RAILS ESCAPÇATS

Des del primer recorregut en ferrocarril, el 1804 a Gal·les, que un gran nombre d’escriptors de tot arreu s’han sentit atrets per aquest mitjà de transport, bé com a metàfora, bé com a símil de la vida.
Cada estació és com una salutació i també com un acomiadament. Els rails que dividixen el paisatge com una línia paral·lela cap a l’horitzó són com un camí d’anada cap al futur, però també són el camí d’una possible tornada al passat, asseguts confortablement en el vagó de la memòria.
La vida és un drama del qual no som conscients en la seua justa mesura. Pugem dalt del tren i pensem que els companys de viatge aniran sempre amb nosaltres, i ens esglaiem en sentir que el tren s’atura en una estació i que en baixa algun ésser al qual estimem i es queda en una via morta, en una via de rails escapçats a la qual amb el nostre tren ens és impossible d’arribar. Només el record ens queda mentre anem deixant una estació darrere d’una altra.
El poema pot ser l’espai en blanc, el vagó inèdit, al qual podem pujar per a teixir amb els fils de la memòria el paisatge, el temps i els personatges perduts per a sempre. El poema pot ser l’estació on ens retrobem de nou amb nosaltres mateixos, on ens donem una nova oportunitat per a dir-nos tot allò que no ens vam dir i tornar a reviure allò no viscut i desitjat.
La barcelonina Sílvia Tarragó ha fet, en Rails escapçats, de la poesia la seua eina per a crear un espai per a la memòria: «De nit reprenc / alfabets que m’escriuen / els dies que s’han fet fins ara». Els seus versos, com un tren, viatgen de tornada a la infantesa: les vivències d’un estiu concret, el naixement d’una amistat i les aventures compartides: «L’amic dels primers anys / i les passejades al circ de la infantesa…». Un amic, com un amor d’estiu, que hem descobert en el curt parèntesi de les vacances i que, en tornar a casa, covem l’esperança de tornar a veure, tot conreant la petita parcel·la que ens deixa la llunyania perquè quan es produïsca el retrobament el temps no haja fet malbé allò que ens unia.
Però també el tren ens du a un present de penombres provocat per la definitiva absència de l’amic: «Sabíem que ja no hi eres / i encara et sostenia la imatge / del nostre enyor…» que impossibilita per sempre la trobada.
El llibre és molt més que un homenatge a un amic. A través dels versos descobrim un paisatge: «el pati obert a les cireres / i les passejades entre les vinyes, / on l’olivera surava entre el raïm…», un paisatge de secà mediterrani. Rememorem temps d’infantesa: «somiant amb Tarzan, / agafar les bicicletes / i pujar els carrers / amb la calitja enganxada a les rodes…». I és sobretot un cant a la vida, a l’alegria de viure, una reflexió sobre el poder d’invocació de la memòria i el perill que els seus espectres ens arrosseguen per viaranys indesitjables.
Així i tot, a pesar de l’alegria que transpiren alguns versos de la primera de les tres parts en què es dividix el llibre, en altres es beslluma una certa tristesa i un cert pessimisme que vol ser realista. Perquè la mort dels altres, a més de ser un reflex del nostre propi final, també és, però, una peça més per a bastir la terrible cambra de les soledats.