CUADERNO DE LOS TRUJIMANES/ QUADERN DELS TORSIMANYS

(Puçol 1963. La comitiva del bateig s'adreça a l'antic convent del carrer Santa Teresa)

NOTAS PARA UNA BIOGRAFÍA

Soy de allá donde los montes, con la complicidad de ríos y barrancos, robaron al mar una llanura extensa, de donde los hombres convirtieron en huerta ubérrima las laderas y los humedales. Viajo con mi vieja lengua en las alforjas, buscando la materia con la que alzar mis versos.
A veces me pregunto sobre el origen de esta obsesión. Sé que tiene que haber un inicio, pero se me diluyó en el fango de la desmemoria. De lo que realmente estoy seguro es que siempre ha fermentado en mí la levadura de la pasión por la belleza.
Las razones por las que me veo abocado a este vicio, a esta dulce tiranía de las palabras, son diversas: una necesidad de levantar acta de un tiempo (el mío propio y particular, a veces compartido) y de unos hechos; la vocación por recuperar y resguardar, de las inclemencias del paso escacharrado de los años, la memoria; un paisaje que se pierde, unas figuras que se diluyen; así como esbozar los descompasados latidos del amor y del deseo, las sombras del dolor, de la tristeza y la melanconía.
Camino dejando el rastro de mis pisadas sobre el papel. Sólo espero merecer que una mirada se pose sobre las ramas de mis palabras y siga el sendero de mi pensamiento. Si no es así, vayan por delante mis sinceras excusas.

(NOTES PER A UNA BIOGRAFIA
Sóc d’enllà d’on els monts, amb la complicitat de rius i barrancs, van robar al mar una plana extensa, d’on els homes convertiren en horta ubèrrima els aiguavessos i els aiguamolls. Viatjo amb la meva vella llengua en les alforges, tot cercant la matèria amb la qual alçar els meus versos.
De vegades em pregunto sobre l’origen d’aquesta dèria. Sé que deu haver-hi un inici, però se’m va diluir en el fang de la desmemòria. D’allò que realment estic segur és que sempre ha fermentat en mi el rent de la passió per la bellesa.
Les raons perquè em vegi abocat a aquest vici, a aquesta dolça tirania dels mots, són diverses: una necessitat d’alçar acta d’un temps (el meu propi i particular, de vegades compartit) i d’uns fets; la vocació per recuperar i resguardar de les inclemències del pas atrotinat dels anys la memòria: un paisatge que es perd, unes figures que es dilueixen; així com esbossar els descompassats batecs de l’amor i del desig, les ombres del dolor, de la tristesa i la malenconia.
Camino deixant el rastre de les meves petjades sobre el paper. Només espero merèixer que un esguard es posi sobre les branques dels meus mots i segueixi el viarany del meu pensament. Si no és així, vagin per endavant les meves sinceres excuses.)

(Aquests poemes formen part del llibre Com una òliba (Editorial Aguaclara, Alacant, 2002) amb el qual vaig obtindre el Premi Gorgos de Poesia 2002. La traducció al castellà és de Joaquín Corencia coautor del llibre Cuentistas del siglo XX).