dijous, 25 d’abril del 2024

PROEJANT EL TEMPS

 

El professor de la Universitat de València Rafael Roca publica, en l’engrescadora i necessària col·lecció Moments. Memorialística de l’IVEI Alfons el Magnànim, el dietari Proejant el temps. Proejar és un verb mariner, que ve a significar remar contra el corrent o la força del vent que envestix l’embarcació per la proa. Així, els corrents dels temps actuals ens obliguen a navegar en la seua contra dedicant-los esforços i energies addicionals. Sempre hem navegat proejant, però ara sembla que els embats són més intensos.

Des de l’1 d’abril del 2019 al 7 de desembre del mateix any, i amb l’afegit d’un epíleg escrit en març del 2020, just quan s’inicia el confinament pel covid-19, Rafael Roca reflexiona, investiga, viatja i escriu amb una prosa diàfana.

Aquest no és el dietari d’un novel·lista, ni d’un poeta, ni tan sols d’un assagista, és el d’un filòleg, un estudiós, un divulgador, un apassionat de la història i la cultura popular.

En aquest llibre Rafael Roca escriu sobre els paisatges geogràfics i literaris del nord d’Itàlia, amb epicentre a la ciutat de Verona, Itàlia li interessa, l’apassiona; i el País Valencià, amb epicentre a Alaquàs (Horta Sud) i la ciutat de València. Així, durant aquests mesos del 2019 en els quals viu entre Verona i Alaquàs reflexiona sobre diversos aspectes vinculats a la investigació filològica, la literatura, la docència universitària i la divulgació. Investiga sobre el passat de la seua ciutat i les connexions que aquesta ha tingut històricament amb Itàlia a través dels senyors de la localitat. I escriu sobre literatura i en especial sobre la Renaixença valenciana, reivindicant un seguit de dones escriptores com ara Manuela Inés Rausell (1839-1918) i la figura del nomenat patriarca de les lletres valencianes, l’escriptor i polític conservador Teodor Llorente Olivares (1836-1911), de la vida i obra del qual Rafael Roca és un dels màxims especialistes, fins i tot en un moment determinat s’atrevix a posar-se en la seua pell i ens en fa un retrat convincent. De la família de Llorente, els seus fills Pasqual i Teodor Llorente Falcó, del darrer del qual cita passatges de les seues Memorias de un setentón, i també ens parla del seu besnet Joan Teodor Corbín Llorente, el familiar que més atenció va prestar a l’obra del patriarca i amb qui Roca va mantindre una amistat fins a la seua mort. En parlar de Llorente, ho fa també sobre l’escriptor i polític republicà Vicent Blasco Ibáñez, sobre les complicades relacions que mantenien i com aquest darrer es desenganxa del valencianisme cultural d’aleshores. Escriu, també, sobre el sainetista Eduard Escalante (1834-1895), el poeta, polític i animador cultural Constantí Llombart (1848-1843) i els seu gran amor, Nelina, i la centenària associació cultural Lo Rat Penat.

Personalment, he gaudit d’una manera especial d’aquest apartat.

Un dietari on el seu autor ens oferix una mirada sobre el present i el passat de la nostra literatura, mentre navega en el seu quefer diari.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada