ABISME

 

L’editorial valenciana Vincle acaba de publicar la novel·la Abisme, de l’escriptor d’Algemesí resident a Barcelona Francesc Viadel.

Viadel és un narrador d’un realisme cru, intens, corrosiu. En Abisme ens descriu una part de la ciutat allunyada dels racons de postal per on pul·lulen desorientats ramats immensos de turistes. És la Barcelona dels barris obrers i marginals, dels tuguris on conviuen borratxos, rates, malfaeners i paneroles, la ciutat dels bordells, dels sensesostres. Una ciutat allunyada del paradís benpensant i burgés. Barcelona és l’escenari i també la coprotagonista.

L’altre protagonista és un individu de mitjana edat, fill de l’emigració valenciana. Es parla molt de l’emigració de murcians i andalusos a Catalunya durant els segles xix i xx i sovint s’oblida que durant dècades les majors onades d’emigrants provenien del País Valencià. El protagonista és un individu que amb un gran esforç ha aconseguit llicenciar-se a la universitat, tindre un lloc de treball que li garantix un bon nivell de vida, una dona guapa i intel·ligent i uns fills meravellosos, el somni lúbric dels fills de la classe baixa del segle xx.

Francesc Viadel ens el presenta en el moment just en què la seua sort és a punt de canviar. El seu cap, un individu sense a penes formació, malfaener, és a punt d’acomiadar-lo sense cap motiu. El comiat el seguix la ruptura matrimonial, la seua dona l’abandona amb els fills i els estalvis. Acaba d’esclatar la bombolla immobiliària i la crisi econòmica porta a les llistes de l’atur milers de treballadors i treballadores. El nostre protagonista és periodista, una professió que s’ha vist sacsejada per l’aparició de les noves tecnologies. Tot plegat li farà baixar escaló a escaló, planta a planta cap als diversos soterranis socials, a cada pas més llòbrecs, angoixants i tristos.

La informació sobre la situació social provocada per la crisi econòmica és desesperançadora, una informació encarnada en un personatge sense nom sota el qual s’endevina Santiago Niño Becerra, qui no va tindre en aquella dècada malsons amb ell i les seues prediccions?

Francesc Viadel és una de les plomes més afilades de l’actual narrativa valenciana, de fet la seua ploma té forma de bisturí i amb ella bisecciona i extrau les vísceres pudentes de la realitat social. Una realitat cruel que margina i expulsa de la societat, portant-los als límits de la demència i fins i tot superant-los, els individus que s’han trobat desplaçats i no troben un nou encaix productiu en ella.

Abisme és el retrat d’un perdedor, Viadel és un gran fabricant d’aquesta mena de personatges. Estem davant d’algú que té els seus somnis, però també les seues grans frustracions, un antiheroi que quan més castigat es troba encara és capaç d’un acte de dignitat que per desgràcia acabarà pagant car.

DIETARI. ELS ANYS VISCUTS A LA INTEMPÈRIE

Amb pròleg de Vicent Penya, l’escriptor de Bonrepòs i Mirambell Manel Hurtado Juan publica en Onada Edicions el seu segon llibre de poesia, Dietari. Els anys viscuts a la intempèrie. Una col·lecció de poemes amb què va obtindre el 28 Premi de Poesia Josep Maria Ribelles-Vila de Puçol.

Per a Manel Hurtado, aquest és el seu primer llibre de poesia, ja que l’anterior el considera fallit. Des del meu humil punt de vista, aquell comptava amb alguns poemes ressenyables que marcaven el camí que posteriorment ha seguit.

Manel Hurtado Juan és un escriptor en contínua evolució, com a narrador i com a poeta. La seua trajectòria va en línia ascendent, a mesura que crea va madurat i consolidant una veu personal i una manera d’entendre la literatura apassionada.

Dietari. Els anys viscuts a la intempèrie és una col·lecció de poemes escrits amb vocació de dietari personal. És dividit en tres apartats: Els anys de la por solcant a la deriva, Amb tot el goig dels dies passats al ras i Els dies bixest: pessics dissolts entre el temps (anys esparsos), a més d’un prefaci, en el qual ja ens assenyala d’una manera clara les grans qüestions que tracta en el llibre, el pas del temps i els dubtes que l’obliguen a mantindre un diàleg constant amb ell mateix i una revisió permanent d’allò que fa o deixa de fer i que, d’alguna manera, l’ajuden a créixer.

Els anys viscuts a la intempèrie estan marcats per dues grans fites socials: la crisi econòmica de l’any 2008, que el va afectar d’una manera directa, obligant-lo a tancar l’empresa familiar que havia heretat del seu pare i del seu avi, i la pandèmia de la covid-19 i el conseqüent confinament. Uns anys inhòspits que va obligar bona part de la ciutadania a elegir entre reinventar-se o naufragar. Hurtado va optar per reinventar-se.

Els dubtes dels quals parlàvem són de caràcter laboral, però també de caràcter creatiu, provocats per una recerca de la seua veu creativa, mentre va aprenent l’ofici d’escriure.

Com tot dietari, aquest també ens oferix l’autoretrat del seu autor. En aquest cas destaquen un seguit de trets, el protagonista, encara que solter, és un home per al qual la família és molt important, se sap i es vol membre d’una nissaga familiar a la qual està unit a través de vincles d’estima i complicitat. És, també, un gran lector, de fet la seua llar és una biblioteca, i al llarg d’aquest dietari poètic fa diversos homenatges a autors que li són referents. I finalment, hi ha la passió per la música, ell mateix és músic.

Com en tot dietari, la figura central és l’autor, la seua mirada sobre el seu entorn, la seua visió sobre una societat que no passa pel seu millor moment i que, per desgràcia, s’encamina cap a la catàstrofe climàtica i de convivència social.

Hurtado és un humanista, creu en la capacitat de l’ésser humà per a millorar i això ho aplica cada dia sobre ell mateix, mentre construïx, amb la música, els llibres, la solidaritat entre familiars i amics un espai on refugiar-se d’aquesta intempèrie crua, cruel, que ens assetja.

BREUS

 

A finals de juny es va lliurar el II Premi de Narrativa Curta Arnau Llibertat alhora que es presentava el volum que recollia l’obra guanyadora, acompanyada d’una important selecció dels millors microrelats participants al certamen.

Aquesta nova edició del premi comptava amb unes quantes novetats sobre l’anterior. La primera, el relleu en les entitats convocants del premi, a partir d’enguany ha estat Deu de la Ploma-Cooperativa de Lletres l’encarregada d’organitzar-lo. La segona és que aquesta edició s’ha centrat exclusivament en el microrelat, un gènere dúctil i transversal que, segons com, emparenta amb la poesia en prosa, l’apunt filosòfic, l’acudit o l’aforisme. En el microrelat prima la capacitat de suggerir, d’evocar, de relatar amb precisió i brevetat. Potser per això l’editor del llibre ha triat la paraula breus com a títol que empara tota la mostra.

El guardó d’aquesta segona edició ha estat per a l’escriptor catarrogí Berna Blanch, amb dos microrelats en els quals la sensació de sentir-se atrapat és dura, dolorosa i inquietant. El primer ens parla de la dona que naix atrapada en el cos d’un home; el segon, sobre un ésser humà al qual la malaltia l’ha atrapat en un cos immòbil.

Breus ha estat publicat dins de la col·lecció Manuzio de l’editorial Neopàtria, a l’igual que l’obra que recollia els deus millors relats de l’edició anterior, Deixa’m que et conte. En Breus acompanyen el guanyador 43 autors, com també obra dels tres membres del jurat: Manel Hurtado, Lourdes Boïgues i Vicent Penya, i una mostra del treball inèdit del sociòleg Arnau Alonso i Santos, mort als vint-i-cinc anys i del qual el premi pren el nom.

Les temàtiques tractades pels autors són diverses, encara que hi ha una gran presència de microrelats que ens parlen des de diferents òptiques de la temàtica LGTBIQ+, com ha estat el cas dels escrits per Jesús Mollà, Antoni Rovira, Carme Cardona, Emili Gil, Artur Àlvarez... També s’ha escrit sobre la situació a Gaza, Jesús Giron; el racisme i l’emigració, Voro Machancoses, Pau Marqués i Francesc Pastor; els drets de la dona, Maria Josepa Montagut; les contradiccions i injustícies del sistema, Àlex Agulló i Marc Caballer; la dana patida la tardor passada en terres valencianes, Imma Mànyez i Blas Fuentes; les relacions amoroses, Antoni M. Bonet; la llibertat, Francesc Pou; la mateixa literatura, Soledat Martínez i Jesús Giron; la lluita quasi oblidada dels sahrauís, David Barrachina; i més qüestions encara tractades totes elles amb imaginació i sovint amb humor, com ara els relats de Carla Murillo, Carles Cano, Imma López-Pavia, Hermini Pérez i Edo, Alfons Navarret, Lola Ivorra, Josep Sendra, Joan Company, Maria Rosa Diranzo, Borja Gómez del Campo o Alexandre Ros. Destaca entre tots ells, per la seua brevetat, Guim Tusón.

Breus és un llibre lligat a les diverses realitats de les quals l’ésser humà és protagonista, textos que són com un colp de puny directe a la mandíbula.

ETÈRIA. TRACTAT SOBRE LA LLUM

 

Berna Blanch és un autor de Catarroja, una ciutat amb port a l’Albufera que ha donat les darreres dècades poetes de lectura obligada com ara el recentment desaparegut Ramon Guillem o Ramon Ramon.

Fins l’actualitat Berna Blanch ha publicat quinze llibres de poesia i dues novel·les, la majoria dels quals després d’haver obtingut un guardó literari. Aquest darrer trimestre de l’any l’editorial Neopàtria li publica Etèria tractat sobre la llum, amb el qual va obtindre la Flor Natural dels Jocs Florals de la Vila de Nules.

Etèria tractat sobre la llum és un llibre d’allò que se’n diu temàtic, una reflexió sobre la llum i el color. Un llibre on l’autor defuig l’obscuritat i busca la claredat.

Berna Blanch és una d’aquelles persones que gaudix fent llargues passejades i excursions, ja ens ha parlat d’aquesta passió en anteriors llibres, descobrint o redescobrint paisatges tant de la plana del litoral com de l’interior muntanyós. Sap que cap paisatge mai és igual, la intensitat de la llum fa que varien els colors i es redibuixen les formes, despertant noves emocions en aquell que mira.

La llum singularitza cada cosa i al mateix temps l’harmonitza amb l’entorn.

Hi ha en cada vers un enamorament de la vida, la vida entesa com un desig de sentir, la mort, ja se sap, és deixar de fer-ho.

El poeta mira, sent i, quan no evoca, recorda. La llum és el seu desig, a través d’ella intenta entendre l’entorn del qual ell és una part. Claredat per a trobar, a través de la bellesa, respostes a les grans preguntes.

Tan important com la llum és la mirada. La mirada, un element subjectiu, que és el que realment acaba interpretant amb la matèria primera del llenguatge tot allò que ens mostra la llum.

Berna Blanch ens oferix una col·lecció de poemes de vers lliure, despullats de retòrica fal·laç i de falsa imatgeria barroca. És un llibre vital i vitalista, un cant als sentits que li donen l’oportunitat de gaudir d’allò que li brinda la llum del dia. Fill de la Mediterrània, Blanch s’ha sentit seduït per l’explosió de llum i de color del paisatge que l’envolta i, seduït per ell, reflexiona i evoca sobre cada sensació, cada sentiment que li desperta.

ESTIMATS POETES

 

El poeta nascut a la ciutat d’Alcoi l’any 1958 i resident a la ciutat de València des de l’any 1975 Manel Rodríguez-Castelló ha recollit en un volum de 313 pàgines bona part dels seus escrits sobre literatura: cròniques, presentacions, articles... sota el títol Estimats poetes.

Estimats poetes ha estat publicat per l’editorial de Gandia Lletra Impresa i compta amb un pròleg del poeta i assagista de Gironella Josep M. Sala-Valldaura, el qual ens anuncia que «el llibre recorre un trajecte que enllaça qüestions d’abast general sobre la poesia amb tot de lectures i amb un seguit d’experiències personals».

Estimats poetes no és un simple contenidor de textos a l’estil d’una miscel·lània on l’autor ha deixat caure els seus escrits. No. Aquest és un llibre amb una estructura clara, Rodríguez-Castelló ha organitzat els articles en quatre apartats: Constants vitals, Raons de poesia, Dels companys de bord i Cròniques, testimonis, notes i versions.

Com si llançara una pedra en el riu de la literatura catalana, tot creant un seguit d’ones concèntriques, Rodríguez-Castelló partix del punt exacte d’on ha caigut la pedra, Alcoi, i després surfeja d’ona en ona. Alcoi, la ciutat que el va veure nàixer i on sempre torna. Escriu i reflexiona sobre diversos poetes i narradors d’allí, com ara Joan Valls, Ovidi Montllor, Isabel-Clara Simó, Jordi Botella, Robert Llopis, Salomó Dori (el pseudònim sota el qual s’ocultaren diversos autors), per a després passar a Vicent Andrés Estellés i la influència que sobre diverses generacions ha exercit, si més endavant a Josep Mir, Manuel Bellver...

Són petits assajos de diferent origen, escrits amb intel·ligència, amb una gran capacitat d’anàlisi. Rodríguez-Castelló és un home rigorós, precís en el diagnòstic i al qual li agrada anar a l’arrel de les coses de què parla.

Aquest rigor i aquesta profunditat, en el seu cas, no han estat mai sinònim de falta d’amenitat. L’assaig li servix també per a parlar d’altres qüestions de caràcter sociològic o històric que enriquixen d’allò més el seu discurs.

Petits assajos amb arguments sòlids, amb una exposició clara i condimentats amb ofici amb pessics de tendresa, ironia i saviesa.

Rodríguez-Castelló és un home que estima un ofici, el d’escriure, que practica des de ben jove, ja l’any 1978 va ser guardonat amb el Premi Vicent Andrés Estellés de poesia quan tenia només vint anys, ha participat i ha estat darrere d’un gran nombre d’iniciatives culturals, revistes literàries, premis, taules redones, presentacions... Tot plegat l’ha dotat d’una experiència que ha sabut transmetre en aquesta obra.

Literatura sobre literatura, una mirada subjectiva i incisiva sobre una part de la realitat literària que envolta un gran poeta.

AITANA TORRENT I LA CORT DE LA QUARANTAMAULA

 

L’editorial de la ciutat de València Llibres de la Drassana ens oferix una nova aventura d’Aitana Torrent, caçadora d’espantacriatures. Un personatge i l’univers en el qual es mou creats per l’escriptor raper i influencer Alfons Pérez Daràs Malparlat. La primera aventura d’Aitana Torrent ja li va valdre l’any 2024 el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians en la modalitat de narrativa juvenil que atorga l’AELC.

En Aitana Torrent i la Cort de la Quarantamaula, Alfons Pérez Daràs ens torna a situar en un regne de València de l’època foral, que ell ha anat modelant amb elements de les llegendes i les rondalles tradicionals. Un univers de fantasia marcat pel passat iber, romà i àrab de les terres situades entre els rius Sénia i Segura.

Aitana Torrent és una superheroïna creada amb influències de diverses escoles de còmic, el de la casa Marvel i el del manga sobretot. Les seues aventures estan narrades amb agilitat, busquen sempre complicitat amb el lector i les seues accions són sovint d’una gran espectacularitat.

En aquesta ocasió, una societat secreta amenaça de destruir els equilibris socials i polítics del regne. Una societat al capdavant de la qual se situa un personatge monstruós, fill de la nostra tradició fantàstica: l’home dels nassos.

Aitana Torrent tornarà a recórrer paratges, viles i ciutats d’arreu del regne, tot buscant nou esferes d’origen ibèric. En la seua aventura es tornarà a trobar amb els seus amics, el trobador Gil i la fetillera Luna, comptarà amb la companyia i ajuda de la seua inseparable gamusina Clea i també l’acompanyarà un petit drac daurat. Pel camí ensopegarà amb personatges diversos, com ara Alfons Borja o el Xitxo del Cabanyal, nom de guerra d’un influencer valencià.

En aquesta nova aventura de la guerrera pèl-roja trobarem misteri, màgia i combats espectaculars, així com una història d’amor oberta en l’anterior llibre i que continua en aquest sense acabar de resoldre’s.

Aitana Torrent combat en diversos fronts: en el de l’amor, en l’exterior contra la cort de malvats amb els quals ensopega i en un d’interior marcat entre altres coses per la difícil relació que va mantindre amb el seu pare.

El llibre ha comptat amb la magnífica col·laboració de dos artistes gràfics, Alba López, que s’ha encarregat de la portada i de les il·lustracions de la novel·la i ha fet un treball impressionant, i Natxo Sánchez Sarvatxo, que amb molta imaginació i eficàcia s’ha encarregat de fer el mapa del regne i crear una galeria de bèsties.

Aitana Torrent i la Cort de la Quarantamaula és un llibre entretingut, imaginatiu, que destaca per dues coses: la destresa del seu autor per a crear un univers fantàstic que és versemblant i la vocació de fer-ho sense haver de buscar els elements que el componen en altres cultures.

 

 

TERMINUS

 

L’any 2015 una novel·la d’un autor desconegut, Joan Benesiu, obtenia dos premis de reconegut prestigi: el Premi Llibreters i el Premi Crexells de Novel·la per Gegants de gel (Edicions del Periscopi). Una narració d’una ambició literària que va sacsejar el nostre casolà panorama literari.

L’any 2019 l’autor va tornar als prestatges de les llibreries amb un altre títol: Serem Atlàntida, un llibre també publicat per Edicions del Periscopi, que confirma la llarga llista d’expectatives que Joan Benesiu havia creat i, a més, ho feia amb un altre premi sota el braç, el Premi Ciutat de Barcelona.

L’any 2024 apareix la que és la seua tercera novel·la, Terminus, i ho fa en la mateixa editorial.

Joan Benesiu és un personatge un tant atípic. És un escriptor que després d’iniciar la seua carrera literària amb el seu propi nom, Benesiu és un pseudònim, va ser capaç d’aturar-se i reflexionar en profunditat sobre què volia fer realment i després reinventar-se. No va ser fàcil, però a la fi tant la crítica com el públic lector li ho han agraït.

Durant aquesta darrera dècada Joan Benesiu ha sabut crear un estil i una veu molt personals. Una manera d’enfocar la realitat filla d’un pensament marcat per una mirada filosòfica que posa en dubte i li pega la volta a tot allò que veu i sent. Joan Benesiu mai es queda en la superfície, sinó que gaudix capbussant-se fins arribar al fons marí on inventa o reinventa el seu propi univers.

No és ostatge de la trama narrativa. És conscient que en una novel·la cap de tot mentre es mantinga un fil argumental, encara que siga prim. En Terminus el fil el sosté Teresa, una professora de l’Escola d’Arquitectura que ha vist desaparéixer el seu alumne més brillant. El jove estudiant viu obsessionat per la recerca d’informació sobre un projecte que pretenia assecar la mar Mediterrània, Atlantropa. Terminus és un llarg viatge, en diverses etapes i en moments vitals diferents de la protagonista per Europa: París, Budapest, Alacant… Un viatge en el qual Joan Benesiu recorre el passat del continent tornant a esbossar les velles fronteres, unes fronteres que han estat font de conflicte, i ho fa per a després dibuixar una altra Europa possible.

Terminus és el lloc on acaben els projectes que no es pogueren realitzar.

Joan Benesiu, entre altres qüestions, reflexiona sobre el necessari espai vital de les nacions i la voluntat d’aquestes d’eixamplar-lo. Sobre les relacions humanes com a individus i com a tribus. Sobre l’espai i la voluntat de transformar-lo en el nostre benefici. Sobre arquitectura. Sobre els sentits i en especial el de la vista, el qual ha imposat la seua dictadura a la resta. Vivim en una societat superficial on mana la imatge que es projecta i contra la qual es revolta Joan Benesiu, un escriptor que ens convida a gaudir dels altres quatre sentits. Un escriptor que ens ensenya a mirar d’una manera obliqua el món, obligant-nos a fer-nos preguntes.

Terminus és un llibre intens i amé, allunyat d’un simple passatemps de diumenge per la vesprada. Una aposta decidida per la literatura en majúscules.