UNA DISCRECIÓ OBLIGADA

Màxima discreció, dues paraules que juntes podrien conformar el lema publicitari d’una casa de cites o d’una agència de detectius, és el títol de la darrera novel·la de l’escriptor de Traiguera Vicent Sanz Arnau, editada en la col·lecció Narratives d’Edicions Saldonar.

Es tracta d’un relat detectivesc situat a les comarques del nord del País Valencià durant la dècada dels quaranta del segle passat. Vicent Sanz recrea una època, la de la postguerra, en què els vencedors de la guerra civil estan construint les seues xarxes subterrànies de corrupció i d’influències, que en bona part han arribat fins a hui saltant per dalt de l’anomenada transició i el procés democràtic. També ens parla dels buscavides i els estraperlistes que van configurar al marge de la llei o aprofitant els seus buits les seues fortunes personals amb les que més tard compraren una falsa honorabilitat. I els perdedors de la guerra civil, lluitant al maquis, ocults en la clandestinitat o carn de presó i de tortura. Al bell mig de tot plegat el vell Borrull, actual propietari d’una corredoria que no és més que una tapadora d’una mena d’agència de detectius especialitzada en afers tèrbols que es desenvolupen a un costat i l’altre de la llei.

Com a heroi protagonista, Ramon Borrull, un exlegionari de Sant Mateu, sense ideologia, sense escrúpols, amb una gran capacitat per a transformar-se físicament i saltar d’un personatge a un altre. Un individu aventurer, espavilat i gran observador, capaç de llegir en el llenguatge corporal de la gent amb la qual treballa. Un tipus dur, que es mou amb agilitat i perícia a un costat i a un altre de la fina línia que separa la legalitat de la il·legalitat, situant-se de vegades per damunt de la primera i convertint-se de vegades en part i altres en jutge implacable. Un home tendre quan l’amor truca a la seua porta. Ramon Borrull és un personatge realment ben construït, original i amb l’energia i intel·ligència necessàries per a navegar en un temps i enmig d’una fauna realment perillosos.

Un altre dels pilars sobre el qual se sosté la novel·la és la llengua emprada. Vicent Sanz Arnau, sobretot a través dels diàlegs, ens oferix una llengua rica i farcida de girs i formes dialectals pròpies de les comarques del Maestrat, els Ports i la Plana, donant a la llarga galeria de personatges que apareixen un color propi i una gran versemblança.

Un altre pilar del relat és el territori, el paisatge convertit en escenari sobre el qual es desenvolupa la trama. Un escenari de vegades urbà on retrobem setanta anys després el Vinaròs mariner, la Vila-real tarongera i el Castelló com un gran poble que exercix de capital d’una província franquista. En altres rural  i fins i tot agrest com és el territori de la comarca dels Ports, per on es mouen les partides dels maquis. Tot un univers retratat amb gran fidelitat i en el qual Vicent Sanz Arnau situa una història ben estructurada, amena, trepidant per moments, en la qual ha sabut mantindre la tensió al llarg de tot el relat. Però ens ha negat un happy end perquè, encara que entre línies podem veure un autor pagat amb el seu personatge protagonista, decidix al final que continue sent un llop solitari que en acabar el seu perillós treball retorna al seu cau per a llepar-se les ferides físiques i emocionals, i potser que l’autor tinga raó: en un món d’una cruesa esfereïdora no resta ni una engruna d’espai per al sentimentalisme.

Vicent Sanz Arnau, amb Màxima discreció, ens fa una magnífica fotografia en sèpia d’un temps en què sobreviure al preu que fora era el pa que es donava cada dia.