L'ENTRETEMPS DE JOSEP MANUEL ESTEVE

La poètica de Josep Manuel Esteve (Algemesí, 1968) es nodrix d’elements d’una modernitat aclaparadora, com ara la terminologia científica i tecnològica del llenguatge que usa i l’interés pel treball d’alguns teòrics de la física als quals cita en els seus versos, la qual cosa, sumada al seu esguard crític, rebel, sarcàstic, contundent i a la seua manera d’entendre la poesia, hereua entre altres dels simbolistes francesos, del surrealisme i l’avantguardisme, així com de Pere Gimferrer i Joan Navarro (dels quals ha publicat estudis sobre la seua obra en revistes com ara Reduccions i L’Aiguadolç), li dóna un estil i una veu característics que el particularitzen dins de la generació que Ernest Farres, en el llibre 21 poetes del XXI. Una antologia dels joves poetes catalans (Proa 2001), va estudiar i recollir.
L’entretemps perdut (Brosquil Edicions, 2007), amb el qual Esteve va obtindre el Premi Josep Maria Ribelles, és un llibre de poesia escrit en prosa, dividit en vuit apartats amb un total de seixanta poemes. Està concebut com una magrana: cada poema és un gra, cada apartat el pomell de grans units per una lleu membrana i tots plegats conformen un sol element sota la corfa. La magrana és un fruit d’entretemps, laboriós de menjar, demana paciència però a la fi ens recompensa amb un sabor exquisit, tal com ho fa aquest poemari.
Josep Manuel Esteve, a l’hora d’escriure els seus versos, se situa en un temps intermedi: el que va de la joventut a la maduresa, el de les primaveres i les tardors, el del passat que perviu en el present espargit desordenadament en la memòria, el d’uns anys entre dos segles que ens anuncien nous ordres mundials que oculten velles injustícies, i ho fa per a parlar-nos del pas del temps («I ara que inicie la producció de cabells blancs...»), de l’amor, de la sensualitat fetitxista, de la seua biografia, del passat i d’un present que no és més que un parèntesi laboral i vital a l’illa d’Eivissa, d’una malaltia greu que el lliga al llit d’un hospital que acaba convertint-se en la talaia des d’on observa i jutja el món; de la hipocresia del sistema, de la globalització, del canvi climàtic, de la guerra, de la violència de la desinformació calculada. Ataca i denuncia els poderosos, satiritza amb llengua esmolada contra cert tipus d’intel·lectuals («Emboliqueu troques per ofici i us anuncieu com intel·lectuals i artistes de peixera neta»), contra els científics servils que creen arguments fal·laços per a negar el que és evident en benefici del poder.
L’entretemps es perd o ens perd..., tant se val, ja que la vida és un parèntesi entre el no-res i l’oblit, o potser no? Segurament no, cal alguna taula, bé siga un record, un amor, o una esperança, on el nàufrag es puga agarrar per a sobreviure, perquè malgrat tot la vida paga la pena i la resignació ens porta només al conformisme i el conformisme a les cadenes.