ARS AMATORIA

La gent que sap treballar als fogons diu que cal cuinar amb el cap clar, conscient del que es fa i sense pressa, a foc lent, deixant el tempo necessari perquè l’àpat siga més saborós.
El fet és que la cuina, després de milers d’anys de civilització, no tan sols serveix per aplacar la gana, també és un refinament cultural que es treballa per gust, pel plaer de gaudir i donar gaudi, per aconseguir la bellesa, perquè un plat, a l’igual que un bon poema, un quadre, una fotografia, una partitura musical o una pel·lícula, traspua eixe desig de bellesa i plaer.
Ramon Guillem ho va deixar escrit en els magnífics poemes de L’hivern remot, allà per la dècada dels vuitanta, i ho ha continuat practicant primer en la poesia i després en la prosa. En A foc lent (col·lecció L’Eclèctica, núm. 112. Edicions Bromera. Alzira, 2004) fa tot un tractat sobre la recerca del plaer a través del desig de bellesa.
La novel·la de Guillem està escrita amb una prosa acurada, carregada de lirisme, no debades és un poeta el protagonista i el que narra en primera persona, un poeta amant de la música i de l’art, escèptic i de vegades corrosiu. I per a evitar el perill que el lector puga pensar que protagonista i autor són la mateixa persona aprofita una escena en la qual fa un petit homenatge als llocs de trobada dels lletraferits valencians i al mateix temps a una generació de poetes, per a marcar distàncies parlant dels desencontres de tots dos.
La narració té un destinatari immediat, l’amant, una jove llibretera. Encara que el lector se sentira des d’un principi com l’intrús que escolta d’amagatotis una conversa íntima, sovint tòrrida, i a la qual la seua educació li demana que deixe de parar l’orella, no ho podrà fer, atrapat per una tafaneria insana i per què no dir-ho, per la morbositat.
Capítol a capítol s’anirà endinsant en una relació en un primer moment merament carnal, que es convertirà en una pregona necessitat de l’altra i en una intensa estima. Ja ho deia el mestre Josep Pla (i cite de memòria): no hi ha amor sense pornografia.
Però A foc lent no és un mer recull d’escenes tòrrides. També ens parla de pintura, de fotografia, de cinema (la mirada és l’espai on naix el desig amorós), però també de música, del plaer d’assaborir un bon vi (a la cuina no podia faltar un bon caldo) i sobretot de poesia, que és present i amara tot el llibre. Una poesia que el converteix en un petit tractat d’hedonisme on el sexe, no entés com la necessitat d’aplacar una necessitat de la carn (ací es troba el paral·lelisme amb la cuina), i el plaer de la creativitat humana conformat pel llegat cultural de milers d’anys es donen la mà.
La topada amb el dolor, l’aparició funesta, espectral, de Tànatos en el camp d’Eros serveix al protagonista per adonar-se de l’amor que li professa a la seua amant, i l’autor ho utilitza per a fer-nos saber que de vegades el dolor no és l’antítesi del plaer, sinó que poden anar junts, tots dos ens fan sentir vius, ja que la mort no és sinó deixar de sentir i la vida ens entra pels sentits.
Personalment vos diré que ha estat un dels llibres guardonats amb el Premi de Narrativa Eròtica de la Vall d’Albaida que més he gaudit. Té una lectura amena i manté la tensió narrativa necessària perquè el lector no tinga la temptació de fugir cansat de tanta gimnàstica sexual, d’abandonar el text recordant que en qüestions de sexe val més una imatge que mil paraules.