Kaoba és una banda de la Vall d’Albaida que practica
el reggae, el ska i el hard core. Formen part d’una nova fornada generacional
d’allò que s’anomena So València, els seus referents són molt clars bandes com
ara Obrint Pas, La Gossa
Sorda o Auxili. A la secció de vent, saxó, dues trompetes i
un trombó, li sumen com és característic en les bandes que practiquen el So
València la dolçaina.
Una de les diverses particularitats
sonores de Kaoba és la inclusió del violí, així com la combinació de diverses
veus masculines: Jordi Silvestre, veu principal, i Carlos Matarredona; i
femenines, Delia Celada.
En el seu primer llarga durada, Canvis que es veuen vindre, Kaoba ens proposa
un seguit de reflexions (una sopa de reflexions, en diuen en una de les cançons)
sobre l’organització social i els vicis nefastos que el sistema ha adquirit.
Una organització corcada per la mentida, la corrupció, l’avarícia d’una elit
dominant i parasitària, la manipulació interessada, el divorci entre la ciutadania
i la classe política, una classe política que només representa ja els seus
interessos i els dels seus amos.
En les cançons de Kaoba, a banda
de ritme, hi ha una mirada personal sobre allò que es denomina l’eix social, ells
fan una aposta per un canvi radical basat en el bé comú i la recerca de la
felicitat individual i col·lectiva, però també sobre l’eix nacional, amb la
defensa d’una cultura, una llengua, una identitat que clamen per sobreviure en
un món globalitzat i projectar-se en el futur, i finalment una preocupació que
naix de la solidaritat amb els més pobres, amb els més castigats pel sistema,
amb els oprimits per raons de raça o religió, com ara el continent africà o
Palestina.
El disc el conformen onze cançons
que naixen de la rebel·lia front a un sistema que ho pretén controlar tot i que
per a fer-ho no té escrúpols d’utilitzar qualsevol argument, per més fal·laç
que siga, o qualsevol eina per tal de destruir la nostra llibertat i convertir-nos
en serfs d’uns valors que ixen de la part més fosca de l’ésser humà.
Les lletres de les cançons de
Kaoba tenen un aire d’una ingenuïtat combativa, però no per això estan mancades
de força i sentit. En Canvis que es veuen
vindre hi ha cançons realment remarcables, com ara Canvis, que tanca el disc amb una sonoritat personal, Un nou paisatge, Escolta’m, Palestina o Ara
no!, aquestes dues darreres amb tota la força i contundència del hard core.
Trobem també algunes
col·laboracions interessants i esperades, com ara la d’Esteve Tortosa del grup
Auxili, i altres sorprenents com la de l’histriònic i polifacètic Toni de
l’Hostal, que ens oferix un discurs genial en el tema Rebel·lió.
En resum, una magnífica entrada
en escena d’un grup del qual, sense cap mena de dubte, sentirem parlar en un
futur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada