"ÜTER"

Després de la publicació dels llibres de poesia Gradual, amb el qual va obtindre el Premi Manuel Rodríguez Martínez d’Alcoi, i que després li va valdre el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians 2009, i La llum garbellada, que obtingué el Premi Ibn Hazm Ciutat de Xàtiva 2011, torna Josep Maria Balbastre (Ròtova, 1962) a oferir-nos un nou poemari amb un títol breu i suggeridor: Úter (Premi Josep Maria Ribelles Vila de Puçol 2015), publicat en aquesta ocasió per Onada edicions.

En Úter trobem un autor madur, que domina el llenguatge i amb una gran riquesa lèxica que empra amb naturalitat. Un individu amb grans dots per a la observació i detallista, que pren anotacions sobre tot el que l’envolta i l’ha commogut i/o provocat i ho convertix en una gran al·legoria que li servix per a reflexionar sobre els cicles de la natura, uns cicles que ens parlen de la vida, de la mort i del renaixement.

Úter està conformat per seixanta-dos poemes organitzats en quatre col·leccions. La més extensa és la primera, Quadern de camp, formada per vint poemes de vers lliure, uns artefactes lírics escrits com si foren unes anotacions preses durant unes suposades eixides al bosc, un bosc que no és verge ja que s’hi troba la petjada de l’ésser humà. Són anotacions provocades per imatges, sensacions, emocions, que conviden l’autor a reflexionar. Una íntima iconografia, per dir-ho amb les paraules de Balbastre, sobre la pèrdua, l’abandonament, la destrucció, la desaparició i com després tot és capaç de renàixer.

En aquest apartat, com en el tercer, Les fulles mortes, els poemes són més llargs, el poeta es deixa dur per la paraula en un discurs que necessita per a ser expressat una construcció més complexa que en els apartats segon i quart.

En el segon apartat, El lament de la terra, format per dotze poemes que se’ns oferixen nus, sense títol ni numeració (com en els apartats tercer i quart), Balbastre traça uns poemes brevíssims: «Batré / les meues / ales / a la teua / era», és capaç d’esbossar amb gran estalvi de recursos imatges, sensacions i emocions després de l’aparent mort de la natura, on comença a patir els dolors del gran part que és la primavera.

En Les fulles mortes (tercera col·lecció), Balbastre torna a oferir-nos uns poemes més extensos i discursius. Tretze en aquesta ocasió. S’inicia com una continuació de Quadern de camp, no debades el primer mot que apareix és «Anotaré», però de seguida pren un altre rumb. En bona part dels poemes l’autor demana una cosa o altra: «Mira’m», «Escriu-me», «Gargoteja’m», és una necessitat quasi vital, sap que és viu si s’atén la seua demanda. També li trobem la necessitat de definir-se, de retratar-se amb l’entorn: «I em descric».

És aquest un apartat on el jo és més present, un jo que necessita d’un espai i d’un tu per a projectar-se, per a renàixer després de l’autodestrucció quotidiana.

Tanca el llibre amb Úter, format per dèsset poemes amb els quals retorna al vers breu, concís on la imatge és fonamental. L’úter és l’espai on es produïx el miracle de la vida. Són aquests poemes versos d’amor impregnats per l’estima del viure, per la saviesa que dóna el fet d’haver assistit a la mort i al renaixement cíclic de la natura, de la qual l’ésser humà, tancat en el seu eixam i absorbit per les banalitats de la tribu, se n’havia allunyat.

Josep Maria Balbastre és un home sensible i metòdic, amb una poètica elegant i amb una gran càrrega ètica i estètica.