"ULLS DE NIT"

Vivim immersos en una quotidianitat que hem anat pastant amb la farina d’un espai, l’aigua del temps, el rent de l’amor i la sal del desig, i pensem d’una manera equivocada que aquest pa resultant mai no es farà dur ni es florirà. Però un dia, de colp, ens trobarem a la vora mateixa de l’abisme i sentirem com ens fluixegen les cames, com se’ns buida la mirada.

Hi ha abismes provocats per tota mena de moviments tel·lúrics, una ruptura amorosa, l’anunci d’una malaltia greu, un accident de trànsit que ens arrabassa un ésser estimat, una crisi d’identitat, la pèrdua del lloc de treball, el tancament forçat de l’empresa on vam invertir diners, energia i sacrifici... La darrera dècada la crisi del sistema econòmic i polític ha obert abismes als peus de molta gent. Alguns no han pogut suportar el vertigen que els ha produït i han decidit llançar al sòl del ring la tovalla de la vida, altres han necessitat ajuda de metges i medicaments.

Quan se’ns apareix l’abisme, una nit sense lluna i estels cobrix la nostra vida. La foscor ens roba la llum, l’esperança i ens buida per dins. Immersos en una profunda obscuritat, busquem amb la mirada el punt lluminós d’un far en la distància que ens ajude en la cega navegació i ens allunye dels perills d’una costa abrupta.

És el moment en què l’amistat i la solidaritat comencen a cotitzar a nivells alts en la borsa del nostre viure. Ser amic, amant, company quan tot va bé és fàcil; en les hores amargues, inhòspites, és quan ens adonem de qui ho és o no ho és de veritat.

Per a la poeta Roser Furió Antoni, en el seu primer llibre de poesia, Ulls de nit (Editorial Neopàtria, 2016), I Premi de Poesia Xavier Casp de la Ciutat de Carlet, la nit és la metàfora del moment en què la vida ens situa a la vora de l’abisme, junt amb la nit que per a ella és la foscor apareix sovint la paraula boira, que ve a subratllar si cal més el desenfocament de la mirada, una mirada que voldria la poeta nítida per a poder afrontar el present.

D’allò que Roser Furió va sentir i viure en una etapa de la seua vida, on es va trobar atrapada en un laberint situat al llindar de l’abisme, fa una crònica i ens l’oferix en forma de quaranta-set poemes breus de vers lliure encapçalats tots menys el primer, que fa de pòrtic, per un simple número romà. No és aquest un gest gratuït, hi ha una voluntat d’estalvi de recursos per tal de no distraure el lector i centrar-lo estrictament en els versos.

Roser Furió no ens detalla què l’ha portada a la vora de l’abisme. No. Encara que aquesta podia haver estat una opció si la nostra poeta haguera pretés, des del realisme social, denunciar com de feble és l’individu davant de les sacsejades d’eixe monstre immens que és el sistema, un sistema que acaba devorant fins i tot els més lleials servidors. No. La seua poètica és marcadament intimista. Ha aconseguit, partint d’un seguit de vivències personals, de les quals d’una manera subtil va deixant rastres entre línies, parlar-nos d’emocions, de sentiments que pot entendre i comprendre qualsevol ésser humà. Perquè tots en un moment o altre de les nostres vides hem estat víctimes o testimonis d’alguna desfeta.

Roser ha estat capaç de crear en el conjunt del llibre una atmosfera de penombres, per on veiem que es mou un individu que vol assumir amb dignitat el rol que ha de tindre en unes hores, crues, tenebroses, conscient que de les crisis o s’ix més fort o s’ix derrotat. «No vull ser l’àngel caigut, / ni la llum que et cega els ulls, / ni la tempesta que trenca / el silenci de la nit. / Vull ser una realitat de pell, / un cos que respira al teu costat».

El dolor, la incertesa, la por provoquen en Roser Furió insomni, «solament el cervell treballa actiu / damunt d’un obscur llac / de paranoies que traeixen / el Jo més coherent i reflexiu». Un insomni com un camp erm ple d’espectres pel qual deambula amb ulls fets a la foscor i amb les mans buides. «Desenganys i ombres poblen els dies / i l’esperança marra quan esdevé / la por, clau que tanca tots els panys / i deixa els averanys dispersos / en camins sense retorn». És en la memòria d’un temps millor i sobretot en la paraula com a matèria primera del poema on l’autora trobarà consol i confort.

Després d’acompanyar la poeta per aquest infern, més que dantesc kafkià (no he pogut deixar de pensar en tot moment en el llibre del narrador txec El procés), només el final de la nit i l’aparició de les primeres llums del dia començaran allunyar-nos de l’abisme. «L’alba trenca l’alè de la / nit i ompli la buidor del cos».

Aquests primers rajos de llum li serviran a la poeta per a descobrir l’inici d’un camí ocult entre la malesa que li possibilitarà allunyar-se del perill de l’abisme i començar més forta i segura a omplir la vida d’il·lusió i, sobretot, d’esperança, marcant amb seguretat un rumb clar en la seua vida. «He deixat per la senda / de la vigília la dona plena / de dubtes i he trobat l’esposa / invicta que camina vers Ítaca / teixint l’esperança».