En la pel·lícula nord-americana El cor de l’àngel l’actor Robert de Niro interpreta un personatge inquietant anomenat Louis Cifer, un individu que mai no en té prou de menjar ous. L’ou, en diverses cultures, és el símbol de l’ànima. L’escriptor Jordi Pijoan-López, en el seu nou recull de contes, que qualifica com a cròniques paranormals, pren aquesta simbologia i la trasllada al títol del llibre: Mitja dotzena d’ous (Llibres de l’Índex. Barcelona, 2010). Mitja dotzena perquè sis són els contes i també perquè sis són les ànimes que els protagonitzen. Així i tot, encara que simbòlicament justificat, la sonoritat del títol ens porta ecos domèstics. Ara, això també té una explicació, ja que les sis narracions estan immerses dins d’escenaris i situacions d’allò més quotidians.
Els tres primers contes són els més extensos, ja que ocupen cinquanta, seixanta i vint-i-cinc pàgines respectivament, i els tres darrers deu, tretze i deu pàgines. La qualitat de cada relat no està marcada per l’extensió, de vegades Pijoan resulta més impactant en els relats més curts, alguns passatges de Dormilega o Un contracte draconià són vertaderament divertits. Encara que jo el trobe a gust i gaudint d’allò més, i això ho sap transmetre al lector, recreant-se en la descripció d’escenes i personatges, en alguns casos, com el de Psicofonia per a principiants (que obri el llibre i amb el qual va obtindre el Premi en el I Concurs Literari d’Humor Negre de la Universitat de Lleida), arriba a oferir-nos fins i tot un interessant treball dialectològic en els diàlegs.
En cada relat Jordi Pijoan-López, amb grans dosis d’ironia, sàtira i humor negre, construïx una narració sobre una experiència paranormal diferent: psicofonies, transmigracions d’ànimes, pactes amb el diable... I amb un llenguatge fresc, àgil i directe ens dibuixa escenaris i situacions de vegades paradoxals, en els quals el lector té la sensació que l’autor intenta ridiculitzar aquesta mena d’activitats paranormals burlant-se del mort i de qui el vetla, alhora que fa un retrat mordaç de la societat catalana actual (no s’escapa ni la política ni el món del llibre), per acabar amb un parell de frases a darrera hora que ens deixen en la boca el sabor agredolç del dubte i el pensament inquietant que, malgrat tot, igual resulta que hi ha un fons de veritat, la qual cosa acaba glaçant-nos el somriure.
Menció a part mereix el pròleg, que quasi podria qualificar com l’ou que ve a trencar la mitja dotzena.
Els tres primers contes són els més extensos, ja que ocupen cinquanta, seixanta i vint-i-cinc pàgines respectivament, i els tres darrers deu, tretze i deu pàgines. La qualitat de cada relat no està marcada per l’extensió, de vegades Pijoan resulta més impactant en els relats més curts, alguns passatges de Dormilega o Un contracte draconià són vertaderament divertits. Encara que jo el trobe a gust i gaudint d’allò més, i això ho sap transmetre al lector, recreant-se en la descripció d’escenes i personatges, en alguns casos, com el de Psicofonia per a principiants (que obri el llibre i amb el qual va obtindre el Premi en el I Concurs Literari d’Humor Negre de la Universitat de Lleida), arriba a oferir-nos fins i tot un interessant treball dialectològic en els diàlegs.
En cada relat Jordi Pijoan-López, amb grans dosis d’ironia, sàtira i humor negre, construïx una narració sobre una experiència paranormal diferent: psicofonies, transmigracions d’ànimes, pactes amb el diable... I amb un llenguatge fresc, àgil i directe ens dibuixa escenaris i situacions de vegades paradoxals, en els quals el lector té la sensació que l’autor intenta ridiculitzar aquesta mena d’activitats paranormals burlant-se del mort i de qui el vetla, alhora que fa un retrat mordaç de la societat catalana actual (no s’escapa ni la política ni el món del llibre), per acabar amb un parell de frases a darrera hora que ens deixen en la boca el sabor agredolç del dubte i el pensament inquietant que, malgrat tot, igual resulta que hi ha un fons de veritat, la qual cosa acaba glaçant-nos el somriure.
Menció a part mereix el pròleg, que quasi podria qualificar com l’ou que ve a trencar la mitja dotzena.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada