La banda de la comarca de
l’Alcoià El Diluvi té una manera personal d’entendre la música folk: utilitza
instruments típics de la nostra tradició (bandurries, violins, guitarra
clàssica) per a enfrontar-se ritmes diversos provinents de qualsevol racó del
món.
Aquest 2014 han publicat un nou
treball discogràfic, Motius, després
de l’aparició l’any 2012 d’aquell primer i sorprenent treball, Ovidenques, on ens oferien quatre
originals versions de temes del desaparegut Ovidi Montllor.
En Motius tornen a visitar Ovidi Montllor, fent tres noves versions de
les seues cançons, concretament de Va com
va, Autocrítica i crítica i Als bons amics, a les quals els afegixen
set temes propis. En aquest cedé prenen un especial protagonisme les veus, ja
que en la gravació del disc, a més de les habituals del grup, s’han sumat les
de Cesk Freixas, en Crònica d’una mort
anunciada, la de Meritxell Gene, en Dents
de foc, Diana de la Torre ,
que a més toca la tamborra i la guaraxaca, en Cúmbia de la presó de Tibi, i David Rosell, en Amor tèxtil. A més, també han comptat amb la col·laboració dels
músics Jaume Rico i Pasqual Mugroman. Tot un luxe!
Els membre d’El Diluvi
s’enfronten amb ofici a la tasca de creació d’un so personal barreja d’una gran
quantitat d’influències, músiques que han fet seues perquè són uns individus
amb una oïda sense dèries, amb una gran porositat i sobretot amb una enorme
capacitat per a digerir sons diversos i fer-los seus per a nodrir la nostra
pròpia tradició musical.
En Motius trobem ritmes de l’altra banda de l’oceà Atlàntic, com ara
la cúmbia, o del sud de la península, com les peteneres, o de la Nova Cançó.
Són deu cançons d’amor, de
lluita, homenatges no sols a l’Ovidi Montllor, sinó també a l’escriptor García
Márquez, a qui manlleven el títol d’una de les seues gran novel·les, Crònica d’una mort anunciada, per a fer
una elegia a la desaparició de l’ésser estimat.
Cançons per a ser escoltades,
cançons per a ballar i deixar-se dur pels ritmes variats que registren.
Trobe interessant la
reinterpretació musical amb ritme de cúmbia que fan de la melodia A la presó de Tibi, amb una lletra en la
qual es denuncia sense subterfugis un Estat corrupte administrat per una casta
de lladres.
El Diluvi, amb un dels sons més
originals del panorama musical valencià, és una banda que va cada dia a la
recerca de motius per a continuar construint un espai cultural, comunicacional
propi i diferenciat, un espai digne on des del respecte i la llibertat puguem
ser qui som, sense imposar res a ningú i assumint el millor que ens oferixen
les cultures de la resta del món. El seu és un internacionalisme musical, un
viatge atractiu a través dels ritmes del món, però amb un clar accent del sud
del País Valencià.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada