EL CANT INÚTIL DELS GRILLS

Llibre dels Grills (Publicacions de l’Ajuntament de Vila-real, 1998) d’Antoni Albalat i Salanova és un poemari que traspua ironia i tendresa pels quatre costats a un mateix temps que ens mostra la necessitat que sent el poeta de traspassar els límits de la poesia discursiva a través de jocs tipogràfics.
Antoni Albalat utilitza el grill, aquest ésser meitat músic, meitat cantor, que se sent més que no és veu, com una al·legoria, del que és el propi poeta, un grill que canta al bell mig d’una societat sorollosa que pateix una saturació excessiva de missatges i on les paraules han estat devaluades; una societat que sent el seu cant però que no l’escolta.
Al Llibre dels Grills a Antoni Albalat se li nota, més que mai, una certa influència de la poesia oriental, sobretot xinesa, de la qual assumeix el seu poder de condensació i el seu poder d’evocació; utilitzant, arribat el moment, una de les seues formes més conegudes: el haiku “Una caixa de jade/ amaga el meu grill/ negre, tot fet de plor.

El poeta Albalat, té ànima de follet entremaliat, sorneguer i irònic, un follet que diu les grans i petites veritats de la vida amb un somriure i al qual li agrada jugar mentre crea, juga amb les paraules repetint les frases d'una manera minimal, amb la tipografia, amb les imatges, amb la metàfora i sovint ho fa dins d’un vers breu que pot ser un haiku: “Heus ací un grill:/ com és de lluent/ el bes dels immortals!”, o no: "Vindran altres dies, / s'obriran uns altres ulls,/ cauran nous i vells estels./ Només la sal tindrà aquest tast/ pregon/ d'amiga perfecta." amb la prosa poètica “un eriçó de mar clava les seues punxes damunt d’aquest dolor de viure.”, o amb poemes més llargs de vers lliure però no per això menys intensos i evocadors “A l’endemà em veureu passejar amical i serè/ del bracet de la Parca,/ a la vora de la Torre de les Pedres Fogueres:/ molt lluny, allà a Gormenghast”