S’alçava
per damunt de les teulades
el
càntic estrident de la sirena,
tots
els obrers deixaven la faena,
i
tenyien de blau el cast paisatge.
Hi
havia qui portava arròs al forn,
qui
estenia la roba i qui cantava,
qui
obria el portell i d’un colp d’aixada
tancava
en ferm les parpelles del jorn.
Corria
el minotaure al laberint.
Torxes
de foc la testa coronaven.
Es
deixava, confós, dur per l’instint
defensant-se
de tots els que el reptaven.
La
vida ens era com un vers senzill,
una
metàfora, dues paraules.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada