(Estatua de Carme l'Hostalera a la plaça de davant del Casino Monte Picayo de Puçol)Quan vaig escriure la meua primera novel·la, La maledicció del silenci, vaig cometre el petit error de posar-li als quatre protagonistes el nom de quatre amics meus. Com que no en vaig tindre prou de cometre eixe desencert, vaig agafar alguns trets de les seues personalitats per a enriquir els meus personatges. En eixir editat el llibre l’any 1992 un altre amic, després d’haver-se’l llegit, em va aturar un dia pel carrer per tal de preguntar-me quan havia passat tot allò perquè ell no estava eixe dia i, a més, ningú no li n’havia contat res. Em vaig quedar com fet de pedra. Quina lectura havia fet de la novel·la el meu amic? Una novel·la plena d’elements fantàstics. O jo era un narrador capaç d’aconseguir quotes notables de versemblança o el meu amic era carn de psicòleg.
La veritat és que sovint els lectors, si coneixem l’autor i el món que l’envolta, busquem en els seus relats de ficció referències biogràfiques. És aquest un vici que de vegades ens pot portar a fer el ridícul més espantós. Cert és que un escriptor sempre va amb les antenes posades i que, tot arreplegant d’ací i d’allà, construïx escenes, personatges i universos, però qualsevol paregut amb la realitat és pura coincidència. Si l’obra arriba a passar a la història de la literatura la recerca dels espais geogràfics i de l’origen personatges ficticis es pot convertir en una cacera intel·lectual amb marcadament xauvinista, com ara el cas de Carme de Prosper Mérimeé.
El 1950 el mestre i cronista Francesc Roca i Alcayde va publicar en el llibret de festes de Santa Marta de Puçol un article en el qual assegurava que: «en cierta ocasión se apean de una posta varios caballeros frente al célebre Hostal del Poll, donde se hospedan. Había al servicio del hostal una moza de belleza y gracia insuperables que sirvió con desenvoltura a los citados caballeros, entre los que había un famoso compositor musical llamado Bizet y un no menos famoso literato cuyo nombre era Próspero Mérimeé, ambos franceses. Comieron y entablaron conversación con la maritornes, y tal fue la impresión que la gentileza de la moza causó a éstos (quizá un chispazo de amor) y el interés con que la escucharon al contarles ciertos pasajes de su vida, que ello dio ocasión a que les inspirase para escribir una ópera que titularon Carmen...».
L’article era inexacte. Encara que Mérimeé sí que va estar als Hostalets de Puçol, Bizet no hi va ser mai.
L’any 1962 el poeta i historiador Francesc Almela i Vives, en un extens treball publicat en Feriario, revista de la Fira Mostrari Internacional de València, reproduït anys més tard en el número 85 de la revista Debats, afirma que «la remembranza más transparente que le quedó al escritor francés tras su paso por las tierras valencianas fue la de Carmencita, una joven que les proporcionó el tipo físico y hasta algunas que otras particularidades que el viajero de entonces fundiría después con otros elementos para formar la Carmen que figura en la historia de la literatura universal».
Francesc Almela i Vives ho va saber expressar molt millor que Roca i Alcayde, que no sé d’on va traure la informació.
Almela i Vives, en el seu llarg article, també es fa ressò d’unes consideracions que Maurice Levaillant va exposar en la seua introducció a les Lettres d’Espagne: «Desde luego, cuando regresó (Mérimeé, se entiende, a París) llevaba en la cabeza el tema de Carmen. La linda Carmencita de Valencia y la ardiente gitana de Granada se unieron en su memoria para componer el tipo de una seductora única, con maleficios incomparables. Y la condesa de Teba le había dado a conocer la anécdota del navarro que mató y desertó por amor... ¿Qué esperaba Mérimeé?».
El rebombori de l’article que va publicar Roca i Alcayde ressona com un eco antic de tant en tant en algun mitjà de comunicació, quan ensopega amb el tema algun periodista desvagat sense res que emportar-se a la màquina. Comprenc que la possible valenciania de Carme, des d’un cert punt de vista, puga ser apassionant, però tot descansa damunt d’unes suposicions a les quals només Mérimeé podria respondre. Ara, aquestes suposicions hi ha qui, amb tota la bona intenció, les dóna com a certes i les llacunes amb les quals es troba les reompli amb fantasia, tal com d’alguna manera o altra féu el meu amic en llegir la meua primera novel·la.
Però que és el que va deixar escrit Mérimeé? En un extens article en forma epistolar publicat a la Revue de París sobre Les Sorciéres Espagnoles que després publicaria en Las brujas españolas y otros cuentos, un dels paràgrafs diu: "A una legua de Murviedro existe un tabernucho aislado. Me moría de sed, y me detuve a la puerta. Una mozuela, no muy curtida por el sol, me trajo una jarra de agua fresca. Vicente (el guia local que l’acompanyava), que no pasaba nunca junto a una taberna sin sentir sed y sin buscar algun pretexto para visitarla, no parecía muy dispuesto. “Se hace tarde –decía– y aún nos queda mucho que andar; a un quarto de legua de aquí encontraremos otra venta mejor, en la que tienen vinos de los más famosos del Reino, aparte de los de Peñiscola.” No di mi brazo a torcer, y bebí el agua que se me ofrecía, y tomé el gazpacho aderezado por Carmencita, y hasta le hice a ésta un retrato en mi cuaderno de apuntes”. Després continuen el viatge i Merimeé menciona repetidament a Carmeta.
No és gran cosa de tota manera, la gent del meu poble hauria de reivindicar, com fan certes ciutats andaluses, el personatge i de pas traure-li assenyadament la part del pastís que li correspon.
La veritat és que sovint els lectors, si coneixem l’autor i el món que l’envolta, busquem en els seus relats de ficció referències biogràfiques. És aquest un vici que de vegades ens pot portar a fer el ridícul més espantós. Cert és que un escriptor sempre va amb les antenes posades i que, tot arreplegant d’ací i d’allà, construïx escenes, personatges i universos, però qualsevol paregut amb la realitat és pura coincidència. Si l’obra arriba a passar a la història de la literatura la recerca dels espais geogràfics i de l’origen personatges ficticis es pot convertir en una cacera intel·lectual amb marcadament xauvinista, com ara el cas de Carme de Prosper Mérimeé.
El 1950 el mestre i cronista Francesc Roca i Alcayde va publicar en el llibret de festes de Santa Marta de Puçol un article en el qual assegurava que: «en cierta ocasión se apean de una posta varios caballeros frente al célebre Hostal del Poll, donde se hospedan. Había al servicio del hostal una moza de belleza y gracia insuperables que sirvió con desenvoltura a los citados caballeros, entre los que había un famoso compositor musical llamado Bizet y un no menos famoso literato cuyo nombre era Próspero Mérimeé, ambos franceses. Comieron y entablaron conversación con la maritornes, y tal fue la impresión que la gentileza de la moza causó a éstos (quizá un chispazo de amor) y el interés con que la escucharon al contarles ciertos pasajes de su vida, que ello dio ocasión a que les inspirase para escribir una ópera que titularon Carmen...».
L’article era inexacte. Encara que Mérimeé sí que va estar als Hostalets de Puçol, Bizet no hi va ser mai.
L’any 1962 el poeta i historiador Francesc Almela i Vives, en un extens treball publicat en Feriario, revista de la Fira Mostrari Internacional de València, reproduït anys més tard en el número 85 de la revista Debats, afirma que «la remembranza más transparente que le quedó al escritor francés tras su paso por las tierras valencianas fue la de Carmencita, una joven que les proporcionó el tipo físico y hasta algunas que otras particularidades que el viajero de entonces fundiría después con otros elementos para formar la Carmen que figura en la historia de la literatura universal».
Francesc Almela i Vives ho va saber expressar molt millor que Roca i Alcayde, que no sé d’on va traure la informació.
Almela i Vives, en el seu llarg article, també es fa ressò d’unes consideracions que Maurice Levaillant va exposar en la seua introducció a les Lettres d’Espagne: «Desde luego, cuando regresó (Mérimeé, se entiende, a París) llevaba en la cabeza el tema de Carmen. La linda Carmencita de Valencia y la ardiente gitana de Granada se unieron en su memoria para componer el tipo de una seductora única, con maleficios incomparables. Y la condesa de Teba le había dado a conocer la anécdota del navarro que mató y desertó por amor... ¿Qué esperaba Mérimeé?».
El rebombori de l’article que va publicar Roca i Alcayde ressona com un eco antic de tant en tant en algun mitjà de comunicació, quan ensopega amb el tema algun periodista desvagat sense res que emportar-se a la màquina. Comprenc que la possible valenciania de Carme, des d’un cert punt de vista, puga ser apassionant, però tot descansa damunt d’unes suposicions a les quals només Mérimeé podria respondre. Ara, aquestes suposicions hi ha qui, amb tota la bona intenció, les dóna com a certes i les llacunes amb les quals es troba les reompli amb fantasia, tal com d’alguna manera o altra féu el meu amic en llegir la meua primera novel·la.
Però que és el que va deixar escrit Mérimeé? En un extens article en forma epistolar publicat a la Revue de París sobre Les Sorciéres Espagnoles que després publicaria en Las brujas españolas y otros cuentos, un dels paràgrafs diu: "A una legua de Murviedro existe un tabernucho aislado. Me moría de sed, y me detuve a la puerta. Una mozuela, no muy curtida por el sol, me trajo una jarra de agua fresca. Vicente (el guia local que l’acompanyava), que no pasaba nunca junto a una taberna sin sentir sed y sin buscar algun pretexto para visitarla, no parecía muy dispuesto. “Se hace tarde –decía– y aún nos queda mucho que andar; a un quarto de legua de aquí encontraremos otra venta mejor, en la que tienen vinos de los más famosos del Reino, aparte de los de Peñiscola.” No di mi brazo a torcer, y bebí el agua que se me ofrecía, y tomé el gazpacho aderezado por Carmencita, y hasta le hice a ésta un retrato en mi cuaderno de apuntes”. Després continuen el viatge i Merimeé menciona repetidament a Carmeta.
No és gran cosa de tota manera, la gent del meu poble hauria de reivindicar, com fan certes ciutats andaluses, el personatge i de pas traure-li assenyadament la part del pastís que li correspon.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada