QUAN UN POETA MOR

Salvador Iborra

Fa uns quants anys, en una cafeteria de la ciutat de València on es feien unes tertúlies literàries, un narrador valencià, del qual no diré el nom, però sí que és conegut per la seua ironia i mordacitat, em va dir: “No torne a vindre a una tertúlia d’aquestes, tants poetes junts, en un espai tan reduït és un còctel explosiu d’ego i hipersensibilitat”. Uns anys més tard vaig llegir, no recorde on, que no hi ha poeta que parle bé d’un altre poeta, i si ho fa és per alguna raó oculta.

Potser que als dos individus que van fer aquestes afirmacions no els faltara la raó. Així i tot, crec fermament i més de vint-i-cinc anys fent versos ho avalen, que els poetes valencians, d’expressió valenciana, són com una família i no ho dic perquè siguen quatre gats, tot el contrari, són nombrosos els ciutadans que en aquest país practiquen l’art de la poesia.

Com en totes les famílies, la relació entre els seus membres és d’índole diversa. N’hi ha de ben avinguts i de mal avinguts.

Jo al seu favor he de dir unes quantes coses, aquesta gent amb l’ego pujat i hipersensibles, a més de construir amb més o menys solidesa una obra en soledat, són gent solidària, treballadora, preocupada per la seua llengua, la seua cultura i el seu país, són gent que es mulla, que s’implica en moviments cívics i culturals. Formen part d’eixe petit exèrcit de valencians que fan front a la mediocritat i la mala fe d’alguns dels gestors de la cosa pública, uns inconformistes que en les etapes més grises del nostre país han estat capaços de donar pinzellades de colors. Els seus llibres oblidats per una societat panxacontenta sovint dormiten durant anys a les prestatgeries de llibreries i biblioteques, tot esperant un lector que els òbriga les pàgines com ales d’una papallona i done vida als seus versos.

Escriure amb la sensació que es fa per al silenci no vol dir que es faça amb desgana, el poeta escriu perquè gaudix capbussant-se en la mar del llenguatge després d’haver estat colpit per una imatge, per un sentiment.

Quan es mor un poeta, s’apaga un cant al bosc de la paraula, encara que perdure la cançó.

Quan un poeta és assassinat brutalment, fins i tot la ciutat més sorollosa calla estupefacta i la tristesa pren cos i travessa grisa les nostres places i carrers preguntant qui ha mort el rossinyol.

El poeta té l’esperança i la fe posades en la paraula, per a ell és un estendard en la lluita contra la brutalitat humana.

Aquests darrers dies he sentit que m’han mort un germà, una membre de la gran família dels poetes, i he odiat profundament els seus botxins i fins i tot la seua raça, els he desitjat les tortures més cruels. Una espiral de rancúnia he vist créixer dins meu i apoderar-se del meu raciocini. Obrir un llibre de l’amic i germà Salvador Iborra i veure entre línies la seua passió per la vida i la poesia m’ha calmat i la tempesta s’ha convertit en un riu de llàgrimes.

(Publicat el 5 d’octubre de 2011 a la columna Mou-te que açò s'empastra del diari digital l'informatiu)