EL TEU NOM ÉS UN ÉSSER VIU

L’escriptor de l’Alcúdia de Crespins Josep Manel Vidal acaba de publicar el seu primer llibre de poesia, El teu nom és un ésser viu (Editorial Germania, 2011). Es tracta d’un recull de proses poètiques que tenen com a eix temàtic l’amor, el desig, la sensualitat i l’erotisme. El llibre es llig com un diari íntim o com una col·lecció de breus epístoles adreçades a un tu que des del mateix títol intuïm que es tracta de la persona per la qual batega el cor del poeta.
Posar-li un nom a qualsevol cosa és atorgar-li una identitat, quan diem aquest nom se’ns apareix mentalment l’animal, el vegetal, l’objecte o la persona que el porta. Mussitar aquest nom és com dibuixar amb traços fins i precisos no sols l’aparença física, sinó també la personalitat i el caràcter que emana d’ella i fins i tot allò que representa per a nosaltres, així com la projecció que nosaltres emetem sobre ella. Víctimes de l’amor o de l’odi, de l’atracció o del rebuig, quan diem un nom un seguit de sentiments afloren en nosaltres, és com si eixe nom fóra en si mateix un ésser viu amb el qual mantenim una relació íntima, personal. Josep Manel Vidal n’és conscient i ho gaudix i patix.
A l’autor li agrada recrear-se en el llenguatge, un llenguatge amb un lèxic ric, amb el qual crea escenes d’una gran intensitat emotiva, de vegades tòrrides i sempre amb una sinceritat apassionada. En cada mot es despulla d’una peça de roba, d’hipocresia social, per tal de mostrar-se nu de cos i ànima davant de l’ésser estimat al qual es lliura encadenat per una gran atracció amorosa.
El viure i la passió que sent el poeta s’entrellacen en El teu nom és un ésser viu per a dir-nos que no tot en l’amor és dolç, que de vegades una mirada d’indiferència desconcerta l’amant i aquest se sent ferit. Com en un diari, tot i eixa aparent unitat temàtica, en aquest recull també hi ha espai per a una escena quotidiana en la qual la malenconia atrapa l’autor: «Assegut dalt del tren mire passar el paisatge d’horts i bancals que semblen córrer, enfollits de la direcció d’on jo vinc. Mastegue a poc a poc la malenconia»; per al record: «Hi ha records que em pugen pel clatell, amb la lleugera agilitat dels insectes, des del bagul on crec tindre tancades totes les inconveniències»; o l’autoretrat, en eixa magnífica prosa poètica que és Despert: «Hi ha un desconegut somnolent en el mirall que pinta de càries un rotund badall i empeny el somni cap endins, amb el seu raspall de dents».