ELS PAPERS DE CAN PERLA

EL CARRER DELS BONSAIS

2009-12-15T10:59:00.004+01:00

( Il·lustració de Miquel Albarracín)

La filosofia hindú persegueix l'alliberament;

la grega, tret de Pirró, Epicur i alguns inclassificables,

és decebedora, no busca més que... la veritat.

E.M. Cioran

A LA RECERCA DE LA VERITAT

D’un temps ençà, Pep Sanz, el veí del quaranta-dos, no tenia altra obsessió en el cap que la recerca de la veritat.
A casa, a la feina, i fins i tot en les hores del lleure al Bar de la Cantonada, sempre que prenia la paraula era per a parlar-ne.
L’escriptor de novel·les barates lloava públicament la nova tasca que s’havia assignat Pep, i afirmava a tall d’il·lustració, eixint-se una mica de mare, que als nord-americans se’ls havia oblidat afegir a la seua Constitució el punt en el qual s’afirmara que tothom té dret a la recerca de la veritat.
No res aturava Pep, i continuava cercant amb una perseverant voracitat.
A la fi una nit es va trobar, a l’altura de la sucursal del número tres del Banc-Exprés, amb la mort, i aquesta amb un rictus solemne en la cara que llevava l’alé el va interpel·lar:
–Pep, no busques més, ja m’has trobat.

PODEU LLEGIR UN MAGNÍFIC ARTICLE D'ALFONS CERVERA SOBRE EL CARRER DELS BONSAIS CLICANT ACÍ O VISITANT EL BLOG ELS MECANOSCRITS DE POUET.

(Publicat dins del llibre El carrer dels Bonsais -Publicacions de l'Ajuntament de Catarroja, col·lecció Literària Joan Escrivà, núm. 14, Catarroja, 2000- amb el qual vaig obtindre el Premi Benvingut Oliver de Narrativa, 1999)

CUADERNO DE LOS TRUJIMANES/ QUADERN DELS TORSIMANYS

2009-12-12T12:21:00.002+01:00

4.
Cada vez te cuesta mas irte,
dejar tu pequeño mundo de barro y cariño
y en otros abrir paréntesis,
abrir espacios en los que
van quedando instancias
de amor y de amistad.
Espacios efímeros, minúsculos reinos
que te cuesta cada vez mas cerrar.
Cada vez te cuesta mas inaugurar etapas
Y piensas que es porque te vas haciendo cómodo,
¿pero no será que te vas haciendo viejo?
Dejas a medias un verso,
te levantas, arrastrando la silla,
y en el baño te miras al espejo
intentando ver al adolescente que fuiste
pero sólo consigues tropezar
con los surcos que te ha dejado en la cara
el temido arado del tiempo.

(4
Cada vegada et costa més anar-te’n,/ deixar el teu petit món de fang i estima/ i en altres obrir parèntesi,/ obrir espais dins dels quals/ es van quedant instàncies/ d’amor i d’amistat./ Espais efímers, minúsculs reialmes/ que et costen cada vegada més de cloure./ Cada vegada et costa més inaugurar etapes/ i penses que és perquè et vas fent còmode,/ però no serà que et vas fent vell?/ Deixes a mitges un vers,/ t’alces, arrossegant la cadira,/ i al bany et mires a l’espill/ intentant veure-hi l’adolescent que vas ser/ però tot just aconsegueixes ensopegar/ amb els solcs que t’ha deixat en la cara/ la temuda rella del temps.)

Aquest poema forma part del meu llibre Hores baixes que va aparèixer publicat dins de l'antologia Les hores rehabilitades (Brosquil edicions, València, 2002). La traducció al castellà ha anat a càrrec del poeta Berna Blanch (Catarroja, 1967), membre fundador del Cercle Poètic Argila de l'Aire i codirector de la revista literària Diàfora. Ha publicat entre altres poemaris Els buits que camine (1999), La claror del llamp (2001) El baf de l'espill (2001), Arran de terra, (2003), La llum antiga (2004) i Incorpòria (2007).

ELEGIA I CANT D'ALCÚNIA

2009-12-09T18:31:00.004+01:00

(D'esquerra a dreta, Manel Alonso, Joan Garí, Isabel Marín, Alfred Ramos, Mercé Viana, Manuel Civera, Josep Antoni Fluixà i Robert Amoraga, durant un dinar a València)

El poeta, narrador, crític literari i agitador cultural Josep Antoni Fluixà (Alzira, 1959), amb l’excusa dels seus primers cinquanta anys de vida, ha publicat un volum de poesia que recull vint-i-quatre poemes de joventut. El llibre, Elegia i cant d’Alcúnia, ha estat editat per Bromera com un regal a un dels més fidels i honestos d’entre tota la llarga llista de col·laboradors amb els quals compta l’editorial de la Ribera. El poemari està dividit en tres parts, Elegia i cant d’Alcúnia, la més extensa amb catorze poemes, Dubtós cos tancat, amb set poemes, i Brossa nova, amb tres; i està encapçalat per unes paraules preliminars on l’autor, amb la claredat i la sinceritat que el caracteritzen, justifica l’edició del llibre, fa una valoració literària i ens detalla les vicissituds que han patit al llarg dels anys els poemes inclosos.
Josep Antoni Fluixà és un autor que ens ha oferit escassos llibres de poesia. Nàufrags sense illa (1987) i L’estel fugaç (1999), un per dècada. Com a lector hauria preferit que Fluixà ens haguera lliurat un recull més recent, com tocava, si seguim la seua tradició, però ha volgut lliurar-nos un llibre que conté alguns poemes escrits l’any 1979, completant d’aquesta manera tres dècades de conreu i passió per la poesia. Ara cal que sense demora ens lliure el poemari que realment ens deu, el que després de deu anys alguns esperàvem.
Alcúnia és un més d’aquells pobles imaginaris que la ment dels escriptors valencians han posat en el mapa imaginari de la nostra literatura, on ja són Areus, de Vicent Pallarés, Araflà, d’Alfons Navarret, el Benborser de Salvador Company o el meu Pouet.
L’Elegia i el cant per aquest poble imaginari és en realitat un cant a tots els pobles d’un país immers en plena transició política als quals encara els restaven obertes les ferides provocades per la guerra civil i la repressió posterior. Un cant diàfan, directe i dramàtic, amb poemes que dins de la seua aparent senzillesa tenen una gran força com ara el 3: «Alcúnia té el cul pelat, / i sonen de les esglésies les campanes, / el dring-drang de mort, / de mort podrit i esquinçat, / de mort amb cara d’espant», el 5: «Sollada la taula d’hores mortes, / mentre una noia espera / que el seu nuvi torne de la guerra, / i es mira amorosidament l’aixovar» i el 7: «La meua mare no sap llegir el que escric, / però sap escoltar-me / molt tendrament tot el que li dic».
Dubtós cos tancat s’acosta més que l’anterior a allò que seria posteriorment la temàtica i la veu lírica del poeta d’Alzira. Els poemes són més complexos, més rics, més intensos, la mirada del creador és més personal, els versos naixen d’una recerca interior i es projecten sobre el paper amb lucidesa. A mi personalment és la part que més m’ha agradat. «Les paraules, sovint, et són l’únic refugi, / núvol que et cobreix i et purifica».
El llibre el tanquen tres poemes que van ser en el seu moment l’aportació de Fluixà a l’antologia Brossa nova. Poetes valencians dels 80, de la qual es van encarregar Marc Granell i Jaume Pérez Muntaner. Dels tres vull destacar el que porta com a títol Proposta: «Deixar caure els mots com qui deixa / caure unes gotes d’oli cru, / expandint-se per sobre un paper... / Seguir la línia, poema-cos, del dictat. /.../ Fer de l’escriptura una trampa, / l’enginy suprem que el captive». Tota una declaració d’intencions.

L'ESTEL FUGAÇ

2009-03-01T12:39:00.005+01:00

(Sopar del lliurament dels Premis Literaris Ciutat de Sagunt, 2001. En primer terme Josep Antoni Fluixà acompanyat de la seua dona, Josep Ballester i la seua dona, Isabel Marín, Joan Garí, Jaume Pérez Montaner, Isabel Robles, Manel Alonso, Lola Torres, Pasqual Mas, Vicent Pallarés i la seua dona. Foto: Arxiu Manel Alonso)

En L’estel fugaç (Bromera, 1999) el poeta d’Alzira Josep Antoni Fluixà planteja la revolta d’un home corrent insignificant que es deixa arrossegar per la vida i decidix alçar-se contra la seua pròpia passivitat, el seu conformisme i la societat que l’encadena.
El poemari està dividit en quatre parts: La gènesi de la revolta, La saviesa del bufó, Grafits i L’estel fugaç.
En La gènesi de la revolta Josep Antoni Fluixà s’adreça a un tu que no és sinó el seu propi jo: un individu gris al bell mig de la ciutat, el qual es desperta cada dia per a ser un engranatge més de la cadena, una figura transparent en el paisatge urbà: «Silenciós, menut i sol passeges / carrers i places. Et guaiten coloms, / la blanca escuma que surt de les fonts. / Ningú, però, no et mira, ignot com ets. / La ciutat fa créixer fantasmes muts, / fent i desfent el seu passeig diürn».
En La saviesa del bufó el poeta amplia el nombre d’interlocutors i s’adreça a un tu plural que no és més que un nosaltres, i trau la pedra d’esmolar els mots i afila els seus versos amb ironia per atacar i denunciar les manilles amb què ens immobilitza la societat, un societat que mitjançant l’educació i els convencionalismes ompli l’ésser humà de tabús, els quals són cordes per a lligar la nostra voluntat i reduir la nostra llibertat. «Tot, innocentment, ens ho vam creure / ja des d’antic. I els déus del foc, / del vent i de l’amor –o el mar / esquitxant tothora de blanca escuma / els cossos i la terra–, / a poc a poc, canviaren de rostre / aconsellats, hàbilment, pel patricis / i els sacerdots elegits de la tribu».
En Grafits l’extensió del poema s’acurta i es convertix en un flaix, en un missatge líric escrit en les parets de la ciutat, els versos són crits de llibertat de l’home gris, de l’home esclau del sistema que encara sent bullir en un racó recòndit del seu cor l’esperit de la llibertat. «I no oblides mai / que tu també ets / carn de la mateixa / carn dels mots que escrius, / lent i perseveres».
En el darrer apartat el llarg i sinuós camí de la vida ha mostrat al poeta que la il·lusió, l’esperança, les petites i grans passions ens són necessàries per a sobreviure. «I, vençut ja el vell orgull infantil / de creure’ns déu, fera o heroi cortés, / ens hem acostumat a no ser res: / unes mans que dibuixen castells, un estel fugaç, el vol lleu d’un insecte. / Hem inventat, però, per sobreviure, / la queixa i el desig, el cant i la ràbia, / l’orgull i la modèstia, el riure i la ironia... / No callaran, així, les nostres veus, / sovint insolents, per guanyar-nos l’esperança / sabent-nos cos, gest viu, en cada instant». Com també que la vida, i el sentir-se viu cada dia, és important. «Sentir la vida, de colp, com un foc, inextingible i ardent, al tic-tac del cor» i que no hem de renunciar mai a gaudir de tots els fruits dolços o amargs que ens oferix.
L’estel fugaç és un llibre aparentment senzill, allunyat d’aquella poesia hermètica i que es mostra quasi impossible de franquejar i d’entendre. Un poemari fresc, escrit amb ofici i honestedat, diàfan i bell com la llum d’una estrella.

CUADERNO DE LOS TRUJIMANES/ QUADERN DELS TORSIMANYS

2009-12-07T12:46:00.002+01:00

3.

El latido del dolor
va reduciendo el cosmos
hasta convertirlo
en un feudo pequeño, microscópico
donde tan solo cabes
tu y tu soledad.
El latido del dolor
despierta el miedo al vacío
que te van dejando
uno a uno tus muertos.
Escuchas el latido del dolor,
tan sólo el latido del dolor
y lejos, muy lejos
adivinas el respirar
de un cuerpo durmiendo a tu lado.

(3
El batec del dolor/ va reduint el cosmos/ fins a convertir-lo/ en un féu petit, microscòpic/ on tan sols caps/ tu i la teua solitud./ El batec del dolor/ desperta la paüra al buit/ que et van deixant/ un a un els teus morts./ Escoltes el batec del dolor,/ només el batec del dolor/ i lluny, molt lluny/ endevines el respirar/ d’un cos dormint a la teua vora.)

Aquest poema forma part del meu llibre Hores baixes que va aparèixer publicat dins de l'antologia Les hores rehabilitades (Brosquil edicions, València, 2002). La traducció al castellà ha anat a càrrec del poeta Berna Blanch (Catarroja, 1967), membre fundador del Cercle Poètic Argila de l'Aire i codirector de la revista literària Diàfora. Ha publicat entre altres poemaris Els buits que camine (1999), La claror del llamp (2001) El baf de l'espill (2001), Arran de terra, (2003), La llum antiga (2004) i Incorpòria (2007).

UNA LECTURA DE BARANES D'ARAM

2009-12-05T10:54:00.002+01:00

Baranes d’aram és una col·lecció de vint-i-dos poemes de vers lliure i d’extensió diversa del poeta de Bonrepós i Mirambell Alexandre Ros i Ros. Una col·lecció que compartix volum amb Cabdells d’escuma de Francesc Pou, amb un títol que els aixopluga: De fil de veu (Misèria &cia, Alcoi, 2009).
En Baranes d’Aram els dos primers poemes situen el lector en les terres de l’Alcoià. Després inicia un monòleg amb un llarg rosari de poemes destinats a un tu que de vegades és un nosaltres, però que el lector intuïx que es tracta del reflex del poeta en l’espill. En aquests poemes apareixen sovint mots com ara memòria «esdevenia l’esport de la memòria» i record «Saps que s’ha aturat el record» o imatges que ens suggereixen tots dos «Col·lecciones bocins d’ahir», també dolor, pèrdua i un present descoratjador «mentre el present dubtós/ és una cursa d’obstacles». Més endavant el poeta ens fa saber que trobà un dia un espai on fou immensament feliç, potser a l’illa de Menorca, ja que apareixen Ciutadella «cantaves amb ones/ les memòries de Ciutadella» i la Macarella, una platja al sud de l’illa «Les naus passaran de llarg/ a cala Macarella estant/ recolliràs els versos.... » De colp un raig de llum, una vida plena resplendixen en els darrers set poemes, majoritàriament breus com la nota presa en l’instant que tarda en trencar una ona; però, les circumstànciesvan obligar al poeta a abandonar aquell espai on va trobar un boci de felicitat. Tots sabem com de traumàtic és renunciar als paradisos i, malgrat que siga una quimera, ens pren sovint el desig de retornar-hi. També l’ombra d’aquest paradís o potser un altre convertida en record serpenteja en bona part de la resta del poemari.
Entre el poema sis i el tretze Alexandre agrupa un seguit de versos que ens parlen del dolor de la tortura, de la frustració, de la impotència, del trencament dels fràgils equilibris, «Arribes al crit/ esquerdes els fràgil equilibri/ que vas bastir amb l’esguard», «Finalment es trenca/ aquell bri d’alegria/ proporcionat per la satisfacció/ d’estar on volíem,/ no hi ha més» i alça la veu i denuncia que no tot val i que la indiferència no és cap remei. Durant la lectura d’aquests poemes he tingut la sensació que junts conformaven una part diferent a la resta, menys íntima, més acostada a la denúncia social, però alhora he vist que hi ha com un finíssim fil d’aram que els unix. En aquest apartat, que no ho és, hi ha un magnífic poema, el més llarg de tots, que ens parla d’un temps en el qual ens ha tocat viure en què l’ésser humà s’evadix de la realitat tot practicant la indiferència, una indiferència que no és més que el refugi de l’egoisme, un efecte secundari del desencant «Aquest era el gran remei/ grans dosis d’indiferència./ Bo per a tot/ bo per a tothom./ Els diaris van plens,/ els noticiaris no en diuen altra./ Es convoquen congressos/ s’inauguren seus... »

CUADERNO DE LOS TRUJIMANES/ QUADERN DELS TORSIMANYS

2009-12-02T11:38:00.004+01:00

2.

A golpe de aullidos
los perros te despedazan el día
construyen un paisaje sonoro
que te hace sentir demasiado cercano
el batir de las alas del ángel de la Muerte.
Enciendes el televisor
y te paseas nervioso
por los diversos canales.
En la calle el viento
juega a la tarara
con las esquelas
de todos los diarios.
Durante la noche
entre el trasluz
intangible de los sueños,
divisas ciertas facciones en el hall
de la gran estación Terminal,
y sientes un ahogo como un muro
en medio de alguna autopista.
Quieres llorar y que la madre,
tal vez la abuela o la mujer,
te reconforte,
pero, a pesar de que en cada mujer
has buscado también una madre,
comprendes que ya eres demasiado viejo
para ciertas cosas.
Empujado por una angustiosa
necesidad de compañía
enciendes la radio.
Alguien canta a un amor desgraciado
y tu, como un buen amigo,
comprensivo y solidario,
en silencio, lo escuchas.

(2
A batzegades d’udols/ els gossos t’esbocinen el dia/ bastint-te un paisatge sonor/ que et fa sentir massa a frec/ el batre d’ales de l’àngel de la Mort./ Encens el televisor/ i et passeges nerviós/ pels diversos canals./ Al carrer el vent / juga a la tarara/ amb les esqueles/ de tots els diaris./ Durant la nit,/ entre el besllum/ intangible dels somnis,/ albires certes faccions al hall/ de la gran estació terminal,/ i sents un ofec com un mur/ al bell mig d’una autopista./ Vols plorar i que la mare,/ tal vegada l’àvia o la muller,/ et reconforte,/ però, malgrat que en cada dona/ també has buscat una mare,/ comprens que ja eres massa vell/ per a certes coses./ Empés per una anguniosa/ necessitat de companyia/ encens la ràdio./ Algú canta un amor desgraciat/ i tu, com un bon amic,/ comprensiu i solidari,/ en silenci, l’escoltes.)

Aquest poema forma part del meu llibre Hores baixes que va aparèixer publicat dins de l'antologia Les hores rehabilitades (Brosquil edicions, València, 2002). La traducció al castellà ha anat a càrrec del poeta Berna Blanch (Catarroja, 1967), membre fundador del Cercle Poètic Argila de l'Aire i codirector de la revista literària Diàfora. Ha publicat entre altres poemaris Els buits que camine (1999), La claror del llamp (2001) El baf de l'espill (2001), Arran de terra, (2003), La llum antiga (2004) i Incorpòria (2007).

CUADERNO DE LOS TRUJIMANES/ QUADERN DELS TORSIMANYS

2009-02-14T15:33:00.007+01:00

(Dipòsit d'aigua al terme de Puçol. Fotografia Pep Cristal, 1985)

PEAJES

Hoy he pasado junto al cadáver de una joven.
Yacía extendida en el suelo, la sangre le maquillaba la cara.
Recuerdo la sirena de una ambulancia,
el suelo sembrado de vidrios,
la larga y nerviosa cola de coches llenando hasta rebosar el lecho de la autopista.
¡La muerte nos tiene atrapados!
De repente he pensado en ti y he tenido un miedo infantil de perderte.
La velocidad nos arrastra hacia los peajes.
Paras, abres la cartera, aguantas el cigarrillo con los labios y pagas.
Pero la vuelta no te cabe en los bolsillos y la derramas sobre
el asfalto como un vómito de sangre espesa y cuajada.
He vivido atrapado pensando en la seguridad de la muerte,
la inseguridad del amor,
la fragilidad del poema.
Hoy me siento sabana rota incapaz de cubrir tu desnudez.

(Peatges
Avui he passat pel costat del cadàver d’una jove./ Jeia estesa en terra, la sang li maquillava la cara./Recordo la sirena d’una ambulància,/
el terra sembrat de vidres,/ la llarga i nerviosa cua de cotxes que omplien fins a vessar el llit de l’autopista./ Som atrapats per la mort!/ De sobte, he pensat en tu i he tingut una por infantil de perdre’t./ La velocitat ens arrossega cap als peatges./ T’atures, obris la cartera, aguantes el cigarret amb els llavis i pagues./ Però les tornes no et caben en les butxaques i les vesses sobre l’asfalt com /un vòmit de sang espessa i quallada. He viscut atrapat pensant en la seguretat de la mort,/ la inseguretat de l’amor,/la fragilitat del poema./ Avui em sento llençol esgarrat incapaç de cobrir la teva nuesa.)

***

NOCTURNO

La luna recorta la figura de un felino en el tejado.
Un perro ladra en la distancia el paso de los trenes.
El silencio maculado y enronquecido de la noche.

Un vientre eléctrico
se inunda de movimiento y del aguamarina tibia que
como llovizna sirve de lecho
a las medallas de esperma que brotan entre jadeos.

El silencio maculado y enronquecido de la noche.
El maullido trágico de un gato salpica
de pisadas la hoja en blanco.
Un cansancio eterno, invicto, ofrece la desnudez al sueño.

(Nocturn
La lluna retalla el pas d’un gat en les teulades./ Un gos borda en la distància el pas dels trens./ El silenci maculat i rogallós de la nit./ Un ventre, assaonat d'electricitat,/ s'anega de moviment i de l'aiguamarina tèbia que,/ com un plugim, serveix de llit a les roentes / medalles d'esperma llençades entre panteixos./ El silenci maculat i rogallós de la nit./ El miol tràgic d’un gat esguita de petjades el full en blanc./ Un cansament etern, invicte, ofrena la nuesa al somni.)

(Traduccions publicades a l’antologia poètica Caminos de la palabra III. Fundación Max Aub, Segorb, 2000)

CUADERNO DE LOS TRUJIMANES/ QUADERN DELS TORSIMANYS

2009-02-22T15:30:00.007+01:00

(A les marjals de Puçol, primera meitat del segle XX. Fotografia de l'arxiu de la familia Ferrer Soriano. Cedida per Germán Vigo García)

Apuntes para un homenaje

(Primera parte)

A Josep Maria Ribelles.

Poética

–En el principio –dijo el poeta–,
en el principio fue la luz
y en sus entrañas
germinó la palabra.
La palabra se hizo luciérnaga
y se adentró en las tinieblas.
Como la carcoma excavó cimientos.
Como la araña tejió telas.
Como el castor levantó muros.
Al final el verso rompió la noche
desvelando pasadizos ocultos
y habitó entre nosotros.
Pero, en el origen, fue luz
–al morir su recuerdo se hizo viento de levante.

(Poètica

–En l’inici –va dir el poeta–,/ en l'inici fou la llum/ i de les seves entranyes/ sorgí el mot./ El mot es féu lluerna/ i s’endinsà en les tenebres./ Com el corc excavà fonaments./ Com l’aranya teixí bastides./ Com el castor alçà murs./ A la fi trencà la nit el vers/ desvetllant passadissos ocults/ i habità entre nosaltres./ Però, en l’origen, fou llum/ –en morir el seu record es féu vent de llevant.)

***

Penumbra del cuerpo que ilumina

Cuerpo
o llama.
bello fanal de primavera
que atrae miradas de agosto,
labios de viernes
como si fuesen insectos.

Cuerpo
o llama.
Terminar abrasado
o morir de deseo
en la penumbra.

(Penombra del cos que il·lumina
Cos / o flama./ Bell fanal de primavera/que atreu esguards d'agost,/llavis de divendres/ tal i com si fossin insectes./ Cos/ o flama./ Quedar abrusat/ o morir de desig/en la penombra.)

***

La muerte en los labios

La brizna de una palabra
como una pequeña culebra de luz
oteando en la frontera difusa de los labios.
El azur alejándose
entre los hilos sonoros de un pentagrama.
Una muerte pausada, oscura,
como una noche sin el licor de los amantes,
se eleva desde el verso al silencio.

(La mort als llavis
El bri d’un mot / com una petita colobra de llum/ guaitant en la frontera difusa dels llavis./ L’atzur allunyant-se/ entre els fils sonors d’un pentagrama./ Una mort pausada, obscura,/ com una nit sense el licor dels amants,/ s’eleva des del vers fins al silenci.)

***

Senso

Miradas donde se dibujan labios.
Manos que esculpen pechos.
Falos que izan banderas
de fuego y terciopelo.
Latidos de luz, de música,
de sangre ardiente asumidos
en el deseo y en el goce,
en el miedo oculto de la carne
mordida por el lobo del tiempo.

(Senso
Esguards on es dibuixen llavis./ Mans que esculpeixen pits./ Fal·lus que hissen banderes/ de foc i vellut./ Batecs de llum, de música,/ de sang ardent assumits/ en el desig i en el goig,/ en la por oculta de la carn/ mossegada pel llop del temps.)

(Aquests poemes formen part del llibre Com una òliba, (Editorial Aguaclara, Alacant 2002) amb el qual vaig obtindre el Premi Gorgos de Poesia, 2002. La traducció al castellà és del narrador i poeta Daniel Arenas).

CUADERNO DE LOS TRUJIMANES/ QUADERN DELS TORSIMANYS

2009-02-23T10:46:00.007+01:00

(Al passeig aeri del desaparegut Palau de Puçol, primera meitat del segle XX. Fotografia de l'arxiu de la família Ferrer Soriano. Cedida per Germán Vigo García)

Apuntes para un homenaje

(Segunda parte)

A Josep Maria Ribelles

Kenosi

Los cuchillos afilados del tiempo
surcan la piel de infinitos arroyos
donde florecen los matojos
del dolor, la soledad y la ausencia.
La decrepitud aleja el placer
de la piel del hedonista
hundiéndolo en el abismo amargo
de la decrepitud que odia.

(Kenosi
Els coltells afilats del temps/ solquen la pell d’infinites rieres/ on floreixen els matolls/ del dolor, la soledat i l’absència./ La decrepitud allunya el plaer/ de la pell de l’hedonista/ enfonsant-lo en l’abisme amarg/ de la decrepitud que odia.)

****

El rey de la vida

Servir la belleza en el cáliz del goce
y de un sorbo satisfacer de estío los sentidos.
Lubrificar la lengua y las encías,
llenar el pozo hondo del deseo
con riadas de semillas.
Desfallecer en cada pequeña muerte
para engalanarse al instante
con los aceites y ungüentos de un monarca
que sale por las noches de cacería.

(El rei de la vida
Servir la bellesa en el calze del goig/ i en un xarrup sadollar d’estiu els sentits./ Lubrificar la llengua i les genives,/ omplir el pou pregon del desig/ amb riuades de sement./ Defallir en cada petita mort/ per engalanar-se tot seguit/ amb els olis i ungüents d’un monarca/que surt a les nits de cacera.)

****

Una pasión íntima

Crepita en cada estrofa
una pasión íntima
y a la vez exhibicionista,
un deseo carnal por la belleza,
que convierte el canto
en una sinuosa y audaz
masturbación.

(Una passió íntima
En cada estrofa et crepita/ una passió íntima i/ alhora exhibicionista,/ un desig carnal per la bellesa,/ que converteix el cant/ en una sinuosa i agossarada/ masturbació.)

Aquests poemes formen part del llibre Com una òliba (Editorial Aguaclara, Alacant, 2002) amb el qual vaig obtindre el Premi Gorgos de Poesia 2002. La traducció al castellà és del poeta i narrador Daniel Arenas.

CUADERNO DE LOS TRUJIMANES/ QUADERN DELS TORSIMANYS

2009-07-22T11:25:00.005+02:00

(Un dia de Pasqua en el secà, Puçol dècada dels cinquanta del segle passat)

E
De tanto en tanto,
trampas de la rutina
nos entretienen en la patraña
de una relación banal
con la existencia,
a la que, conscientemente,
no acabamos nunca de asumir,
aunque, de su mano,
quemamos todas las edades
del tiempo que nos ha tocado vivir.
De tanto en tanto,
trampas de la rutina.

De vegades
paranys de la rutina
ens retenen en la falòrnia
d’una relació banal
amb l’existència,
la qual, conscientment,
no arribem a assumir mai,
però, de la seua mà,
cremem totes les edats
del temps que ens pertoca.
De vegades,
paranys de la rutina.)

(Aquest poema forma part de l'apartat De vegades inclòs dins del llibre Oblits, mentides i homenatges (7 i mig editorial de poesia sl, Alzira 1998). La traducció al castellà ha estat a càrrec de Juan Antonio Millón (Sagunt, 1960) professor de Literatura Espanyola, crític i poeta. El seu darrer llibre de poesia és Paisaje desde el sueño (Brosquil edicions, 2008)

CUADERNO DE LOS TRUJIMANES/ QUADERN DELS TORSIMANYS

2009-02-28T16:36:00.006+01:00

(Estany de Puçol, 1986. Fotografia de Pep Cristal)

PUEDE QUE EL VIENTO

No sé si nuestro amor
es la hora sosegada de sonrisas y silencios
o la llama intensa y salobre que nos consume.
Me resulta imposible describirlo,
de cada gesto parte una nave.
(Un ensayo, si acaso de la Rosa de los Vientos).

(Si de cas el vent
No sé si el nostre amor/ és l’hora de somriures i silencis/ o la flama intensa i salobre que ens consum./ M’és impossible descriure’l,/ de cada gest parteix una nau./ (Un assaig, si de cas, de la Rosa dels Vents).

***

MÁS ALLÁ

En los versos que escribo
siempre hay miradas
con las que esbozo
deltas de sombra y luz.
Más allá sólo el mar,
la hoja en blanco.

Cuando hacemos el amor
la mirada esboza
torturados deltas
de sombra y luz.
Más allá sólo el mar,
la sábana inmaculada.

(Més Enllà
En els versos que escric/ sempre hi ha mirades/ amb les quals esbosse/ deltes d’ombra i llum./ Més enllà només el mar,/ el full en blanc./ Quan fem l’amor/ l’esguard esbossa/ torturats deltes/ d’ombra i llum./ Més enllà només el mar,/ el llençol immaculat.)

***

LLUVIAS

Mi simiente,
lluvia de voces,
será solo para ti,
para que nos alimente.

Lloverán los versos,
lluvia de plata,
y caerán sobre tu piel
donde permanecerán por siempre.

(Pluges
La meua sement,/ plugim de mots,/ serà només per a tu,/ per a què ens alimente./ Plouran els versos,/ plugim d’argent,/i cauran sobre la teua pell/ on restaran per sempre.)

(Traduccions publicades a l’antologia poètica Caminos de la palabra III. Fundación Max Aub, Segorb, 2000)

CUADERNO DE LOS TRUJIMANES/ QUADERN DELS TORSIMANYS

2009-03-06T11:50:00.007+01:00

(Part del darrera del desaparegut Molí d'Arrós de Puçol. Fotografia Pep Cristal, 1985)

NO HAY DOS IGUALES

Así como decían de San Vicente Ferrer
que fue un valenciano de catalana nación
amante del verbo exaltado y vehemente prédica,
así soy yo. Lástima que él fuera
ángel del apocalipsis y martillo de herejes
y yo un clavo cabezón de punta roma,
sin apenas creencias
y un poco hedonista.

(No hi ha dos iguals
Així com deien de sant Vicent Ferrer/ que fou un valencià de nació catalana/
amant del verb exaltat i la prèdica vehement,/ així en sóc jo, llàstima que ell fos/ àngel de l'apocalipsi i martell d'heretges/ i jo un clau capçot, descregut/ i una mica hedonista.)

***

DEL AMIGO AL AMADO

El Amigo pregunta al Amado:
—¿Porquè sobre el papel en blanco,
de la sábana húmeda, vas dejando
pequeñas huellas de pájaro?

—Amigo, como Cirano, me escondo
entre la hojarasca de las palabras
y comienzo, en cada frase,
un acto de seducción.

(De l’Amic a l’Amat
L’Amic preguntà a l’Amat:/ –Per què sobre el blanc del paper,/ del llençol humit, vas deixant/ petites petjades d’ocell?/ –Amic, com Cirà, m’amago/
sota el fullatge dels mots/ i amb cada frase enceto/ un acte de seducció.)

(Aquests poemes formen part del llibre Com una òliba (Editorial Aguaclara, Alacant, 2002) amb el qual vaig obtindre el Premi Gorgos de Poesia 2002. La traducció al castellà és de l'artista i poeta Manuel Bellver).

CUADERNO DE LOS TRUJIMANES/ QUADERN DELS TORSIMANYS

2009-03-09T15:21:00.007+01:00

(A les marjals de Puçol, primera meitat del segle XX. Fotografia de l'arxiu de la familia Ferrer Soriano. Cedida per Germán Vigo García)

LAMENTO

El vacío absoluto levantando
el polvo de los desiertos.
La albura de las sábanas
manchada por el rastro obtuso
de mudas serpientes.
El dolor que me provoca
en los tímpanos el eco del silencio.
La cruz de mi tormento.

(Lament
El buit absolut alçant/ la pols dels deserts./ El blanc dels llençols/ maculat pel rastre obtús/ de serpents mudes./ El dolor que em provoca/ en els timpans l’eco dels silencis./ La creu del meu turment.)

***

JUSTIFICACION DEL SATIRO

Mi lujuria es tan solo
Un inocente divertimento literario,
el esbozo de un deseo palpitando en la lengua,
la riada de un verso sin medida,
un pellizco de sal, un pellizco de pimienta,
un estado contemplativo.

Por favor, no me ocultes la belleza.
Que no te asuste mi mirada de sátiro.

(Justificació del sàtir
La meva luxúria no és més/ que un innocent divertiment literari,/ l’esbós d’un desig bategant en la llengua,/ el cabdal d’un vers sense metre ni rima,/ un pessic de sal i un altre de pebre,/ un estat de contemplació./ Si us plau, no m’ocultis la bellesa./ Que no t’espanti el meu esguard de sàtir.)

(Aquests poemes formen part del llibre Com una òliba (Editorial Aguaclara, Alacant, 2002) amb el qual vaig obtindre el Premi Gorgos de Poesia 2002. La traducció al castellà és de l'artista i poeta Manuel Bellver).

CUADERNO DE LOS TRUJIMANES/ QUADERN DELS TORSIMANYS

2009-07-11T10:52:00.005+02:00

(Puçol 1963. La comitiva del bateig s'adreça a l'antic convent del carrer Santa Teresa)

NOTAS PARA UNA BIOGRAFÍA

Soy de allá donde los montes, con la complicidad de ríos y barrancos, robaron al mar una llanura extensa, de donde los hombres convirtieron en huerta ubérrima las laderas y los humedales. Viajo con mi vieja lengua en las alforjas, buscando la materia con la que alzar mis versos.
A veces me pregunto sobre el origen de esta obsesión. Sé que tiene que haber un inicio, pero se me diluyó en el fango de la desmemoria. De lo que realmente estoy seguro es que siempre ha fermentado en mí la levadura de la pasión por la belleza.
Las razones por las que me veo abocado a este vicio, a esta dulce tiranía de las palabras, son diversas: una necesidad de levantar acta de un tiempo (el mío propio y particular, a veces compartido) y de unos hechos; la vocación por recuperar y resguardar, de las inclemencias del paso escacharrado de los años, la memoria; un paisaje que se pierde, unas figuras que se diluyen; así como esbozar los descompasados latidos del amor y del deseo, las sombras del dolor, de la tristeza y la melanconía.
Camino dejando el rastro de mis pisadas sobre el papel. Sólo espero merecer que una mirada se pose sobre las ramas de mis palabras y siga el sendero de mi pensamiento. Si no es así, vayan por delante mis sinceras excusas.

(NOTES PER A UNA BIOGRAFIA
Sóc d’enllà d’on els monts, amb la complicitat de rius i barrancs, van robar al mar una plana extensa, d’on els homes convertiren en horta ubèrrima els aiguavessos i els aiguamolls. Viatjo amb la meva vella llengua en les alforges, tot cercant la matèria amb la qual alçar els meus versos.
De vegades em pregunto sobre l’origen d’aquesta dèria. Sé que deu haver-hi un inici, però se’m va diluir en el fang de la desmemòria. D’allò que realment estic segur és que sempre ha fermentat en mi el rent de la passió per la bellesa.
Les raons perquè em vegi abocat a aquest vici, a aquesta dolça tirania dels mots, són diverses: una necessitat d’alçar acta d’un temps (el meu propi i particular, de vegades compartit) i d’uns fets; la vocació per recuperar i resguardar de les inclemències del pas atrotinat dels anys la memòria: un paisatge que es perd, unes figures que es dilueixen; així com esbossar els descompassats batecs de l’amor i del desig, les ombres del dolor, de la tristesa i la malenconia.
Camino deixant el rastre de les meves petjades sobre el paper. Només espero merèixer que un esguard es posi sobre les branques dels meus mots i segueixi el viarany del meu pensament. Si no és així, vagin per endavant les meves sinceres excuses.)

CUADERNO DE LOS TRUJIMANES/ QUADERN DELS TORSIMANYS

2009-07-12T11:43:00.005+02:00

(Treballadores de la Secadora (de fruits com ara l'albercoc) Puçol dècada dels anys seixanta del segle passat. Al fons el mont Picaio)

TE AMO

¿Te he dicho que te amo? Pues sí, te lo he dicho y te lo repetiré. Abro un libro o una ventana y observo que las palabras nunca se desgastan, a pesar del uso y abuso a que les puedan someter. Nos cansamos nosotros de decir o sentir cuando la vergüenza de calzar una mentira nos invade de escarlatas el rostro y de sarcasmo la mirada. Te amo y he encontrado todos los culpables en ti.

(T’ESTIMO
T’he dit que t’estimo? Doncs sí, t’ho he dit i t’ho repetiré. Obro un llibre o una finestra i observo que les paraules mai no es desgasten, malgrat l’ús i abús a què les puguem sotmetre. Ens cansem nosaltres de dir o sentir quan la vergonya de calçar una mentida ens envaeix d’escarlates el rostre i de sarcasme la mirada. T’estimo i he trobat tots els culpables en tu.)

CUADERNO DE LOS TRUJIMANES/ QUADERN DELS TORSIMANYS

2009-07-13T17:11:00.004+02:00

( A l'Avinguda de València de Puçol amb el cotxe de línia)

UN RUEGO

Me niego a ser arrastrado por una espiral de espejos interiores que sólo reflejen la imagen anodina de mi mismo. Por eso te ruego que compartas conmigo el peso de las palabras y me dejes levantar un puente entre los dos. Un punto de fusión de la carne que nos lleve más allá de la carne. Una puerta abierta desde el mundo de los sentidos hacia otros universos. Sé que tu ayuda me hará rico, mi capital poético crece con cada coito.

(UN PREC
Em nego a ser arrossegat per una espiral de miralls interiors que només reflecteixin la imatge anodina de mi mateix. Per això et prego que comparteixis amb mi el pes de les paraules i em deixis alçar un pont entre tots dos. Un punt de fusió de la carn que ens dugui més enllà de la carn. Una porta oberta des del món dels sentits cap a altres universos. Sé que la teva ajuda em farà ric, el meu capital poètic creix a cada coit.)

CUADERNO DE LOS TRUJIMANES/ QUADERN DELS TORSIMANYS

2009-07-14T16:07:00.004+02:00

De carn torrada a la Serra Calderona, dècada dels anys trenta del segle passat.

COMO UNA LECHUZA

Miro la caída de las horas y me sé lechuza diurna que escucha curiosa el tránsito veloz de los hombres. Una lechuza atenta que refleja el espíritu de las cosas. Un artesano que con la materia de la vida alza los andamios de los sueños y prueba las sábanas albinas donde se revuelcan los signos caligráficos.

(COM UNA ÒLIBA
Esguardo la caiguda de les hores i em sé òliba diürna que escolta encuriosida el trànsit veloç dels homes. Una òliba atenta que llambregueja l’esperit de les coses. Un artesà que amb la matèria de la vida alça les bastides dels somnis i enceta els llençols albins on es rebolquen els signes cal·ligràfics.)

(Aquests poemes formen part del llibre Com una òliba (Editorial Aguaclara, Alacant, 2002) amb el qual vaig obtindre el Premi Gorgos de Poesia 2002. La traducció al castellà és de Joaquín Corencia coautor del llibre Cuentistas del siglo XX).

CUADERNO DE LOS TRUJIMANES/ QUADERN DELS TORSIMANYS

2009-07-15T20:11:00.005+02:00

(Soldats al passeig aeri del desaparegut Palau de Puçol, primera meitat del segle XX. Fotografia de l'arxiu de la familia Ferrer Soriano. Cedida per Germán Vigo García)

ENTRE ENORMES PARÉNTESIS

(¿Qué me dices de los días inhóspitos donde todo el campo estaba sembrado de minas dispuestas a explotarme a cada paso? Días oscuros en los que sólo anhelaba refugiarme y nutrirme en las rosadas tulipas de tus pezones. Días oscuros donde un río de tinta llenaba las lagunas de mis versos y de mis esperanzas... No es necesario que me digas nada, el hogar de tu mirada me dio albergue y calor, y tus gestos tomaron la fuerza de las palabras y me confesaron todo de una vez y para siempre. Hay momentos entre enormes paréntesis en los que recuerdo los días inhóspitos y se solidifican mis lágrimas de dolor, pero también de gozo, de saberme amado a pesar de los harapos con los que me vestía el destino.)

(ENTRE ENORMES PARÈNTESIS
Què em dius dels dies inhòspits on tot el camp estava sembrat de mines disposades a esclatar-me a cada pas? Dies obscurs on només anhelava refugiar-me i nodrir-me en les rosades tulipes dels teus mugrons. Dies obscurs on un riu de tinta omplia les llacunes dels meus versos i de les meves esperances... No cal que em diguis res, la llar del teu esguard em va donar aixopluc i calor, i els teus gestos prengueren la força dels mots i m’ho van confessar tot d’una vegada i per sempre. Hi ha moments entre enormes parèntesis en què recordo els dies inhòspits i se’m solidifiquen les llàgrimes de dolor, però també de goig, de saber-me estimat malgrat els parracs amb els quals em vestia el destí).

CUADERNO DE LOS TRUJIMANES/ QUADERN DELS TORSIMANYS

2009-07-16T20:44:00.006+02:00

(Foto familiar al passeig aeri del desaparegut Palau de Puçol, primera meitat del segle XX. Fotografia de l'arxiu de la familia Ferrer Soriano. Cedida per Germán Vigo García)

a

De tanto en tanto, vida,
eres el bedel que cierra puertas
en el edificio del tiempo,
puertas tras las cuales
van quedando
nuestros muertos
erigiéndose
en guardianes de la memoria.
De tanto en tanto, vida.

(a

De vegades, vida,
ets bidell tancant portes
a l’edifici del temps,
portes darrere de les quals
es van quedant
els nostres morts
que s’erigeixen
en guardians de la memòria.
De vegades, vida.)

(Aquest poema forma part de l'apartat De vegades inclòs dins del llibre Oblits, mentides i homenatges (7 i mig editorial de poesia sl, Alzira 1998) La traducció al castellà ha estat a càrrec de Juan Antonio Millón (Sagunt, 1960) professor de Literatura Espanyola, crític i poeta. El seu darrer llibre de poesia és Paisaje desde el sueño (Brosquil edicions, 2008)

CUADERNO DE LOS TRUJIMANES/ QUADERN DELS TORSIMANYS

2009-07-17T20:11:00.005+02:00

(Cavalcada a Puçol, dècada dels anys cinquanta del segle passat)

De tanto en tanto,
pensamiento de la muerte,
eres ácido amargo
deslizándose por la faringe,
eres hierro candente
provocando incendios
en órganos y vísceras.
De tanto en tanto,
pensamiento de la muerte.

(b
De vegades,
pensament de la mort,
ets àcid amarg
escolant-se per la faringe,
ets ferro roent
provocant incendis
als òrgans, a les vísceres.
De vegades,
pensament de la mort.)

CUADERNO DE LOS TRUJIMANES/ QUADERN DELS TORSIMANYS

2009-07-19T10:34:00.004+02:00

(Al magatzem de taronja, Puçol dècada dels anys cinquanta del segle passat)

c

De tanto en tanto, vida,
te muestras como un prado
con rodales de trastos
por entre las cuales avanzamos
revelando fotogramas
que nos devuelven
el eco lejano
de los instantes donde habitan
aquellos botones que perdimos
en la infancia.
De tanto en tanto, vida.

(c

De vegades, vida,
et mostres com un prat
clapejat d’andròmines
per entre les quals avancem
revelant fotogrames
que ens retornen
el ressó llunyà
dels instants on habiten
els botons que van perdre
d’infants.
De vegades, vida.)

(Aquest poema forma part de l'apartat De vegades inclòs dins del llibre Oblits, mentides i homenatges (7 i mig editorial de poesia sl, Alzira 1998). La traducció al castellà ha estat a càrrec de Juan Antonio Millón (Sagunt, 1960) professor de Literatura Espanyola, crític i poeta. El seu darrer llibre de poesia és Paisaje desde el sueño (Brosquil edicions, 2008)

CUADERNO DE LOS TRUJIMANES/ QUADERN DELS TORSIMANYS

2009-07-21T17:25:00.006+02:00

(Dia de Pasqua a la muntanya, dècada dels cinquanta del segle passat)

En todo tiempo,
vida, sin embargo,
eres lo único que poseemos,
o puede que yerre
y seas tú nuestra propietaria,
pues sin ti, vida,
no somos sino la carcasa
que te contuvo.
En todo tiempo, vida

(D
En tostemps,
vida, però,
ets l’únic que posseïm,
o potser m’enganye
i ets tu la nostra mestressa,
ja que sense tu, vida,
no som més que la carcassa
que et va contenir.
En tostemps, vida.)

CUADERNO DE LOS TRUJIMANES/ QUADERN DELS TORSIMANYS

2009-07-23T11:23:00.003+02:00

(De dinar amb els companys de faena, Puçol dècada dels cinquanta del segle passat)

F
Morir es, finalmente, un encuentro penoso
con el país inescrutable del vacío,
la hora de la resolución de los enigmas,
el encuentro con la verdad absoluta.
Morir es el peaje, el impuesto
que hemos de pagar por la vida.
Ojalá la vida fuera
como un álbum de fotografías
donde reposan congelados los instantes
para ser escogidos, vividos nuevamente
y olvidar de esa forma los adioses.
Morir es el peso de una lápida
sobre mis sueños.

(F
Morir és, a la fi, un penós encontre
amb el país inescrutable del buit,
l’hora de la resolució dels enigmes,
la trobada amb la veritat absoluta.
Morir és el peatge, l’impost
que hem de pagar per la vida.
La vida tan de bo fóra
com un àlbum fotogràfic
on reposen instants congelats
per a ser triats, viscuts de nou
i així oblidar-se dels adéus.
Morir és el pes d’una llosa
sobre els meus somnis.)

CUADERNO DE LOS TRUJIMANES / QUADERN DELS TORSIMANYS

2009-11-28T09:55:00.004+01:00

1

Estás predestinado a la muerte,
no le des más vueltas,
lo sabes, te lo enseñaron de pequeño.
Cuando naciste enterraron al abuelo
y poco tiempo después a la abuela,
mamaste llantos, viáticos y campanas de muerto.
A pesar de esto vives sin
la conciencia del fin.
De vez en cuando la Muerte asoma
por la puerta entreabierta del dormitorio
y te observa fijamente
invadiendo tus sueños.
Incómodo, tratas de ignorarla
buscando otros caminos,
pero todos los que encuentras
te llevan a su vacío
y tiemblas, tiemblas lleno de angustia
y te abrazas al cuerpo caliente
que, ajeno, yace a tu lado.
En brazos de Eros intentas huir de Tánatos
pero por mas que lo desees
¡ no puedes, no puedes, no puedes!,
Estás predestinado a la Muerte,
lo sabes, ¿que mas quieres que te diga?

(1
Estàs predestinat a la Mort,/ no cal pegar-li més voltes,/ ho saps, t’ho van ensenyar de menut./ En nàixer soterraren l’avi/ i poc temps després l’àvia,/ mamares planys, viàtics i campanes a mort./ Així i tot vius sense/ la consciència de la fi./ De tant en tant la Mort guaita/ per la porta entreoberta del dormitori/ i t’esguarda fixament/ envaint els teus somnis./ Incòmode, tractes d’ignorar-la/ cercant altres viaranys,/ mes tots amb els que et trobes/ et porten al seu buit/ i tremoles, tremoles ple d’angúnia,/ i t’abraces al cos calent/ que, aliè, jau a la teua vora./ En braços d’Eros intentes fugir de Thànatos,/ però per més que ho desitges/ no pots, no pots!, no pots!!,/ estàs predestinat a la Mort,/ ho saps, que més vols que et diga?)