L'ÚNICA PASSIÓ NOBLE

Joan Garí, sense cap mena de dubte, és un dels assagistes valencians més interessants del moment. És un lletraferit a qui no el tenalla ni afeblix cap inseguretat. La seua seguretat descansa sobre una gran formació, sobre les seues lectures (ofici de lector és el nom del seu blog), una gran curiositat intel·lectual, una mirada escèptica sobre la realitat que l’envolta, i una personalitat molt marcada.

Des del meu punt de vista, hi ha una línia fina, feta de paraules, que unix a través del temps i dues (potser tres) llengües l’autor dels Essais, el gascó Michel Eyquen Montaigne primer amb l’escriptor empordanés Josep Pla i després amb els valencians Joan Fuster, Josep Iborra, Joan Francesc Mira, Vicent Alonso, Enric Sòria, Josep Igual, Alfred Mondria, Francesc Viadel, Manel Rodríguez-Castelló, Ramon Ramon o el mateix Joan Garí. El nostre autor és conscient d’aquesta tradició literària i recrea un punt de connexió entre una literatura i l’altra en forma de llibre.

L’any 2016 Garí va obtindre el Primer Premi de Narrativa Memorialística Ciutat de Benicarló, que el mateix any publicà Onada edicions, amb el llibre L’única passió noble. Converses amb Madame Mähler-Besse sobre els valencians i el seu país. La primera pregunta que em vingué al cap en tindre el volum en les mans fou: qui és aquesta senyora a la qual s’adreça Garí? Doncs era, fins l’any 2012, la propietària de la torre on Montaigne va escriure els seus famosos Essais. Un encontre fortuït porta el nostre autor a escriure unes converses amb ella sobre l’única passió noble, la qual cosa em dóna pas a una segona pregunta: i quina és aquesta passió? La pregunta la respon una confessió de Joan Fuster: «No tinc altra autoritat que aquesta: la d’haver-me apassionat, fins a l’obsessió, per la vida i el destí del meu poble. Potser és l’única passió noble que reconec en mi».

Joan Garí, des del Perigord, reflexiona sobre literatura, l’obra i la figura de Montaigne i de Fuster, la relació que mantingueren cadascú amb la seua llengua materna i amb la societat de la qual formaren part, i ho fa d’una manera incisiva i intel·ligent, sempre pendent del detall que li acaba donant la pinzellada humana i definitiva al retrat de cadascun dels personatges que apareixen en l’obra. Ens parla del projecte polític de Joan Fuster, de la seua recepció per part de la societat valenciana del postfranquisme, dels seus darrers anys a la universitat, de l’evolució del valencianisme polític en les darreres dècades, de la importància de les tertúlies de l’Hotel Inglés a la ciutat de València, de la gestació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, de la relació entre Catalunya i el País Valencià...

Garí, amb una prosa rica i àgil, amb concessions al sarcasme i a la ironia, es mostra preocupat pel futur de la llengua dels valencians, el terroritza la galleguització del valencià, així com la mediocritat imperant en la política, en la literatura, en la societat. Encara que, com a bon escèptic, arriba a afirmar que a l’ombra també es pot estar bé.

L’única passió noble és un llibre d’una gran amenitat, escrit amb intel·ligència i des d’una òptica no-nacionalista a través de la qual fa balanç del país i de la seua cultura, així com de les relacions de l’intel·lectual amb la societat i el poder. L’única passió noble per a Joan Garí és el pensament lliure, la literatura i la llengua que li són matèria primera.