El poeta saguntí Antoni Gómez
rememora en Maleïts entrepans (Onada
edicions, Benicarló, 2015) la seua infantesa als peus del castell de Sagunt
durant la dècada dels seixanta del segle passat.
Gómez recupera en part la mirada
de l’infant que fou i trau del bagul dels records una llarga galeria de
personatges que l’ajuden a reconstruir un univers que el temps s’ha encarregat
de fer desaparéixer.
El protagonista compta amb una
talaia força especial per a observar el món dels adults, el bar familiar, on
ajuda a despatxar els parroquians des de la seua més tendra infantesa. Un bar
situat davant del teatre romà, just al costat de l’antic cementeri jueu, la
qual cosa fa que l’espai dels seus jocs estiga sobre les empremtes del passat.
L’infant se situa entre el passat
i el present, entre els vius i el record dels morts, uns morts anònims que de
vegades carreguen els vius sobre les seues espatles durant tota una vida com
una llosa feixuga, i en altres són simplement el color que dóna sentit a les
seues hores per trobar alguna cosa que certifique el mite de l’escenari
històric.
Aquest infant és enmig del món
dels adults i dels infants, i ens oferix de vegades amb cruesa escenes dels dos
mons. Una cruesa que té un punt d’ingenuïtat, d’innocència, no oblidem que la
mirada és la d’un xiquet, per més madur que les circumstàncies l’han obligat a
ser, però amb un punt de sarcasme, d’humor del narrador adult, que en recordar
lliga caps i acaba de comprendre d’una manera clara certes coses que de menut
se li escapaven.
La narració està marcada per
l’escenari, la ciutat vella de Sagunt, el castell, el teatre romà, la jueria,
el cementeri jueu, el riu Palància... Un escenari que li aporta un espai amb
una gran personalitat que porta l’autor a reflexionar sobre el pas del temps i
la tragèdia del viure quotidià marcat per cada etapa històrica.
També l’escenari més domèstic, el
bar, un espai on regna el pare en la barra, un home senzill però amb un sentit
de l’humor especial, i la mare a la cuina, una dona que en eixir de davant dels
fogons sempre es troba disposada al relat.
El bar li servix al protagonista
per a parlar-nos de la ràpida evolució dels costums de l’època, dels canvis de
les relacions de parella, però també és l’escenari on apareixen els primers
turistes i tota aquella fauna d’espavilats que anaven a traure’ls unes monedes;
els aficionats a la història i a l’arqueologia i els seus discursos
inacabables; els borratxos amb les seues tragèdies personals penjades en la
seua mirada tèrbola; els treballadors d’oficis de dia i d’oficis de nit, fins i
tot velles glòries dels escenaris.
Tenen, també, un apartat en
aquest magnífic retaule de la memòria, que ens recorda algunes pel·lícules
italianes, les mascotes que doten d’humor i d’humanitat les pàgines del llibre.
Antoni Gómez, un home preocupat
pel pas del temps, per la fugacitat de la vida, ens oferix un relat en el qual,
millor que un llibre d’història, reflectix una ciutat de Sagunt en blanc i
negre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada