UNA HISTÒRIA AMB LLUM I OMBRES

(Manel Alonso i Josep Usó a la 48 edició de la Fira del Llibre de València)

El que són les casualitats històriques, quan a l’Estat Espanyol començava a veure’s la llum després de la llarga nit de la dictadura del general Franco, a l’hemisferi sud, concretament a Xile, el general Pinochet, amb un colp d’estat salvatge, acabava amb la democràcia i submergia en la foscor tenebrosa de la nit el seu país. És com si el moviment polític en un país haguera acabat produint el moviment contrari en l’altre. Josep Usó, en la seua novel·la Una història amb sol i ombres (28 Premi de Narrativa Vila de Puçol, Onada edicions, Benicarló 2013), és conscient d’aquesta casualitat i se n’aprofita per tal d’oferir-nos una relat complex en el qual la història personal de cadascun dels personatges acaba creuant-se en un moment determinat i crea el retrat cru i cruel d’un temps i dues societats.

Usó ens oferix escenes protagonitzades per diferents personatges masculins i femenins, en les quals no sols descobrim allò que li està passant en eixe moment al protagonista, sinó que també ens aporta d’una manera pausada informació sobre el seu passat alhora que ens mostra petites dosis del relat principal.

Per una banda, tenim dos grans escenaris, un poble de la comarca de la Plana i una ciutat minera xilena. Per una altra, una galeria de personatges convertits en víctimes i botxins. Dos dels quals, un capellà i un militar, que són uns individus lligats a una cadena jeràrquica, el primer viu en la mentida d’una falsa vocació i atrapat per una voracitat sexual que el porta a assetjar reiteradament algunes dones, el segon és un comandant de l’exèrcit xilé, un home disciplinat, seriós, patriota, que creu en la bona fe dels seus superiors i que executa les seues ordres fins el final. Les víctimes, dues dones, la primera una jove estudianta, la segona la muller d’un miner torturat que abans de morir ha estat capaç d’inculpar la seua dona embarassada en un afer del qual ni tan sols ell sap res. L’estudianta quedarà marcada de per vida, la segona morirà just després de veure com els militars que la torturen maten el seu fill de poques setmanes.

El relat farà que en un moment determinat es troben el capellà i el militar i la por; la falta de reacció i de respostes del primer enfonsarà psicològicament d’una manera irrecuperable el segon.

La prosa és directa, amena, fins i tot en alguns moments trepidant. L’autor, impassible en el seu ofici de descriure cada escena al detall, no li estalvia al lector res per molt dur que siga, la qual cosa fa que la novel·la tinga un plus de perillositat per a les ànimes càndides.