LA SANG VESSADA D'UN PERIODISTA

El novel·lista de Xàtiva Xavier Aliaga recupera en la seua darrera novel·la, Dos metres quadrats de sang jove (Editorial Alrevés, Barcelona, 2014), un dels seus personatges més aconseguits, l’inspector de policia Feliu Oyono, un individu que no passa desapercebut allà on va per la seua grandària i el color fosc de la seua pell. Oyono va aparéixer per primera vegada en la novel·la Els neons de Sodoma (2008), ara Aliaga l’aparella amb l’agent Amàlia Vigarany, una dona ferida i amb un passat complicat que descobrirem en les darreres pàgines del llibre.

Dos metres quadrats de sang jove són els de la víctima, Manel, un periodista independent a qui un desconegut degolla una nit a la redacció del diari digital on treballa. La veu narrativa, la de l’inspector Oyono, li va explicant a la víctima les evolucions del cas. Ho fa amb una certa tendresa, la que és capaç d’oferir un home escèptic que ha viscut molt i sap dels paranys i els colps traïdors de la vida, però que encara és capaç de valorar aquells que es mouen per idealisme a la recerca de la veritat.

Aliaga assumix com a escriptor el llenguatge i la mirada no sols d’Oyono, sinó també dels altres personatges quan parlen, i ho fa amb una gran versemblança.

El lector encetarà la novel·la i de colp i volta rebrà en la mandíbula l’impacte dels dos primers capítols, que em pareixen literàriament molt bons, i no es recuperarà fins arribar a la darrera pàgina.

La novel·la, encara que la protagonitzen aquesta parella atípica de policies, va més enllà d’una simple investigació policial. La seua trama li servix a Aliaga per a fer un seguit de reflexions interessants sobre el seu propi ofici, no oblidem que es guanya el pa fent de periodista, una professió que les noves tecnologies han revolucionat.

La promiscuïtat entre el món dels negocis, la política i el periodisme és en l’actualitat, no sé si dir com sempre, notable. Sempre hi ha idealistes que creuen en un periodisme independent, capaç de fiscalitzar el poder polític i econòmic, com ara el grup de joves que en la novel·la creen el diari La Ciutat Digital, però res no és com pareix a primer colp d’ull. Els deutes cal pagar-los i a més les persones tenim el vici de menjar i vestir-nos cada dia. De l’idealisme no es menja i més en un temps en què la gent no està disposada a pagar per la informació. Així que un d’ells traïx la resta de la redacció i posa el mitjà al servei d’un empresari que pretén fer carrera política a canvi dels diners suficients per a pagar les despeses del diari.

Mentre els policies intenten resoldre el cas ens anem trobant amb el canibalisme imperant entre els membres d’un mateix partit per aconseguir més altes quotes de poder individual, la corrupció, el tràfic d’influències..., material que els darrers governs de la Generalitat Valenciana ens ha oferit a cabassades.

Xavier Aliaga ens conduïx per un fil narratiu que aparentment ens durà a la resolució del crim, però com a bon jugador guarda un as en la màniga i ens sorprendrà al final, mentre crea un interés en el lector pel passat enigmàtic de la inspectora Amàlia Vigarany, i encara que Oyono ho intente només el descobrirem quan ella ens ho conte.

Xavier Aliaga, com tot bon escriptor de gènere negre que es preue de ser-ho, manté amb intensitat la tensió narrativa mentre va lligant amb grans dosis d’humor i mala llet tots els fils narratius que en una primera exposició tenia la narració, alhora que fa un retrat en blanc i negre de la societat de la qual ens parla. Un bon llibre que sens dubte farà passar una bona estona al lector.