EL CARRER DELS BONSAIS

EN EL TREN (III)

Camil, el marit de la dona de la imaginació ocupada, es mirava totes les dones amb deliri. Al principi ho feia amb una certa timidesa, que deixà enrere a mesura que s’anava acostumant i acomodant al paisatge humà, per altra banda sempre canviant, del tren i de l’Estació del Nord.
Sempre duia un llibre en les mans, el qual utilitzava com un escut, com un amagatall darrere el qual guaitar.
A mesura que s’anava acostant l’estiu, el panorama millorava d’una manera ostensible. El dibuix d’unes bragues davall d’uns pantalons de color clar, un escot generós, uns mugrons endevinats…, tot això l’encisava.
Però va arribar un dia en què en alçar la vista del llibre per ataüllar el paisatge femení va començar a trobar-se no amb els cossos desitjats sinó amb els esguards de les seues propietàries.
En un primer moment va creure que era una dèria d’ell, però no, el miraven. Alçà de bell nou els ulls i allí estaven els esguards de totes posats sobre el seu cos, examinant-lo.
Baixà el cap, però continuava notant sobre la pell la fregadissa lasciva de les mirades que el despullaven d’una manera obscena, irònica.

Es va sentir nu i avergonyit al bell mig del vagó i va voler fugir. Suava, suava mars, oceans, vermell com un titot, no sabia on amagar-se, el llibre no era prou gran per a perdre’s entre les seues pàgines.

Baixà en la primera parada i va marxar a peu cap a casa fugint de la gent.
Ara sempre va al treball en cotxe. Condueix amb ulleres fosques.

(Publicat dins del llibre El carrer dels Bonsais -Publicacions de l'Ajuntament de Catarroja, col·lecció Literària Joan Escrivà, núm. 14, Catarroja, 2000- amb el qual vaig obtindre el Premi Benvingut Oliver de Narrativa, 1999)