TOTES LES CANÇONS PARLEN DE TU

Xavi Sarrià, guitarra, lletrista i veu del grup Obrint Pas, inaugura amb la seua primera novel·la, Totes les cançons parlen de tu, un nou projecte editorial valencià, Sembra, al capdavant del qual se situa el veterà Joan Carles Girbés.

Aquesta és la segona incursió de Sarrià en el món de la literatura, la primera fou el recull de contes Històries del paradís, que va obtindre una bona rebuda per part del públic i de la crítica.

Sarrià, en Totes les cançons parlen de tu, ens oferix un relat urbà sobre la generació del desencant. Una història de frontera entre l’espai rural en retrocés i l’urbà que el va envaint i fa desaparéixer una manera d’entendre la vida, una cultura i fins i tot una llengua. Una història de fronteres intergeneracionals. Un relat iniciàtic, narrat en forma de flashback i en primera persona pel personatge protagonista, un adolescent al bell mig del buit, de l’apatia, de la frustració que fou capaç de generar un règim al qual se li acabava de caure la disfressa per a deixar veure’ns les seues mòrbides carns de democràcia aparent i on les classes dirigents continuaven sent conformades pels hereus del franquisme.

Sarrià se’ns mostra com un bon dibuixant de personatges, en aquest cas individus maltractats per la vida, amb l’ànima plena de cicatrius, capaços de fer qualsevol cosa per sobreviure, adolescents alguns d’ells marcats pel desemparament i el desamor que sostenen un difícil equilibri entre l’amor i l’odi.

L’autor també se’ns apareix com un escriptor amb capacitat per a l’evocació, per a la construcció d’atmosferes, d’escenes i d’escenaris, i ho fa amb un llenguatge sense floritures, àgil i directe.

Totes les cançons parlen de tu és un recorregut per l’escena undengroud musical espanyola i internacional de la dècada dels noranta. Les lletres d’alguns temes apareixen d’una manera intertextual i oferixen al lector la possibilitat de llegir l’obra amb una banda sonora de fons.

La novel·la és un relat de suburbi, de barri popular, de tribus urbanes, on Sarrià, entre altres coses, ens fa compte de l’aparició del neofeixisme entre els fills de la classe obrera. Un relat de frustracions, d’odi, de ferides obertes que esclaten en una violència ferotge, però també és un relat d’amor i d’amistat.

D’amor hi trobem de diferents tipus, el paterno-filial, sovint frustrat, i que en el cas del protagonista acabarà marcat per l’absència, i l’amor entre adolescents, on Sarrià juga amb un triangle que a la fi es desfà.

Xavi Sarrià dividix la novel·la en una introducció, tres parts i un epíleg. En la primera part ens presenta els personatges, el seu entorn i la complicada relació que mantenen entre ells, una relació que acaba per un malentés en un esclat terrible de violència. En la segona part, més tranquil·la, més reflexiva, els protagonistes es refugien en una casa on acaben trobant una certa pau espiritual i, sobretot, aconseguixen refer els vincles amb la generació anterior, aquella que va lluitar durant la transició per un país més lliure, just i solidari. El personatge protagonista sent que recupera la seua mare, alhora que se li obri el camí de l’amor i comença a descobrir l’ofici d’escriure cançons. En la tercera part, quan tot pareixia que ingressava en una certa normalitat, torna a esclatar la violència entre tribus urbanes, i només la sort i la casualitat faran que no acabe en drama.

Hi ha dos elements fonamentals en el llibre que fan que no naufraguen els personatges en la tragèdia, la força de l’amistat i la música, la música que els servix per a canalitzar tota la ràbia que tenen dins.

La novel·la és entretinguda, de lectura àgil i dinàmica, està plena de denúncies socials però també d’homenatges i alguna que altra picada d’ull. És una mirada lúcida, sense falses nostàlgies, a un passat recent que encara ens cou.