LA LLAR

El periodista Marc Gomar (Beniatjar, la Vall d’Albaida, 1979) ha incomplit allò que ens anunciava en el títol del seu primer llibre, No escriuré més poesia (Germania, 2016) i no sols ha recaigut en el pecat, en l’addicció, sinó que a més, amb el darrer recull de poemes La pedra i el foc (Viena edicions, 2017), ha obtingut el 36 Premi de Poesia 25 d’Abril Vila de Benissa, la qual cosa ja ens obliga a pronosticar-li que ho té malament per a deixar el vici de compondre versos.

Dins del panorama actual de la poesia valenciana, dominat per la poesia de l’experiència i pels ecos de l’obra de Vicent Andrés Estellés, la veu poètica de Marc Gomar, amb influències de Joan Brossa o de l’incansable i brillant Lluís Roda i emparentada amb la del poeta d’Ontinyent Sergi Torró, ens resulta d’allò més original. En l’obra de Marc Gomar trobem rastres de diversos moviments poètics, que ell empra sense manies per tal de construir un text en què ha anat soterrant un munt de mines amb les quals, en fer-les explotar, pretén somoure la nostra mirada complaguda del món i traure’ns, encara que siga durant uns segons, de la zona de confort.

El llibre, Gomar l’ha dividit en tres apartats, trencant d’alguna manera el que ens anunciava el títol (s’està fent un especialista en desacreditar la informació que ens dóna en lletra gran), La pedra, El foc i La llar, conformats cadascun d’ells per catorze poemes. Trobem artefactes que li han servit per a jugar amb la tipografia, versos lliures, alguns minimals (AK47, H100, Metròpoli, etc.) i proses d’una extensió llarga per a un llibre de poesia.

Hi ha en molts dels poemes una voluntat de dotar d’una nova definició paraules i conceptes: «Els fonemes són fotogrames», per tal de deixar-nos clara la seua mirada sobre el món, que sempre és transversal.

En tot el volum trobem una veu que busca un registre propi, un registre que, com els mateixos poemes, el construïx amb una intel·ligència mordaç, amb una agudesa producte de l’observació atenta de l’entorn. La seua poètica defuig de l’hermetisme, de la pirotècnia buida d’un excés de metàfores, del bucolisme i del fals romanticisme que envaïx internet de poemes edulcorats. La seua força està en el discurs, en la manera d’exposar-lo, en la seua capacitat de pegar-li la volta al llenguatge, en la ironia, en el domini del sarcasme i en la seua habilitat per a travessar la línia que separa la lògica de l’absurd.