L'ÀNIMA MALEÏDA DE LA CONSTÀNCIA

(A la foto El Chapi i Juan Luís Llopis. Fotografia: Vicent Salvador)

Durant la passada Fira Internacional del Llibre de Frankfurt, l’escriptor Quim Monzó féu unes declaracions a la premsa en les quals afirmava: «La literatura catalana aguanta, és de primera qualitat, allò que no aguanta és el país», i això que la seua és una mirada que es fa des de Barcelona, si la mirada es fera des de València i les seues paraules les traslladàrem al camp de la música popular caldria afegir que l’obra rica i variada dels nostres cantants i músics, la dels veterans però també la de les noves incorporacions, és d’un bon nivell, però el país, eixe país tan aficionat a la desmemòria, l’oblit i la necrològica, no és que falle, sinó que ha dimitit i la societat civil, la classe política, els mitjans de comunicació, les xarxes de distribució i els possibles circuits quan no la ignoren (l’obra) es posicionen en contra. Malgrat tot, la persistència, la constància i la tossuderia dels nostres creadors planta cara a la situació i continuen treballant per a oferir-nos el millor de cadascú.
Un dels exemples d’aquesta constància el podem trobar al poble de Rafelbunyol, una petita localitat de cinc mil habitants situada a l’extrem septentrional de la comarca de l’Horta, que des dels anys setanta ha donat a la música valenciana una quantitat de cantants i de grups més que interessant. Noms com ara els de Pep Laguarda i Tapineria, culpables del mític disc «Brossa d’ahir», reeditat fa poc en format cedé i amb una edició de luxe; Ventall; Sota zero, 4000 són prou; Tallada; Garri; i ara Maleïda, l’aparició dels quals, amb el seu primer treball, Ànima, m’ha dut a escriure aquest article.
Qui són aquests Maleïda? Són potser uns nouvinguts? Maleïda és el pseudònim que empra Joan Lluís Llopis (exmembre de la banda de Pep Laguarda, de Ventall, de Xaca-Wo i de 4000 són prou) en tot allò que escriu i compon, ja siga en solitari o en col·laboració. En aquest cas, el seu primer disc l’ha parit gràcies a la col·laboració inestimable de Chapi Salvador (músic amb una llarga trajectòria com a percussionista i compositor, fundador entre altres del grup Amores), que s’ha encarregat dels arranjaments de les cançons compostes per Llopis, així com de buscar uns músics de gran qualitat que han emparat, d’una manera magistral, la veu del cantant i compositor. El resultat és una petita joia musical, digna de passar a la història de la nostra música popular. En ella es recullen els millors temes de Llopis compostos al llarg de quasi trenta anys. Estils que van del soul, el funky, el reggae, el jazz, fins la balada i el pop de finals de la dècada dels seixanta i el rock dels setanta, homenatges sonors a Pau Riba, Llach, Sisa, Raimon, Pep Laguarda i Ovidi Montllor, en un treball honest d’un home que mai no ha pretés ser una estrella, sinó oferir un treball com cal als seus amics que són tots aquells que els agrada la bona música. En el disc col·laboren, en les veus, Francesc Piquer, que fou cantant del grup 4.000 són prou, el jove percussionista i il·lustrador de llibres Carles Salvador, com també en la caràtula l’artista Josep Llopis i el fotògraf Vicent Salvador. El so de la banda està enriquit per instruments de vent i el toc de percussió aportat pel Chapi i Carles que en alguns temes donen un cert protagonisme al vibràfon, el qual ve a oferir al conjunt del treball una riquesa i un sabor personal.