ON TENIM EL LÍMIT?

Una senyora del meu poble, uns mesos abans de les passades eleccions autonòmiques, al bell mig del carrer li deia a una altra que si es pensaven que acusant-lo davant d’un jutge anaven a acabar amb ell, referint-se a Francisco Camps, ho tenen clar, ja que a la majoria dels valencians, entre els quals s’incloïa ella, els importava poca cosa els quatre vestits regalats i que el vot anava a ser per a ell. Camps i el seu partit, a hores d’ara ho sap tot el món, han guanyat les eleccions amb el vot de la senyora del meu poble i uns milers més, però també amb una llista electoral amb uns quants imputats en diverses causes legals. (No vull entrar a discutir si aquests votants tenen la vara de mesurar l’ètica dels polítics atrofiada).
Unes setmanes després de prendre possessió el molt honorable i el seu equip de govern, un jutge afirma que hi ha suficients indicis per asseure el president dels valencians davant d’un tribunal.
El partit majoritari reacciona aparentment a la defensiva, tanquen files al voltant del seu líder, tot mostrant una fidelitat que potser el personatge no es mereix. El senyor Francisco Camps es mostra partidari de la sòlida tradició de la classe política espanyola i no presenta la seua dimissió (però acaba presentant-la obligat per la pressió que ja no pot aguantar, no és una pressió popular). En la política valenciana hi ha alguna cosa que desprén una forta sentor. Ho hem vist aquests dies, és la manera d’entendre la política, els partits no tenen o no els funcionen correctament els filtres de control intern. Pervertixen òrgans i institucions que ells mateixos han creat tot convertint-los en agències de col·locació d’exdirigents. Protegixen pocavergonyes faldillers de mans llargues i a cacics rancis. És dubtosa la seua suposada democràcia interna i aquells que controlen l’aparell tenen segrestat el partit i per extensió les institucions i la societat valenciana. Els mitjans de comunicació de vegades exercixen de lobbys de pressió més que d’elements d’informació objectiva. Durant trenta anys de democràcia vicis i males actuacions s’han convertit en una manera d’entendre i fer política que és acceptada per l’electorat, i jo em pregunte on ha posat la societat valenciana el límit. Fins on està disposada a aguantar? Perquè tota societat és capaç de posar un límit a la falta d’ètica dels seus dirigents. Ho estem veient aquests dies a la Gran Bretanya. O és que som incapaços de reaccionar?
Ha caigut Camps, però, el seu partit disposa d’un equip de govern alternatiu capaç de trencar amb les actuacions i elements del passat? O ha balafiat totes les seues energies i ha cremat dirigents defenent l’honorabilitat d’algú que l’ha deixada de tindre?
Personalment, crec que hauríem de donar-li una nova oportunitat a la democràcia. Primer caldria que desaparegueren de la direcció dels partits i de les llistes tots els presumptes i després convocar unes noves eleccions. Jo no demane des d’aquesta columna el vot per a ningú, cadascú és lliure de votar a qui vulga. Només li pregue al personal una mica de trellat i de responsabilitat, per tal d’evitar-me després la temptació de demanar responsabilitats a aquell que ha estat capaç de votar a persones poc honestes que els agrada posar la mà en la caixa, una temptació com la que tinc cada vegada que em creue amb la senyora de la qual parlava en un principi.

(Article publicat a la columna Mou-te que açò s'empastra del diari digital l'Informatiu http://www.linformatiu.com/ el dia 21 de juliol de 2011)