La dècada dels anys quaranta i
els primers anys de la dècada dels cinquanta del segle xx van ser un temps realment fosc, ple de privacions, por i on
els guanyadors de la guerra civil intentaven construir a colps de força els
fonaments per a consolidar un nou estat on no tenia cabuda tot aquell que no es
deixara arrossegar pel nou (vell) poder. Va haver-hi un temps que els
indiferents i els autoanomenats neutrals no se salvaren de les accions
d’opressió de les autoritats del nou règim, ja que aleshores tot el món era
culpable d’ocultar-los alguna cosa.
Acabada la guerra civil l’any
1939, i amb més força a partir del 1944, una part dels antics combatents de
l’exèrcit republicà es va organitzar en un cos de guerrillers que actuaren en
diversos territoris de la geografia espanyola, entre els quals les comarques de
l’interior del País Valencià, i d’una manera especial la comarca dels Ports.
Aquests guerrillers eren coneguts popularment amb el nom de maquis.
El maquis va estar actuant fins
l’any 1952 en què el PCE va decretar l’evacuació general dels seus guerrillers.
L’any anterior ho va fer la CNT. Els
Martí Domínguez situa la novel·la La sega (Proa, Barcelona, 2015) just en
aquest tràgic i cruel període on la caça de l’home no seguia més norma que la
de la brutalitat. Una brutalitat institucionalitzada a través dels cossos de
seguretat de l’Estat i portada a terme per vertaders psicòpates amb un instint
realment criminal. Sense oblidar la crueltat i vilesa d’algunes de les accions
dels guerrillers.
Al bell mig, Domínguez situa les
famílies masoveres, que vivien i treballaven a masos aïllats de la comarca. Una
gent que es trobava entre l’espasa del poder i la metralleta del maquis, obligats
a col·laborar amb uns i altres.
Gent humil, treballadora de la
terra, que fou perseguida, torturada i assassinada impunement. Domínguez
dividix el llibre en tres apartats, La
sembra, La sega i La batuda, que a mi personalment m’ha
semblat un petit homenatge al Cicle de Cassana d’Enric Valor. Altres homenatges
que hi apareixen són la figura de Don Carlos, que recorda tant i tant la del
gramàtic, poeta i mestre Carles Salvador.
Domínguez dividix la novel·la
d’aquesta manera seguint el cicle natural de la terra. La terra, vull dir el territori
i el seu profund coneixement, és un dels grans protagonistes del llibre. L’autor
utilitza com a veu narrativa la del protagonista, un xiquet a qui les
circumstàncies vitals l’obliguen a madurar a gran velocitat. A través de la
seua mirada, que malgrat tot no ha perdut la innocència, assistirem a un drama
de grans dimensions produït per l’odi.
La mala relació entre comunistes
i anarquistes dins del bàndol dels guerrillers, la delació entre els masovers
producte de la por, la tortura i l’assassinat practicats per les forces de
seguretat de l’Estat, tot plegat ens ho narra el protagonista amb un accent
barreja de sorpresa i ingenuïtat.
Aquest temps del maquis fou,
sense cap mena de dubtes, un temps de mort i de misèria econòmica i moral que
Martí Domínguez ha sabut retratar amb una gran efectivitat.
Gràcies per tots els llibres que ens acostes, Manel. Tenim una primavera florida d'obres i autors.
ResponEliminaOlga, la veritat és que darrerament estic ensopegant amb llibres que com a lector em deixen molt satisfet.
ResponElimina