L’any 1982 el poeta Salvador Jàfer va obtindre l’Englantina d’Or en els Jocs Florals en Llengua Catalana celebrats a Barcelona, amb un poema que després de diverses edicions acabaria publicant en l’antologia Produccions Ansietat (1970-1988) editat per 3i4 en maig del 1988. Es tracta d’ Oda estranya a València, que en realitat són dos poemes, el primer en vers lliure i el segon en prosa poètica.
En les seues primeres estrofes el poeta situa el lector en les coordenades del seu naixement temporal i geogràfic, l’origen del seu llinatge, tot reclamant-se hereu de l’estirp dels moriscs que oblidaren l’alifat i feren seua la llengua catalana. Sóc l’estirp abolida d’Abu Jáfar al-Waqqaixi. Tota una declaració de principis a la qual ha restat fidel des d’aleshores.
Més endavant ens parlarà del seu trasllat a la ciutat de València. Me’n vaig pujar a València buscant el pa i l’amor, pensant-se que trobaria una ciutat oberta, culta, tolerant, i ensopegà amb la ciutat de l’autoodi, víctima d’un poder que ens negava qualsevol esperança. Més endavant ens parla del país de tan llarg i tan prim que no té ni voreres, de la seua relació amb Catalunya. Per a tornar en les seues últimes estrofes a parlar-nos de les comarques de l’Alcoià, el Comtat, la Marina Alta, la Vall d’Albaida, allà on Al·là conspirava amb sant Jordi.
La prosa poètica parla per la seua banda de l’expulsió dels moriscos, amb una frase inicial colpidora: Aquesta terra ja no és la nostra. Parla d'aquesta pèrdua, de la lluita per salvar-la, dels anhels, dels somnis de desfer la malastrugança. Però el poeta és conscient que feia massa temps ja que havia sonat l’hora. I la llibertat, la saviesa, la memòria seran transportades per cada exiliat en la profunditat dels seus ulls perquè res no es perda.
Dos poemes bellíssims, de sempre abellidora lectura i que enguany, quatre-cents anys després de l’expulsió dels moriscos, són de lectura obligatòria.
Més endavant ens parlarà del seu trasllat a la ciutat de València. Me’n vaig pujar a València buscant el pa i l’amor, pensant-se que trobaria una ciutat oberta, culta, tolerant, i ensopegà amb la ciutat de l’autoodi, víctima d’un poder que ens negava qualsevol esperança. Més endavant ens parla del país de tan llarg i tan prim que no té ni voreres, de la seua relació amb Catalunya. Per a tornar en les seues últimes estrofes a parlar-nos de les comarques de l’Alcoià, el Comtat, la Marina Alta, la Vall d’Albaida, allà on Al·là conspirava amb sant Jordi.
La prosa poètica parla per la seua banda de l’expulsió dels moriscos, amb una frase inicial colpidora: Aquesta terra ja no és la nostra. Parla d'aquesta pèrdua, de la lluita per salvar-la, dels anhels, dels somnis de desfer la malastrugança. Però el poeta és conscient que feia massa temps ja que havia sonat l’hora. I la llibertat, la saviesa, la memòria seran transportades per cada exiliat en la profunditat dels seus ulls perquè res no es perda.
Dos poemes bellíssims, de sempre abellidora lectura i que enguany, quatre-cents anys després de l’expulsió dels moriscos, són de lectura obligatòria.
Molt interessant l'article, Manel.
ResponEliminaDoncs, el poema que té a la Vall d'Albaida és un vertader regal.
ResponEliminaSalut i Terra
Buscaré algun dels seus poemes. per desgràcia no puc llegir tot el que desitjo...
ResponEliminaSalutcions Manel.