(L'amor de Petra. Pintura de Josep Llopis. Fotografia d'Arnau Alonso)L’AMOR DE PETRA
L’amor de Petra són els colors vius surant en una ampla gamma de grisos,
una illa de passió al bell mig d’una mar sense pau ni revolta, amb vida,
això sí, una vida sempre preferible a la mort, però infinitament lineal.
L’amor de Petra és un perill, disconforme trenca amb la uniformitat,
no xiscla, la diversitat conviu amb la tolerància i la fa créixer.
La mar de les tonalitats mediocres s’esglaia davant del somni de Petra,
aqueix somni de l’irreal, de l’imperfecte, de la recerca de l’etern en un flama.
Petra fins ara havia estat una ànima primària, potser víctima d’un naufragi,
que s’agafava amb força a les curbilínies monoeròtiques de l’oceà
de les tonalitats grises, portadores d’orgasmes de coure.
Petra cercava el silenci front el soroll, però havia patit massa enganys,
un munt de falses esperances. Predicadors, venedors de silencis forests,
humits, l’havien negat de fal·làcies, i humiliat els seus sentits.
A la fi Petra, després d’haver-lo meditat durant mesos, una nit decidí esperar
el trenc de l’alba i amb colors novells es va pintar un nou dia.
(Publicat a l’antologia Envit. Antologia de Nous Escriptors Valencians, Universitat de València, 1991)
una illa de passió al bell mig d’una mar sense pau ni revolta, amb vida,
això sí, una vida sempre preferible a la mort, però infinitament lineal.
L’amor de Petra és un perill, disconforme trenca amb la uniformitat,
no xiscla, la diversitat conviu amb la tolerància i la fa créixer.
La mar de les tonalitats mediocres s’esglaia davant del somni de Petra,
aqueix somni de l’irreal, de l’imperfecte, de la recerca de l’etern en un flama.
Petra fins ara havia estat una ànima primària, potser víctima d’un naufragi,
que s’agafava amb força a les curbilínies monoeròtiques de l’oceà
de les tonalitats grises, portadores d’orgasmes de coure.
Petra cercava el silenci front el soroll, però havia patit massa enganys,
un munt de falses esperances. Predicadors, venedors de silencis forests,
humits, l’havien negat de fal·làcies, i humiliat els seus sentits.
A la fi Petra, després d’haver-lo meditat durant mesos, una nit decidí esperar
el trenc de l’alba i amb colors novells es va pintar un nou dia.
(Publicat a l’antologia Envit. Antologia de Nous Escriptors Valencians, Universitat de València, 1991)
Molt bella la pintura i molt adequadament poètic el text.
ResponEliminaEhorabona.