LA CONFESSIÓ

La confessió fou el primer llibre de narrativa que va publicar Pasqual Mas i Usó. Amb anterioritat havien aparegut diversos volums d’investigació sobre el barroc espanyol i un llibre de poemes, Bitàcola (Sant Feliu, 1986). Setze anys més tard Tabarca reedita el llibre de narrativa amb a penes un grapat de correccions. El relat, he de dir-ho, ha aguantat bé el pas del temps i això és degut al fet que és una història ben travada i sòlida i que l’autor, a pesar de quasi estrenar-se amb ella, demostra ja una bona qualitat com a prosista i com a narrador d’històries. En les pàgines de La confessió he trobat temes en els quals posteriorment ha reincidit, com ara el viatge, una passió que l’inspira i li agrada compartir amb el lector. També la seua afició a la frase afilada, irònica, fins i tot sarcàstica, i la referència a l’univers de la cultura, en aquest llibre majoritàriament a la literatura, encara que en posteriors també a la música, la pintura o l’arquitectura.
La confessió és un relat extens en el qual l’autor ha emprat la tècnica de l’epístola, construint una narració psicològica que acabarà convertint-se en la història d’un engany criminal.
El llibre l’obri una nota introductòria d’un personatge que després d’haver trobat un paquet de cartes en la seua nova casa n’investiga l’origen. I acaba amb un epíleg del mateix individu. Entremig, les divuit cartes d’una dona i d’un home.
La dona se’ns presenta sota pseudònim, però lluint una gran determinació i franquesa. L’home des del principi manté una posició si no submisa sí clarament com disposat a seguir les directrius d’ella. Els dos són persones d’una posició social i d’un nivell cultural mitjà amb una gran necessitat de comunicació. Individus que se senten diferents entre els altres i per això mateix sols. La seua relació, guardant les distàncies, és com la que en el món sadomasoquista mantenen ama i criat.
Des d’un principi ella comença jugant amb avantatge, marcant la direcció i els límits de la relació. Fins i tot en un parell de cartes arriba a perfilar amb l’excusa d’un conte l’estat de la relació. Ell confessa que no li importa si mentix sobre la seua identitat, des d’eixe moment o potser fins i tot des de l’instant que respon a la primera carta està atrapat en la xarxa que ella li ha llançat. El lector també estarà atrapat per l’engany de la protagonista, encara que a aquest, com a la seua víctima, li anirà fent saber quin és el seu objectiu, el qual no es desvelarà amb tota la seua força fins la darrera pàgina. Mentrestant Pasqual Mas ens entreté i desvia la nostra atenció parlant de literatura, d’Istanbul, del Grau de Castelló, deixant-nos entreveure que d’aquesta relació pot nàixer una història d’amor, i el lector caurà de quatre potes en el seu parany per a descobrir massa tard que en la literatura, com en la vida, no ens podem fiar de ningú.