NINGÚ NO ENS ESPERA

Manuel Baixauli és una de les persones més interessants que conec, d’ell fins i tot m’arriben a captivar els seus silencis i valore d’allò més la seua actitud lenta, reposada, summament reflexiva davant de la creació literària i artística.

És un escriptor transversal que, com Anna Moner, Jordi Colonques o Manuel Bellver, prové de les arts plàstiques, i encara que ha estat reconegut per la crítica i el públic com a novel·lista, també ha escrit contes, així com un estudi biogràfic. Estic segur que, tard o d’hora, Baixauli conrearà altres gèneres literaris amb la mateixa intensitat.

Un creador com ell, àcid, irònic, crític, profund, sarcàstic quan cal, sabia que prompte es veuria seduït per l’article d’opinió, un gènere que pot arribar a contindre tots els gèneres en uns pocs milers de caràcters.

Edicions del Periscopi li ha publicat els articles, però també les il·lustracions que durant un temps Baixauli va publicar en les pàgines del diari El País sota el títol de Ningú no ens espera.

Ningú no ens espera recull tot un seguit d’articles a través dels quals, amb una mirada àcida i amb unes idees molt clares, Baixauli, des de la seua realitat més pròxima (cosa que emparenta el recull amb un dietari), dissecciona com un forense del pensament i de l’estètica l’art, la música, la literatura, el comportament social.

Els articles estan escrits amb una prosa àgil, clara, hi ha amenitat en la seua manera de narrar, una amenitat que crea complicitat amb el lector, l’autor es mostra sempre sense màscares, és un home amb conviccions, que sap el que vol i, entre les coses que vol, l’equilibri, però també la necessitat de ser sorprés gratament. El lector li agraïx el seu esforç, la claredat i harmonia de cada frase, la valentia a l’hora d’exposar cada qüestió, la profunditat de les seues reflexions.

No res li és alié a Manuel Baixauli. Viu l’art com una prolongació de la vida, potser com una justificació. Ara, pensa que aquest mai no s’ha d’explicar, explicar-lo és trair-lo, l’obra ha de seduir, captivar per ella mateixa.

A pesar que Baixauli en els seus articles se’ns mostra com un intel·lectual gens localista, acaba en un moment determinat reflexionant sobre la realitat sociocultural del seu país propi, és inevitable per la quantitat de moments surrealistes que un ha de patir ací, i ho fa, com en altres qüestions, amb una posició ètica clara i unes reflexions meditades, diàfanes i que hauríem de tindre en compte: «Vivim en un país festiu i vitalista, certament, però alhora intolerant i inculte. Massa inculte. Que professors, escriptors, polítics, etc., s’hagen d’engolir paraules per evitar problemes, n’és tota una constatació».

Ningú no ens espera és un d’aquells pocs títols que es publiquen a l’any que haurien de ser de lectura obligada. Estem davant d’un autor que es deixa la pell en cada frase, que construïx cada artefacte literari amb la precisió d’un rellotger artesà, que s’enfronta a pit descobert a la pàgina en blanc per tal d’oferir una mirada personal sobre tot allò que el mou a escriure.