LA BAULA PERDUDA

La biografia oficial del cantautor Rafa Xambó ens informa que la seua trajectòria musical comença en la dècada dels setanta del segle passat formant part d’allò que algú ha batejat com la segona generació de la Nova Cançó i on trobem noms tan interessants com el del desaparegut Carles Barranco. Fins i tot ens diuen que va obtindre algun premi. Després, coses de la vida, va obrir un llarg parèntesi musical de silenci, que no de compromís intel·lectual i polític, que va tancar el 2002 en publicar junt amb el grup La Fusteria (on hi havia Carles Carrasco, Àlvar Carpi, Josep Maravilla i Bernat Pellicer) el magnífic treball discogràfic 7 acústics.

Per a mi, humil articulista, aquest era el naixement de Xambó com a compositor i intèrpret, amb una veu personal i una elegància interpretativa que no l’allunya gens ni mica de les trinxeres on des de fa dècades manté combat contra totes les formes d’abús de poder.

El 2003 publicà Dies Oberts, el 2006 Cançons de la memòria trista, el 2010 Andanes i el 2013 T’estimo tant. Sonets de Shakespeare. I ara, de colp i volta, el 2015, quan a molts allò de la primera etapa de Rafa Xambó ens pareixia una anècdota, quatre línies en la seua biografia artística en les quals semblava justificar o donar un cert pedigrí musical al professor de sociologia que un dia decidix agafar la guitarra i posar-se a cantar, recupera una gravació inèdita de la dècada dels setanta i la publica en forma de cedé sota un títol tan explícit com és Llibertat! i amb una presentació sòbria que només acompanya un llibret amb articles d’Alfons Cervera, Joan Carles Doval, Lluís Miquel i el mateix Rafa Xambó.

Llibertat! és la baula perduda en la discografia de Xambó, però també, d’alguna manera, de la cançó d’autor valenciana. El conformen deu temes amb tot el sabor d’una dècada de lluita, on pareixia que tot seria possible i calia preparar-se per a materialitzar els somnis de llibertat i de justícia. En escoltar-lo, el primer que ens crida l’atenció és la veu de Xambó, jove, carregada d’energia, sensible, una veu novella, gens gastada, una manera de cantar amb notables influències de Lluís Llach en cançons com ara Ella, i de Carles Barranco, al qual en altres treballs ha versionat.

Després trobem que aquell jove Rafa Xambó ja tenia certes coses del Xambó actual i que han caracteritzat la seua obra: el gust per fer-se acompanyar per grans músics, en aquest cas pel guitarra Rafa Ruiz, membre dels mítics 4Z, el qual dota d’una gran força totes les cançons, que són filles de la cançó de la cançó francesa i hispanoamericana; i també el gust, que li lloe una vegada més, per musicar poetes, en aquesta ocasió Miquel Martí i Pol i Feliu Formosa. Deu temes entre l’èpica de la sembra de nous valors en una societat gregària, la lírica d’anar construint un país nou i també la sàtira com en  Les senyores i Cançó de Vicent, aquesta darrera ens insinua un prototipus d’individu oportunista que acabaria sent el model per a molts que coparen el poder polític i financer i ens enfonsaren en la misèria moral i econòmica.

També hi retrobem una primera versió de la cançó Amic, que recuperaria dècades més tard en el disc Cançons de la memòria trista amb el títol de Caminant.

Llibertat!, un disc nascut en una època en la qual s’albiraven canvis socials i polítics, reapareix en un moment on bona part de la societat valenciana torna a demanar canvis després d’una llarga etapa per a oblidar. Un disc imprescindible per als seguidors de Xambó, sobretot, però, també, per a aquells que estimen la cançó d’autor.