dissabte, 17 de gener del 2015

ELS MOTIUS D'EL DILUVI


La banda de la comarca de l’Alcoià El Diluvi té una manera personal d’entendre la música folk: utilitza instruments típics de la nostra tradició (bandurries, violins, guitarra clàssica) per a enfrontar-se ritmes diversos provinents de qualsevol racó del món.
Aquest 2014 han publicat un nou treball discogràfic, Motius, després de l’aparició l’any 2012 d’aquell primer i sorprenent treball, Ovidenques, on ens oferien quatre originals versions de temes del desaparegut Ovidi Montllor.
En Motius tornen a visitar Ovidi Montllor, fent tres noves versions de les seues cançons, concretament de Va com va, Autocrítica i crítica i Als bons amics, a les quals els afegixen set temes propis. En aquest cedé prenen un especial protagonisme les veus, ja que en la gravació del disc, a més de les habituals del grup, s’han sumat les de Cesk Freixas, en Crònica d’una mort anunciada, la de Meritxell Gene, en Dents de foc, Diana de la Torre, que a més toca la tamborra i la guaraxaca, en Cúmbia de la presó de Tibi, i David Rosell, en Amor tèxtil. A més, també han comptat amb la col·laboració dels músics Jaume Rico i Pasqual Mugroman. Tot un luxe!


Els membre d’El Diluvi s’enfronten amb ofici a la tasca de creació d’un so personal barreja d’una gran quantitat d’influències, músiques que han fet seues perquè són uns individus amb una oïda sense dèries, amb una gran porositat i sobretot amb una enorme capacitat per a digerir sons diversos i fer-los seus per a nodrir la nostra pròpia tradició musical.
En Motius trobem ritmes de l’altra banda de l’oceà Atlàntic, com ara la cúmbia, o del sud de la península, com les peteneres, o de la Nova Cançó.
Són deu cançons d’amor, de lluita, homenatges no sols a l’Ovidi Montllor, sinó també a l’escriptor García Márquez, a qui manlleven el títol d’una de les seues gran novel·les, Crònica d’una mort anunciada, per a fer una elegia a la desaparició de l’ésser estimat.
Cançons per a ser escoltades, cançons per a ballar i deixar-se dur pels ritmes variats que registren.

Trobe interessant la reinterpretació musical amb ritme de cúmbia que fan de la melodia A la presó de Tibi, amb una lletra en la qual es denuncia sense subterfugis un Estat corrupte administrat per una casta de lladres.
El Diluvi, amb un dels sons més originals del panorama musical valencià, és una banda que va cada dia a la recerca de motius per a continuar construint un espai cultural, comunicacional propi i diferenciat, un espai digne on des del respecte i la llibertat puguem ser qui som, sense imposar res a ningú i assumint el millor que ens oferixen les cultures de la resta del món. El seu és un internacionalisme musical, un viatge atractiu a través dels ritmes del món, però amb un clar accent del sud del País Valencià.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada