miquel Gil, canta dotze poemes de deu poetes valencians vius i de diverses generacions. Una petita joia que es guarda en un embolcall dissenyat pel músic i artista plàstic Jordi Albinyana, que ja es va encarregar de signar el disseny del darrer treball de Josep Gimeno el Botifarra i de Miquel Gil.
Aquest nou cedé, el tercer de la seua carrera, és quasi una antologia poètica amb format de cançons, no hi estan tots els que haurien d’estar-hi però sí que els puc dir que no n’hi sobra cap dels que hi són: Ramon Guillem, Teresa Pascual, Manel Alonso, Isabel Robles, Encarna Sant Celoni, Eusebi Morales, Francesc Mompó, Maria Fullana, Enric Monforte, Jaume Pérez Muntaner i Berna Blanch.

Hi podem trobar des d’increïbles artefactes poètics fins a explosius carregats de lirisme i de denúncia, amb un so musical ple de força i sensibilitat. Ja ho he dit i ho torne a dir: una sort de la qual no tots els pobles poden gaudir.

(Article publicat a la columna Mou-te que açò s'empastra del diari digital l'Informatiu http://www.linformatiu.com/ el dia 24 de febrer de 2011)

VAJA!, JA ESTAN DE NOU DE CROADES

2011-07-31T11:52:00.004+02:00

Aquests dies ha estat notícia, almenys en la premsa indígena, la pretensió del Govern valencià que ACPV pague, abans del 30 de març, els 600.000 euros corresponents a les dues multes que li va imposar per les emissions de TV3 al País Valencià, unes emissions que Camps i el seu equip consideren il·legals. Jo, que en moltes qüestions sóc un ignorant i més encara en tot allò que fa referència als tripijocs de la llei, he de confessar-los que la notícia no m’ha deixat indiferent, entre altres coses perquè des de finals dels seixanta que el tio Caferro, que tenia una botiga d’electrodomèstics, va portar la primera televisió a ma casa he estat un gran aficionat a guaitar el món a través d’aquesta finestra màgica. Com a televident, sóc d’aquells que exigisc que els productes emesos tinguen un cert nivell de qualitat, que hi haja una pluralitat d’informació i d’opinió entre les diverses opcions a triar amb el comandament en les mans i, a més, m’agrada gaudir de la pluralitat lingüística, no debades em sent ciutadà d’un país plural. I la veritat és que no he tingut massa sort, tots sabem que la pluralitat i la qualitat van minvant en el nostre univers televisiu.
El neoliberalisme, almenys des de Reagan ençà, es basa en un punt bàsic: menys intervencionisme estatal i més llibertat de mercat perquè el mercat té la suficient capacitat per a regular-se.
Al País Valencià els representants polítics del neoliberalisme, tant en la seua versió nacional-jacobina com en la seua versió foral-secessionista, són mostra d’un intervencionisme delirant i malaltís quan es tracta en primer lloc d’anorrear la llibertat d’elecció lingüística, i més subtil, però no per això menys contundent, quan es tracta de retallar la pluralitat d’opinió i d’informació, només cal fer-li un colp d’ull a les llicències que es van atorgar per als canals de la televisió digital terrestre.
Amb aquest afany intervencionista i amb l’excusa de l’anticatalanisme que practiquen uns i altres, van iniciar una campanya per a tancar tots els repetidors que ACPV té al llarg de la geografia valenciana. Aquests repetidors es van instal·lar perquè els valencians d’una manera lliure i gratuïta poguérem veure els diversos canals de ràdio i televisió de la Corporació Pública Catalana. La campanya té molt de croada inquisitorial. Al llarg de la història els ciutadans d’aquest territori hem patit una minoria de gent entestada a buscar enemics interns als quals culpar de les desgràcies del país, una minoria que pretén donar carnets de bons i de mals valencians. Tinc la impressió que no sols els molesta la llengua o el mapa del temps de TV3, allò que realment els incomoda és la imatge que dóna aquest canal de pluralitat, qualitat i objectivitat informativa, a diferència del deficitari invent que entre ells i els tebis aquells que resten muts han anat creant (algú se’n recorda del que diu la Divina Comèdia sobre els tebis?).
Per assegurar-me en el seu moment que, malgrat la posada en marxa de la tedeté podríem veure a casa TV3, vaig atendre una oferta d’una empresa privada, i vaig pensar: si pague, el Molt Honorable no intervindrà en el meu aparell de televisió, i quina ha estat la meua sorpresa que quan ha volgut (carreres de Fórmula 1, partits de futbol que obligaven) m’ha tallat l’emissió de TV3 o del Canal 33. Inaudit, aquest senyor, a banda de president de la Generalitat, també vol fer-me de germà gran i tutelar allò que puc veure o no, i a més, com un pinxo de pati d’escola, manar de la meua butxaca. On és la llibertat?
Per a tancar, dir-los que per a mi la tasca d’ACPV al llarg d’aquests anys ha estat una lluita noble pel dret que tenim els valencians a una informació plural i objectiva, pel dret a triar no sols canal, sinó fins i tot la llengua amb la qual volem que ens conten el que passa al món. Conclusions?, que cadascú en traga les seues.

(Article publicat a la columna Mou-te que açò s'empastra del diari digital l'Informatiu http://www.linformatiu.com/ el dia 17 de febrer de 2011)

QUI REALMENT ENS COMBAT

2011-07-30T12:15:00.005+02:00

Aquesta darrera setmana Raimon ha tornat a ser notícia no sols per la publicació després de catorze anys d’un nou treball discogràfic, Rellotge d’emocions (un treball que des d’ací aprofite per a recomanar-lo), sinó perquè la Universitat d’Alacant l’ha anomenat doctor honoris causa. I no seré jo qui li traga mèrits al de Xàtiva, tot el contrari, em sent en deute amb ell ja que gràcies a la seua tasca jo i molts altres valencians hem pogut conéixer i gaudir d’un tast exquisit dels nostres clàssics. Aquests dies alguns mitjans de comunicació l’han entrevistat i entre les diverses coses que ha dit n’hi ha una que m’ha cridat l’atenció, i això és quan afirma que la llengua en la qual ell jo i supose que vostés lectors ens expressem és combatuda per moltes de les autoritats elegides democràticament. No ho negaré, seria estúpid fer-ho, però afegiré que no sols és menyspreada d’una manera agressiva per certs elements de la classe política, sinó que hi ha una part important de la societat que també ho fa.
Es diu sovint que el mercat en un sistema econòmic com el que ara vivim (i patim) s’encarrega de regular lliurement tota mena de produccions. I això en el cas per exemple dels productes culturals fets en valencià és una fal·làcia, primera perquè partim d’una situació irregular en què el poder polític durant segles amb tota la força de l’Estat va intervindre per tal que foren inexistents; després perquè entre els productors i els consumidors hi ha tot un seguit d’intermediaris que deliberadament o no entrebanquen l’accés al mercat dels productes culturals en valencià.
Només cal posar la televisió o la ràdio per a veure l’espai que dediquen als nostres músics i cantants, als nostres dramaturgs i escriptors. Trobar música o llibres en valencià en una gran superfície és impossible, en algunes papereries i llibreries independents també. Si anem al cinema, la cartellera ens oferix pel·lícules en castellà o en versió original (amb comptades excepcions, dins de cicles organitzats per algunes universitats públiques, com ara el Cinema en valencià). I l’únic que potser està normalitzat és el nostre teatre.
Fa un temps vaig anar a comprar la versió en valencià d’una famosa novel·la a una de les llibreries més conegudes i visitades de la ciutat de València. Mentre que la versió en castellà estava situada al costat de la caixa tot formant un pilar espectacular, la versió en valencià restava al soterrani en un racó bastant discret, per no dir ocult, no siga que m’acusen de poc objectiu.
Un creador valencià té la sensació, com ara Raimon, que la classe política està en contra seu i que el resultat d’eixes actituds causa un gran mal a la difusió de la nostra cultura. Però jo vaig més lluny: un creador com jo, a més de sentir en el clatell l’alé fètid d’eixos membres de la classe política que els mou una ideologia nacionalista bel·ligerant i excloent, sent com una part de la societat valenciana l’ignora i el menysprea, quan no l’agredix.

(Article publicat a la columna Mou-te que açò s'empastra del diari digital l'Informatiu http://www.linformatiu.com/ el dia 3 de febrer de 2011)

JO FAIG EL TÒFOL, TU FAS EL TÒFOL, ELLS FAN EL VERRO

2011-07-29T09:43:00.009+02:00

(Palau de Benicarló, seu de les Corts Valencianes)

Els valencians tenim en el nostre vocabulari una paraula a la qual, a diferència de la resta de parlants de la nostra llengua, li donem un significat propi, em referisc a tòfol (que també és la reducció del nom Cristòfol). Fer el tòfol és fer el beneit, fer el fava. Jo al llarg de la meua vida professional he fet molt el tòfol, i d’això en poden donar testimoni familiars, amics i coneguts, alguns malànimes li han tret un bon partit al meu defecte. Però u, que ja té la barba poblada de pèls blancs, s’adona que a nivell col·lectiu també ens han agafat als ciutadans d’aquest país que no vol ser-ho per tòfols, per becos (un altre mot que ve a significar el mateix), tenim una classe política, uns legisladors que ens han pres la mida des de la transició ençà, i per a demostrar-ho posaré uns quants exemples sense eixir-me’n massa de l’àmbit en què em solc moure. La Constitució espanyola parla que, junt amb el castellà, hi ha altres llengües cooficials en diversos territoris de l’Estat, però en cap moment no diu quins territoris i quines llengües són, deixant oberta una caixa (no volguera que fóra la de Pandora) a través de la qual en un moment determinat la llengua noruega, per exemple, podria colar-se i ser cooficial a l’Alfàs del Pi, o l’àrab en algun barri de Barcelona o de València, aquest cas seria quasi una paradoxa si després li donem un colp d’ull a l’Estatut d’Astúries i comprovem que la llengua asturiana no té l’estatus de cooficialitat en el seu territori. Aquests mateixos legisladors van posar en marxa l’estat autonòmic sense desmuntar l’estat centralista i provincial, duplicant i triplicant competències i despeses, i fent així més opaca l’administració pública.
Se’ns diu que som una autonomia bilingüe, però mentre que un ciutadà castellanoparlant pot viure sense saber ni un borrall de valencià, a un altre que té com a llengua materna el valencià li és molt difícil emprar-la amb normalitat, i està obligat, vulga o no, a ser bilingüe mentre que el primer no. Què fa l’administració? No res. Què fa una part de la classe política i dels mitjans de comunicació? Doncs, tot actuant com uns pudents, afirmar en grans titulars que la llengua amenaçada i maltractada és el castellà, i a pesar de l’evidència, amb tota la barra del món, fan passar les seues mentides com a veritats absolutes. Però què es pot pensar d’uns polítics que obliguen l’home del temps a dir que plou sobre la Comunitat, quan tot el món sap que quan plou la comunitat es posa a recer i, si cau l’aigua, cau sobre el territori també anomenat país?
Els parlamentaris valencians van crear i aprovar la Llei de Radiotelevisió Valenciana, que hauria de servir per a promoure el coneixement i l’ús del valencià, així com per a potenciar la indústria audiovisual valenciana. I què passa? Que no sols incomplixen la llei, sinó que a més han convertit l’ens en un pou negre (literalment), en un ullal que se xucla bona part dels diners de tots. Els nostres ajuntaments redacten i aproven una normativa per a promoure l’ús social del valencià en els seus municipis, una normativa amb la qual s’omplin la boca i que mai no compliran.
Aquests exemples només són una mostra de com alguns verros (llegir en les accepcions de deshonests, grossers i fins i tot d’individus que presumixen de ser molt forts) de la política ens han pres per tòfols. Ara, per molt que s’encaparren, el meu vot no anirà mai a l’abstenció, això volgueren ells! Jo sóc d’aquells que pensen que sí que hi ha alternatives, envieu-me si voleu a que em moque la iaia per beco.

(Article publicat a la columna Mou-te que açò s'empastra del diari digital l'Informatiu http://www.linformatiu.com/ el dia 27 de gener de 2011)

LA MEMÒRIA COM A RETRAT D'UN TEMPS I D'UNA SOCIETAT

2011-07-28T10:52:00.007+02:00

En aquest país sense memòria en el qual des d’algunes instàncies se’ns diu que el passat està millor oblidat en un racó de les golfes, perquè obrir el bagul on es guarda potser seria com obrir la caixa de Pandora; en aquest país dels valencians que alguns afirmen que no existix i balafien moltes energies perquè així siga i on altres practiquen l’esport de fer el peix davant del televisor, i encara altres el de pescar amb la canya de la fal·làcia i la demagògia en el banc de peixos desmemoriats i sense consciència de tindre un passat; en aquest país, dic, uns pocs encara practiquen (practiquem) la literatura anomenada de la memòria, i la veritat és que aquesta pràctica en el nostre país ha donat i dóna de tant en tant petites joies a la impremta, com ara Matèria de Bretanya, de Carmelina Sánchez-Cutillas, o Àmbit perdurable, de Rafael Ventura-Melià, per citar només un parell de títols que a mi em van sobtar quan vaig llegir-los.
Quan ens posem a recordar –i ho dic citant paraules del poeta saguntí Rafael Català, que acaba d’editar el llibre de poesia Memòria endins, on reflexiona profundament sobre el tema: «sabem que hem transitat per la vida» ... «i en evocar noms i presències la veu del somni tensa la corda del desig que venç la realitat»– o, dit d’una altra manera, quan evoquem la vida per molt fidels que intentem ser-hi, el resultat sempre és fal·laç, ja que no és sinó una recreació subjectiva d’aquella realitat que vam viure. Així i tot, els llibres de memòries, en la majoria dels casos, són un retrat magnífic i en primera persona d’un temps i d’una societat.
Un dels escriptors valencians més prolífics en aquest camp i també en altres és el cullerot Manel Joan i Arinyó, qui en una primera trilogia ens va parlar de la seua infantesa: Com la flor blanca, Les nits perfumades i Na desconeguda, per a després continuar amb la recreació del seu passat més pròxim: la seua trajectòria com a escriptor amb obres com ara Fem un trio, El fascinant món de la ploma i L’atzucac del perdedor.
Arinyó, encara que tendix a retratar-se com si ell mateix fóra un personatge d’algunes de les seues novel·les i també a narrar amb eixe to que l’acosta a la caricatura amb una atmosfera exagerada quan no depravada, aconseguix amb una gran definició plasmar una fotografia de com ha anat fent –perquè no es pot dir viure ni tan sols sobreviure– un individu que amb molta tenacitat s’ha entestat a voler ser escriptor en la llengua del país, un país on els índexs de lectura estan per terra, on les polítiques de promoció de la lectura i de promoció i ús social de la llengua pròpia són ridícules i on s’han anat creant, a mesura que aquest autor i altres de la seua generació maduraven, una petita indústria editorial plena de mancances que els impossibilita arribar al gran públic. D’alguna manera, l’atzucac del qual parla el títol del seu darrer llibre és aquest país i els perdedors són tots els que s’encaparren a buscar la bellesa a través de la paraula escrita. I així estem amb ja unes quantes generacions de lletraferits valencians, alguns dels quals són homologables als escriptors de qualsevol literatura, i que són sacrificats a una comunitat cultural –no sé si conscient d’això o no– que és feliç sense memòria

(Article publicat a la columna Mou-te que açò s'empastra del diari digital l'Informatiu http://www.linformatiu.com/ el dia 10 de febrer de 2011)

ON TENIM EL LÍMIT?

2011-07-25T11:15:00.004+02:00

Una senyora del meu poble, uns mesos abans de les passades eleccions autonòmiques, al bell mig del carrer li deia a una altra que si es pensaven que acusant-lo davant d’un jutge anaven a acabar amb ell, referint-se a Francisco Camps, ho tenen clar, ja que a la majoria dels valencians, entre els quals s’incloïa ella, els importava poca cosa els quatre vestits regalats i que el vot anava a ser per a ell. Camps i el seu partit, a hores d’ara ho sap tot el món, han guanyat les eleccions amb el vot de la senyora del meu poble i uns milers més, però també amb una llista electoral amb uns quants imputats en diverses causes legals. (No vull entrar a discutir si aquests votants tenen la vara de mesurar l’ètica dels polítics atrofiada).
Unes setmanes després de prendre possessió el molt honorable i el seu equip de govern, un jutge afirma que hi ha suficients indicis per asseure el president dels valencians davant d’un tribunal.
El partit majoritari reacciona aparentment a la defensiva, tanquen files al voltant del seu líder, tot mostrant una fidelitat que potser el personatge no es mereix. El senyor Francisco Camps es mostra partidari de la sòlida tradició de la classe política espanyola i no presenta la seua dimissió (però acaba presentant-la obligat per la pressió que ja no pot aguantar, no és una pressió popular). En la política valenciana hi ha alguna cosa que desprén una forta sentor. Ho hem vist aquests dies, és la manera d’entendre la política, els partits no tenen o no els funcionen correctament els filtres de control intern. Pervertixen òrgans i institucions que ells mateixos han creat tot convertint-los en agències de col·locació d’exdirigents. Protegixen pocavergonyes faldillers de mans llargues i a cacics rancis. És dubtosa la seua suposada democràcia interna i aquells que controlen l’aparell tenen segrestat el partit i per extensió les institucions i la societat valenciana. Els mitjans de comunicació de vegades exercixen de lobbys de pressió més que d’elements d’informació objectiva. Durant trenta anys de democràcia vicis i males actuacions s’han convertit en una manera d’entendre i fer política que és acceptada per l’electorat, i jo em pregunte on ha posat la societat valenciana el límit. Fins on està disposada a aguantar? Perquè tota societat és capaç de posar un límit a la falta d’ètica dels seus dirigents. Ho estem veient aquests dies a la Gran Bretanya. O és que som incapaços de reaccionar?
Ha caigut Camps, però, el seu partit disposa d’un equip de govern alternatiu capaç de trencar amb les actuacions i elements del passat? O ha balafiat totes les seues energies i ha cremat dirigents defenent l’honorabilitat d’algú que l’ha deixada de tindre?
Personalment, crec que hauríem de donar-li una nova oportunitat a la democràcia. Primer caldria que desaparegueren de la direcció dels partits i de les llistes tots els presumptes i després convocar unes noves eleccions. Jo no demane des d’aquesta columna el vot per a ningú, cadascú és lliure de votar a qui vulga. Només li pregue al personal una mica de trellat i de responsabilitat, per tal d’evitar-me després la temptació de demanar responsabilitats a aquell que ha estat capaç de votar a persones poc honestes que els agrada posar la mà en la caixa, una temptació com la que tinc cada vegada que em creue amb la senyora de la qual parlava en un principi.

(Article publicat a la columna Mou-te que açò s'empastra del diari digital l'Informatiu http://www.linformatiu.com/ el dia 21 de juliol de 2011)

EL VENT DE PONENT

2011-07-22T16:34:00.005+02:00

(Palau de la Generalitat Valenciana)

Fa un grapat d’anys, llegint una entrevista que li havien fet en un mitjà de comunicació escrit a un personatge de les comarques de Castelló (perdonen la meua falta de memòria, però si no m’equivoque era Arcadi Garcia), en preguntar-li el periodista sobre la problemàtica valenciana aquest va respondre que el problema de València era el vent de ponent.
La veritat siga dita és que el vent de ponent en les nostres terres arrabassa, sobretot en els mesos d’estiu, que porta un aire tòrrid i irrespirable el qual fa impossible transitar pel carrer i aconseguix alterar el nostre estat d’ànim i ens predisposa a la bronca.
Però l’il·lustre castellonenc no es referia d’una manera literal a aquest fenomen meteorològic tan típic del nostre país, sinó que l’emprava com una metàfora per assenyalar de quina direcció provenien els gran obstacles i on es generaven els problemes per aconseguir amb consens social la vertebració del nostre país i la normalització de les seues llengua i cultura.
La veritat és que la visió que des del Centre es té del País València és la d’una platja de llevant poblada per una gent que parla una llengua rara i que potser caldria que oblidaren i assumiren la llengua de Castella pel seu bé. Però hi ha individus en els centres de poder que veuen en eixa llengua un perill per a la unitat d’Espanya. Una Espanya en singular i centralista. Des del poder de Ponent sempre han tingut posat el punt de mira en un altre centre de poder econòmic situat al nord-est, sota la influència del qual per raons de llengua, cultura i història podria caure el nostre país. La lluita del Centre ha estat evitar això al preu que siga. Des dels diversos poders centrals, ja siga l’econòmic, el polític, el de la comunicació, han invertit i treballat molt per a dividir la nostra llengua, per a posar el màxim d’entrebancs en la seua normalització, per a retallar el poder de la nostra Generalitat, per a trampejar fins i tot amb les lleis electorals i han clamat al cel cada vegada que hem fet algun pas decidit per a convertir-nos en un poble europeu normal, iniciant campanyes on se’ns acusava de tot allò que des de Ponent i el Centre ens han fet a nosaltres durant segles.
Si des del Centre hagueren tingut una altra actitud menys bel·ligerant, més oberta i democràtica, la normalització lingüística i cultural d’aquest país hauria estat més positiva i racional, no hi hauria hagut fractures socials que tant de mal ens han fet, s’haurien evitat algunes mostres de violència i alguns polítics nostres no haurien fet tant el ridícul com l’han fet tacant la imatge de tot un país.
El vent de ponent ha convertit els nostres governants en valedors del poder central en contra dels interessos dels valencians. Tenim una classe política sucursalista, de vegades surrealista, unes classes socials dirigents desvalencianitzades que exercixen el seu poder en contra dels moviments a favor de la vertebració econòmica i social del país i de la personalitat i el caràcter del seu poble. El vent de ponent trenta anys després de la recuperació de les nostres institucions d’autogovern ha fet un treball magnífic que titelles com el senyor Camps i el senyor Font de Mora acabaran d’arrematar en una pròxima legislatura amb el beneplàcit del senyor Alarte.

Article publicat a la columna Mou-te que açò s'empastra del diari digital l'Informatiu el 10 de març de 2011

L'ANTICATALANISME I LA IDENTITAT VALENCIANA

2011-06-27T10:27:00.004+02:00

Quasi tot el temps lliure d’aquesta darrera setmana l’he invertit llegint el llibre Noves glòries a Espanya, del sociòleg Vicent Flor, un volum extens i intens publicat per l’editorial Afers. Es tracta d’un estudi sociològic en clau d’assaig sobre l’anomenat blaverisme i la seua influència en la societat valenciana actual. Sobre aquesta mateixa qüestió ja hi ha hagut altres autors que n’han parlat, com ara No mos fareu catalans de Francesc Viadel i La pesta blava de Vicent Bello, però cap d’ells no ho ha fet des de l’òptica de Vicent Flor, ja que aquest ens oferix una visió que va més enllà dels darrers quaranta anys de la història valenciana, busca amb rigor precedents en el regionalisme de la Renaixença (bona part del seu ideari i dels seus símbols són assumits pel blaverisme) i en el blasquisme, un altre moviment populista valencià que també patia de catalanofòbia. A través de les més de 380 pàgines del llibre Flor ens mostra una societat immersa en una crisi econòmica i al bell mig d’una cruïlla on els nous temps porten grans canvis socials, enfront tenim una part de la societat valenciana que tem els nous models socials rupturistes que des del progressisme espanyol i des del fusterianisme els proposen, és una part de la societat que acabarà abraçant el blaverisme com un element d’autodefensa.
Més endavant ens detalla la manera com des del poder econòmic, des de la política central i regional i el poder de convicció d’alguns mitjans de comunicació el fan créixer i expandir-se.
L’èxit d’aquest moviment que Flor definix com a populista, conservador, regionalista, anticatalanista i espanyolista arriba a tals nivells que ha impregnat la societat valenciana, els partits polítics i fins i tot la mateixa definició del que hui es considera ser valencià: «ser valencià és, en general, és ser no català i fins i tot ser anticatalà».
Flor ens parla també dels altres models de societat que ens propugnaven, el progressista espanyol, al qual acusa de no haver sabut enfrontar-se al blaverisme i desarticular-lo amb estratègies intel·ligents, i el model fusterià, acusa a Fuster de falta de definició i de no voler baixar a l’arena política .
Flor afirma que un dels grans èxits del blaverisme és la creació del «catalanista», l’enemic intern, el traïdor, qui tot ho fa per un interés ocult i contra els interessos genuïns dels valencians. D’aquesta manera barroera i clarament xenòfoba la versió autòctona de l’anticatalanisme espanyol margina el valencianisme real i amb l’excusa del conflicte deteriora la normalització de la llengua i la cultura dels valencians, tot reduint el procés de l’autogovern valencià. El llibre és el resultat d’anys d’estudi i de reflexió sobre la realitat valenciana i ajuda a una major comprensió del que passa políticament i socialment en el nostre país, donant respostes a moltes de les preguntes que un bon grapat de ciutadans ens fem.

(Article publicat a la columna Mou-te que açò s'empastra del diari digital L'Informatiu el dia 23 de juny de 2011)

EL TEU NOM ÉS UN ÉSSER VIU

2011-06-16T17:49:00.008+02:00

L’escriptor de l’Alcúdia de Crespins Josep Manel Vidal acaba de publicar el seu primer llibre de poesia, El teu nom és un ésser viu (Editorial Germania, 2011). Es tracta d’un recull de proses poètiques que tenen com a eix temàtic l’amor, el desig, la sensualitat i l’erotisme. El llibre es llig com un diari íntim o com una col·lecció de breus epístoles adreçades a un tu que des del mateix títol intuïm que es tracta de la persona per la qual batega el cor del poeta.
Posar-li un nom a qualsevol cosa és atorgar-li una identitat, quan diem aquest nom se’ns apareix mentalment l’animal, el vegetal, l’objecte o la persona que el porta. Mussitar aquest nom és com dibuixar amb traços fins i precisos no sols l’aparença física, sinó també la personalitat i el caràcter que emana d’ella i fins i tot allò que representa per a nosaltres, així com la projecció que nosaltres emetem sobre ella. Víctimes de l’amor o de l’odi, de l’atracció o del rebuig, quan diem un nom un seguit de sentiments afloren en nosaltres, és com si eixe nom fóra en si mateix un ésser viu amb el qual mantenim una relació íntima, personal. Josep Manel Vidal n’és conscient i ho gaudix i patix.
A l’autor li agrada recrear-se en el llenguatge, un llenguatge amb un lèxic ric, amb el qual crea escenes d’una gran intensitat emotiva, de vegades tòrrides i sempre amb una sinceritat apassionada. En cada mot es despulla d’una peça de roba, d’hipocresia social, per tal de mostrar-se nu de cos i ànima davant de l’ésser estimat al qual es lliura encadenat per una gran atracció amorosa.
El viure i la passió que sent el poeta s’entrellacen en El teu nom és un ésser viu per a dir-nos que no tot en l’amor és dolç, que de vegades una mirada d’indiferència desconcerta l’amant i aquest se sent ferit. Com en un diari, tot i eixa aparent unitat temàtica, en aquest recull també hi ha espai per a una escena quotidiana en la qual la malenconia atrapa l’autor: «Assegut dalt del tren mire passar el paisatge d’horts i bancals que semblen córrer, enfollits de la direcció d’on jo vinc. Mastegue a poc a poc la malenconia»; per al record: «Hi ha records que em pugen pel clatell, amb la lleugera agilitat dels insectes, des del bagul on crec tindre tancades totes les inconveniències»; o l’autoretrat, en eixa magnífica prosa poètica que és Despert: «Hi ha un desconegut somnolent en el mirall que pinta de càries un rotund badall i empeny el somni cap endins, amb el seu raspall de dents».

REFLEXIONS EN VEU ALTA

2011-06-15T13:17:00.002+02:00

Sóc escriptor i quan em pose a la faena no pretenc ser cap notari ni cap cronista, ja que sempre busque la bellesa a través de la paraula des de la subjectivitat. És el meu jo, amb totes les tares que marquen la meua personalitat, qui narra, i sovint escric sobre els paisatges i el paisanatge que m’envolten, sobre la vida que visc i la vida dels altres que he viscut com a oient o espectador; escric també sobre l’univers local marcat pels petits i domèstics mites agraris.
Fa unes dècades, influenciat més que per García Marquez i el seu Macondo per Bernardo Atxaga i el seu Obaba, o potser també pel Calabuch cinematogràfic de García Berlanga, vaig decidir crear un espai fictici on les meues narracions prengueren vida i el vaig batejar amb el nom de Pouet. Hi ha gent molt encaparrada en afirmar que Pouet és Puçol, i així ho escriu en els papers amb una seguretat aclaparadora, però els he de dir, una vegada més, que estan equivocats. Puçol és en part la realitat on capture les espurnes de les fogueres de les meues narracions que encenc en la llar de Pouet. Puçol és aquesta banda de l’espill on som tots i, quan em pose a escriure, el travesse per a reunir-me amb els meus personatges, que allí habiten.
Fa un parell de dècades vaig escriure la novel·la La maledicció del silenci, el seu primer paràgraf diu: «Tornar a Pouet i a cada pas retrobar imatges i figures d’un espai estimat: els carrers empedrats, rectes i estrets, les façanes emblanquinades amb calç, el ponent negant la vila, el llevant portant la pluja…». En Els somriures de la pena això és el que faig, tornar a passejar per eixos carrers amb el sarnatxo ple de contalles, de vivències i de personatges, i com un llaurador els sembre sobre els carrers empedrats tot esperant que la pluja que em porta el llevant els faça créixer.
Els somriures de la pena no vol ser la crònica d’un temps i d’un país, és la reivindicació dels perdedors, de la gent a qui els toca sempre rebre els pals de la vida, d’aquells desgraciats que amb els collons entropessen, i que a pesar de tot s’alcen cada matí amb l’esperança esbossada en la cara a través d’un somriure.
De xiquet m’agradava escoltar els majors en la sobretaula o asseguts a la porta de casa, quan contaven coses d’un passat que a mi em semblava remotíssim, ple de personatges i de situacions de vegades rocambolescos. He tingut la sort que em tocara una àvia que durant les fosques i humides nits d’hivern em parlava de la vida dels nostres avantpassats. La dona tenia una gran capacitat per a narrar, però sobretot per a obrir parèntesis de silencis que feien créixer el meu interés i potenciaven la meua imaginació. Després, durant un temps en el qual vaig treballar al camp, vaig conéixer grans narradors que ompliren el meu cap d’adolescent amb un gran nombre de contalles. Hereues d’aquestes contalles, que a mi també m’agradava narrar als amics i familiars, són les narracions que conformen Els somriures de la pena. Unes narracions en les quals, d’una manera intencionada, crec que encara es respira l’atmosfera de la contalla oral.

FRONTERES DE VIDRE

2011-06-07T15:41:00.004+02:00

(D'esquerra a dreta Manel Alonso, Coia Valls i Francesc Mompó a la Fira del Llibre de Jesús, 16 d'abril de 2011)

L’escriptor de l’Olleria Francesc Mompó s’estrena en el camp de la narrativa curta amb un recull de vint relats, Fronteres de vidre (Editorial Germania, Alzira, 2011), que tenen com a nexe la projecció de la mirada sobre el vidre i els reflexos que aquest produïx en l’ànima humana. El vidre pren ací formes diverses, algunes de reals, com ara un espill, un got, l’aparador d’una botiga, una pantalla de televisió, una fotocopiadora, però d’altres on el vidre és simbòlic com ara en el reflex d’una personalitat en una cal·ligrafia, l’ombra d’un individu, l’holograma d’una dona, els personatges d’un escriptor. El vidre, però, també és per a l’autor un mur, una línia divisòria trencadissa entre la realitat i la irrealitat.
Amb aquest grapat de vidres Mompó ens porta a l’espai fronterer on, amb elements provinents del gènere fantàstic, construïx una realitat que trenca cap al final amb pinzellades màgiques, absurdes o irreals, buscant sorprendre el lector.
Els sentiments, els pensaments, les sensacions dels protagonistes s’alcen com els pilars sobre els quals descansa l’edifici de cada relat. Mompó en uns casos obliga els seus personatges a patir una situació surrealista, en altres a qui pren de la mà i empeny a enfrontar-se a un personatge irreal o absurd és al mateix lector, que sorprés es veu atrapat en les queixes de la cal·ligrafia d’un individu o el llistat de greuges d’una ombra humana.
El recull s’inicia amb la queixa de la lletra d’un escriptor, que ho fa de la poca cura que té aquest en plasmar-la en la narració Ja n’hi ha prou, i acaba amb el segrest d’un escriptor a càrrec dels seus personatges, per acabar convertit en un personatge més en la narració El secret de les pàgines blanques. Pel mig trobarem relats d’una gran senzillesa expositiva, com ara La inapreciable quietud del vidre, que ens parla sobre el desig incontrolable de tornar a viure (en) un record, el familiar Bon dia, o la reinvenció dels mites de Sísif en L’existència de Sigfred, on un ésser es veu condemnat a fotocopiar-se constantment, o de Narcís, en Fèlix, un jove modern que busca i només troba una persona digna del seu amor i de la seua bellesa. Trobem també petits homenatges, com ara El cas de l’estranya pintora, dedicat a Agueda Climent, que ha estat l’encarregada d’il·lustrar el llibre, i Els habitants de Jam, un relat màgic dedicat a Otos i a les diverses activitats culturals que es realitzen a Ca Les Senyoretes.
Fronteres de vidre és un recull de contes amb una gran unitat, donada no sols per la filosofia que desprén, sinó també per l’objectiu fotogràfic emprat que ens oferix uns primers plans d’uns personatges atrapats per la insatisfacció i l’autoengany. La prosa, com ja ens té acostumats Mompó, és rica en locucions, frases fetes i expressions, amb un lèxic molt cuidat. La llengua emprada és culta, però àgil i de vegades emparentada amb la poesia.

LA REVOLUCIÓ SILENCIOSA DELS NOSTRES POETES

2011-05-31T17:58:00.005+02:00

Jo ho tinc clar, un dels sectors més dinàmics de la nostra cultura és el de la creació poètica. Els nostres poetes no defallixen mai i sempre, com diu Salvador Jàfer, estem inventant la possibilitat de sobreviure, però també sóc conscient que aquest és el sector més maltractat per la nostra societat, que l’ignora, i pel mercat, que l’obliga a la indigència, a malviure de l’ajuda institucional i a sotmetre els creadors a la dictadura dels premis literaris, «qui no concursa no publica», afirma el binicarlando Josep Igual, a qui raó no li’n falta, i a això hem de sumar la invisibilitat a les llibreries i sovint també a les biblioteques.
El poeta Ramon Guillem explica en un dels seus dietaris que un dia va anar a cobrar uns drets d’autor a les oficines d’una coneguda editorial valenciana i que l’administratiu que el va atendre, davant de la seua estranya pretensió, li va contestar: «Ah!, però que els poetes també cobreu?». Si no vols arròs, tin, dues tasses! Sort que els poetes valencians són uns éssers amb una pell molt dura i amb una gran capacitat per a la imaginació i el treball, que si no a veure qui si s’entretenia a fer versos en aquest país i a muntar un bon grapat d’activitats culturals darrere de les quals sovint hi ha un poeta.
Amb l’aparició i consolidació de les noves tecnologies els poetes i també alguns narradors (com és el cas de Carles Bellver, un autèntic pioner en l’edició digital de revistes literàries i llibres en format electrònic) han envaït amb els seus versos la xarxa, ja bé a través de blogs, webs o xarxes socials, creant un món digital ric, lliure i de fàcil accés.
Entre els nostres poetes destaca la gran tasca que ve realitzant des de fa uns anys Joan Navarro, director de la revista literària digital Sèrie alfa, o Josep Porcar, creador del megablog Blogdelletres i també un dels pioners en l’edició i el disseny de llibres electrònics. El seu darrer poemari, Els estius, als sis mesos d’estar penjat ja se l’havien baixat mil cinc-centes persones. L’autoria d’aquest tipus de llibres està protegida sota la llicència internacional de Creative Commons; el que queda al descobert és el tema de còpies, però com que l’objectiu del poeta no és mercantilista sinó de divertir-se escrivint i fer arribar al màxim de gent els seus poemes, es troba satisfet.
A Porcar l’estan seguint alguns altres al marge de la indústria editorial, com ara Josep-Lluís Abad, que acaba de publicar i posar a disposició dels lectors d’una manera gratuïta el seu poemari L’amor, un poemari que paga la pena de llegir.
Jo ho deixe caure com aquell que no vol la cosa, però que conste que els he avisat; els poetes valencians estan obrint un nou camí en el nostre país sota la filosofia que l’important no és el format, l’important és la poesia, és una lluita revolucionària contra el mercatilisme i la competitivitat a què obliguen els certàmens, però també és una sublevació en tota regla contra els mandarinats culturals.

Article publicat a la columna Mou-te que açò s'empastra del diari digital L'Informatiu el 20 de gener de 2011

ŽENA

2011-05-19T12:14:00.011+02:00

Ženo, otmjen i ljubazan gospodin kojeg voliš
i zmaj uvrnute i mučne misli kojeg se bojiš
dvoglavo je čudovište sposobno za najnježnija milovanja,
ali i uzročnik okrutnog nasilja kojemu se nisi nadala.

Ženo, dom je tvoj špilja pod hipotekom,
sumorna i gorka jazbina pomračenih mjesečeva
gdje si privezana za lanac nevidljivih karika
kog je teško povući, nemoguće prekinuti.

Ženo, ljubav i mržnja, strah i razočaranje
bludniče puneći ti glavu mahnitalim leptirima,
dok trpki ostaci ljubavi ispunjavaju
barama ogorčenosti tlo pod tvojim nogama.

Ženo, raj je nedostižan bijeg o kojem snivaš,
čistilište nastamba u kojoj grizeš muku,
limb vlažna brazda u kojoj radost mrtva leži,
pakao modrica zadana tvojoj koži.

Traducció del poema DONA (del llibre Correspondència de guerra de Manel Alonso) a la llengua croata de JOSIPA SOKOL

LA RADIOTELEVISIÓ QUE VOLÍEM

2011-05-18T12:35:00.005+02:00

Quan una part de la ciutadania valenciana va començar a plantejar-se i després reivindicar un ens radiotelevisiu autònom, pensava en l’actual model de radiotelevisió valenciana? Doncs no. Aquella gent tenia al seu abast un seguit d’exemples dins i fora de les fronteres del nostre Estat, dels quals podria agafar un model vàlid. Amb la creació i posterior posada en marxa de l’ens radiotelevisiu es pretenia acomplir un seguit d’objectius i cobrir un seguit de mancances. Un dels primers objectius era vertebrar informativament el nostre país, fins aleshores no hi havia cap mitjà que ho fera. El següent, dotar-nos d’unes eines fonamentals per a promoure i dignificar l’ús social del valencià, creant en la nostra llengua productes d’entreteniment i d’informació d’un bon nivell.
En tercer lloc, convertir la radiotelevisió valenciana en un revulsiu de primer ordre per a crear i potenciar una indústria audiovisual pròpia.
En quart lloc, oferir a la ciutadania una informació plural, veraç i objectiva sobre allò que passava al país i a la resta del món.
Passades unes quantes dècades i diversos governs de diferent color polític, podem veure que l’esguerro que tenim al davant no ha complit cap d’aquests desitjos, alguns dels quals venien expressats dins de la llei de creació de l’ens.
Tenim una radiotelevisió autòctona mal gestionada, refugi de polítics mediocres i de moral posada en dubte, on s’ha creat un forat econòmic impressionant.
No ajuda a alçar el vol a la indústria audiovisual valenciana i menys encara a la normalització lingüística, però sí a la patuecització de la llengua. Els seus servicis informatius pareixen formar part de l’aparell de propaganda del govern de torn. La qualitat d’alguns dels seus productes és fluixa, per no dir-ne coses pitjors, i a penes promociona els nostres creatius, vull dir els nostres músics, els nostres cantants, els nostres cineastes, els nostres dramaturgs, els nostres poetes, els nostres dibuixants, els nostres novel·listes, els nostres actors.
Radiotelevisió Valenciana podria haver sigut una eina de la qual ens havíem dotat per a redreçar la nostra llengua i la nostra cultura, per a potenciar valors democràtics en la nostra societat, una eina imprescindible per a encarar el futur amb optimisme, i l’hem deixada en mans de gent que ha demostrat que només són uns botxins de la nostra llengua, de la nostra cultura, de l’honestedat, éssers egoistes al servici d’interessos particulars que ens han tocat la moral i, sobretot, la butxaca. Mal anem! I recorden que tot és susceptible d’empitjorar.

(Publicat a la columna Mou-te que açò s'empastra del diari digital L'Informatiu el 3 de març de 2011)

DE LA FUSTA A L'AIGUA

2011-05-14T13:13:00.002+02:00

(Manel Alonso i Francesc Mompó a Ca Les Senyoretes (Otos) durant la presentació del llibres Els somriures de la pena i De la fusta a l'aigua, 13 de maig de 2011. Foto: Mercè Climent)

Francesc Mompó, més conegut per la seua vessant de narrador i en especial per la seua extensa producció de narrativa juvenil (on destaca Camí d’amor, amb el qual va obtindre el Premi Samaruc al millor llibre juvenil d’autor valencià editat l’any anterior), ara, i després d’haver sigut guardonat amb el Premi de Poesia Josep Maria Ribelles 2010, ens oferix un nou tast de la seua poesia amb De la fusta a l’aigua (Onada edicions, 2011). Fins ara l’autor de l’Olleria havia publicat un altre poemari, Viàtic marí, editat en la desapareguda Forest d’Arana, i hi ha hagut aparentment un buit extens en el qual no ha parat d’escriure poesia en llibres col·lectius, revistes literàries, blogs i darrerament a través de la música de Carles Pastor.
De la fusta a l’aigua ens parla d’un dels temes clàssics i universals de la literatura: la passió amorosa, i retrata amb elegància una nit d’amor des de la porta de la cambra, eixa fusta que s’atrevix a barrar-li el pas a l’amant encés de desig fins l’aigua que en la dutxa s’emporta les petjades que sobre la pell deixà l’amor.
Entremig sis apartats conformats per set poemes cadascun, en els quals el poeta ens narra en primera persona allò que veu, allò que sent mentre va assaborint amb tendresa i delectança cada pas per petit que aquest siga, cada detall per molt intranscendent que parega.
La proposta, ja ho diu Ramon Guillem en el pròleg, és agosarada pel seu mateix plantejament, no tan sols unitari, sinó per la forma que té: una narració en clau poètica d’una nit d’amor. La mirada del poeta adquirix en aquest llibre la funció d’objectiu d’una càmera cinematogràfica que recull en diversos plans escenari, protagonistes i acció, construint mitjançant imatges carregades de força i de sensualitat un curtmetratge en el qual la contenció de les paraules augmenta la intensitat sensual d’allò que ens descriu. Mompó no defuig cap escena, per més graus de temperatura que aquesta tinga, però com un amant expert ens la descriu amb grans dosis de delicadesa, és conscient que es troba davant d’un petit miracle: l’atracció ferotge de dols oposats que s’unixen en un esclat de joia, i atrevidament pretén que aquest dure una eternitat encara que siga a través del vers.
La sexualitat és un dels impulsos humans més crítics, vull dir que hi ha qui només destaca els aspectes més obscurs i defén la continència i la repressió, d’altres, com ara Mompó, el destaca com una força que ens ajuda a transportar les feixugues càrregues del viure i ens atorga dosis d’eixe sentiment que mai no acabem de definir que és la felicitat.
Francesc Mompó és un escriptor preocupat pel llenguatge, en les seues obres podem veure que a més de creador de ficcions intenta crear un llenguatge propi tot enriquint l’estàndard amb dialectalismes propis de les comarques centrals del País Valencià. En la seua poesia Mompó ha tingut molta cura de la llengua emprada que té un tast clàssic, amb imatges poètiques provinents de la nostra tradició, de la nostra millor tradició. Però en aquest llibre Mompó és alhora molt modern a través de l’òptica cinematogràfica que pren en escriure, conformant d’aquesta manera una altra unió quasi sexual: la de la modernitat i la tradició, cosa que li dóna un gran resultat.
Tinc la sensació que Francesc Mompó en aquest llibre d’alguna manera ha practicat aquell exercici d’escriviure, no debades la passió amorosa ens dóna forces per a viure però també per a escriure.

MUYER

2011-05-04T16:39:00.004+02:00

Muyer, el galán y amable caballeru que quieres
y el dragón que tarreces de pensamientu torturáu
ye un monstruu bicéfalu capaz de tienros afalagos,
y capaz, tamién, d’una violencia repentina y cruel.

Muyer, el to llar ye una cueva con hipoteca,
un xoril llóbregu y amargu de llunes eclipsaes
onde tas atada a una cadena d’esllabones invisibles,
difícil d’arrastrar, imposible de romper.

Muyer, l’amor y l’odiu, el desencantu y el mieu
forniquen, y apíquente la cabeza de lloques caparines
mientres l’agriada borra del querer enllena
coles charques del rancor el suelu per au pases.

Muyer, el paraísu ye la fuxida suañada, inalcanzable,
el purgatoriu’l cuartu onde mastigues la pena,
el llimbu’l sucu húmedu onde ye muerta l’allegría,
y l’infiernu’l moráu infrinxíu na epidermis.

Torna pal asturianu de Josep Carles Laínez (http://aunquetalvez.blogspot.com)

11. Versió en alemany http://manelalonso.blogspot.com/2011/04/frau.html

LA CANÇÓ EN VALENCIÀ

2011-05-03T12:47:00.006+02:00

Tinc en les mans un exemplar del llibre La cançó en valencià. Dels repertoris tradicionals als gèneres moderns, de Josep Vicent Frechina, que ha editat l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en la col·lecció Recerca, i després de donar-hi un colp d’ull hi ha unes quantes coses que em vénen al cap i de les quals vull deixar constància: la primera és destacar la gran capacitat de treball que té Josep Vicent Frechina, aquesta és una obra carregada de dades que han estat durant anys disperses, i la seua catalogació ací convertix aquest llibre en un text de referència i de consulta obligada, inclou entre altres una compilació de la discografia valenciana; la segona, que estem davant d’un estudi ben estructurat i que mostra amb claredat el que ha estat la música en valencià els darrers segles, però Frechina no es queda en el mer estudi, amb una prosa de vegades brillant i sempre amena (en cap moment oblida que l’obligació d’un escriptor és fer-se de llegir) reflexiona sobre els camins sinuosos i torturats que ha xafat la nostra música, però mai com un fet aïllat sinó com una part important de la nostra cultura i de la història del poble valencià, tot assenyalant les mancances i els errors que ha patit i que l’ha portada a la situació actual, i una vegada posat suggerix possibles solucions.

Al meu entendre, el llibre és molts en un (de fet, és una biblioteca) i com a diferents llibres es pot llegir. De vegades el lector té la sensació que està davant d’una col·lecció de biografies, d’altres davant de la crònica d’un temps o d’un moment màgic i d’altres davant d’un assaig. Josep Vicent Frechina és una persona hiperactiva, valenta, amb les idees molt clares, té una bona formació intel·lectual que no para de conrear i una gran passió i interés per la cultura popular. És un home que des d’una posició ideològica concreta sap situar-se per damunt d’aquesta i valorar l’aportació cultural d’aquells que se situen als seus antípodes, i d’això també fa gala en aquest treball.
Des de la meua humil opinió, crec que La cançó en valencià és un llibre d’obligada lectura per a tots aquells que seguixen la música en valencià, però també per a tots els professionals que hi estan implicats.

(En la primera foto Josep Vicent Frechina, en la segona Albert Dasí, Pep Gimeno Botifarra, Nestor Mont, Paco Lucas i J. V. Frechina)

EPÍLEG

2011-04-25T09:34:00.002+02:00

Les noves tecnologies i les xarxes socials, que amb aquelles han aparegut i han proliferat com a bolets, han fet possible entre altres coses que s’afermaren velles amistats que per la distància i el pas del temps s’anaven lentament marcint, o que es coneguera gent nova, individus inquiets que usen les xarxes socials com una excusa, com una ferramenta per a crear i exposar al públic un seguit d’artefactes literaris, sovint breus i que habiten en la terra que fa frontera entre l’assaig fragmentari, el microrelat, la prosa poètica i la poesia.
Des de fa un temps seguisc amb una certa atenció el deambular per la xarxa d’uns quants elements d’aquesta nova fauna que van nòmades d’ací cap allà, dels blogs al twitter i d’aquest al facebook. D’entre tots ells prompte em va seduir Josep Manel Vidal, un mestre i agitador cultural de l’Alcúdia de Crespins, un escriptor d’aquells que van fent sense massa pressa, sense massa soroll i que de tant en tant participa en algun concurs i que sovint deixa caure en la xarxa granades amb una gran càrrega poètica.
Fa poc que m’ha fet arribar el llibre col·lectiu Matí i altres contes, editat per Cossetània edicions, un volum fruit del XIV Premi de Narrativa Curta per Internet Tinet (Premis Literaris Ciutat de Tarragona 2010). En aquest recull apareix un relat de Josep Manel Vidal titulat Epíleg, es tracta d’un text que no supera les sis pàgines i que amb el seu estil característic, en el qual la perspectiva d’un jo enyoradís immers en la quotidianeïtat i amb el qual és capaç de véncer a colps de metàfores i de donar-li la volta al llenguatge, ens parla d’un dels temes clau de la literatura: la passió amorosa, els anhels i les esperances que és capaç de crear en nosaltres i el desamor que apareix de sobte, com una ensopegada brusca amb una realitat que es riu de la generositat dels nostres sentiments més profunds i que ens pot convertir, com al personatge que alhora fa de veu narrativa del relat, en el presoner de la imatge, sempre sobrevalorada, d’un ésser que ens va rebutjar.
Epíleg també ens parla de la solitud de l’individu davant la creació literària, de la memòria com a refugi però també com a matèria primera de la literatura, de com podem salvar els records a través d’ella, i amb ella com podem construir una llar on llepar-nos les ferides que el pas del temps i la vida ens infligixen.

VIURE AMB ELS ULLS

2011-04-23T13:02:00.003+02:00

Joaquim Carbó és un home amb una llarga i extensa trajectòria com a escriptor i també com a agitador cultural. Un individu aparentment tranquil que ha publicat més de cent llibres destinats en la seua majoria a infants i joves, alguns dels quals s’han convertit en clàssics com La casa sota la sorra, i que a més ha estat testimoni i protagonista de la lenta i torturada represa cultural després del daltabaix que van suposar la guerra civil i el franquisme. El seu nom, junt amb altres, es pot llegir en la posada en marxa de projectes tan imprescindibles com ara Cavall fort o l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.
Carbó va nàixer a Caldes de Malavella, però ha viscut quasi tota la seua vida a Barcelona. La ciutat comtal és el centre del seu món quotidià i el seu passat i present són els seus punts de referència per a jutjar les realitats que li ha tocat viure.
Ara Perifèric Edicions, dins de la col·lecció Escriptures dirigida per Xulio Ricardo Trigo, ha publicat Viure amb els ulls, un repàs a la seua vida, on Carbó no s’està de comparar, d’opinar i de reflexionar sobre diversos aspectes del passat viscut i del present que va vivint.
A través de quatre grans blocs (La guerra, El carrer, La vida civil i L’ofici), Carbó ens va narrant els seus orígens familiars, la seua infantesa, diferents aspectes d’abans, durant i després de la guerra civil, tot centrant-se en la seua relació amb els diversos mestres i professors que va tindre i de vegades va patir i que d’alguna manera marcaren el seu caràcter. La seua joventut, el pas a la maduresa, la seua incorporació al món cultural català, i com naix la seua passió per narrar, la seua relació amb altres personatges del món cultural barceloní i català. Cal també destacar la relació que ha mantingut amb els editors i amb la censura, en aquest sentit m’ha interessat personalment, com a escriptor, com un autor vivia el procés de la censura i quins eren els criteris que s’aplicaven per a censurar un text literari.
El llibre està escrit amb una prosa àgil i directa, sense vel·leïtats retòriques, ens relata el seu passat, un passat que forma part de la història de la nostra cultura, amb la passió justa, ell n’ha estat protagonista però també testimoni, i amb la mirada d’aquell que està en les primeres files en el teatre de la vida ens fa un retrat precís, encara que no complet, de bona part d’un segle on la nostra llengua i la nostra cultura han patit com mai i alhora han oferit el millor de si mateixes.

UNA INFUSIÓ PLENA D'ELECTRICITAT

2011-04-22T10:44:00.010+02:00

La fusió entre ritmes i melodies tradicionals valencianes amb altres com ara el tango o el rock és la base sobre la qual treballen els membres del grup musical Infussió.
Aquesta banda, creada fa cinc anys per Juanen Carreres, Alejandro Torres i Juanjo Ruiz, que conformen el seu nucli dur, ja ens va oferir una mostra del que eren capaços de fer amb la publicació d’una maqueta amb cinc cançons l’any 2007, aleshores la vocalista era Xelo Lahuerta, amb una veu molt personal, i el guitarrista Hugo Leiss. Infussió aleshores sonava més folk que rock. Després que abandonaren el grup la vocalista i el guitarra i entraren la violinista Leonor Simó, el baixista Manuel Baena i la guitarra Victoria Sanchis, Infussió pren una nova embranzida que l’ha portat a gravar el seu primer cedé, Roncanfolc, amb un so més elèctric i amb un pomell de cançons que mantenen en el fons i en la forma l’essència de la banda.
Rocanfolc és un viatge a través del qual u té la sensació d’anar passant per territoris sonors diversos, de vegades contraposats, en un mateix tema pots estar escoltant guitarres rogalloses, ronques hereues dels millors Tequila i per tant besnétes dels Rolling Stones, amb melodies pop amb lletres extretes de la música tradicional i que ens recorden alguns dels millors grups hispans dels seixanta i primers setanta. Cadascuna de les nou peces que conformen el cedé és un artefacte musical ple d’ecos del millor pop rock dels seixanta, dels huitanta i dels noranta, amalgamats però reconeixibles. Però també es pot trobar en altres cançons com ara l'instrumental Corregent el sabor del folk valencià d’Al Tall o d’Urbàlia Rurana, aportat pel so de les dolçaines, de la flauta o de la bandúrria, no debades Juanen, Alejandro i Juanjo han estat alumnes de Xavier Ahuir, membre del grup Al Tall.

És cert que la producció podria haver estat més cuidada, no ho negaré, però aquesta mancança es compensa amb un grapat de bones col·laboracions que aporten al so de la banda una gran riquesa: la dolçaina de Josep Miret, membre del grup Escandall els dolçainers de Puçol; les veus d’Eva Barea, que fa duet amb Juanen en diversos temes; de Vicent Redolat, membre del grup Mox, que recorda la de Bumburi; les de Roberto Lo Cabo i Manuel García, que junt amb Eva i Juanen aconseguixen crear un gran efecte en una de les millors cançons del disc; els teclats de Marta Estal; i la bandúrria de Rocío Gómez-Pimpollo.

Infussió és una banda de llarg recorregut, que ha de continuar experimentant nous sons, nous mestissatges, que ha de tindre cura d’alguns detalls però mentrestant ens oferix temes tan canyers com ara Esperança, amb un missatge social inclòs, balades com ara Camins, L’altra punta del llit o Esta noche.

CREATIUS SENSE ESPAIS

2011-04-19T19:04:00.009+02:00

(Un moment durant la trobada d'escriptors que va tindre lloc a Jesús el 16 d'abril de 2011. Què busque al fons del pou? Foto: Francesc Mompó)

L’altra nit, després de la presentació d’uns llibres de poesia en un poble de l’Horta Nord, amb unes copes de cava en les mans, conversava en un racó de la sala amb un amic sobre com de malament van les coses per als treballadors de la cultura d’aquest país nostre, i això que l’acte al qual acabàvem d’assistir havia estat tot un èxit.
Es queixava el meu amic dels escassos espais que els músics tenen per a tocar (sovint ho fan a cafeteries a canvi de poca cosa i amb una part del públic –si n’hi ha– ignorant-los), que es malgasten més energies buscant una actuació que fent-la, a la qual cosa li va donar la raó un altre amic que es va sumar a la improvisada conversa i que sol fer de contacontes a escoles i biblioteques. I és que no sols és una qüestió d’un espai on actuar o d’on fer un recital de poesia o presentar un llibre, afegí, sinó d’una promoció que assegure un mínim de públic, una calor, un interés i unes condicions.
Així i tot, l’escriptor i l’editor que hui han presentat el llibre poden estar ben contents, va dir intervenint en la conversa una quarta persona, l’associació cultural que ha organitzat l’acte ha fet una bona faena. No ho negaré, li vaig contestar, però per què açò mateix no passa a la resta de pobles de la comarca i del país? Que potser no hi ha més entitats culturals en altres pobles capaces de dur a terme un concert, una exposició, una lectura de poemes amb èxit? Associacions no ens en falten, el problema és que a pesar que estem en els temps de les noves tecnologies, en el temps de les xarxes socials, aquest important teixit de la societat civil no funciona en xarxa, si així ho feia hi hauria un circuit cultural alternatiu en condicions iguals als circuits de les diverses administracions públiques i aquest país nostre estaria una mica més vertebrat.
Tot i que aquesta és només una minúscula part del problema, n’hi ha d’altres, com ara l’escassa presència en els mitjans de la música valenciana, l’inexistent espai a llibreries i grans superfícies dels llibres valencians, etcètera. Xiquets, els vaig dir, ací hi ha molt a rascar i la vetlada ja s’acaba. Així que alçàrem les copes i brindàrem a la salut de l’autor.

(Publicat a la columna Mou-te que açò s'empastra del diari digital L'Informatiu el 13 de gener de 2011)

FRAU

2011-04-04T12:27:00.013+02:00

Frau, der Geliebte und galante Ritter, den du liebst

Und der furchteinflössende Drache aus kurvenreichen und marternden Gedanken,

Ist ein Monster mit zwei Köpfen, der zärtlichsten Zärtlichkeiten fähig,

Dass aber auch Gewalt erzeugt, plötzlich und grausam.

Frau, dein Heim ist eine Höhle mit Hypothek,

Ein finsterer und bitterer Unterschlupf von düsteren Monden,

Wo du gefeselt bist an eine Kette aus unsichtbaren Kettengliedern,

schwer zu bewegen, und unmöglich zu zerreissen.

Frau, Liebe und Hass, Angst und Ernüchterung

Treibens wild und füllen deinen Kopf mit verrückten Schmetterlingen,

Während die Überreste der Liebe, nun sauer geworden,

den Weg vor Dir mit Pfützen voller Vorwürfen füllen.

Frau, das Paradies ist der unerreichbare Traum von der Flucht,

Das Fegefeuer der Raum, wo du traurig schmachtest,

Der Vorhof zur Hölle der feuchte Graben, wo das Juwel ermordet wird,

Und die Hölle der lilane Eindringling auf deiner Haut.

Versió en alemany del poema "DONA" del llibre Correspondència de Guerra de Manel Alonso i Català. (Editorial Aguaclara. Alacant, 2010). Traducció a l'alemany d'Oliver Weiss.

*****

1.Versió al sard http://manelalonso.blogspot.com/2011/02/femina.html

2.Versió al romanés http://manelalonso.blogspot.com/2011/02/femeie.html

3.Versió basca http://manelalonso.blogspot.com/2011/02/emakumea.html

4.Versió occitana http://manelalonso.blogspot.com/2011/02/femna.html

5.Versió anglesa http://manelalonso.blogspot.com/2011/02/woman.html

6.Versió francesa http://manelalonso.blogspot.com/2010/12/femme.html

7.Versió en espanyol http://manelalonso.blogspot.com/2010/05/cuaderno-de-los-trujimanes-quadern-dels.html

8.Versió italiana http://manelalonso.blogspot.com/2010/12/donna.html

9.Versió gallega http://manelalonso.blogspot.com/2010/12/muller.html

10.Versió portuguesa http://manelalonso.blogspot.com/2011/01/mulher.html

ELS ULLS DE BOB

2011-03-13T12:45:00.005+01:00

Carles Pastor, en el seu tercer treball discogràfic, Els ulls de Bob, ha decidit donar un colp de puny sobre la taula i fer una aposta de risc. I l’envit no és sols musical, sinó que inclou aspectes de la mateixa estètica del producte i de tot l’apartat comercial. El disseny de la funda ha estat a càrrec de l’artista i músic Jordi Albinyana i de Joane Garcia, i cada exemplar ha estat serigrafiat a mà de tal manera que cada cedé és original i diferent als altres. El preu és popular i assequible per a qualsevol butxaca en aquests temps de crisi, i el que realment convertix en un risc tot el treball és que un músic provinent de l’esfera del rock and roll ha decidit acostar-se a la poesia valenciana contemporània i confeccionar amb saviesa una mostra de poesia, sobre la qual amb destresa i ofici ha sabut buscar l’ànima als poemes, dotar-los d’una melodia i d’un batec musical, i convertir-los en cançons.
El músic durant un temps féu de lector, seleccionà per una raó o altra l’obra d’onze poetes valencians de diverses generacions i ho féu sense voluntat crítica d’estudi, ni buscant els grans noms, encara que sí que hi ha alguns dels més importants en la poesia valenciana del darrer mig segle, com és el cas de Jaume Pérez Muntaner, Teresa Pascual o Ramon Guillem, com tampoc no ha buscat una certa paritat, hi ha poetesses com Encarna Sant Celoni, Isabel Robles o Maria Fullana, i encara menys buscava representació territorial: majoritàriament són autors nascuts i residents a València i la seua comarca, com ara Enric Monfort, Eusebi Morales, Berna Blanch, Manel Alonso o Francesc Mompó.
El disc, com ja hem dit, recull tretze temes amb ritmes que van del pop-rock al blues, passant per la balada i el rock clàssic, només hi ha un poeta, Francesc Mompó, que repetix amb tres poemes, que a més són inèdits, Juliol, A Mercè del temps i A Guillem Agulló.
Ha estat gravat als estudis Xaloc de l’Olleria i produït pel mateix Carles Pastor i Pere Rodenas, hi han participat músics com ara Juanjo Blanco, Paco Lucas, Zabalo Borràs, Javier Cabrera, Jorge Bautista, i s’ha comptat amb la col·laboració especial de Miquel Gil, que canta amb Pastor a duet un parell de temes, la preciosa balada pop A Mercè del temps i Dona (poema de qui signa aquest article i que es troba satisfet i content del treball realitzat per aquests magnífics músics).
De l’envit, Carles Pastor ha eixit reforçat com a escriptor de cançons i com a músic i intèrpret. La producció d’Els ulls de Bob, el so aconseguit, superen els de La noia del nord i el primer disc gravat amb el grup Travellers. És un treball on l’oient no tan sols descobrirà una mostra petita de la poesia que s’està fent al País Valencià, sinó que trobarà un pomell de cançons que l’atraparan d’una manera o altra, ja siga pel seu ritme juganer, com en Les muntanyes són lesbianes, o bé per l’atmosfera que crea i el missatge contundent que transmet amb temes com ara Que sempre torna i Síndrome d’abstinència.
Però Carles Pastor ha fet trampa, no hi ha tretze cançons, sinó catorze ja que just darrere d’ A Guillem Agulló, un tema que recorda en els seus primers compassos a alguns dels millors treballs d’Antonio Vega, apareix encadenat i com un regal inesperat El blues del taverner, gravat en directe.
En resum un treball i un músic que paguen la pena tindre presents, tant a través de la gravació com en directe.

L'OS DE LA MÚSICA

2011-03-06T10:47:00.002+01:00

Isabel Garcia Canet aprofita una cita de l’escriptor Pep Albanell: «L’os de la música en feia mal, però a la fi també vaig riure» per a donar títol al seu darrer poemari, amb el qual va obtindre el Premi Vicent Andrés Estellés de Burjassot 2010 i que ara ha editat Bromera Edicions, L’os de la música.

L’esquelet d’un ésser viu està conformat per tot un seguit d’ossos units a través de les articulacions, els ossos suporten el pes de la carn. Quan la carn desapareix, resten aquells com una petjada d’allò que fórem. La música que naix dels ossos és una música plena de forma i energia que arranca del nostre interior més pregon, ella ens ajuda a suportar el dolor del viure, el moviment del qual acaba sent la font d’on es nodrix per a convertir-se en un esquelet de fonemes, de petits ossos sonors, que articulats construïxen la música del poema.
Els trenta-set poemes que conformen L’os de la música es divideixen en quatre apartats: L’os de la música, Llar d’exili, Desestiuejos a la ciutat blava i 10 naufragis a les fosques. Sense desmeréixer cap ni un dels poemes, a mi personalment m’han interessat les dues parts centrals en les quals són escenari i alhora coprotagonistes, junt amb la veu poètica, dues ciutats. En Llar d’exili ens parla de la seua estada a París, on la poeta reconeix que viu entre el plaer i el caos, però que entre una cosa i l’altra encara troba a les nits el temps suficient per a mantindre un encontre íntim i intens amb la paraula. En Desestiuejos a la ciutat blava ens oferix la seua mirada sobre la ciutat de València i alguns dels seus barris, en alguns poemes contraposa amb un cert enyor i una certa ràbia un abans i un després d’una actuació de depredació urbanística: «T’han ferit amb les grues els pits, les olors,/ t’han segat els canyars, les flaires de la tarda».
En aquests apartats podem comprovar que Isabel Garcia Canet es troba molt còmoda retratant els diversos paisatges urbans al a l’alba al capvespre o a la nit, transmetent al lector fins i tot la llum que propicien aquestes hores. El paisatge humà que ens descriu en poemes com ara Santa Caterina, Carme o La Plaça Redona és d’una fauna diversa de perdedors que es mouen per una ciutat que lluny dels tòpics és bruta i trista, potser el tòpic siga la màscara que oculta la seua tristesa. Hi ha una clara reivindicació de la identitat de la ciutat front a una depredació dels barris motivada per interessos econòmics que poc tenen a veure amb els interessos del veïnat. Però el llibre va molt més enllà de les dues ciutats, L’os de la música ens parla de moltes altres coses: del dolor de l’exili, de l’amistat, de la paraula i, sobretot, de la música de la literatura.

LES LLETRES DE LA BATALLA DE SARDENYA

2011-03-03T17:47:00.004+01:00

Iban L Llop, amb la seua personal manera d’entendre la poesia: ús d’un llenguatge directe, d’uns versos en els quals prima l’atmosfera que és capaç de crear, d’una imagineria aparentment senzilla, ens oferix en Batalles de Sardenya (Bromera, 2011) una col·lecció de poemes organitzada en quatre apartats i que d’alguna manera lliguen amb llibres anteriors que recullen el seu periple viatger per terres italianes Crònica de Calàbria i Llibre de Nàpols. En el primer apartat, Derrotes, conformat per nou poemes, Llop ens descriu unes escenes en les quals el mateix autor retorna a un espai del passat on el temps resta com amortallat. Ací el sacseig del record intens d’un paisatge, d’un paisanatge i d’una manera d’entendre la vida que ha estat arraconada per una de nova que l’impulsa, amb un cert enyor, una certa ràbia, a fer recompte d’allò que s’ha guanyat i d’allò que s’ha perdut. El seu retorn a casa, al seu poble, és com el d’un Ulisses modern que troba que el temps ha passat veloç i voraç emportant-se al seu pas el seu univers. En la segona part, La veu dels altres, conformada per huit poemes, ens parla dels llibres que l’han acompanyat i l’acompanyen, com també del pensament i la manera d’interpretar la bellesa dels seus autors, però també de les altres veus, aquelles que provenen de la seua infantesa. La tercera part, Cròniques de la SP-42, és un recull de setze haikus, flaixos on el poeta reflexiona tot esperant l’instantània que li dicte la primera estrofa d’un nou poema; i per a tancar l’apartat més extens, Batalles de Sardenya, amb catorze poemes, en el qual Iban L. Llop ens situa en un espai concret del planeta i inicia un monòleg on fa recompte de les hores i les situacions viscudes, reflexiona sobre allò que es podria haver dit i es va callar i es lamenta perquè potser les coses no haurien anat tal com a la fi van anar. És la seua una poesia discursiva, on el discurs és un com un riu que fabrica els seus meandres i practica les seues revoltes.
Batalles de Sardenya és un llibre on el seu autor parla al lector d’ell mateix i de les emocions d’una manera directa, sense embuts ni pirotècnies retòriques, un llibre ple d’homenatges a autors com ara Gabriel Ferrater, Vicent Andrés Estellés i alguns dels poetes valencians de l’anomenada generació dels setanta, Gaspar Jaén, Josep Piera o Marc Granell. No sé si, com diu Pessoa, el poeta Iban és un fingidor, ho dubte, aquest poemari té alguna cosa de diari personal on l’autor es mostra tal com és amb cap voluntat de crear-se un fals personatge darrere del qual protegir-se.

FÈMINA

2011-02-28T10:42:00.004+01:00

Fèmina su cadderi galosu e cumpridu chi istimas
e s'iscurtone de oriolu trobojadu turturante chi times
est su mostre a duas caras capatze de sos pius tenneros carignos
però puru ingendradore de una violentzia patida e crudele.

Fèmina domo tua est unu pelcione cun s'afrínca
una buada iscurigosa e rànchida de lunas acrisadas
inue si ligada a una cadena de imbisibiles aneddos
malos a trazzare e vanos a segare.

Fèmina s'stima s'ódiu sa timòria sa delusione
coddana e t'imbuttini sa conca de mariposas in machines
mentras sos uttios agros de s'istima prenanan
pojos de ruinzu cun sa terra chi càttigas.

Fèmina su paradisu est sa fuida bisada e mala a sighire
su purgadóriu, est sabitàculu inue mastigas afannos
su limbu su sulcu inue s'occhit s'allegria
est s'ifferru e su biaittu frantu in sa pedde tua.

Versió en sard del poema "DONA" del llibre Correspondència de Guerra de Manel Alonso i Català. (Editorial Aguaclara. Alacant, 2010). Traducció al Sard (Logudorès) de Mauro Mulas.

*****
Versió al romanés http://manelalonso.blogspot.com/2011/02/femeie.html
Versió basca http://manelalonso.blogspot.com/2011/02/emakumea.html

Versió occitana http://manelalonso.blogspot.com/2011/02/femna.html
Versió anglesa http://manelalonso.blogspot.com/2011/02/woman.html

Versió francesa http://manelalonso.blogspot.com/2010/12/femme.html
Versió en espanyol http://manelalonso.blogspot.com/2010/05/cuaderno-de-los-trujimanes-quadern-dels.html
Versió italiana http://manelalonso.blogspot.com/2010/12/donna.html

Versió gallega http://manelalonso.blogspot.com/2010/12/muller.html
Versió portuguesa http://manelalonso.blogspot.com/2011/01/mulher.html

FEMEIE

2011-02-23T16:30:00.005+01:00

Femeie, galantul şi afabilul cavaler pe care-l iubeşti,
dragonul cu gând sinuos şi torturant de care te temi
este un monstru bicefalic capabil de mângâierile cele mai tandre,
şi generator de o neaşteptată şi crudă violenţă.

Femeie, căminul tău este o cavernă ipotecată
o vizuină sumbră şi amară de luni eclipsate
unde eşti legată de un lanţ cu verigi invizibile
greu de târât, imposibil de rupt.

Femeie, iubirea şi ura, teama şi dezamăgirea
păcătuiesc umplându-ţi mintea cu fluturi nebuni,
în timp ce ultimele picături acrite de dragoste umplu
cu bălţi de ranchiună pământul pe care calci.

Femeie, paradisul este fuga visată, la care nu poţi să ajungi
Purgatoriul-camera unde îţi mesteci mila
tărâmul uitării-dâra umedă în care este distrus giuvaerul
infernul-albastrul întipărit pe epiderma ta.

Versió en romanés del poema "DONA" del llibre Correspondència de Guerra de Manel Alonso i Català. (Editorial Aguaclara. Alacant, 2010). Traducció de Dariana Groza

**** *****

Versió basca http://manelalonso.blogspot.com/2011/02/emakumea.html

Versió occitana http://manelalonso.blogspot.com/2011/02/femna.html
Versió anglesa http://manelalonso.blogspot.com/2011/02/woman.html

Versió gallega http://manelalonso.blogspot.com/2010/12/muller.html
Versió portuguesa http://manelalonso.blogspot.com/2011/01/mulher.html

EMAKUMEA

2011-02-17T10:51:00.004+01:00

Emakumea: maite duzun zaldun galai eta adeitsu hori
eta beldurrez zaituen pentsamendu torturatu eta bihurriko herensugea
bi buruko munstro bat da, laztanik samurrenak egiteko gauza,
eta gauza halaber tupusteko bortizkeria ankerra sortzeko.

Emakumea: zure etxea haitzulo hipotekatua da,
ilargi eklipsatuen gordeleku goibel eta mingotsa,
eta han loturik zaude katebegi ikusezinez eginiko
katea herrestan eramangaitz, hautsiezin bati.

Emakumea: estimua eta gorrotoa, beldurra eta desilusioa
larrutan ari dira, burua tximeleta zoratuz betetzen dizutela,
amodioaren kondar garraztuak ibili zabiltzan lurra
gorrotozko putzuz betetzen dizun bitartean.

Emakumea: paradisua ihesaldi amestua da, eskuraezina;
purgatorioa, nahigabea murtxikatzen duzun lekua;
linboa, bitxia erail ohi duten ildo hezea;
infernua, zure larruazalean eragindako ubeldua.

Versió en basc del poema "Dona" del llibre Correspondència de Guerra de Manel Alonso i Català. (Editorial Aguaclara. Alacant, 2010). Traducció a l'euskera de Gerardo Markuleta (Oñati, 1963) Poeta i traductor basc.

*** **** ****

Versió occitana http://manelalonso.blogspot.com/2011/02/femna.html

Versió anglesa http://manelalonso.blogspot.com/2011/02/woman.html
Versió francesa http://manelalonso.blogspot.com/2010/12/femme.html

Versió en espanyol http://manelalonso.blogspot.com/2010/05/cuaderno-de-los-trujimanes-quadern-dels.html

Versió italiana http://manelalonso.blogspot.com/2010/12/donna.html
Versió gallega http://manelalonso.blogspot.com/2010/12/muller.html

Versió portuguesa http://manelalonso.blogspot.com/2011/01/mulher.html

FEMNA

2011-02-12T09:50:00.003+01:00

Femna, lo galant e afable cavalièr qu’aimas
e lo drac de pensada sinuosa e torturada que crenhes
es un mostre bicefal capable de las careças mai tendras,
generator tanben d’una violéncia sobta e cruèla.

Femna, la tua lar es una cavèrna amb ipotèca
un trauc lugubre e amargant de lunas eclipsadas
ont ès ligada a una cadena de malhas invisiblas
dificil de rossegar, impossible de rompre.

Femna, l’estima e l’òdi, la paur e lo desencant
fornican farcint lo teu cap d’enfolits parpalhòls,
pendent que las escorrilhas agridas de l’amor plenan,
amb las lacunas de la rancuna, lo sòl per ont caminas.

Femna, lo paradís es la fugida somiada, inabastabla,
lo purgatòri, l’abitacle ont mastegas la pena,
los limbes, las regas umidas ont es tuada la jòia,
l’infèrn, la macadura infligida sus lo teu epidèrm.

Version a l’occitan de referéncia, Lluís FORNÉS

***

Versió anglesa http://manelalonso.blogspot.com/2011/02/woman.html

Versió francesa http://manelalonso.blogspot.com/2010/12/femme.html
Versió en espanyol http://manelalonso.blogspot.com/2010/05/cuaderno-de-los-trujimanes-quadern-dels.html
Versió italiana http://manelalonso.blogspot.com/2010/12/donna.html

Versió gallega http://manelalonso.blogspot.com/2010/12/muller.html
Versió portuguesa http://manelalonso.blogspot.com/2011/01/mulher.html

L'ATZUCAC DEL PERDEDOR

2011-02-11T15:51:00.003+01:00

El corpus literari de Manel Joan i Arinyó és tan divers com extens, ja que per una banda el de Cullera és un home a qui li agrada diversificar-se en el conreu de gèneres i subgèneres literaris, i per una altra és un individu que gaudix d’una manera sexual fabulant i treballa com un boig sense aturador possible.
Dins d’aquest corpus, al llarg dels anys, ha anat creant un apartat dedicat a la literatura de la memòria, on es troben alguns dels seus millors llibres. Aquest apartat el va obrir amb la publicació de la trilogia de records de la seua infantesa, que inclou les novel·les Com la flor blanca, Les nits perfumades i Na Desconeguda; i l’ha continuat amb la publicació a Onada edicions de Fem un trio. El fascinant món de la ploma i L’atzucac del perdedor, centrades les dues en la seua trajectòria com a escriptor.
Però el lector que s’acoste a aquesta part de l’obra d’Arinyó ha de tindre en compte que ell no té vocació de notari, vull dir d’escriptor que a través dels seus textos intenta alçar acta notarial d’un temps, d’un país o d’una vida anodina. La narrativa d’Arinyó tendix a la caricatura dels personatges, a la creació d’atmosferes perverses i a posar tot allò que es conta al servei de la narració amb l’objectiu que aquesta no perda en cap moment força i magnetisme. Però Arinyó, en les obres que conformen aquest apartat, s’ha contingut sense arribar a perdre el seu segell personal, la seua peculiar manera de narrar. Encara que en L’atzucac del perdedor (XV Premi Enric Valor de Novel·la) ha alçat una mica el peu.
Arinyó parla en aquest llibre d’ell mateix com si fóra un més dels personatges, de fet –i això pense que ell mai no ha deixat almenys d’intentar-ho–, aprofita l’avinentesa per a continuar construint-se un personatge, el de Manel Joan i Arinyó escriptor, un seductor, un vividor, un Bukowski de la Ribera Baixa, esteta i sobiranista, que s’entesta malgrat tots els entrebancs a continuar exercint d’escriptor d’una llengua minoritària i minoritzada.
Encetem el llibre com a continuació de l’anterior, Fem un trio. El fascinant món de la ploma (Premi de Narrativa Ciutat de Sagunt 2009), i a poc a poc anem ensopegant amb anècdotes i situacions divertides quan no grotesques, escenes on apareixen amb el seu nom i cognom personatges importants de la nostra literatura i altres individus que pareixen trets d’un còmic.
L’atmosfera que crea es va enrarint fins que cap al final tens la sensació que més que immers en la memòria de l’autor has fet un salt dins del seu cervell i te n’has anat al sector on és la seua fantasia, i podeu creure’m, lectors, la fantasia d’Arinyó no és gens edulcorada.
La mirada d’Arinyó sobre el seu passat té això, que ensopega amb la seua fecunda imaginació plena de pervertits, de monstres i de perdedors. Ara, com a avís per a navegants, afegiré que entre línies trobaran que, malgrat la fantasia, sí que hi ha un rastre veraç de transcripció de la vivència i de vegades es troba allà on el lector menys s’ho espera.

WOMAN

2011-02-01T16:50:00.005+01:00

Woman, the gallant and affable gentleman you love
and the dragon of sinuous and tortured thought you fear
is a two-headed monster capable of the most tender caresses,
a generator of sudden and cruel violence.

Woman, your home is a cavern with a mortgage,
a gloomy and bitter hovel of eclipsed moons
where you are tied to a chain of invisible links,
hard to drag, impossible to break.

Woman, love and hatred, fear and disillusionment
fornicate filling your head with maddened butterflies,
while the dregs of love which have gone sour fill
along with the puddles of resentment the ground you tread.

Woman, paradise is the dreamt and unattainable escape,
purgatory the dwelling where you chew your sorrow,
limbo the damp furrow where the jewel rusts,
hell the bruise inflicted on your epidermis.

Poem book Correspondència de guerra (2009)

Traslation ANA STUTTER GARCIA

*** **** ****

Versió francesa http://manelalonso.blogspot.com/2010/12/femme.html

Versió en espanyol http://manelalonso.blogspot.com/2010/05/cuaderno-de-los-trujimanes-quadern-dels.html

Versió italiana http://manelalonso.blogspot.com/2010/12/donna.html
Versió gallega http://manelalonso.blogspot.com/2010/12/muller.html

Versió portuguesa http://manelalonso.blogspot.com/2011/01/mulher.html

MAIG, UN TEMPS TAMBÉ PER A LA CANÇÓ

2011-01-30T09:55:00.004+01:00

Per a un home com Rafael Estrada, veterà en mil batalles polítiques i culturals, el mes de maig té un significat que va més enllà de la plenitud lluminosa de la primavera. Maig és el símbol de la revolta contra l’immobilisme social i l’encarcarament de les idees, és el crit contra l’opressió d’un sistema en què la mesura és el benefici econòmic; maig és el somni d’una altra societat possible, és el temps on habita la utopia que ens mou, però també maig és quan esclata la passió de l’amor i on la relació amb les forces de la natura és més intensa. Així que, quan el poeta i cantant Rafael Estrada bateja el seu tercer treball discogràfic com a Maig, els aficionats a la música sabem abans d’escoltar-lo que ens trobarem amb cançons de lluita i d’amor, de cants a la bellesa i a la natura.

Maig és una antologia que recull cançons que el seu autor ha compost en diversos períodes de la seua vida i que tenen en comú, segons ens diu Estrada, haver estat escrites un mes de maig. La concepció d’aquest cedé podia haver caigut en el perill de convertir-se en un treball on melodies i ritmes diversos, producte de les influències i dels interessos de l’autor en cada època, s’hagueren emmagatzemat tot oferint un batibull sense unitat, però la forta personalitat d’Estrada, la manera personal d’interpretar les cançons i els arranjaments i la producció de Pau Chàfer han fet possible un treball sòlid i ric en sonoritat i lirisme.
Maig el conformen huit cançons la lletra i música de les quals són del mateix Estrada, a més d’un poema de Miquel Martí i Pol, pel qual sent una vertadera devoció (per cert, un tema aquest que recupera del minicedé inclòs en el llibre de poesia Reminiscències), i una versió de L’Estaca de Lluís Llach que vol ser un homenatge al de Vergés però que, al meu parer, va més enllà i considere que és un tribut als músics que estima i que admira amb passió.
Al llarg del cedé ens trobem amb un acompanyament musical on els instruments de corda com ara el violí, el violoncel i la viola, es combinen amb el piano, l’acordió, el clavicordi, les guitarres, el baix i la bateria, tot donant protagonisme en alguns temes al clarinet i conformant tot plegat un llit sobre el qual es va movent la veu d’Estrada amb comoditat.
Hi ha en aquest disc un grapat de bones cançons, cançons que t’inviten a somniar, a pensar, com ara Seduïts de tanta llum, Des de la finestra estant, on el seu autor és capaç de crear una atmosfera carregada d’enyor i melangia (trobe que Estrada és un home enyorós, sentimental, amb un cor ple de tendresa, i això traspua en els seus poemes que després convertix en cançons), En blau marí, on sentim ecos de la cançó Moreneta del meu cor que va gravar en el disc Amagats racons.
En resum un treball honest, d’un home honest que va en línia ascendent i que de disc a disc millora d’una manera notable.

"L’AMOR", UNA REFLEXIÓ SOBRE EL PAPER DEL POETA I LA POESIA.

2011-01-15T09:12:00.007+01:00

Josep Lluís Abad Bueno és una persona enamorada de la paraula, un individu amb una passió inusitada per la poesia, un escriptor amb una trajectòria marcada per l’honestedat i l’autenticitat. Abad no necessita dels premis i, diria més, ni de les empreses editorials per a tindre un espai en el nostre panorama literari. Tampoc no necessita d’intermediaris per tal de fer arribar la seua obra al lector. Ell ha signat una aliança, aliena al mercantilisme, amb les noves tecnologies per a fer-se’n servir i mantindre una comunicació directa amb aquells que s’acosten als seus versos, un diàleg obert i enriquidor, com el que ell mateix desenvolupa en el seu darrer llibre, L’amor, amb el llibre L’odi, de Josep Ballester.
L’amor és un poemari que no es troba a les llibreries, és un llibre en format electrònic que es pot baixar gratuïtament en la xarxa amb gran facilitat. Una joia que regala Abad a tots aquells éssers que com ell estimen la poesia (si vos interessa se’l podeu baixar ací http://musicaespaiclaudator.wikispaces.com/file/view/l%27amorFinal+v1.pdf/182663785/l%27amorFinal%20v1.pdf )

Després d’haver llegit L’odi, Abad no podia restar mut, ell és un home que creu pregonament en l’amor, en l’amor com una energia, com una força que ens pren i és capaç de transformar-nos i canviar també el nostre entorn, i ha sentit la necessitat de reflexionar sobre el paper del poeta, el valor del poema i la paraula, i deixar-ho escrit. Al llarg dels diversos apartats en què es dividix L’amor el lector té la sensació que el diàleg en el qual està immers el poeta és, en realitat, una partida de frontó. El poeta rep una idea de la paret (de la seua lectura de L’odi, però, també, d’altres textos) i la retorna o llança preguntes a les quals contesta amb més preguntes com una pilota que va dibuixant imatges en l’aire, perquè aquest és un llibre carregat de preguntes, però també ple d’aforismes, de petits apunts filosòfics, de flaixos poètics, de petites entrades d’un possible dietari i alguna prosa que ratlla en l’acudit intel·ligent.
És un llibre en el qual l’autor s’assaja amb la varietat de les formes: de la prosa poètica al vers lliure, del haiku i la tanka a una poesia en la frontera de diversos gèneres com els ja assenyalats més amunt. Hi trobem referències als clàssics, Ausiàs March omnipresent, però també hi apareix la seua formació filosòfica i els autors que més l’han influenciat.
De vegades el poeta obri un parèntesi, que no un punt i apart, i enceta un diàleg real amb el fill, amb la Jana, la seua gossa, amb un tercer poeta, Josep Porcar, sense trencar el ritme ni el contingut global del poemari.
Els versos d’Abad estan carregats d’humanitat, és un home, un poeta que es despulla i es busca, que no es conforma amb el sistema de coses que li han sigut donades, que no es vol deixar arrossegar i es rebel·la perquè ell sap que només la veritat de l’amor ens conduirà a la felicitat.
Un llibre que és una reivindicació de la poesia com un valor necessari, allunyat del mercat que ens castiga cada dia.

ELS FANTASMES DE LACRIMA COELI

2011-01-12T10:21:00.002+01:00

Lacrima Coeli és un centre educatiu amb prop de tres segles d’història, on conviuen tres mons: el dels professors, el dels alumnes i el dels fantasmes que es mouen pel centre fent de les seues. Sobre aquesta base Francesc Mompó, en la seua novel·la Els fantasmes de Lacrima Coeli (Edicions del Bullent, 2010), ens conta una història una mica esbojarrada en què ens anirà descobrint un seguit de fets estranys que s’inicien quan uns bandolers amputen el dit al primer director del centre, el pare Celestí, un home que després acabarà morint però que no serà soterrat amb el seu dit, deixant d’aquesta manera oberta una porta entre dues dimensions. Amb el pas del temps al pare Celestí se li aniran afegint, en morir, altres professors. Passats els segles i amb una munió de fantasmes pul·lulant pel col·legi, es descobrirà que hi ha una manera de tancar aquesta porta i que totes les ànimes en pena vagen on els toca anar. A partir d’ací, amb una jugada paranormal, un professor i els seus alumnes seran utilitzats pels espectres per aconseguir el seu objectiu. Però en arribar l’hora de la veritat no tots els fantasmes voldran deixar Lacrima Coeli.
Francesc Mompó ens retrata amb humor i ironia les interioritats d’un centre educatiu, les relacions entre els professors i les d’aquests amb els seus alumnes. Ens parla de la passió secreta d’un dels personatges, Ofèlia, que és alhora la passió no tan secreta de l’autor, la poesia. Mompó aprofita per a parlar d’alguns poetes que li interessen especialment (Pere March, Salvat-Papasseit...) i fins i tot afegir al relat fragments de poemes.
Una de les qüestions més interessants amb la qual em trobe quan em pose a llegir un llibre de prosa de Francesc Mompó és el model de llengua que empra. Mompó, un escriptor amb una llarga trajectòria com a autor de narrativa juvenil però també com a professor de llengua i literatura, a l’hora d’escriure sent la necessitat de no seguir un model lingüístic encotillat en l’estàndard i d’alguna manera empobrit i allunyat de la llengua parlada. Per això cerca l’equilibri entre un llenguatge literari i el llenguatge col·loquial, i fins i tot els girs de l’argot que empren els joves, un argot, siga dit sense segones intencions, manipulat ja que sovint els joves usen models provinents del castellà, però a Mompó també li agrada assajar-se incloent-hi expressions i paraules provinents del subdialecte valencià parlat a la Vall d’Albaida. D’aquesta manera construïx un llenguatge propi amb una marcada personalitat amb el qual pretén aportar el seu gra d’arena contra l’empobriment de la llengua i la seua posterior patuesització.
Amb aquesta matèria primera, l’autor de l’Olleria convertix la lectura dels seues llibres en un joc de troballes i d’aprenentatge lingüístic. Com a contrapartida, només afegir que els lectors més inexperts poden ensopegar amb algun mot que els faça minvar el ritme amb el qual consumixen el relat.

MULHER

2011-01-09T11:21:00.010+01:00

Mulher, o galante e amável cavaleiro que tu amas

e o dragão que pensas sinuoso e atormentado que temes

é um monstro com duas cabeças capazes das carícias mais ternas

gerador igualmente de uma violência cruel e súbita.

Mulher, a tua casa é uma caverna hipotecada

uma caverna escura e amarga, lua eclipsada

onde estás preso a uma corrente com elos invisíveis

difícil de sair, impossível de quebrar.

Mulher, a estima e o medo, o ódio e a decepção fornicam

enchendo a cabeça com borboletas enlouquecidas

enquanto as migalhas de amor azedam no ressentimento

no chão que tu caminhas.

Mulher o paraíso é o escape perfeito inacessível

o purgatório, o habitáculo onde mastigas a pena

os limbos, o sulco onde morre a alegria

o inferno, de azul infligido na tua pele.

************

Do livro Correspondència de guerra (2009)

Tradução do poema de francês para português: Helena Branco

Versión francesa http://manelalonso.blogspot.com/2010/12/femme.html
Versión en español http://manelalonso.blogspot.com/2010/05/cuaderno-de-los-trujimanes-quadern-dels.html
Versión italiana http://manelalonso.blogspot.com/2010/12/donna.html

Versión gallega http://manelalonso.blogspot.com/2010/12/muller.html

DANS CE CORPS

2011-01-06T11:55:00.003+01:00

Dans ce corps ma vie est tatouée
Dans chaque sillon tracé par la ineffable charrue du temps
je trouve mon amour, mon désir,
mon plaisir, ma douleur, ma fantaisie
en désirant devenir semence de joie perpétuelle.

(Traduction: Manuel Bellver)
Du recueil de poemès Si em parles del desig (Onada edicions, 2010)

LES ALTRES HISTÒRIES NATURALS

2011-01-04T10:27:00.003+01:00

L’obra literària de Joan Baptista Campos Cruañes està marcada per dues grans passions: la poesia i el viatge. De fet, i encara que ha publicat diversos llibres de relats, com ara Contes d’estiu (2002) i El món en dotze postals (2009), és conegut pel públic per la seua trajectòria com a poeta i les seues referències al viatge tan en vers com en prosa. Campos és un observador nat, un individu aparentment tranquil que mira amb atenció el món, tot apuntant en el seu quadern imaginari els petits detalls que conformen la realitat que l’envolta.
L’any 2009 va obtindre el X Premi de Narrativa Breu Josep Pasqual Tirado amb un llibre de contes, Històries naturals (Brosquil edicions, 2010), el títol del qual té reminiscències peruchianes, encara que el seu interior es troba a anys llum de la fantasia de l’erudició i del vertigen expressiu de l’obra de Joan Perucho. Els onze relats que completen les Històries naturals de Campos són escenes diverses de la vida quotidiana que deixen entreveure les misèries de l’ésser humà.
Amb un prosa clara, una mica sòbria però sense estar exempta de lirisme, Joan Baptista Campos utilitza al llarg dels onze relats diferents tècniques narratives. Per una banda, empra la tercera persona, és a dir la veu pròpia d’aquell que sense ser part del relat ens el narra, com ara en el conte El poema, que és el drama d’un individu amb doble personalitat capaç de dedicar una gran energia i passió a un projecte i després, víctima de la seua malaltia, desfer-se’n com si fóra qualsevol cosa; també utilitza la primera persona, en aquesta ocasió és la veu del protagonista que ens explica allò que li està passant, com ara en el conte Macarena, el relat d’una jove anorèxica conscient de la seua autodestrucció; i finalment, deixa que siguen diversos personatges en primera persona els que ens narren la part del relat de què han estat testimonis o protagonistes perquè després nosaltres, com a lectors, ho ajuntem tot i obtinguem una narració dels fets sòlida, com ara en el conte Hassan, en el qual ens narra la mort d’un jove emigrant magribí, o Pasqualet, la Perla del Grau, una història de metges on la mort sempre acaba trobant l’espai per a véncer d’una manera o altra.
A Campos li agrada assajar-se en la descripció acurada de l’escenari on situa l’acció, en el minuciós esbós dels personatges, perdedors tots ells malgrat el nivell social d’alguns, i és capaç de crear en poques línies l’atmosfera necessària per a situar el lector en el punt àlgid de la tragèdia quotidiana.
Un recull de relats que t’obliga a pensar sobre la condició humana, sobre el drama individual de bona part dels components d’una societat encarada al consum i al culte a la imatge, una societat frívola, hipòcrita i intolerant.
Un llibre breu, de narracions breus però intenses.

CUADERNO DE LOS TRUJIMANES/ QUADERN DELS TORSIMANYS

2010-12-30T11:37:00.003+01:00

IDENTIDADES

Dragones y bellos palacios sin princesas.
Molinos de agua y de viento. Las eras.

Camino del cementerio triste y polvoriento
donde fuman y esperan mis muertos.

Los marjales, la huerta y las montañas,
el mar, los tejados y las terrazas.

Las campanas, la pólvora, la música,
la reja, las acequias y la lluvia.

Soy quien soy, soy de donde soy: voz y cante
y una larga cadena de amantes.

****

IDENTITATS

Dracs i vells palaus sense princeses./Molins d'aigua i de vent. Les eres./Camí del cementeri trist i polsós/on fumen i esperen els meus morts.//La muntanya, l'horta, les marjals,/la mar, les teulades i els terrats.//Les campanes,la pólvora, la música,/la rella, les séquies i la pluja.//Sóc qui sóc. Sóc d'on sóc: paraules i mans,/

i una llarga cadena d'amants.

Del libro Un gest de la memòria (Edicions de la Vorera, 1999) traducción de Arnau Alonso i Santos

CUADERNO DE LOS TRUJIMANES/ QUADERN DELS TORSIMANYS

2010-12-26T12:08:00.002+01:00

DETRÁS DE UN GENOCIDIO
hay un poeta ciego

con la psiquis resquebrajada
ensalzando la nación pura,
la sociedad sin máculas,
construyendo con imágenes
presuntamente sublimes
la justificación del totalitarismo,
del alud de violencia,
del aniquilamiento del espíritu de la libertad
y la imposición de la esclavitud del alma.

Detrás de la liberación
hay un poeta lúcido
dispuesto a levantar los estandartes de la palabra
contra la sombra de la bestia que proyectamos
en las cámaras de tortura,
sobre los muros de los fusilados,
en las tumbas de los muertos.

Darrere d’un genocidi
hi ha un poeta orb
amb la psiquis esquerdada
exalçant la nació pura
la societat sense macules,
bastint amb imatges
pretesament sublims
la justificació del totalitarisme,
de l’allau de violència,
de l’anihilament de l’esperit de la llibertat
i l’imposició de l’esclavitut de l’ànima.

Darrere de l’alliberament
hi ha un poeta lúcid
disposat alçar els estendards de la paraula
contra l’ombra de la bèstia que projectem
en les cambres de tortura,
sobre els murs dels afusellats,
en les tombes dels occits.

***

Del libro Correspondència de Guerra de Manel Alonso (Premi de Poesia Paco Mollà. Editorial Aguaclara. Alacant, 2009). Traducción de María Carmen Sáez (Millars -La canal de Navarrés-, 1958). Actriu i escriptora, i membre fundador del Grup Poètic Argila de l'Aire, ha publicado entre otros los libros de poesia Illa retrobada (2010) i Cercant ocells d'aigua (2009).

MULLER

2010-12-22T13:31:00.006+01:00

Muller, o garrido e afable cabaleiro que queres

e o dragón de pensamento retorto e torturado que temes

é un monstro bicéfalo capaz das caricias máis tenras

xerador tamén dunha violencia súbita e cruel.

Muller, o teu lar é unha cova con hipoteca,

un antro sombrío e amargo de lúas eclipsadas,

onde estás atada a unha cadea de elos invisibles,

difícil de arrastrar, imposible de romper.

Muller, o amor é o odio, o medo é o desencanto

fornican enchéndoche a testa de entolecidas volvoretas,

namentres que o acedo refugallo do querer colma

coas charqueiras do rancor o chan por o que camiñas.

Muller, o paraíso é a fuxida soñada, inalcanzable,

o purgatorio o habitáculo onde rillas a pena,

o limbo o suco húmido onde é asasinada a xoia,

o inferno o morado infrinxido sobre a túa epiderme.

Tradución Galega: Roberto Pérez Pardo.

Versión francesa http://manelalonso.blogspot.com/2010/12/femme.html

Versión en español http://manelalonso.blogspot.com/2010/05/cuaderno-de-los-trujimanes-quadern-dels.html

Versión italiana http://manelalonso.blogspot.com/2010/12/donna.html

ALGUNS LLIBRES SÓN EXTREMADAMENT PERILLOSOS

2010-12-19T11:12:00.002+01:00

Segons el Llibre de l’Apocalipsi, hi ha un indret terrible que Déu ha reservat per a desfer-se, el dia del juí final, de tot allò que esborrarà del llibre de la vida. Aquell lloc terrible és l’estany de foc. Es dóna l’estranya circumstància que de la Bíblia de fra Bonifaci Ferrer, editada als tallers de Lambert Palmart l’any 1478, només es conserva un únic full, concretament la darrera part del Llibre de l’Apocalipsi i el colofó.
Aprofitant aquesta casualitat, l’escriptor alcoià Silvestre Vilaplana ha escrit una novel·la sota el títol L’estany de foc (Premi Blai Bellver de Narrativa, Bromera edicions, 2010), que situa cap als darrers anys del segle xv en una claustrofòbica i fosca ciutat de València on un seguit de personatges intenten salvar de les mans de la Inquisició el darrer exemplar de la Bíblia Valenciana. Una acció que donarà lloc a una lluita terrible entre l’obsessió del Sant Ofici, encarnada en la figura de Juan Monasterio, per destruir un llibre que considera herètic i l’encís i la passió que prenen en aquell que es convertix en el guardià, en el protector del llibre. Aquesta lluita desencadenarà una persecució de la qual seran víctimes no sols els posseïdors del llibre, sinó tot un seguit d’individus que d’una manera o altra cauran víctimes del clima de terror i delació que Monasterio, ajudat per una passa de pesta, crearà a la ciutat.
El relat va saltant d’un personatge a un altre amb dinamisme, alhora que d’una manera intel·ligent l’autor crea uns escenaris on es mouen els personatges, una societat hipòcrita, plena de calaixos secrets, de trampes parades a l’espera d’una víctima. On les pugnes pel poder entre l’Església i l’aristocràcia són constants, on el fanatisme religiós ho justifica tot. On l’ésser humà no té cap dret i la presumpció d’innocència no existix.
De la lectura que he fet de L’estany de foc destacaria, per una banda, la magnífica galeria de personatges que Silvestre Vilaplana ens oferix, personatges tots ells, fins el darrer, sòlids, amb una personalitat i un físic ben definits, dels quals no ens estalvia virtuts i menys encara misèries. També destacaria Juan Monasterio, el seu esbirro, el contrafet Castor, el vell inquisidor Gualbes, impressionant contrapunt a Monasterio, i el metge Pere Torrella i Daniel Vives, guardians de la bíblia.
D’altra banda, l’atmosfera que crea l’autor, una atmosfera claustrofòbica, miserable, on aconseguix submergir-nos per a mostrar-nos el pitjor i de vegades el millor de què és capaç l’ésser humà davant dels diners, la por al dolor i a la mort. I finalment, la capacitat per a mantindre la tensió del relat i l’interés del lector al llarg de 393 pàgines. Una novel·la que ens confirma l’existència d’un autor sòlid, d’una generació de novel·listes com no n’hi havia hagut mai en les lletres valencianes.

DONNA

2010-12-15T11:50:00.005+01:00

Donna, il galante e gentile cavaliere che tu ami
e il drago di pensiero sinuoso e torturante che temi
è il mostro bicefalo capace delle più tenere carezze
ma pure, generatore di una violenza subita e crudele.

Donna, la tua casa è una grotta con l´ipoteca
una tana cupa e amara di lune ecclissate
dove sei legata ad una catena d'invisibili anelli,
dificili da trascinare ed impossibili da rompere.

Donna, l'amore e l´odio, la paura e la delusione
fornicano e ti farciscono la testa di farfalle in follia,
mentre gli sgoccioli acerbi dell´amore riempiono
con le pozze del rancore la terra che calpesti.

Donna, il paradiso è la scappata sognata e irraggiungibile
il purgatorio, è l´abitacolo dove mastichi la pena
il limbo, è il solco umido, dove s´uccide la gioia
l'inferno è il blu infranto sulla tua epidermide.

Traduzione italiana Empar Claramunt

Puzzoli 3/12/2010

Dal libro Correspondència de guerra (2009)´

Versione francese http://manelalonso.blogspot.com/2010/12/femme.html

Versione spagnola e l'originale http://manelalonso.blogspot.com/2010/05/cuaderno-de-los-trujimanes-quadern-dels.html

ENTRER

2010-12-10T18:06:00.004+01:00

Entrer, s'accrocher, remuer le bas ventre avec volonté de se rompre ou de rompre, avec la tête pleine d'images, avec la bouche pleine de mots, pris pour un vent qui t'arrache des viscères et il te sort de la gorge à des bouffées épaisses. Lever, comme une vengeance, l'étendard de la furie jusqu'à ce que la force t'abandonne i la chimie des sens te surgit du corps comme un feu blanc d’artifice.

Ne pense pas qu'alors tu as laiseé d'être mer, passée l’emportement vient le calme.

Un bouquet de lis indique un naufrage.

(Traduction: Manuel Bellver)

Du recueil de poemès Si em parles del desig (Onada edicions, 2010)

DE L’AMOR I DEL VIATGE

2010-12-03T16:38:00.003+01:00

Va haver-hi un temps en què el conreu de la seda fou un dels secrets millor guardats del món. Un secret que l’aïllament de les diverses comunitats humanes convertia en enigmes i misteris als quals se’ls trobaven solucions sorprenents i fantasioses.
La geografia, la distància i els forts peatges que l’imperi persa imposava al comerç de la seda en destinació a Bizanci la convertien en un producte car i a l’abast de poques butxaques. L’escriptora reusenca Coia Valls ha situat en aquella època la novel·la La Princesa de Jade (Columna edicions, 2010), amb la qual va obtindre el Premi Nèstor Lujan de Novel·la Històrica, una obra que esdevé un relat sòlid on el viatge, la història, l’aventura i l’amor són les matèries primeres.
A meitat del segle vi l’emperadriu Teodora, en el seu llit de mort, li fa prometre al seu marit, l’emperador Justinià, que organitze una expedició a la Xina per tal d’aconseguir el secret de la producció de la seda i eludir d’aquesta manera el peatge dels perses.
Justinià, un home intel·ligent i una mica pusil·lànime, més preocupat per la religió i la filosofia que per les lluites de poder que ha mantingut gràcies a l’astúcia i valentia de la seua dona i el coratge dels seus generals, es veu obligat a recórrer a l’ajuda d’uns monjos nestorians per tal que aquests guien l’expedició.
La novel·la està dividida en tres parts i un epíleg, en les quals d’una manera o altra tres dones diferents marquen la vida de la resta de protagonistes.
En la primera part es l’emperadriu Teodora, una antiga prostituta que governa de facto junt amb el seu home. Ací Coia Valls ens situa amb destresa en un espai, l’Imperi de Bizanci, en un temps concret, l’any 551, fent-nos partícips de les lluites de poder a la cort i les divergències que hi ha entre les diferents maneres d’entendre el cristianisme, però també ens parla de la situació del comerç internacional, dels intents per part de Bizanci de recompondre l’antic imperi romà...
En la segona part són el viatge i els expedicionaris els que porten la narració. Una expedició aparentment comercial guiada pel monjo Rashnaw, en la qual participen un teixidor de Corint, el seu fill i un amic i un escamot de soldats sota les ordres d’un iber. Coia Valls ens parla del viatge com a aventura col·lectiva a través de deserts, muntanyes, enfrontant-se al perill de la mort, però també ens parla del viatge en clau personal centrant-se sobretot en dos personatges, el jove monjo nestorià Tistrya, que aprofita l’aventura per a trobar el seu pare, i Úrian, fill del teixidor, qui busca respostes sobre la vida i la mort. En aquesta segona part s’unix a l’expedició Najaah, una dona d’una tribu nòmada del desert d’Aràbia que fuig del seu obscur destí i que marcarà aquesta part del relat.
La tercera part ens parla de l’arribada al regne del sud de la Xina, allí descobriran el secret de la seda i tramaran la manera d’endur-se’l a Occident, també assistiran atònits a les lluites de poder entre els diversos membres de la família governant. Per a bona part dels expedicionaris aquest serà el final del seu viatge, per a altres l’inici del camí de tornada.
Aquesta tercera part està marcada per l’aparició de la princesa Yu, amb qui Úrian, convertit ja en el vertader protagonista de la novel·la, iniciarà una relació d’amor que els esdeveniments convertiran en impossible.
Però si d’alguna cosa ens ha parlat en realitat Coia Valls en tota la novel·la és que ens cal molt poc d’equipatge per a viatjar, res no ens pertany, només la vida i la mort que en forma part, que s’ha d’assumir el risc i que només hem de ser coratjosos en la nostra lluita personal per a llaurar-nos el nostre destí, per a marcar el ritme del nostre viatge. Així, en l’epíleg sabrem que Úrian tornarà de nou a Xina per a estar a prop de la Princesa de Jade.
Una història ben construïda, de lectura amena que ens descobreix una autora que de segur que ens continuarà sorprenent amb nous i bons relats.

FEMME

2010-12-02T10:24:00.007+01:00

Femme, le galant et aimable chevalier que tu aimes

et le dragon a pensée sinueuse et tourmentée que tu craignes

est un monstre a deux têtes capables de les caresses les plus tendres,

générateur également d’une violence soudaine et cruelle.

Femme, ta maison est une caverne avec une hypothèque,

une caverne sombre et amère de lunes éclipsées

où tu es attachée à une chaîne avec des maillons invisibles

difficile à traîner, impossible à briser.

Femme, l'estime et la haine, la peur et la déception

forniquent remplissant ta tête avec enfolies papillons

tandis que les miettes aigries de l'amour remplissen

tavec les flaques du ressentiment le sol où tu marches.

Femme, le paradis est la fuite rêvée, inaccessible,

le purgatoire l’habitacle où tu mâches la peine.

les limbes le sillon où est tuée la joie,

l'enfer le bleu infligé sur ta épiderme.

Traduction: Germán Vigo García

Vous pouvez lire la version originale et la traduction en espagnol sur le lien ci-dessous http://manelalonso.blogspot.com/2010/05/cuaderno-de-los-trujimanes-quadern-dels.html

D'ESTIUS SENSE HORARIS NI OBLIGACIONS

2010-12-01T11:05:00.004+01:00

L’estiu és un temps en el qual aconseguim deslliurar-nos de les cadenes, dels peatges a què ens obliga el viure i reestrenem una llibertat, sovint fictícia, que ens fa retrobar-nos amb nosaltres mateixos, amb la natura, amb els amics. Un període que, malgrat la intensa activitat a la qual ens obliguem, també compta amb un espai per a la reflexió i per a la memòria. El record de l’estiu va aparellat, quasi conformant un tot, amb el record del paradís perdut de la infantesa i de la joventut. Quan arriba l’estiu ens envaïx el desig que amb ell retorne la capacitat que teníem per a encantar-nos de la vida, per a enamorar-nos d’un somriure, per a establir llaços fraternals, per a gaudir dels petits detalls que al cap i a la fi són els que li donen color a la vida. L’estiu s’acomiada de sobte de nosaltres quan som reclamats de nou per la rutina, però aquells que encara gaudixen de la llibertat poden gaudir de la bellesa de la seua fi quan el blau del cel s’ompli de traços grisos i el bosc queda negat de perles transparents, mentre el silenci es convertix en company del caminant.
L’estiu és també, però, el darrer disc d’Òscar Briz, un pomell de cançons en les lletres de les quals trobem un autor sensible, reflexiu, preocupat per l’individu i la seua fragilitat, i esperançat en la seua força interior. Un home que creu en la llibertat individual, en la fraternitat, en el poder de la música, de la paraula i de la bellesa.

Briz forma part d’una generació de cantautors que no beuen de la cançó francesa i italiana. És un home que ve del camp del pop-rock, la seua música forma part d’aquesta tradició. Briz xucla de les fonts de cantautors com ara James Taylor, a qui dedica el tema JT, o de músics nostrats com ara l’incombustible Remigi Palmero o Pep Laguarda i Tapineria, banda de la qual en la cançó Baixant del cim de les boires he sentit ecos. M’ha sobtat gratament el so intimista del disc i en especial l’adaptació musical que ha fet de dos poemes de Vicent Andrés Estellés: Llibertat I i Llibertat II, que ell ha unit amb una cançó sota el títol Font Serena de la Llibertat, m’agrada el marcat ritme que té.
L’estiu és un treball en el qual les guitarres acústiques prenen un gran protagonisme, on les veus estan molt ben tractades i l’acompanyament de teclats, violí, contrabaix i bateria empara amb cura el puntejat i els arpegis de les guitarres. Un disc en el qual el ritme és més pausat que en els anteriors, on Briz va cantant i relatant-nos a cau d’orella la seua visió de la vida i del món, una visió d’un home realista que creu que davant del desencant hi ha vies alternatives i totes estan encara al nostre abast.
Un recull de molt bones cançons, que cal escoltar amb atenció, descobrint la sonoritat de cada acord, atenent a les lletres, gaudint d’un so fresc i aparentment senzill. Una mostra magnífica del saber fer d’un músic honest amb molts escenaris trepitjats, que ha fet de la música ofici i passió.

DESPRÉS DEL SILENCI, LA RECERCA DE LA VERITAT

2010-11-30T10:44:00.003+01:00

Enric Lluch, en la novel·la Després del silenci (XII Premi de Narrativa Ciutat de Sagunt, Onada edicions, 2010), ha estat capaç d’agafar un silenciat i obscur secret d’una família d’Algemesí i convertir-lo, a través de la màgia de la literatura, en una història d’allò més universal. Lluch, un autor d’una àmplia obra destinada a infants i joves, en aquesta segona novel·la destinada a un públic adult (recordem que abans va publicar El llibre dels desheretats, Brosquil edicions), fa gala d’una prosa aparentment senzilla que oculta un escriptor amb un lèxic ric que domina l’ofici de narrador i que és capaç, com el rent amb la farina, de fer créixer de mica en mica la novel·la fins que aquesta agafa una complexitat i una dimensió considerables.
Enric Lluch ha dividit Després del silenci en dos gran plans temporals: el present i el passat dels quals ha fet protagonistes dos membres d’una mateixa família, el nét, Joan Queralt, i l’avi, Mateu Font. A través de les accions, les paraules, les opinions i els pensaments d’aquests dos individus anirem descobrint qui era realment la difunta Natàlia Font, mare del primer i filla del segon. Mentre que Font imposà el silenci, Queralt, convertit en un improvisat detectiu, anirà descobrint pas a pas l’enigma ocult i com aquest va influir en la vida dels seus avantpassats i en la seua pròpia.
Una de les grans aportacions que fa al meu entendre aquesta novel·la a la narrativa valenciana actual és la visió que ens dóna sobre el final de la Segona República espanyola, la guerra civil i la postguerra. Una visió gens habitual en les nostres lletres i que ens ve donada a través de la mirada d’un dels dos protagonistes, Mateu Font, un llaurador benestant d’idees conservadores i marcades per la testosterona. Lluch també ha sabut enriquir la marcada personalitat dels personatges afegint a diàlegs i descripcions els pensaments que tenen mentre parlen o actuen, i ho ha fet d’una manera creïble aplicant la norma que els pensament solen ser erràtics.
En aquesta novel·la, que conté aspectes de diferents gèneres però que és sobretot una història producte de l’estima, l’autor d’una manera diàfana ens diu que l’amor, ja siga fraternal o entre una parella, és capaç de sobreviure a la distància, al pas del temps, al drama de la història, a la incomprensió o a la nostra pròpia covardia, i que sempre d’una manera o altra acaba obrint-se camí, com ho fa la vida, l’esperança.
En resum, una novel·la de lectura molt recomanable.