ÈXODE SALNITRÓS

Conec Francesc Viadel i Girbés (Algemesí, 1968) des de fa més de vint anys, i ja des d’un principi vos he de confessar que em va captivar la seua capacitat per a la conversa i per a improvisar un discurs coherent. El meu nas, que és gran i lleig, el qual accepte tot i que no m’hi acostume per molts anys que convisca amb ell, sempre m’ha fet percebre en Viadel un d’aquells rars individus addictes a la paraula escrita, un escriptor tot terreny que troba espai, temps i energies per a conrear diverses disciplines: poesia, narrativa, ressenyes literàries, assaig, i que no sols ho pot fer bé, sinó que ho fa amb una empremta pròpia i una veu personal. El meu nas no em sol dir mentides.
No ha estat debades que el prefaci del seu primer llibre de poesia, Èxode salnitrós (7 i mig editorial de poesia) el signara el poeta Joan Navarro. I dic que no fou debades perquè Navarro, en el seu pas com a professor per l’Institut d’Algemesí, va influir notablement en la incipient obra d’alguns dels seus alumnes, ferits, malgrat la seua joventut, per les lletres. Un grup que aleshores treballava al voltant d’un projecte en comú, la revista de creació literària L’Horabaixa. Eren –són– Josep Manuel Esteve, Vicent Nàcher i Francesc Viadel. La influència de Navarro sobre aquests poetes joves en ple procés de formació i aprenentatge anava des de les lectures i la temàtica fins l’estètica i la manera personal d’usar el llenguatge que té l’escriptor d’Oliva.
Josep Manuel Esteve radicalitzà el llenguatge cercant imatges que l’acosten al pop-art i sobretot radicalitzà els continguts adaptant-los a la seua llibertària manera d’entendre el món, Tangent dels cossos (Ajuntament de Benissa), Contraindicacions (Amos Belinchon editor), Inventari d’exilis (7 i mig editorial de poesia), Travessera (editorial Can Sifre) i L’entretemps perdut (Brosquil Edicions); Nàcher l’ha anat diluint en altres influències (Estellés, Martí i Pol) que l’han dut en els seus últims treballs, La sang dels dies (7 i mig editorial de poesia), Jardí públic (Brosquil Edicions), fins a una poesia que en ocasions ratlla en la narrativa. Viadel, potser perquè Éxode salnitrós és un treball escrit fa uns quants anys, ha sigut qui més fidel s’ha mantingut al mestre.
Èxode salnitrós, del qual la desapareguda revista Tuacte ja ens va oferir una mostra, està dividit en dues parts: «Si la lluna és plena» i «Poemes de l’amor passejant». En la primera part Viadel ens parla de l’amor carnal. Sobre aquesta mateixa qüestió l’escriptor basc Bernardo Atxaga diu en el relat Un traductor a París: «L’amor és cec, se sol dir. És un eufemisme. El que encega, el que fa mal, és el desig». El que encega, el que ompli de tendresa i de passió, però també de desventura i de tristesa, Francesc Viadel i el porta a escriure versos és la força huracanada del desig. La seua poètica de vegades bruta ens acosta a un món urbà, subterrani, on els amants pul·lulen de nit entre bosses d’escombraries i xeringues escampades pel terra. Front a la foscor i la desesperança imperants, Viadel decideix emigrar cap a la llum que emet el món dels sentits, la calor de l’estima. El desig per a ell és un ritu de gebre salat i el cos de l’estimada és un salnitrós èxode de semença on troba refugi i raons per a una nova vida.
En la segona part el poeta, l’amador, es torna una mica rodamón i passeja per diverses places i carrers de Barcelona, de València, Iruña, Xàtiva, Carcaixent, Perpinyà, Terrassa, empés per l’anhel de fer un inventari d’encontres, fer memòria incerta dels cossos i de l’energia balafiada recercant l’amor i la tendresa en parelles esporàdiques. Són poemes escrits uns anys més tard que els anteriors, on es veu que la poètica de Francesc Viadel ha anat evolucionant cap a una lírica més lluminosa sense acabar d’abandonar la nit urbana, la nit d’encontres tòrrids on les boques dels amants tenen gust d’alcohol de garrafa i nicotina.
Després d’Èxode salnitrós (un treball que com el vi trobe que amb el pas del temps millora, malgrat que en el seu moment passara més o menys inadvertit) no ha tornat a donar a la impremta cap poemari més, sé que en té algun inèdit, però sí que ha publicat novel·les com ara Terra (Bromera), L’advocat i el diable (El Cep i La Nansa), que se sumen a l’anterior Dies de Venus (7 i mig editorial de poesia). La seua novel·lística està immersa dins del gènere negre i quan no és així molt influenciada pel mateix. També ha conreat l’assaig periodístic en llibres com ara No mos fareu catalans (L’Esfera dels Llibres).