El fet que algú es deixe arrossegar per una vida grisa i hipotecada no vol dir que els seus sentits estiguen atrofiats per la realitat que viu i que no el satisfà. D’alguna manera o altra, tots estem obligats a vendre una part important de la nostra vida per aconseguir els diners suficients per a sobreviure. La sort és que encara ens resta un temps per a l’amor, que encara tenim un espai, un petit refugi on ens retrobem amb els nostres anhels, amb la nostra fantasia.
Mentrestant, cada dia agafem el metro i l’autobús camí del centre de la ciutat. Durant el trajecte la nostra mirada escruta sense passió les persones i les coses que ens envolten. La finestra des de la qual mirem ens convertix en espectadors de la vida dels altres.
Mentre ens adrecem cap al centre de la ciutat, sumits en els nostres pensaments, també iniciem un periple cap al nostre interior tot buscant-nos a nosaltres mateixos i buscant respostes a un munt d’interrogants.
Vivim en el perill constant de convertir-nos en gent que ignora qui és i cap a on va, en indigents que travessen la ciutat pidolant un somni que se’ls escapa.
La poeta se sap indigent com els éssers grisos que mira des de la finestra o escolta des del seu seient. Una indigent que camina sense sentit pels carrers, dubtant de la direcció que ha de prendre en cada cantonada, perquè té la sensació que la vida no li pertany. Els seus somnis, els seus anhels, la seua fantasia omplin de llum les seues nits, però quan torna a la realitat diària tot és fosc de nou.
Joan Margarit, en l’epíleg de La Casa de la Misericòrdia, afirma que «i en aquest punt, la ment feia un salt cap a la poesia, cap al poc que potser que servia un poema per ajudar a suportar el dolor i les mancances. Però no hi ha res més, però si això és trist, molt més trista és la intempèrie sense els versos». Trista, dura i fins i tot assassina és la intempèrie per als indigents quan les circumstàncies ambientals o atmosfèriques els sorprenen: sense la calor, sense el refugi d’un vers.
Montserrat Assens i Borda, en Indigent, com jo, amb el qual va obtindre el Premi de Poesia Artur Simó 2007 de Silla (Brosquil Edicions, 2008), ens oferix una reflexió sobre el sentit de la vida de l’ésser humà del segle xxi atrapat per les cadenes que ens autoimposem producte d’una societat consumista i materialista, que et crea el desig de posseir coses sovint supèrflues, innecessàries, i t’ho posa fàcil per aconseguir-les a canvi de convertir-te en presoner del sistema.
Mentrestant, cada dia agafem el metro i l’autobús camí del centre de la ciutat. Durant el trajecte la nostra mirada escruta sense passió les persones i les coses que ens envolten. La finestra des de la qual mirem ens convertix en espectadors de la vida dels altres.
Mentre ens adrecem cap al centre de la ciutat, sumits en els nostres pensaments, també iniciem un periple cap al nostre interior tot buscant-nos a nosaltres mateixos i buscant respostes a un munt d’interrogants.
Vivim en el perill constant de convertir-nos en gent que ignora qui és i cap a on va, en indigents que travessen la ciutat pidolant un somni que se’ls escapa.
La poeta se sap indigent com els éssers grisos que mira des de la finestra o escolta des del seu seient. Una indigent que camina sense sentit pels carrers, dubtant de la direcció que ha de prendre en cada cantonada, perquè té la sensació que la vida no li pertany. Els seus somnis, els seus anhels, la seua fantasia omplin de llum les seues nits, però quan torna a la realitat diària tot és fosc de nou.
Joan Margarit, en l’epíleg de La Casa de la Misericòrdia, afirma que «i en aquest punt, la ment feia un salt cap a la poesia, cap al poc que potser que servia un poema per ajudar a suportar el dolor i les mancances. Però no hi ha res més, però si això és trist, molt més trista és la intempèrie sense els versos». Trista, dura i fins i tot assassina és la intempèrie per als indigents quan les circumstàncies ambientals o atmosfèriques els sorprenen: sense la calor, sense el refugi d’un vers.
Montserrat Assens i Borda, en Indigent, com jo, amb el qual va obtindre el Premi de Poesia Artur Simó 2007 de Silla (Brosquil Edicions, 2008), ens oferix una reflexió sobre el sentit de la vida de l’ésser humà del segle xxi atrapat per les cadenes que ens autoimposem producte d’una societat consumista i materialista, que et crea el desig de posseir coses sovint supèrflues, innecessàries, i t’ho posa fàcil per aconseguir-les a canvi de convertir-te en presoner del sistema.
Moltes gràcies, Manel
ResponEliminabé, no sé que dir... només, gràcies
una abraçada
montse