LA GESTA DELS ANÒNIMS

La gesta dels anònims (Bromera, 2006), amb què Rosa Castelló i Morro va obtindre el XII Premi de Narrativa Breu Vila de Teulada, recull sis relats plens de retalls de la vida quotidiana d’un poble petit.
El llibre té un ritme compassat i lent, com si l’autora tinguera la necessitat de recrear-se en els detalls, com si considerara que tot és important, que l’escenari no pot estar nu, que els personatges no han d’estar lleugerament esbossats. Constantment utilitza referències alienes al text, ja siguen de caràcter cultural, ja del costumari popular, de la història recent, del món de la publicitat o de la televisió, per tal situar el lector en una època determinada i fer-lo anar endavant i enrere en el temps. És com si, a través d’aquesta senzilla tècnica, tinguera en la seues mans una màquina d’aquelles que són capaces de fer-nos viatjar en el temps, el combustible que fa anar aquesta màquina és la complicitat del lector que, en algun moment, pot fallar si per una raó o altra desconeix les referències emprades.
El personatge de Cinta, l’àvia centenària protagonista del primer relat, La festa d’aniversari, és un element que ve a simbolitzar el segle xx, vertader fil conductor dels sis relats que conformen La gesta dels anònims. L’epidèmia de grip del 1918, coneguda popularment amb el nom de la Cucaratxa, és la fita que marca l’univers literari que ha recreat Rosa Castelló, alguns dels fets que ocorreran durant els dissortats dies de virulenta epidèmia marquen d’una manera o altra la vida dels personatges protagonistes. El lloc on transcorren els relats és un poble menut del qual mai no sabrem el nom, però sí que té un campanar amb vida pròpia: les campanes anunciaven una mort abans que aquesta es produïra.
Els personatges protagonistes de cada narració apareixen citats en altres narracions, tot creant així una xarxa que amb la complicitat del lector unix els relats i conforma una certa unitat.
Dels sis relats, el que més m’ha agradat és Tots els fantasmes, ja que és, sense cap mena de dubte, on l’autora ha aconseguit complir els objectius que tenia i que se li endevinen entre línies quan es va posar a escriure’ls. El que menys m’ha agradat és el darrer, El copista de manuscrits, considere que se n’ix en excés de la línia dels anteriors i el trobe una mica erràtic.
La narrativa curta de Rosa Castelló té l’ambició d’una narrativa més extensa, ja que convertix els seus relats en novel·les concentrades en unes poques pàgines on no renuncia a crear una atmosfera el més completa possible en cadascun d’ells. La seua prosa és cuidada, el seu lèxic dins de l’estàndard no té cap pretensió de recuperació de mots, de frases fetes, etc. El llibre té el seu encant i es fa de llegir amb una certa amenitat.
Rosa Castelló (Onda, la Plana Baixa, 1960), si no m’equivoque, és la narradora valenciana que més premis de narrativa curta té en el seu haver (prop de cinquanta), però no per això és una escriptora coneguda i reconeguda, la seua obra editada en solitari és bastant minsa, només un altre títol, La maledicció de la mel, publica l’any 2003 per Brosquil Edicions, acompanya en les llibreries La gesta dels anònims, encara que relats seus han aparegut en un munt de llibres col·lectius de poca difusió.