Joaquim Carbó és un home amb una llarga i extensa trajectòria com a escriptor i també com a agitador cultural. Un individu aparentment tranquil que ha publicat més de cent llibres destinats en la seua majoria a infants i joves, alguns dels quals s’han convertit en clàssics com La casa sota la sorra, i que a més ha estat testimoni i protagonista de la lenta i torturada represa cultural després del daltabaix que van suposar la guerra civil i el franquisme. El seu nom, junt amb altres, es pot llegir en la posada en marxa de projectes tan imprescindibles com ara Cavall fort o l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.
Carbó va nàixer a Caldes de Malavella, però ha viscut quasi tota la seua vida a Barcelona. La ciutat comtal és el centre del seu món quotidià i el seu passat i present són els seus punts de referència per a jutjar les realitats que li ha tocat viure.
Ara Perifèric Edicions, dins de la col·lecció Escriptures dirigida per Xulio Ricardo Trigo, ha publicat Viure amb els ulls, un repàs a la seua vida, on Carbó no s’està de comparar, d’opinar i de reflexionar sobre diversos aspectes del passat viscut i del present que va vivint.
A través de quatre grans blocs (La guerra, El carrer, La vida civil i L’ofici), Carbó ens va narrant els seus orígens familiars, la seua infantesa, diferents aspectes d’abans, durant i després de la guerra civil, tot centrant-se en la seua relació amb els diversos mestres i professors que va tindre i de vegades va patir i que d’alguna manera marcaren el seu caràcter. La seua joventut, el pas a la maduresa, la seua incorporació al món cultural català, i com naix la seua passió per narrar, la seua relació amb altres personatges del món cultural barceloní i català. Cal també destacar la relació que ha mantingut amb els editors i amb la censura, en aquest sentit m’ha interessat personalment, com a escriptor, com un autor vivia el procés de la censura i quins eren els criteris que s’aplicaven per a censurar un text literari.
El llibre està escrit amb una prosa àgil i directa, sense vel·leïtats retòriques, ens relata el seu passat, un passat que forma part de la història de la nostra cultura, amb la passió justa, ell n’ha estat protagonista però també testimoni, i amb la mirada d’aquell que està en les primeres files en el teatre de la vida ens fa un retrat precís, encara que no complet, de bona part d’un segle on la nostra llengua i la nostra cultura han patit com mai i alhora han oferit el millor de si mateixes.
Carbó va nàixer a Caldes de Malavella, però ha viscut quasi tota la seua vida a Barcelona. La ciutat comtal és el centre del seu món quotidià i el seu passat i present són els seus punts de referència per a jutjar les realitats que li ha tocat viure.
Ara Perifèric Edicions, dins de la col·lecció Escriptures dirigida per Xulio Ricardo Trigo, ha publicat Viure amb els ulls, un repàs a la seua vida, on Carbó no s’està de comparar, d’opinar i de reflexionar sobre diversos aspectes del passat viscut i del present que va vivint.
A través de quatre grans blocs (La guerra, El carrer, La vida civil i L’ofici), Carbó ens va narrant els seus orígens familiars, la seua infantesa, diferents aspectes d’abans, durant i després de la guerra civil, tot centrant-se en la seua relació amb els diversos mestres i professors que va tindre i de vegades va patir i que d’alguna manera marcaren el seu caràcter. La seua joventut, el pas a la maduresa, la seua incorporació al món cultural català, i com naix la seua passió per narrar, la seua relació amb altres personatges del món cultural barceloní i català. Cal també destacar la relació que ha mantingut amb els editors i amb la censura, en aquest sentit m’ha interessat personalment, com a escriptor, com un autor vivia el procés de la censura i quins eren els criteris que s’aplicaven per a censurar un text literari.
El llibre està escrit amb una prosa àgil i directa, sense vel·leïtats retòriques, ens relata el seu passat, un passat que forma part de la història de la nostra cultura, amb la passió justa, ell n’ha estat protagonista però també testimoni, i amb la mirada d’aquell que està en les primeres files en el teatre de la vida ens fa un retrat precís, encara que no complet, de bona part d’un segle on la nostra llengua i la nostra cultura han patit com mai i alhora han oferit el millor de si mateixes.
Manel, jo vaig viure els meus primers divuit anys a Caldes de Malavella i coneixia els oncles i els cosins de Joaquim Carbó. Li has fet una crònica excel·lent.
ResponEliminaSalutacions afectuoses!