OPHIUSA

Ophiusa és el mot escollit per Nel·lo Navarro per a titular el poemari amb el qual va obtindre el XII Premi de la Mar que convoca i publica l’ajuntament de la ciutat de Castelló de la Plana, un poemari on la mar, el litoral, les illes i les penínsules són els protagonistes. Però l’opció del poeta de la Vall d’Uixó pot dur el lector a engany, ja que Ophiusa era la manera com els grecs anomenaven l’illa de Formentera. Que quede clar: aquest no és un llibre on s’evoquen els paisatges i les excel·lències de la petita de les Pitiüses, aquest és un llibre mediterrani, on trobarem paisatges del litoral de Castelló, de les Columbretes, de les Balears... Un llibre on el paisatge pren vida a través de tots els sentits del poeta. Un poeta que se’ns mostra quasi com un artista plàstic, com un cineasta interessat en capturar l’instant d’una bellesa intranscendent i alhora sublim.
Els seus versos atrapen la força de l’espai i la barregen amb la passió de l’home que observa, que vibra, que escriu. Ophiusa, un llibre al qual el seu editor se li ha oblidat dotar-lo d’un índex, està dividit en quatre parts: Camí, format per deu poemes de vers lliure, on la descripció del paisatge es complementa amb la descripció del cos de l’estimada i el desig que n’emana "Un ruixim fangós i sobtat,/ alabinades filagarses d'argila africana,/ ha fet catifa a la dàrsena./ Ara llueixen els bígars,/ amb bruna closca de lluna i camins de me i, a mesura que torna la claror sobre els norais, / els crancs omplin el roquissar,/ fugissers i minúsculs....// "Talment com delers", em dius/ i jo sent com se'm fa estrany contemplar-te a contrallum;/ trobar el teu rostre entre l'escuma i els bagatges, multiplicat en cada esquitx com qui es topa a l'albada/ amb l'imprevist solatge neofigurativista/ de la memòria de l'amor nocturn."; Esquitx, deu poemes d’una sola estrofa, com un esquitx de l’onada del pensament, com un flaix carregat de bellesa, llançat a la foscúria i que fa visible el paisatge "Albada a punt. Bromera de murrissà a frec d'onades"; Desiderata, deu poemes de vers lliure més extensos que els de la primera part i que ens parlen de nou d’allò que es desitja "Ara ja nafra el sol els illots./ Esparses ditades d'oriflama als negres cims de basalt i traquita,/ tímida besada d'espurnes a la sinada dels penya-segats per llevant,/ tot just on creixen el salat i la grama./L'Illa Grossa s'aixeca com un cetaci gegantí/ avarat a la plataja de l'infinit,/ com la carnada fòssil de la memòria geològica del Mediterrani occidental./ Amb les mans plenes de goig adrece el timó i/ enfile la proa cap al'arxipèlag mentre albire el final de la calma del nord./ El darrer Meteocat feia olor,/ intensa,/ de salobre i tronada"; i Peixos, set poemes de vers lliure publicats com si foren un, en els quals el poeta observa com la persona a qui s’adreça dibuixa peixos, uns peixos que els han de guiar per aquesta singladura de carn i temps que és el viatge de la vida "Dibuixes peixos, moles de peixos que ens envolten com un eixam d'abelles,/ peixos atordidors que ens deixaran enrere en aquesta singlada/ sobre el blau immens de la vida;/ peixos de memòria humida/ que s'esmunyen fugissers entre les escumes etèries,/ tant del passat com del futur."