EMPAR PIERA O EL DIÀLEG CREATIU

Escriure és una tasca que demana grans dosis de soledat. L’escriptor, com qualsevol altre creatiu, es passa moltes hores acompanyat pels passos zigzaguejants del pensament. De tant en tant li agrada disfressar-se de lector i es fa acompanyar per altres solitaris que li oferixen la seua mirada i els seus mots, i amb ells inicia una conversa.

Quan l’escriptor ix de casa, temorós que la soledat l’atrape i el convertisca en un addicte malaltís i irrecuperable, apareix en societat incòmode i maldestre, i pres per una certa eufòria aboca com un torrent imparable el seu enginy i la seua conversa. Després torna al seu cau penedit i intentant convéncer-se que en la pròxima eixida mantindrà sobre si mateix un major control.

De vegades en aquestes escapades ensopega amb escriptors i artistes assossegats que transmeten més a través de la seua mirada i el seu silenci que no ell amb tots aquells barandats de paraules que sol alçar al seu voltant, no sé sap si amb l’objectiu de protegir-se dels altres o de protegir-se d’eixa soledat que el perseguix.

No fa molt vaig conéixer l’artista plàstica Empar Piera, una dona de pell i cabells bruns, d’ulls negres i lluminosos i capaços de transmetre assossec i bonhominia. De conversa pausada, afable, dona d’aparentment poques paraules, li he pogut descobrir entre línies i silencis que té una gran fe en alguns mots, com ara «mare» i l’exercici de la maternitat, una paraula que com a «filla» té per a ella dues direccions en el seu arbre genealògic. Un altre mot és «solidaritat», que li ve acompanyat per la seua generositat innata i que aplica a tots aquells que l’envolten. És tal la creença que té en aquest mot que sovint l’acompanya d’altres dos: viatge i Àfrica. Diàleg és un altre mot que no sols aplica en la seua vida personal, sinó també en la seua obra.

Com a il·lustradora entén la seua tasca com un exercici de diàleg i de recreació entre el text literari i la il·lustració, aportant elements a l’espai comú que és el llibre per afegir, subratllar o complementar.

Empar és una autora que es posa al servici del projecte i sap ser dúctil i eclèctica, i alhora personal. Té una mirada pròpia i un estil propi de comunicar-se, és capaç de ser irònica, suggerent, evocativa.

He tingut la sort de gaudir del seu treball en obres com ara Rondalles de Beneixama o Caram, quina aventura! de treballar amb ella en un projecte en comú, Món de paper, una col·lecció de llibres per als més menuts de la casa, i he vist la seua eficàcia a l’hora de donar forma als personatges (Tonet, Martina, l’avi Pasqual, Torró...) tot dotant-los d’una imatge i d’una personalitat versemblants i convincents. L’he vista enamorar-se de cada projecte que inicia i lliurar-s’hi en cos i ànima per tal d’oferir amb intel·ligència el millor de si mateixa.

Empar Piera és una d’aquelles persones per les quals l’escriptor solitari creu que paga la pena abandonar durant unes hores l’amagatall polsegós on habita per tal de compartir un diàleg creatiu i enriquidor.