DE PLANTES, TALAIES I CIMS (I UN AROMA)

Verdcel és un projecte musical amb un so propi que ha anat construint durant quasi dues dècades amb elements de la cançó d’autor, el rock, el pop i el folk, però també és un projecte multidisciplinari que empra recursos de les arts plàstiques (la pintura, el còmic, la il·lustració), del camp audiovisual, de la literatura i del teatre. Hi ha qui els veu com una banda de rock una mica pretensiosa, altres afirmen que es tracta d’un cantautor, però en realitat és una factoria d’idees.

El segell de Verdcel és, doncs, la seua voluntat de superar sempre les fronteres existents entre les diverses disciplines artístiques.

El passat mes d’abril Edicions 96 publicava un nou treball de Verdcel, De plantes, talaies i cims (i una aroma). Un llibre acompanyat d’un cedé en el qual trobem un recull de proses poètiques (que de vegades xafen el camp de la narrativa i de vegades el de l’assaig, com no podia ser d’una altra manera) molt ben organitzat en diversos compartiments, i escrites per Alfons Olmo. Els textos estan acompanyats per un seguit d’il·lustracions realitzades per Daniel Olmo, que també s’han encarregat del disseny i la maquetació del treball.

Un llibre extens, dens, amb una gran càrrega lírica i on els autors reflexionen sobre diversos aspectes de la vida agafant com a marc referencial la terra, intentant traure-li el sentit a tot allò que ens emociona, que ens desperta sentiments i ens mou. La seua és una reflexió valenta, l’autor en la primera línia del llibre ens advertix que escriure no ha de ser només un simple divertiment, sinó una aposta ètica i estètica en la qual l’escriptor se la juga.

El disc, el nové des de la creació de Verdcel l’any 2000 a Alcoi, recull un total de catorze cançons, la música i la lletra de les quals és d’Alfons Olmo. En la producció musical han comptat amb la valuosa col·laboració de Valen Nieto (cantant del grup de pop-rock Raydibaum) i Carles Dénia (provinent de la música tradicional valenciana, el jazz i el flamenc), els quals també han format part de la banda que ha enregistrat tots els temes junt amb Toni Medialdea, Raül Lorenzo i Ramon Vagué.

A Alfons Olmo li agrada afegir a les seues composicions la màgia de la paraula dita que no cantada, i sovint col·labora en els diversos treballs de Verdcel l’actor Juli Cantó. El timbre de la seua veu forma part del so Verdcel.

També en aquesta ocasió han posat veus la cantant de Roses Rusó Sala i la cantautora de les terres de l’Ebre Montse Castellà.

Verdcel no fa música per a les llistes d’èxit, ni escriu les típiques cançons d’entre dos i tres minuts amb tornades enganxoses, ritmes ballables i lletres insubstancials. Les seues són cançons que superen els quatre, els cinc minuts, amb unes lletres que inviten a la reflexió, a veure el món i la societat que ens envolta des d’un angle diferent, traient-nos d’una manera cortesa de la nostra zona de confort per a obligar-nos a prendre partit per la vida, però també per la revolta. No, que ningú no s’equivoque, no són les seues cançons de combat, de protesta, almenys d’aquell combat de proclames i consignes directes. Són cançons elaborades amb passió, intel·ligència, talent i ofici. Cançons ben construïdes on s’ha tingut cura artesanal de cada detall: el joc de veus, les cordes, la percussió. Són com una petita deu d’on brolla un fil d’aigua que va convertint-se en un riu cabalós carregat de lirisme i sonoritats.

En resum, un nou treball de Verdcel, amb el seu segell únic i amb uns còmplices, uns companys de viatge musicals, que són tot un luxe.

LES HORES ERMES

La necessitat que tenim perquè ens passen coses, si potser intenses i excitants, convertix en un infern les hores d’espera, els entremesos entre escena i escena. Fa temps que hem perdut el plaer d’abstraure’ns d’encantar-nos amb el que passa al nostre entorn. Tenim a mà artefactes per a matar aquestes hores que considerem ermes, àrides, farragoses i fins i tot impertinents, i ens recloem com a caragols en la closca en la falsedat del món digital.

En aquestes hores ermes, si som capaços de desconnectar, d’alçar els ulls i observar sense cap prejuí el nostre voltant, ens adonarem que som plens de presències i d’absències tal com el poeta de Picassent Vicent Torres i Aguado ens detalla i ens redescobrix en el poemari Les hores ermes (Onada edicions, 2017), amb el qual va obtindre el XX Premi de Poesia Josep Maria Ribelles de la Vila de Puçol.

El llibre compta amb un magnífic, intens i lúcid pròleg a càrrec del professor Enric Iborra, un intel·lectual que cal seguir.

Les hores ermes funciona com un dietari que va de la tardor a la primavera (com un curs escolar, no debades Vicent Torres és professor de secundària). Un dietari que ha dividit en sis parts de diferent extensió, en les quals el poeta, amb una mirada atenta i amb una poètica filla del realisme intimista, va col·leccionant les emocions, els sentiments, les reflexions que li provoquen o li suggerixen les escenes i els paisatges naturals i urbans, grans i minúsculs, com naturaleses mortes que troba en el seu anar i vindre quotidià.

Hi ha l’absència, també, de vegades provocada per la pèrdua. Hem arribat a una edat (parle de l’autor, però també del ressenyista) en què ens hem vist obligats a acomiadar-nos de gent amb la qual compartíem el pa de l’estima (la biologia és així, què hi farem!). També pertanyem a unes generacions que han vist com canviava tot al seu entorn a una velocitat increïble. Les absències de Vicent estan marcades per l’enyorança i el dolor.

Vicent Torres se’ns apareix en aquest llibre com un poeta capaç de convertir en poema el detall més ínfim, de captar atmosferes que duren potser uns instants i insuflar-los vida a través de la paraula. Un poeta que sota una aparent senzillesa estètica oculta una gran capacitat creativa, una bona formació i un entusiasme evident de lector de poesia.

Realment, i això ens ho descobrix l’autor, no hi ha hores ermes si el que les viu observa el seu voltant amb la mirada clara i la ment oberta, només d’aquesta manera u és capaç d’escoltar el batec de la vida.

CANÇONS DE LA ROBA ESTESA

Abraham Rivas, un músic multiinstrumentista de Xàtiva que fins ara havia acompanyat els cantautors Òscar Briz o Ona Nua, que havia participat en projectes poètics musicals com La màquina del temps, o havia fet duet amb Xavier Morant en el disc Revolutum (Mésdemil, 2012), ha publicat el que és el seu segon disc en solitari, Cançons de la roba estesa (Mésdemil, 2017). Recordem que fa dos anys es va autoeditar el disc L’art de Glauc, un recull de nou cançons les lletres de les quals naixien de la seua realitat quotidiana per a parlar-nos dels daltabaixos emocionals que ens cal superar si no volem enfonsar-nos en el pessimisme. Aquest primer treball en solitari fou nominat com a millor disc de cançó d’autor en la desena edició dels Premis Ovidi a la Música en Valencià.

En Cançons de la roba estesa, Abraham Rivas ha comptat amb la complicitat de Josep Pérez (Ona Nua), el qual l’ha ajudat amb els arranjaments musicals, la coproducció del disc junt amb Tony García i a més s’ha encarregat de la bateria, les percussions, les guitarres elèctriques i les veus; el baix elèctric ha estat a càrrec de Jorge Molina (Seguridad Social).

A diferència de L’art de Glauc, que fou enregistrat en diverses cases i locals amb un equipament portàtil, el nou treball d’Abraham Rivas ha estat gravat a La Casella al paratge natural de la Murta d’Alzira.

Cançons de la roba estesa el conformen nou temes, amb un so elèctric hereu de la tradició dels cantautors pop-rock (als instruments ja mencionats cal sumar la guitarra acústica i els teclats que ha tocat el mateix Abraham Rivas) i amb una atmosfera íntima on Rivas reflexiona en veu alta, debat amb ell mateix sense impostures sobre la vida i la mort, la memòria, l’amor, la por que sempre ens acaba coartant la llibertat, la desídia que provoca la impotència i el pessimisme.

El vent recorre bona part de les cançons. Un vent que balanceja la roba estesa, la qual ve a ser sinònim de paternitat, però també d’innocència. Davant de la innocència podem optar per la impostura o per l’honestedat, Rivas tria la segona. El vent s’ha alçat per a somoure’ns i obligar-nos a prendre decisions. No podem restar quiets, immòbils, la vida és moviment (la música, la poesia ho és també) i ens exigix moviment. Restar quiets, conformar-nos, és caure en mans de la tristesa, de la malenconia.

En Cançons de la roba estesa Abraham Rivas ens oferix un treball acurat, allunyat de l’anomenada cançó protesta, amb un so intens, embriagador, que ens pren i ens eleva sobre un núvol sonor el qual ens acaba transportant cap als escenaris on el jo es relaciona amb el seu entorn i es debat entre les seues contradiccions.

EL TINENT ANGLÉS

Els conflictes bèl·lics, com qualsevol conflicte humà, potser fins i tot més perquè en els bèl·lics trobem amalgamats els altres, han interessat molt els nostres autors. La guerra civil espanyola (1936-1939) i la postguerra han arribat a generar un subgènere literari. Un altre conflicte armat que ha interessat força ha estat la guerra de successió espanyola. Escriptors com ara Alfred Bosch, Albert Sánchez Pinyol o Francesc Mompó han escrit sobre aquesta en els darrers anys, i aquest 2017 se’ls ha sumat el professor Eduard Mira amb la publicació en l’editorial Llibres de la Drassana de la novel·la El tinent anglés.

Eduard Mira és un escriptor de reconegut prestigi, amb una llarga trajectòria en el camp de l’assaig i la narrativa, autor entre altres en col·laboració amb Damià Mollà D’impura Natione, Premi Joan Fuster d’Assaig, 1996.

La guerra de successió a la corona de les Espanyes, com afirma un dels personatges del llibre, «és potser la guerra de més ample abast que ha (havia) viscut el món, una guerra mundial». Però fou també un conflicte bèl·lic en el qual a les terres ibèriques es produïx l’enfrontament secular entre portuguesos i castellans, entre els respectius territoris de la Corona d’Aragó i els de Castella, així com una guerra civil entre botiflers i maulets valencians, mallorquins i catalans, i a València una revolució.

Eduard Mira crea un protagonista excèntric, intel·ligent, observador, llibertí, perspicaç, agosarat, fill d’un vinater valencià arruïnat, criat per una esclava negra cubana que li ha transmés en part la tradició de la santeria i que l’advertix amb els seus dots endevinatoris què li depara el destí. Aquest personatge, Antoni Cruañes, és parent del general Joan Baptista Basset Ramos, el qual l’acaba apadrinant i obrint-li les portes a una formació militar, convertint-lo amb el pas dels anys en testimoni privilegiat dels moviments d’aquest general i dels importants esdeveniments que acabaran provocant la guerra.

Eduard Mira, de la mà d’Antoni Cruañes, fa recórrer als lectors bona part d’Europa, des de Dénia fins a Londres o Viena. Desxifra les claus dels interessos econòmics i estratègics que fan que uns i altres s’unisquen o s’enfronten en dos grans blocs. Així, assistirem a la coronació del Hamsburg Carles III com a rei d’Espanya, com aquest jura els Furs valencians, i assistirem a la presa de Gibraltar i a la batalla d’Almansa. Coneixerem personatges importants de l’època.

La novel·la s’emmarca dins del gènere històric però està salpebrada amb moments d’humor, de reflexió, d’amor, d’erotisme, també conté tocs d’exotisme i màgia africana.

És una novel·la d’iniciació, de descobriment, per part d’un jove de la vida, de la sexualitat, de les confabulacions humanes. Una novel·la també d’aventures i d’espies. Antoni Cruañes és un espia format per l’exèrcit anglés.

Eduard Mira, sense perdre en cap moment de vista el conflicte en el seu abast mundial, reivindica el paper dels valencians de l’un i l’altre costat en la guerra. Ens parla de la revolució hereva d’alguna manera de la Segona Germania, una revolució que llauradors i menestrals abanderats pel general Basset intenten fer contra el poder de l’aristocràcia.

El tinent anglés és una narració extensa i intensa,  d’una gran amenitat, escrita amb passió per la vida viscuda perillosament i pel país, un país revoltat contra la mateixa dinàmica de la història que el porta irremeiablement a ser sotmés per un poder absolut i centralista.

HERÈNCIA

Una vella consigna del secessionisme valencià exigia: «El blau en la senyera i el Sénia com a frontera». De nou un grup humà profundament ideologitzat pretenia imposar el curs d’un riu com a límit polític d’un territori. Un territori on a més, afirmaven sense cap raó científica que ho sostinguera  que a cada riba del riu es parlaven dues llengües diferents. Però la realitat és tossuda i a les comarques que conformen el bisbat de Tortosa, s’han vingut creant iniciatives diverses que tendixen a unir uns territoris que se saben i se senten perifèria de la perifèria, amb tots els desavantatges que això comporta. Projectes com ara Onada edicions, amb un catàleg farcit de títols que recullen i reivindiquen la gastronomia, la història, el paisatge, l’arquitectura i fins i tot els personatges més singulars d’aquestes contrades, han ajudat a conformar una realitat social diversa però amb una marcada personalitat i uns interessos comuns.

Un altre d’aquests projectes és Solk, un quintet format per músics amb una llarga trajectòria dins de la música tradicional. Encara que com en tot sempre hi ha una excepció, en aquest cas el cantant Sebastià Redó, un home que ha passat per diversos grups de hardcore, rock i música electrònica i que a més de la seua veu aporta a la banda el so dels sintetitzadors.

Solk ha editat el llibre disc Herència (Mésdemil, 2017). El volum recull fotografies en blanc i negre de Manel Bellver i retrats de Carlos Lino Vital, també hi trobem les lletres de les cançons que conformen el disc, així com textos d’escriptors i músics com ara Alícia Coscollano, Mònica Espelt, Susanna Albella, Josep Bordes (Pepet i Marieta), Àngel Gil, Carles Santos, Sebastià Redó i Feliu Ventura.

Pel que fa al disc, aquest recull onze cançons en les quals Solk ha eixit a beure de la deu de la música tradicional de les comarques dels Ports, el Montsià, el Maestrat i el Baix Ebre. Després han adaptat cançons (El ball pla de Tírig) o han desconstruït ritmes i melodies i les han fusionades (Herència o Inèrcia a la que li han afegit també ritmes africans) o n’han escrit de noves (Per la vora del riu, un tema realment deliciós), i ho han fet amb l’objectiu de crear un so personal, eclèctic i alhora arrelat en la tradició heretada. Així, trobem en Herència jotes, seguidilles, petaneres, cants de batre i fins i tot rumba (L’auca de l’home que se’n va anar, una cançó amb un ritme festiu carregada d’ironia).

Als membres de Solk els agrada experimentar sense perdre de vista el paisatge geogràfic i humà d’on s’han nodrit les seues cançons, reivindicant la seua força, la seua bellesa, el seu caràcter i denunciant els atacs que rep i l’oblit ancestral que patix.

Les seues lletres, amb una intensa càrrega lírica, recullen un llegat que saben que els pertany, un patrimoni que estan disposats a desempolsegar, posar-lo en valor i projectar-lo al futur.

TERRA D'AIGUA

Si fer una primera edició d’un llibre de poesia en valencià és econòmicament arriscat, reeditar-lo vint-i-quatre anys després és tota una proesa empresarial. Però si aquest llibre, Terra d’aigua (El Petit Editor, 2017), en el seu moment va ser reconegut amb el Premi Ausiàs March, el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians i el Premi Crítica Serra d’Or, la nova edició hauria de considerar-se tot un esdeveniment literari.

Si a més alguns dels poemes que conté al llarg dels anys cantautors com ara Josep Alemany i Miquel Gil els han convertit en esplèndides cançons, doncs la fita hauria d’assolir nivells de festa cultural.

L’editor, David Vidal, ha volgut anar més enllà i ha fet acompanyar els poemes de Ramon Guillem (Catarroja, 1959) amb la reproducció d’un grapat de pintures sobre paper de l’artista plàstic Juan Olivares (Catarroja, 1973), un pintor de reconegut prestigi internacional hereu en part de l’expressionisme abstracte.

La nova edició de Terra d’aigua la prologa el poeta i professor de literatura de la ciutat de Lleida Jaume Pont, el qual reflexiona extensament i intensament sobre la poètica de Ramon Guillem amb una crítica tremendament lúcida sobre el que fou el quart llibre que va editar el poeta catarrogí després del primerenc D’on gran desig s’engendra i dels magnífics L’hivern remot i Les ombres seduïdes. Jaume Pont diu, entre altres coses: «La veu poètica de Terra d’aigua viu esmicolada, torturada pel fet de saber-se part d’una tragèdia en què el somni resta condemnat a l’exili constant».

És cert, el que diu Pont, la tragèdia de la que parla Guillem la causen l’anhel, el desig de bellesa i el dolor i el desassossec que a l’autor li produïxen les mancances i els límits del llenguatge.

El títol del llibre, que alguns podrien considerar un oxímoron, a mi em fa pensar en el paisatge més pròxim a l’autor, l’Albufera i les marjals que l’envolten. Una espai on l’aigua i la terra es barregen per a conformar una geografia ubèrrima d’on Guillem ha anat xuplant un gran nombre de les imatges que apareixen en els seus llibres.

Terra d’aigua està conformat per un únic bloc de vint-i-huit poemes de vers lliure d’entre set i trenta versos, amb una interessant i treballada imagineria poètica. Hi ha una gran preocupació pel llenguatge en tot el volum, també una certa malenconia que embolcalla cadascun dels poemes, així com un gran desig per alliberar-se.

Terra d’aigua és un d’aquests llibres que tots aquells que estimen la poesia haurien de tindre en els prestatges de les seues biblioteques. Llegir-lo és un goig per als sentits.

"HUMANITÉ"

L’any 2014 Candela Roots, una banda valenciana de reggae, publicava Hungry (Mésdemil), un extended play (EP) amb cinc cançons amb un ritme suggerent i una veu dolça i melodiosa. En el disc, però, també trobàvem un missatge positiu com ara el del tema Pinta’t un somriure, amb el qual Candela Roots va aconseguir el premi a la millor composició musical en valencià del certamen Sona la Dipu 2014.

Tres anys més tard i després d’alguns canvis en la formació, la banda publica el seu primer llarga durada (LP), Humanité (Mésdemil, 2017), un disc amb una producció més cuidada que l’anterior i enregistrat entre Millenia estudio de València i Music estudio de Montcada, amb Dani Rayos a la producció (Mártires del compás, Seguridad Social, Sargento García).

Els referents sonors de Candela Roots cal buscar-los en la música reggae de les dècades dels setanta i huitanta, encara que no per això no deixen de mantindre viva la voluntat de crear un so personal que els identifiquea partir d’aquestes influències.

A diferència d’altres grups valencians que s’acosten als diversos gèneres musicals que es van desenvolupar en un principi a l’illa de Jamaica (ska, dub, rockstedy), per a xuplar allò que més els interessa i després barrejar-ho amb gèneres musicals originaris d’altres contrades, Candela Roots es manté fidel a les arrels del gènere, un fet que els singularitza dins del panorama musical en valencià.

Humanité està conformat per nou cançons amb melodies atractives, fresques, farcides de detalls sonors suggerents i evocatius, així com de ritmes sensuals que inviten al ball.

Les lletres, escrites per la cantant Estel Navarro, tenen un missatge reivindicatiu, reivindiquen una vida plena, la llibertat individual, la pau, el respecte per la natura, la diversitat, els valors positius i universals de l’ésser humà, així com una societat més justa i equilibrada, més solidària, menys agressiva amb l’individu, el seu combat és contra la por, la desesperança, el dolor, la frustració i el silenci que ens imposen les derrotes quotidianes.

Durant aquests anys que separen un disc de l’altre, Candela Roots no ha deixat de treballar, guanyant dia a dia en solidesa. Ha sabut integrar els nous membres de la banda, Bernardo Molina a la bateria, Clara Calvo als teclats, Vero Forment a les veus i el veterà Alberto Tarin (Seguridad Social, New York Ska-jazz Ensemble), que ha aportat al so de la banda rastres del seu personal estil a la guitarra i a les veus.

Humanité és un treball perfecte per a carregar de vitalitat les nostres depauperades bateries.