(Ramon Guillem, Mercé Climent, Francesc Mompó Rafael Escobar,..., i el llibreter sento Beguer a la Fira del Llibre de València)Una conversa escoltada en una cafeteria de la ciutat de València i que apareix com una citació en l’inici del llibre li servix a l’autor, Rafael Escobar, com a introducció i al mateix temps com a nexe d’unió dels relats que conformen el recull Històries espectrals (25 Premi de Narrativa Vila de Puçol, Onada Edicions, Benicarló, 2010). En l’esmentada citació un individu anònim afirma que els planetes que seguixen la Terra en el sistema solar guarden la mateixa seqüència de colors que l’arc de sant Martí.
A partir d’aquest moment Escobar anirà posant, davant del títol de cada relat, un color diferent i tot seguit situarà l’acció a l’entorn de cadascun dels planetes, així a Mart li correspondria el roig, a Júpiter l’ataronjat, a Saturn el groc, a Urà el verd, a Neptú el blau, però hi ha un petit inconvenient, Plutó no és morat. A la qual cosa caldria afegir que hi ha gent que considera que Plutó no és un planeta.
Aclarit l’eix del llibre, no els ha d’estranyar que els diga que estem davant d’unes narracions que es poden emmarcar dins del gènere de ciència ficció, un camp al meu entendre escassament transitat pels escriptors valencians.
Al llarg de cinc de les sis narracions que conformen Històries espectrals Rafael Escobar construïx uns espais claustrofòbics on l’ésser humà, lluny del medi que li és natural, intenta adaptar-se i sobreviure malgrat els alts costos que de vegades això li supose.
En cada relat trobem uns personatges tocats psicològicament i moralment, capaços de qualsevol cosa. Una de les narracions que a mi més m’ha interessat és El [sic] resplendor de Zeus, dedicat al color ataronjat i al planeta Júpiter, una història d’amor i traïció amb un final impregnat pels vapors de la tragèdia i la ironia, un relat que compta amb referències als clàssics grecs com no podia ser d’una altra manera, que l’autor repetix en altres ocasions com ara en La decisió de l’enginyer Maxwell-Hunt sobre Saturn, un relat sobre la vellesa, la mort i el pas del temps.
El darrer relat, situat en l’actualitat a la Terra però dedicat a Plutó, ve a enllaçar amb la citació inicial i d’alguna manera desembolica la troca.
Escobar recull en Històries espectrals un seguit de situacions dramàtiques creades per l’ésser humà en les quals ell mateix és la víctima però també el botxí.
He trobat un cert pessimisme en la prosa d’Escobar, un pessimisme que impregna cada pàgina i que de vegades intenta dissimular amb un to irònic i sarcàstic que no oculta una certa pèrdua de fe en la humanitat.
A partir d’aquest moment Escobar anirà posant, davant del títol de cada relat, un color diferent i tot seguit situarà l’acció a l’entorn de cadascun dels planetes, així a Mart li correspondria el roig, a Júpiter l’ataronjat, a Saturn el groc, a Urà el verd, a Neptú el blau, però hi ha un petit inconvenient, Plutó no és morat. A la qual cosa caldria afegir que hi ha gent que considera que Plutó no és un planeta.
Aclarit l’eix del llibre, no els ha d’estranyar que els diga que estem davant d’unes narracions que es poden emmarcar dins del gènere de ciència ficció, un camp al meu entendre escassament transitat pels escriptors valencians.
Al llarg de cinc de les sis narracions que conformen Històries espectrals Rafael Escobar construïx uns espais claustrofòbics on l’ésser humà, lluny del medi que li és natural, intenta adaptar-se i sobreviure malgrat els alts costos que de vegades això li supose.
En cada relat trobem uns personatges tocats psicològicament i moralment, capaços de qualsevol cosa. Una de les narracions que a mi més m’ha interessat és El [sic] resplendor de Zeus, dedicat al color ataronjat i al planeta Júpiter, una història d’amor i traïció amb un final impregnat pels vapors de la tragèdia i la ironia, un relat que compta amb referències als clàssics grecs com no podia ser d’una altra manera, que l’autor repetix en altres ocasions com ara en La decisió de l’enginyer Maxwell-Hunt sobre Saturn, un relat sobre la vellesa, la mort i el pas del temps.
El darrer relat, situat en l’actualitat a la Terra però dedicat a Plutó, ve a enllaçar amb la citació inicial i d’alguna manera desembolica la troca.
Escobar recull en Històries espectrals un seguit de situacions dramàtiques creades per l’ésser humà en les quals ell mateix és la víctima però també el botxí.
He trobat un cert pessimisme en la prosa d’Escobar, un pessimisme que impregna cada pàgina i que de vegades intenta dissimular amb un to irònic i sarcàstic que no oculta una certa pèrdua de fe en la humanitat.
Tinc un exemplar d'Històries espectrals a les mans, vaig a fer-li el primer tast.
ResponElimina(a l'acte d'ahir vaig agrair els membres del jurat del Premi Vila de Puçol per haver considerat "Món animal" mereixedora del premi de narrativa, t'ho dic ara via blogger: gràcies).
Jordi