L'ENCANTADOR DE SERPS

 

L’escriptor d’Alzira (Ribera Alta) Josep Ballester reedita, dins d’Afers, revisat i amb un pròleg de Joan Francesc Mira i un epíleg d’Antoni Martí Monterde, L’encantador de serps. Un llibre que va publicar l’any 2009 l’editorial Moll de Mallorca.

L’encantador de serps es pot llegir com un dietari, perquè té molts dels elements d’un dietari, però en realitat és un recull de reflexions, de temptejos i fins i tot de divagacions amb un aire marcadament assagístic, encara que en alguns moments es puga acostar a la narrativa curta.

Aquest llibre ens oferix una literatura fragmentària, textos de diversa extensió que tenen en comú la veu narrativa d’aquell que els exposa i la seua mirada. En el llibre trobem una quantitat important d’aforismes: «Passeja per la literatura com un turista», i extractes de converses captades al vol que són una mostra palpable de la realitat sociolingüística del país, així com reflexions incisives sobre qüestions diverses com ara els premis literaris. Però el gruix del llibre és una mirada personal i aguda sobre diversos autors internacionals, com ara Philip Larkin, Henry James, Vladimir Nabokov, Walter Benjamin, Cesare Pavese, Dario Fo, Truman Capote... o autors de la nostra tradició literària com Joan Fuster, Maria Beneyto, Josep Maria de Sagarra, Joan Perucho, Nèstor Lujan...

No, no és Josep Ballester un turista ocasional que es passeja pels diversos i tortuosos paisatges de la literatura. És un lector sagaç, àvid, un crític incisiu amb una opinió clara i fonamentada sobre allò que escriu. «L’escriptor X ha assajat totes les formes de no interessar-me». Ballester té un lèxic ric, una prosa àgil i una voluntat clara de fer-se llegir, això sí, sense haver de fer concessions banals.

Josep Ballester, un dels poetes valencians més interessants de la seua generació, domina l’exposició concisa dels textos breus, dotant-los d’una fina ironia que els convertix en petites agulles que punxen i desperten el lector de la seua letargia «–Vosté diu el que pensa. // –El que m’agradaria, en realitat, és pensar el que dic». D’altra banda, el narrador i assagista que també és ens obri a unes reflexions sobre l’obra i la vida d’alguns autors de gran interés i d’una gran bellesa expositiva.

L’encantador de serps és un llibre sobre literatura, que no és gens ni mica avorrit, sinó tot el contrari, i a pesar de la seguretat amb què estan exposades les seues opinions, és un llibre obert a la conversa plàcida amb el lector.

DEIXA'M QUE ET CONTE

 

Deixa’m que et conte és el producte d’una iniciativa de tres associacions culturals que han unit els seus esforços: l’Associació Cultural de Comunicació Ràdio Puçol, la Plataforma 14 d’Abril i l’Associació Cultural l’Andana. Amics del Patrimoni i la Cultura Popular, que decidiren el primer trimestre del 2023 convocar conjuntament el I Premi de Narrativa Curta Arnau Llibertat. El llibre resultant, que ha publicat l’editorial Neopàtria, recull una selecció de deu relats d’entre els cinquanta que es van presentar al premi. Inclou l’obra guanyadora i l’accèssit Joaquín Navarro.

La narrativa curta és un gènere amb una certa tradició en la nostra literatura i que ha arribat a les més altes cotes els darrers cent vint anys. Un gènere que continua amb una gran vitalitat.

La selecció de les deu obres a càrrec del jurat, format pels escriptors Manel Hurtado, Vicent Penya i Mercè Claramunt, ha tingut com a resultat una mostra intergeneracional, encara que no necessàriament representativa de la narrativa curta que s’està escrivint hui en la nostra llengua, hi trobem tres dones i set homes d’entre 15 i 80 anys, nascuts a Catalunya i el País Valencià.

El llibre l’obri el relat que va obtindre el guardó, La guitarra de Gardel, d’Imma López Pavia, una història recollida de la memòria familiar, on les dones prenen el protagonisme. Ens parla de l’emigració a l’Argentina, de la tornada a casa, de les dones valentes capaces de sobreposar-se a les adversitats de la vida.

Després trobem L’ombra de Largo Caballero, de David Barrachina, que va obtindre l’accèssit Joaquín Navarro, un relat situat temporalment al final de la dictadura de Franco que ens parla de la recuperació de la memòria, de la necessitat de nous pactes socials que superen les fractures i la desconfiança històrica.

El tercer relat que hi trobem és La ciutat, de Pau Berenguer Soriano, on es recrea una València actual convertida en l’escenari d’una guerra i on les protagonistes que intenten sobreviure a la catàstrofe quotidiana es veuen atrapades per una amarga teranyina de destrucció i violència.

Fills de la Mediterrània, de la joveníssima Lucia Guasp, és una de les grans sorpreses d’aquest recull. Un relat coral ben construït, centrat en una qüestió de rabiosa actualitat, l’emigració, les pasteres que travessen la Mediterrània plenes de gent que busca una nova terra on viure dignament i amb llibertat, on aconseguir fer realitat els seus somnis. També ens parla dels vaixells de rescat i de la gent que conforma les seues tripulacions. La narració del drama de milers de persones, algunes de les quals acaben morint en l’intent, escrita amb un punt d’esperança.

Ous de serp, de Joan Company, pren el pols a la societat urbana actual a través d’un seguit de personatges que han arribat al límit i esclaten. Un malestar que conduïx a la bogeria individual o al populisme intransigent que acabarà devorant-los.

L’hora del mar, d’Albert Palacios Alonso, ens conta l’assetjament que patix una parella de recents casats durant el seu viatge de noces en un creuer, que finalitzarà amb un assassinat. Algú ocultava un passat tèrbol que ha acabat atrapant-lo. El crim restarà impune ja que, emparat per la riquesa i el poder, el criminal no rebrà el seu càstig.

Sobre la mar i les seues dreceres, de Maria Pallàs, és un relat íntim, escrit amb una gran càrrega lírica, la història d’uns aventurers que han compartit desenes de camins conquerint muntanyes, travessant mars i deserts, arribant al límit de les seues forces. Sota el cel estrellat troben la passió i la tendresa d’un amor homosexual.

L’esperit del sabó, de Pau Marqués, és un dels relats més redons dels que conformen aquesta mostra. L’autor poua de la tradició popular els elements per a construir un relat personal amb qüestions actuals, com ara la tensió a les aules, un relat que té l’artesania del sabó com a eix central.

La fugida, del veterà Albert Hernàndez i Xulvi, és un relat inquietant amb un final sorprenent. Un home es veu atrapat una nit en una situació estranya i criminal de la qual a penes recorda res i que el té realment obsessionat.

Tanca el recull A cobert, de Jordi Espinach. En realitat, es tracta d’una faula, encara que el lector no se n’adonarà quasi fins al final. Ens situa en el que sembla un territori en guerra, però en realitat ens està parlant d’una manera imaginativa de com algunes bestioles veuen la manera salvatge que tenen els humans de divertir-se a càrrec de la por i la integritat dels animals.

La veritat és que el llibre té una lectura entretinguda, amena i mostra una gran sensibilitat social.

FLETXES QUE JA NO PERTANYEN A L'ARC

 

Carles Fabregat Sans és un barceloní que va deixar el tràfec de la ciutat comtal per les blanques platges d’Eivissa, una illa on residix des del 1985. És poeta, narrador, assagista, pintor, dissenyador, escultor i gestor cultural. En resum, un individu creatiu i polièdric que creu en la cultura com a eina de transformació personal i col·lectiva.

Aquest últim trimestre del 2023 la prestigiosa editorial valenciana Afers li ha publicat, dins de la col·lecció Literatures, el llibre Fletxes que ja no pertanyen a l’arc. Una col·lecció d’aforismes, adagis, sentències, pensaments amb una condensada càrrega d’idees que partixen de la seua experiència vital. Només un individu que ha viscut, que ha observat amb deteniment la realitat que l’envolta, que ha pensat i repensat a través del temps allò que mou l’ésser humà, que s’ha fet multitud de preguntes a les quals tot seguit ha intentat respondre, és capaç, un dia, d’agafar el llapis i posar-se a reflexionar sobre tot plegat des del propi jo i amb una llibertat que només les regles del llenguatge poden ralentitzar.

L’aforisme demana brevetat, una posició per part de l’autor ètica i estètica, demana una certa complexitat i una voluntat colpidora que obligue el lector a pensar i a prendre una posició. L’aforisme és un gènere literari que apareix en alguns autors dins d’un text, una composició major, alguns assajos de Joan Fuster ens poden servir com a exemple. L’aforisme és també un gènere transversal que pot emprar formes de la poesia, de la filosofia, del microconte, i això ens el fa encara més atractiu.

Carles Fabregat, aquest artista i literat tot terreny que considera que «l’art consisteix a fer un possible del no-res», tensa l’arc del seu pensament i llança les idees al vent. Unes idees que en compartir-les deixen de ser exclusivament seues. No trobe en ell una voluntat de possessió de les paraules, sinó de comunicar els seus pensaments.

El llibre ve acompanyat per un pròleg de Bernat Joan i Marí i una introducció de l’autor. L’ha dividit en dos apartats, el primer i més extens que porta el mateix títol del llibre, i on reflexiona  sobre el fet d’escriure: «Escriure és intentar entendre»; la vida: «La vida, aquest llarg tomb per arribar al principi»: les creences, l’art, el jo, els paradisos perduts, la condició humana: «L’home és un animal espatllat»; el món, l’amor, la soledat i, per últim, la mort: «Mai arribem, mai vàrem partir”. La segona part, Adagis i proverbis per a temps de crisi, és una col·lecció de pensaments al voltant de la crisi provocada per la pandèmia del covid, on trobem pensaments precisos i contundents escrits amb ironia i humor: «Dos mil segles corrent i al final ens ha atrapat el virus»; «Tota crisi comporta una ferida narcisista: descobrir que la vida no estava assegurada a tot risc».

En Fletxes que ja no pertanyen a l’arc hi ha lirisme, condensació verbal, sarcasme, humor, intel·ligència, una mirada obliqua, un tant múrria i alhora compromesa amb el món. Un llibre per a tindre sempre a mà, per a llegir-lo, rellegir-lo i fins i tot per a debatre i dialogar amb ell.

ARGILA I CALÇ

 

 

L’any 2022 Elvira Cambrils va obtindre el Premi Enric Valor de Novel·la, que convoca la Diputació d’Alacant, per Argila i calç, una novel·la que ha editat aquest darrer trimestre de l’any en la col·lecció L’Eclèctica Bromera Edicions.

Argila i calç és segurament l’envit literari més arriscat que mai ha fet al llarg de la seua trajectòria l’escriptora de Pego. I a pesar del risc assumit, és el que més bons resultats li ha donat.

Un relat de relats, com la vida mateixa. Quantes vides conté la nostra vida? És un llibre de viatges, viatges a la recerca desesperada d’un petit espai on construir lliurement i dignament la nostra felicitat.

Elvira Cambrils ha creat un personatge, Blanca Miralles, una vella escriptora en el darrer tram de la seua vida, que des que va perdre el seu marit no ha tornat a escriure. A ella li cedix la veu narrativa. L’aparició en la vida de Blanca d’una jove de Djibouti, Amina, l’empenyerà a agafar de nou la seua ploma per tal de contar-nos el seu llarg viatge com a emigrant sense papers, travessant les fronteres de diversos països africans i la Mediterrània, fins arribar a les valls de Pego.

Una tragèdia de milers d’éssers humans que fugen de la fam, de la misèria de la guerra, d’una societat on les dones i els pobres no tenen drets, una fugida a la recerca d’una vida més digna on sovint troben la mort calcinats en un desert o ofegats al bell mig de la mar.

Blanca Miralles, al mateix temps que ens va contant les peripècies per les quals passa la jove Amina, a qui sovint salva la solidaritat de les dones que va trobant-se pel camí, comença a contar-nos la seua pròpia vida, la d’una dona criada en una dictadura de tints feixistes i militaristes amb un discurs masclista i patriarcal. Ella, a pesar de tot, ha pogut estudiar a la universitat i fins i tot exercir durant uns anys la seua professió. Més endavant entrarà en contacte amb el nucli valencianista resistent, encapçalat per Manuel Sanchis Guarner, Joan Fuster, els germans Casp, aprendrà la seua llengua i començarà a escriure.

En la manera de narrar aquest relat, Elvira Cambrils aconseguix dotar la seua prosa del tast de la literatura clàssica àrab. Ens parla de les grans i petites tragèdies que viuen milers de dones. Hi ha petites tragèdies? I ho fa amb un llenguatge d’un lirisme bell però senzill, carregat de tendresa, determinació i una certa sensualitat.

Elvira Cambrils es reivindica com una novel·lista universal i alhora filla d’una tradició autòctona. Una tradició que personalitza en autors com ara Maria Ibarz, Beatriu Civera, Carmelina Sánchez-Cutillas, Maria Beneyto, però que ve de més lluny en el temps, d’Isabel de Villena o de Manuela Agnés Rausell. Les quals reivindica, perquè en el seu moment fins i tot les feren passar com a subalternes dels homes escriptors.

Elvira denuncia també les vegades que les dones s’han vist relegades per la societat a ocupar un espai de simples acompanyants.

Aquesta, encara que ho parega, no és una història de dues dones, sinó de moltes dones, Elvira-Blanca ens relata també el drama d’altres dones com ara Esther Julià, que es va rebel·lar i que a la fi va perdre.

Tampoc és el relat d’un sol viatge, de fer mentre ens narra el sinuós itinerari d’Amina pel sud, ens descriu els seus viatges per la costa nord de la mateixa mar. Uns viatges en què Blanca i la seua parella busquen la llibertat que en el seu país no troben.

És Argila i calç una novel·la ambiciosa, ben escrita i estructurada, amb una tensió narrativa que fa que no perda interés en cap moment. Una novel·la que ens parla de la capacitat de l’ésser humà per a mantindre sempre viva, a pesar dels mals vents, la flama de l’esperança.

PER TOT ARREU

 

El veterà cantautor valencià Garri ho ha tornat a fer. Ha seleccionat una mostra de poesia d’un únic autor i ha posat música a cadascun dels seus poemes. Si per al seu anterior disc, Saliva canalla, havia elegit els versos d’Ismael Carretero, en aquesta ocasió el poeta seleccionat ha estat Vicent Penya. Dos autors de diferents generacions i amb una manera d’entendre la vida i la poesia prou divergent, però que tenen en comú el lloc de naixement: Rafelbunyol, a la comarca de l’Horta Nord.

El disc d’ara té com a títol Per tot arreu, un treball que recull deu cançons, deu poemes dels llibres De l’efímer i l’etern, De la casa estant, Cims i abismes i Desig de terra. S’obri amb la primera part del poema Ja sé que delere i el tanca la segona part d’aquest mateix poema.

La música és autoria del mateix Garri, encara que dels arranjaments, la producció, la gravació, la mescla i la masterització s’ha encarregat Josep Vicent Tallada, que també s’ha fet càrrec de les guitarres, elèctrica, acústica i espanyola, del baix elèctric, de l’ukelele, del teclat, la flauta, el caixó i la percussió. Garri ha comptat també amb la col·laboració de Samuel Iborra, que s’ha encarregat de l’assessorament artístic i de l’harmònica i l’acordió. Tallada i Iborra són dos músics que han treballat en altres discos de Garri i tenen una sintonia remarcable amb ell.

La portada i el disseny han estat obra de Garri.

Manuel Garrido, Garri, fou un dels membres del grup Tapineria, formació amb la qual el desaparegut Pep Laguarda, en la dècada dels setanta del segle passat, va enregistrar el mític Brossa d’ahir. Durant alguns anys també va formar tàndem amb Laguarda com a dissenyador.

Garri és un músic amb una llarga trajectòria i amb un grapat d’influències musicals que ha sabut digerir amb intel·ligència.

És un músic heterogeni, capaç de dotar les seues cançons d’un estil propi marcat per la seua veu càlida. Trobem en ell influències del folk nord-americà, del blues, del rock, de la bossa nova, de la cançó d’autor...

Deu cançons marcades per una poesia en la qual la mètrica i la rima són d’una qualitat artesanal. Els accents interns de cada vers estan ben marcats, una qüestió que des del meu punt de vista ha facilitat el treball del compositor musical.

En aquest nou treball Garri es mostra divers i fins i tot en alguns moments juganer, com ara en Dormint, dormint, és quan veig més clar, on s’arrisca amb la cançó de bressol i li dona un aire de melodia de caixeta de música.

Un disc vibrant, intens, de ritmes diversos on la tendresa i la ironia característiques de la poesia de Vicent Penya es barregen amb l’ofici i la calidesa de Garri.

Per tot arreu és un disc contra la banalitat i la superficialitat dels ritmes fàcils i prefabricats, les lletres estúpides i estupiditzants. Un disc, i disculpen el joc de paraules, que hauria d’escoltar-se per tot arreu.

TOTS ELS COLORS DEL GUIX

 

L’alcoià Francesc Pou, després d’una intensa trajectòria com a dramaturg, contista i sobretot poeta, publica la seua primera novel·la, Tots els colors del guix, dins de la col·lecció Manuzio de l’editorial Neopàtria.

El guix, el clarió, fou durant dècades una de les principals eines quotidianes dels docents d’arreu del món. Les pissarres, sovint rectangles en la paret pintats de negre, s’omplien de lletres, números i dibuixos amb els quals s’il·lustrava la lliçó que el mestre o mestra impartia. En els anys en què s’ho podien permetre, al color blanc se n’afegien d’altres.

Tots els colors del guix ens relata la vida d’una mestra d’escola filla de la derrota republicana, qui pateix per una banda la desaparició del pare, oficial de l’exèrcit de la República, i per una altra la depuració per part del nou règim de la seua mare com a mestra, la qual cosa condemna mare i filla a la pobresa.

Al llarg de la infantesa i adolescència, la protagonista té un somni: arribar a estudiar magisteri, que farà possible amb molt d’esforç i amb l’ajuda de la mare. Més tard, en la llarga agonia del règim i del dictador, s’incorporarà a la docència i començarà a donar els seus primers passos com a mestra durant l’anomenada transició democràtica, un període que en sectors com ara l’educació va ser realment convuls.

La novel·la, encara que centrada en la història de la protagonista, és un homenatge a tots aquells docents que cregueren que calia deixar de banda la vella escola franquista, doctrinària i profundament reaccionària, per aplicar les idees del moviment de renovació pedagògica.

La lluita contra l’immobilisme fou realment dura, d’alguna manera encara no ha acabat. Els entrebancs foren nombrosos, només la il·lusió, l’amor a l’educació i un gran sacrifici individual i col·lectiu van fer que s’acabara aconseguint.

Francesc Pou tria una dona, per una banda, perquè les dones són majoritàries en l’exercici de la docència a les escoles de primària, i en segon lloc perquè la seua fortalesa, convicció, dedicació i valentia feren possible que es produïren canvis substancials. Els immobilistes i els reaccionaris les pensaren febles, fàcils d’espantar, però resultaren fortes, constants, solidàries i imaginatives.

Aquesta és una novel·la que parla de tot això, però també d’amistat, de solidaritat, de vocació i de la sòlida empremta que deixen alguns mestres en els qui hem estat els seus alumnes.

Tots els colors del guix integra les diverses sensibilitats en la lluita per la renovació pedagògica de persones molt conscients que plantaven a l’escola i en la societat una llavor de futur.

Una novel·la intensa escrita amb passió.

 

 

TEMPS, ARRELS I PAISATGES

 

La cantautora d’Almenara (la Plana Baixa) Eva Gómez, en el seu darrer treball discogràfic, Temps, arrels i paisatges..., ens oferix una antologia de poesia de diversos poetes del País Valencià de diferents generacions, des de Vicent Andrés Estellés, Jaume Bru i Vidal o Marc Granell a Teresa Pascual, Maria Josep Escrivà o Marisol Gonzàlez, sense oblidar Manel Garcia i Grau, Begonya Pozo, Vicent Jaume Almela, Reis Lliberós, Begonya Mezquita o aquest que signa el present article.

Són poemes triats per la seua qualitat literària, per la seua musicalitat i per la seua temàtica. Una temàtica que gira al voltant de tres eixos que l’autora ens anuncia en el títol: el temps, les arrels i el paisatge.

Després els ha convertit en cançons, dotant-los en algun cas d’una tornada, encarregant-se de la composició musical i els arranjaments. La producció l’ha feta en companyia de Laura Miñarro, amb qui les ha enregistrades a Egostudio.

Eva Gómez és una de les cantautores valencianes amb més personalitat, cosa que ja és molt dir, una dona forta, honesta, creativa i independent. El so de les seues cançons, eminentment acústic, és mediterrani i està construït amb instruments de corda com ara la guitarra, el guitarró, la bandúrria, el violí, el baix elèctric i alguns instruments de percussió com ara el pander quadrat, el caixó o el cànter, sense oblidar la viola de roda, el cavaquinho o el darbuka. Amb tots els quals genera melodies brillants i ritmes suggerents, càlids, que no tòrrids i banals.

Eva Gómez i Laura Miñarro són unes instrumentistes experimentades, artesanes del so. Eva té una gran sensibilitat com a compositora i com a intèrpret, però també i en aquest treball com en anteriors ens ho demostrà; és una lectora sensible, oberta, a la qual li agrada fer seua la poesia per tal de convertir-se ella mateixa en un vehicle de transmissió literària, alhora que en creadora musical.

Eva Gómez és una música de llarga trajectòria, una dona independent que coneix el seu ofici de trobadora moderna, d’orfebre de cançons. Posseïx una veu càlida i versàtil. Domina amb la seua presència l’escenari des d’on projecta una imatge de dona de conviccions fermes que porta amb ella un clar missatge d’estima a la llibertat, de defensa de la igualtat entre sexes, d’amor al territori i la seua gent.

Aquest és un disc fet amb una sensibilitat exquisida, amb un so genuí producte del coneixement i del domini de cadascun dels instruments, i no d’eixa tecnologia que oculta i emmascara les mancances interpretatives.

Hi ha una veritat en les composicions i la seua interpretació, una força evocativa, suggeridora. Un so amb un segell personal i una veu i un missatge que no defrauden en cap moment l’oient.

Temps, arrels, paisatges... és un disc que són cançons i que és també una petita mostra de poesia valenciana.