TOBIES GRIMALTOS. IDEES I PARAULES

Claredat, senzillesa en la forma, ganes de fer-se entendre i de no ocultar-se darrere d’una falsa pirotècnia verbal són els paràmetres sota els quals, seguint l’estel de Montaigne, Pla, Fuster..., Tobies Grimaltos (Castelló de la Ribera, 1958) ha escrit els articles que s’aixopluguen sota el títol Idees i paraules. Una filosofia de la vida quotidiana, i on es despulla i s’exhibeix al bell mig de l’àgora amb valentia i naturalitat.
Idees i paraules, malgrat que no és un llibre extens (152 pàgines), està dividit en quatre parts (sense comptar-hi el pròleg i l’índex de noms i obres), en les quals aquest professor de filosofia i escriptor ha agrupat els articles per temàtiques: Primum vivere, O tempora!, O mores!, ... deinde filosofari, o dit d’una altra manera: sobre la vida, el pas del temps, la mort i la filosofia, i una cinquena on ha fet un recull de refranys de creació pròpia que la redacció de cada entrada li ha suggerit: «He anat descobrint que, d’una manera més o menys explícita o amagada, cada text conté un refrany o moral... Que altres facen aforismes, jo he volgut fer refranys».
Aquesta és una manera com qualsevol altra de col·leccionar aquestes «càpsules de pensament», ja que durant la seua lectura he comprovat que també haurien pogut funcionar com a entrades d’un dietari.
Del llibre cal destacar el gran sentit de l’humor, la capacitat per al sarcasme i la ironia de què fa gala Tobies Grimaltos, als quals caldria afegir la facilitat que té per a crear complicitat amb el lector, així com la franquesa i l’amenitat que respira el text.
Caigudes les primeres pàgines, com si foren peces de la roba de l’autor que es despulla, ens apareix un home amic dels seus amics, amant dels petits plaers que ens ofereix la vida, enemics de les impostures i de la hipocresia social, partidari de dir les coses pel seu nom i de posar, quan és necessari, el dit en la nafra. Un tipus intel·ligent i agut. Un llibre divertit per a gaudir-lo d’una tirada.

EL PRIMER VICENT USÓ

(Vicent Usó junt a Vicent Pallarés i Pasqual Mas, durant una taula redona a Sagunt l'abril del 2003)

Sota el títol La memòria del vent, Brosquil Edicions va editar l’any 2002, en un volum, les dues primeres novel·les breus de Vicent Usó i Mezquita (Vila-real, 1963): La cançó de la terra estimada i I en els arbres i en el vent. Es dóna la coincidència que totes dues van aconseguir el Premi de Vila-real en els lliuraments del 1992 i 1995, respectivament, i la seua aparició dins de les publicacions municipals. La consolidació d’Usó dins del panorama de la nova i prometedora narrativa valenciana, després d’haver obtingut els prestigiosos premis Ulisses 2000 i Fiter i Rossel 2001 (més tard li han atorgat, entre altres, l’Andròmina de Narrativa el 2004) i la publicació de les novel·les La mirada de Nicodemus, La taverna del cau de la lluna, L’herència del vent del sud (més endavant han aparegut Crònica de la devastació i Les ales enceses) feia necessària la revisió i recuperació de les seues primeres obres, difícils de trobar per a un lector interessat en la trajectòria del de Vila-real. Les dues narracions, a pesar del seu tret iniciàtic, deixen entreveure bona part dels elements que caracteritzen l’obra d’Usó, així com alguns dels temes que posteriorment ha anat desenvolupant: la memòria, la guerra civil i la postguerra.
La memòria com a motiu literari unix les dues novel·les i crea un territori compartit que dóna credibilitat al volum. La memòria o el desig de memòria, com diria el poeta Ramon Guillem, perquè d’això es tracta, de mantindre viva la memòria d’un temps que ens diu qui hem estat i qui som i on ens cal adreçar-nos.
En La cançó de la terra estimada Usó, més que alçar acta notarial d’un temps, que ho fa, reflexiona sobre el retorn a la contrada que un dia ens va veure nàixer i créixer, un paisatge que hem anat convertint en una pàtria amb la mesura exacta del nostre cor, una pàtria irremeiablement perduda i que al llarg del temps ens va generant sentiments d’enyorança. Aquesta sensació s’aguditza més encara en el cas de l’emigrant o de l’exiliat, el retorn dels quals es convertix en un impossible, ja que, com el mateix autor afirma, mai no es torna al lloc d’on es va partir.
La guerra civil espanyola i la seua postguerra, un tema tractat d’una manera crua i brillant en L’herència del vent del sud, van significar la castració sagnant per a la societat espanyola, el seu pas va crear un paisatge diferent, oposat al que va provocar l’esclat democràtic i de llibertat que va suposar la Segona República. Aquest nou paisatge de silencis forçats, resignació, oblits, odis i venjances covades llargament obri un temps de quaresma que dóna pas a una societat sense veus, la qual es refugia en les aparences i en els racons de l’amnèsia col·lectiva.
La venjança, que ha mogut el retorn del protagonista de l’obra, diuen que cal deixar-la sempre refredar en el plat, per a posteriorment servir-la en taula. Però el ben cert és que freda perd tot el sentit, el pas del temps també és el seu enemic, com de quasi tot.
En I en els arbres i en el vent Usó escriu sobre el trencament que hi ha hagut en una societat com la de Vila-real com a conseqüència del pas d’un món agrícola a un altre eminentment industrial. A través de les fissures que deixa obertes aquest terratrèmol, l’autor veu i ens mostra com es va escolant tota una manera d’entendre la vida que forma part del nostre patrimoni cultural i que abasta l’ampli ventall de la vida quotidiana, des de la metamorfosi del paisatge i el canvi d’usos i costums fins el mateix llenguatge.

MANUEL BELLVER O L'HOMENOT QUE PLA NO VA CONÈIXER

(Manuel Bellver. Fotografia: Vicent Salvador)

Manuel Bellver és un setciències, no vull dir amb això que siga una persona que presumeix de saber més que ningú, com assenyala el diccionari, el que vull dir en usar aquesta expressió, la qual en un principi pot resultar pejorativa, és que és un especialista en totes les ciències i arts, un enciclopedista dels que ja ens resten pocs. Manolo és un home que sap fer de tot i que té resposta per a tot. Si no la sap, amb una rapidesa colossal n’improvisa una tan versemblant que estic segur que supera la correcta. Intel·ligent, sagaç, histriònic, sarcàstic, irònic, amb un sentit de l’humor una mica sorneguer, home d’una extensa cultura i amb una manera d’expressar-se d’allò més planera i cordial, és un conversador infatigable i un tot terreny, no li he vist encara un rival en cap tertúlia, i en una reunió és un home orquestra que amenitza amb interés la trobada més insípida.
Dos elements caracteritzen aquest saguntí: la pipa, sempre en les mans o en la boca, i la bossa, que com un sarnatxo de pastor du sempre penjada del coll i d’on pot traure els elements més impensables.
Manolo no es considera ni dibuixant, ni pintor, ni ceramista, ni escultor, ni gravador, ni dissenyador, ni fotògraf, sinó artista, i la seua obra tot ho inclou, fins i tot la seua vessant com a poeta i traductor (és autor dels llibres de poesia Dies després, Erols, Açò, solsida al passadís i Accions), escriure sobre ell pot resultar una tasca inacabable perquè inesgotables són la seua personalitat i la seua capacitat creativa.
Lector voraç, consumeix pàgines ingents de paper imprés en diverses llengües (català, castellà, francés...), part de la seua obra ha estat pensada per al món del llibre: els dissenys per a les col·leccions Ardeas, els Llibres de l’Aljamia i la revista Abalorio o per acompanyar l’obra d’alguns poetes com ara l’entranyable amic Rafael Català (Inventaris –llibre d’artista– i Destrucció de la paraula o inici del silenci?) i J. Burguet i Ardiaca (Segona Marrada), impressor i escriptor de Balaguer amb qui manté una gran amistat.
De la meua relació amb Manolo Bellver va nàixer una col·lecció de dibuixos que al llarg de més de vuitanta títols han conformat el motiu de les portades de les col·leccions de poesia en castellà i en català de Brosquil Edicions. Amb traços senzills, gairebé psicològics i en dues tintes, el negre i el violeta, Manolo aconsegueix atrapar el concepte d’un poemari i oferir-lo al possible lector com una sinopsi abstracta, suggerent i suggestiva del que trobarà dins.
Fa anys que vaig darrere d’ell perquè organitze una exposició amb la totalitat o part d’aquest treball que, malgrat el temps transcorregut entre el primer i el darrer llibre, és d’una unitat ferma i coherent. Bellver em dóna allargs i, savi i recurrent com és, m’insinua que l’exposició ja està muntada en cada llibreria on és la col·lecció.

RAFA XAMBÓ

Hi ha begudes i aliments que la primera vegada que els tastem ens desagraden pel seu sabor amarg, agre o picant. Qui no recorda el seu primer glop de cervesa, de tònica o d’una infusió de timó? Després arriba un dia que per casualitat ho tornes a tastar i trobes que el sabor no està tan malament com havies cregut, i vas consumint-ne fins que quasi sense adonar-te’n te’n fas addicte.
La primera vegada que vaig escoltar un cedé de Rafael Xambó (era Dies oberts, que algun crític va qualificar com a irregular), la seua manera de cantar em va recordar el meu primer tast de cervesa. Entre altres coses, no m’acabava d’agradar la manera com modulava la seua veu.
Vicent Penya (que a banda de fer literatura és un gran aficionat a la música en valencià i té una extensa col·lecció) un dia em va deixar el cedé 7 acústics, en el qual Rafael Xambó era acompanyat pel grup La Fusteria, format per Àlvar Carpí (a les guitarres), Josep Maravilla (al baix) i Bernat Pellicer (bateria). Vaig trobar que aquest era un bon treball, d’una gran bellesa musical, amb un so cristal·lí, clar, intimista, que arriba al seu moment més àlgid en temes com ara La dona bruna; amb ritmes brasilers: Platja de Llum, roquers: Naufragis, Secrets; i també una mica de folk: Mariola; i fins i tot amb un toc de blues magníficament aconseguit en la cançó Maria Gracia.
7 acústics em va seduir des de les primeres notes. Només li trobava un defecte: la seua brevetat, jo haguera preferit dotze o catorze acústics en compte de set.
Després d’escoltar aquest treball em vaig convertir en un addicte a l’acidesa de les lletres de Xambó i a la seua manera arrogant d’interpretar-les, i amb un altre tarannà he tornat a escoltar Dies oberts, un disc amb onze temes, tres amb lletres de Miquel Martí i Pol i una versió del tema de Vull veure ja del desaparegut Carles Barranco. De les onze cançons, la que més m’agrada és la roquera La Sirena.
Fa uns mesos, a la llibreria Tres en ratlla de Sagunt, vaig adquirir el cedé Cançons de la memòria trista (que el meu amic Josep Vicent Frechina, que sap un munt d’aquestes coses i té un magnífic blog que porta per nom La caseta del Plater qualifica com «una mena de celebració nostàlgica que no cerca l’autosatisfacció malenconiosa sinó el nodriment de la ràbia que el sustenta i que li permet d’avançar»), un treball elèctric on a més de cançons pròpies i fer una versió d’un tema del Toti Soler ha musicat poemes de Marc Granell (Madinat-At-Turab) i de Txema Martínez Inglés (Dedicat i Bales).
En la meua modesta opinió, aquest cedé, en el qual es presenta sense el grup La Fusteria, és el més sòlid, el més madur de Xambó, el que sense dubte marcarà en els pròxims anys la línia i la personalitat musical d’aquest joglar del rock valencià. Entre les nou cançons que el conformen, totes d’una bona factura, destacaria Bales, trobe que és la peça on Xambó ha arriscat més creativament i on millor resultats ha obtingut.

RIBELLES: RETRAT DE CARNET D’UN POETA ( i IV)

(J.M. Ribelles i Manel Alonso a les tertúlies Les Nits Màgiques del Django's. Fotografia: Vicent Salvador)

Durant bona part de la dècada dels noranta els escriptors de la comarca de l’Horta Nord que confluírem al voltant de la revista L’Aljamia ens reuníem en unes tertúlies al café-bar Django’s. Una tertúlia quinzenal en la qual en cada encontre es presentava l’obra d’un escriptor valencià. Al voltant de les tertúlies també va crear-se un premi de poesia i una exposició fotogràfica.
Aquest moviment cultural no haguera sigut possible sense la generositat del propietari del local, Rafael Serena, amb la paciència de la seua família, ell era qui ho finançava tot com un vertader mecenes.
Pel Django’s, com a invitats, passaren vells companys d’universitat de Ribelles, com ara Marc Granell, Josep Piera, Alfons Cervera o Pere Bessó. Aquest darrer l’acompanyaren alguns amics de la tertúlia La Forest d’Arana: Francesc Collado i Manel J. Romero, els quals durant un temps ens visitaren en reiterades ocasions. La vella amistat de Pere Bessó amb Ribelles durant aquells anys es va veure reforçada. La Forest d’Arana fou copartícip de la reaparició pública de Ribelles, tot editant poemes seus en les antologies-homenatge a Joan Valls, Vicent Andrés Estellés i Joan Brossa, i presentant la seua darrera obra en la tertúlia que se celebrava al café Lisboa.
En aquesta reaparició participaren també altres persones, com ara els membres de l’Instituto de Estudios Modernistas, amb Ricardo Llopesa i Pedro Gandia al capdavant, i persones com ara Salvador F. Cava i la seua revista La Factoría Valenciana, que li dedicaria un número sencer. Per a Pedro Gandía, en essència els mons poètics de Ribelles són la bellesa, l’amor, la màgia, la perversió, els fantasmes, les màscares, la realitat virtual, el maleisme, el verí, l’hermetisme...
Josep Maria Ribelles, fins la malaltia que el portaria a la mort la matinada del 18 de març del 1997, participà activament en les tertúlies del Django’s. Era habitual veure’l entrar al café per la porta que donava a la N-340 i adreçar-se directament on era Rafa Serena, saludar-lo afectuosament i després d’atendre la invitació del propietari seure amb nosaltres i prendre’s el café amb llet que li servien.
Ribelles obria el paquet de sucre, el vessava dins de la tassa i amb parsimònia estudiada li donava voltes. Després, a glops lents, se’l prenia mentre anava saludant els contertulians. Jo li presentava els nouvinguts i ell els saludava sempre amb una frase de cortesia sobre la seua obra. Era aquest un ritual que amb poques diferències es va repetir durant anys.
Ribelles era un conversador infatigable que guanyava molt en les distàncies curtes. Estant de jurats els dos en el Premi de Poesia Les Nits Màgiques del Django’s, en companyia de la poeta Maria Fullana, vaig poder gaudir d’una vessant de Ribelles que només coneixia a través del seus versos: la seua passió per la màgia. (El poeta Pedro Gandía en un article l’arriba a qualificar de «poeta mago»). Maria, que també és una mica fetillera, va traure la conversa i Ribelles mostrà els seus coneixements sobre el tema. La simbologia dels colors i dels números, la mitologia nòrdica, l’hindú, la grecollatina, la judaica; els horòscops. Fou un diàleg intens, viu, el que van mantindre el dos poetes. Amb el bar quasi buit, amb un fons del millor jazz de Louis Armstrong, vaig poder sentir que naixia una mútua simpatia entre ells dos. Ribelles, quan volia, era un gran seductor i aquella nit ens va seduir. Quan van tancar el local, a altes hores de la matinada, Maria se'n va anar a la ciutat i ell i jo tornàrem junts i a peu cap a casa. Pel camí, una vegada més, em va assegurar que coneixia la història secreta de Puçol, i no vaig poder deixar de pensar que el poeta també era un savi hermeneuta.

RIBELLES: RETRAT DE CARNET D’UN POETA (III)

(J. M. Ribelles amb Pere Bessó a les tertúlies Les Nits Màgiques del Django's. Fotografia: Vicent Salvador)

A finals dels anys vuitanta vaig iniciar contacte amb Josep Maria Ribelles, a través del consell de la biblioteca municipal del qual els dos formàvem part –precedent del consell municipal de cultura en què a mi ja no m’inclogueren–, o en algun jurat dels premis de narrativa i d’assaig Vila de Puçol. Aleshores ell es trobava immers en la llarga etapa de silenci.
Durant aquesta època fou quan el poeta prengué la decisió d’escriure en la seua llengua materna, i més tard fins i tot va arribar a acariciar la idea de traduir bona part de la seua obra anterior, cosa que mai no va arribar a fer.
Un matí en què per raons de treball m’havia reunit amb l’aleshores regidor de Cultura, Josep Maria Iborra, li vaig plantejar la possibilitat que l’ajuntament finançara la publicació d’un nou poemari de Ribelles. Feia més de quinze anys que no lliurava un llibre a la impremta. El regidor em contestà que Ribelles s’hi negaria. En unes quantes ocasions havia dit en públic que era reticent a noves publicacions. Em vaig mostrar escèptic i li vaig demanar que ho deixara en les meues mans. Iborra acceptava si el poeta consentia. I tant que ho va fer. Des d’aleshores l’ajuntament ha fet un petit esforç pressupostari i ha anat col·laborant en l’edició de la seua obra poètica, de la qual s’han encarregat diverses editorials com ara Camacuc, Edicions de la Guerra, Instituto de Estudios Modernistas i Brosquil Edicions. El poeta abans de morir deixà la seua obra tancada i preparada per a ser editada.
El nou títol fou La mort als llavis, i amb ell s’estrenava com autor en valencià, obrint un període que inclou quatre volums, el ja referit, Senso, Kenosi i El rei de la vida. Citant paraules de Josep Vicent Frechina per a la revista Lletres Valencianes, La mort als llavis va suposar la confirmació «d’una veu poètica senar, brostada de la tradició simbolista francesa –però amb l’hel·lenisme i l’expressionisme alemany ben presents–, que perita extremadament paraules i conceptes a la recerca d’allò més essencial». Dels tres darrers llibres diu: «Tots tres es caracteritzen per la seua rigidesa formal –Ribelles hi tria el sonet de metre curt com a forma poètica exclusiva–, per l’extraordinària sonoritat dels seus versos..., i pel patronatge tàcit d’altres outsiders afins: Wilde, Trakl, Baudelaire, Mallarmé...».

RIBELLES: RETRAT DE CARNET D’UN POETA (II)

(Ribelles i Alfons Cervera a les tertúlies Les Nits Màgiques del Django's. Fotografia: Vicent Salvador)

Josep Maria Ribelles Llobat naix a Puçol (l’Horta Nord) el 22 d’abril del 1932, un any després d’haver-se proclamat la Segona República Espanyola. Quart fill d’una família de llauradors, més tard carnissers, benestants i liberals, Ribelles és criat per una nodrissa de Godella i conviu fins als cinc anys amb la família d’aquesta dona. Quan s’inicia la guerra civil espanyola (1936-39), els seus pares decideixen traslladar-se a la platja de Puçol per motius de seguretat, ja que el casc urbà ha patit el bombardeig de l’aviació franquista. Més endavant canviarien la seua residència a Xest (la Foia de Bunyol), i no serà fins a la fi de la contesa que retornaran a Puçol.
La dècada dels quaranta són anys durs i terribles per a la majoria de la població. Per una banda, a causa de l’estat en què havia quedat l’economia després de tres anys de guerra civil, per una altra per la repressió política i social duta a terme per les autoritats del nou règim.
Ribelles, influït pels seus germans, s’inicia en la lectura, en un principi a través dels personatges dels còmics de l’època.
Durant els anys setanta, coincidint amb el període universitari –entra a la Universitat de València amb més de trenta anys–, Ribelles ix del minso món cultural de Puçol i, amb el bagatge que ha aconseguit a través de les seues lectures constants, aterra a València i s’implica totalment amb una generació de joves en procés de formació: Carmen Soto, Juan Gargallo, Manolo Aguilar, Eduard J. Verger, Pere Bessó, Guillermo Carnero, Jaime Siles, Jenaro Talens, Pedro José de la Peña, Josep Piera, Marc Granell, Eduardo Hervás, Germán Gaudisa, José Luis Falcó, Alfons Cervera, els quals intenten crear una mínima vida cultural a la ciutat en les darreries del franquisme. És aquest un dels períodes més brillants en la vida de Josep Maria Ribelles. La seua participació en tertúlies és constant: les del café Valenciano, Christopher, San Patricio, Ascot i Almirante. Tertúlies interminables on, com afirma Marc Granell en un article editat per la revista L’Aljamia, es parlava i es discutia sobre tota mena de temes i on la saviesa filosòfica i literària i la generositat humana acompanyaren i ajudaren a formar-lo junt amb altres companys que s’iniciaven en l’aventura de la vida i la literatura. També va ser el temps de la posada en marxa de la revista literària Murice, que va tindre una gran importància en aquell temps; i de l’edició dels seus primers llibres de poesia: Tres miradas en un sueño (amb un pròleg-presentació de Jaime Siles), editat en Cuadernos de María Isabel a Màlaga l’any 1971, es tracta d’un recull de versos alexandrins, que ell mateix situaria dins del seu primer període creatiu: temes mitològics, un cert hermetisme, influència de l’expressionisme alemany; i Penumbra del cuerpo que ilumina, editat en la col·lecció Azul el 1972, dirigida per Eduard J. Verger. Aquest poemari correspon a una segona etapa de poemes simbòlics, on predominen la metàfora, les imatges renaixentistes i els versos d’art menor assonants.
Durant la dècada dels setanta veurà aparéixer poemes en antologies i revistes de l’Estat Espanyol, així com de l’àmbit lingüístic castellà, com ara Antología de poetas valencianos. Fablas (les Palmes de Gran Canària, desembre del 1972), amb pròleg de José Olivio Jiménez; Antología de poetas valencianos 1939-73, d’Alfonso López Gradolí; Un siglo de poesía en Valencia, Ricardo Bellveser (Prometeo, València, 1975). Poemes seus apareixen en La Nación (Buenos Aires), La ventana (Puerto Rico), Alaluz (USA), Yeldo (Valladolid), Poesía Hispánica (Madrid), Estafeta Literaria (Madrid) i Vértice (València).
És una etapa fructífera en tots els sentits. Ribelles, acompanyat de Jaime Siles, viatja a Madrid i coneix Vicente Aleixandre, amb el qual mantindrà correspondència, com també el crític Carlos Bousoño i el poeta Félix Grande.
En la dècada dels vuitanta continuarà apareixent en algunes antologies, com ara Última poesía en Valencia (València, 1984), La poesía valenciana en castellano (València, 1936-86), però iniciarà una etapa presidida pel desencant que el durà al silenci. Un grapat dels seus companys de viatge decideixen, a l’hora de crear, canviar de llengua: Pere Bessó, Marc Granell, Josep Piera, Eduard J. Verger, però Ribelles tardarà prop d’una dècada a fer-ho, durant aquest període desapareix de l’escena pública i s’allunya de tot el debat que es genera al voltant del canvi d’expressió lingüística en els nostres poetes.
Josep Maria es reclou en sa casa del carrer de sant Joan, imparteix junt amb el seu germà classes particulars i escriu esperant millors temps. De tant en tant rep alguna visita, participa en alguna revista com ara Zarza rosa, de Salvador F. Cava, agitador cultural i escriptor que més endavant li dedicarà un número monogràfic de La Factoría Valenciana.
Ribelles viu, fa versos, continua les seues lectures tot investigant el llenguatge i escriu un diari personal. Un diari extens en el qual pren nota de les seues experiències vitals i recull, en paraules del mateix poeta, els secrets de la realitat que l’envolta.